Article publicat a El Diario el 25 de març de 2020

Ara, ningú dubta de l'existència d'un nou virus, davant el qual no tenim o teníem immunitat, i que està afectant a totes les persones del planeta. Tot i que continua havent-hi algunes incerteses, cada vegada sabem més sobre el que cal fer per a reduir o eliminar la disseminació del virus. També és cert que avui sabem molt més que fa dos dies o dues setmanes. També que els polítics estan més disposats a prendre mesures i la població és més procliu a acceptar-les. Per això, dir que hauríem d'haver prohibit concerts multitudinaris, partits de futbol o manifestacions o mítings és un exercici propi de tahúr, doncs a misses dites tots som profetes.

L'epidemiologia encara té pendent afrontar els seus límits. En una situació en la qual els principals països afectats responen amb solucions diferents, totes elles avalades en major o menor grau científicament, es dedueix que la ciència encara no té una resposta taxativament clara sobre com s'ha d'actuar. Aquest context és un brou de cultiu en el qual diverses persones, atribuint-se el paper d'experts, sancionen decisions i recomanen accions, podent causar més alarma o desassossec i desconfiança en les autoritats. Moltes "informacions" sobre què pot fer cada persona per a protegir-se o protegir a les altres provenen de fonts dubtoses, amb les xarxes socials com a protagonista principal, i no sempre són vàlides. Com també escriu la poeta Ajo, "en el momento que et descuides, l'actualitat t'acaba robant el present." I la realitat, afegim, enllaçant amb els seus versos inicials.

Aquests dies, un no ha de centrar-se només a consumir informació, la reflexió és així mateix clau. Amb més temps de l'habitual per davant, la pandèmia ens convida a pensar –com a persones, famílies, col·lectius, mitjans, organitzacions, societats–.

La informació contrastada i fiable és més necessària que mai. Tot i que el paper dels ciutadans i els mitjans de comunicació és clau, sembla que ens oblidem que hi ha institucions treballant en la pandèmia i canals de comunicació clars entre elles, amb la població i amb els experts, tant els experts interns de les institucions (per ex., molts professionals competents i compromesos de les Conselleries estan treballant a estall) com els externs a elles (investigadors i acadèmics).

Per descomptat que aquests últims poden intervenir en les anàlisis i debats; però alhora hem de guardar un equilibri entre l'expressió pública de les nostres valoracions i el respecte als qui tenen la legitimitat política i la responsabilitat social de prendre les decisions, que a més són –els representants polítics– els qui en el seu moment tornaran a passar l'examen de les urnes.

Per això, ens semblen desafortunats els formats atípics d'expressió (per ex., els "manifestos"): menyspreen els canals institucionals de comunicació i als experts que estan treballant en els governs, exageren el paper mediàtic dels propis promotors d'aquests formats (alguns dels quals, a més, treuen profit del soroll creat per als seus propis treballs) i finalment, si no som ingenus, serveixen a agendes electorals partidistes, la qual cosa és tremendament irresponsable en contextos tan greus com l'actual.

És moment de construir, d’ajudar, de contribuir en la mesura en què puguem, com a persones i com a societat civil, al fet que el tràngol sigui més suportable; de ser solidaris amb els conciutadans.

Aquests dies, un no ha de centrar-se només a consumir informació, la reflexió és així mateix clau. Amb més temps de l'habitual per davant, la pandèmia ens convida a pensar –com a persones, famílies, col·lectius, mitjans, organitzacions, societats–, i a considerar quina era la nostra postura fa a penes un mes. De debò, a quina entranyable xerinola o rellevant reunió hauríem renunciat? Futbol, concerts, manifestació, festes populars, saludables activitats en comú... No solem ser receptius a missatges incòmodes, vinguin de científics, periodistes, intel·lectuals o de les autoritats; els exemples abunden. Pensant en el futur des del present millorarem una mica la nostra receptivitat cap a aquests missatges?, farem una mica més de cas als qui raonen i una mica menys als qui pretenen treure profit de la pandèmia?

Per tant, ara no és el moment de dir vehementment que "s'hauria d'haver actuat d'aquesta manera o d’aquesta altra". És moment de construir, d’ajudar, de contribuir en la mesura en què puguem, com a persones i com a societat civil, al fet que el tràngol sigui més suportable; de ser solidaris amb els conciutadans, responsables de no contagiar-nos i de no contagiar a uns altres. Una altra cosa és proposar una reflexió serena sobre el que va ocórrer, pensant a aprendre per al futur.

L'avaluació de les respostes que s'estan donant a la crisi sanitària requereix preparació tècnica, experiència en la gestió d'epidèmies, distància i considerar els desenllaços. Requereixen també entendre la cultura de la nostra societat, que no s'assembla a la dels països asiàtics, i entendre el nostre context, que no hem sofert les crisis epidèmiques del segle XXI com ells. Comparacions prematures, que ja alguns s'atreveixen a fer, ens porten a atribucions, a vegades equivocades, com per exemple la menor, de moment, letalitat a Alemanya, que podria tenir la seva explicació en les formes de transmissió, en el període entre infecció i mort i en la major detecció de casos (el que influeix en el denominador); o la suposada major efectivitat a Corea del Sud, que caldrà comprovar més endavant.

Aquestes comparacions cometen errors greus, propis de qui manca de coneixements de metodologia epidemiològica, com és no tenir en compte o ajustar per les diferents taxes de realització de les proves de detecció del virus, taxes que difereixen en els diferents països, grups d'edat, gènere i posició socioeconòmica, entre altres factors, i que estan donant lloc a "troballes" molt comentades per certs pseudoexperts, però inacceptablement esbiaixades. A vegades un pensament més "lent" (reflexiu, escrutador), ens ajudarà a entendre i a assumir millor el que ha passat, i ens servirà per a les següents crisis, que segur arribaran.

A vegades un pensament més "lent" (reflexiu, escrutador), ens ajudarà a entendre i a assumir millor el que ha passat, i ens servirà per a les següents crisis, que segur arribaran.

Per exemple, quan sentim que la manifestació del 8M va ser el factor que va precipitar l'epidèmia a Madrid, podem ràpidament acceptar-ho o bé podem recordar que durant aquests dies, a Madrid, per exemple, viatjaven unes 900.000 persones cada dia en rodalies durant molts minuts i molt atapeïts, que més de 2,5 milions de persones anaven en metro més junts encara, que desenes i desenes de milers es movien en autobusos tocant les barres o agafadors a cada aturada; que els aproximadament 18.000 bars bullien d'activitat; que se celebraven simultàniament milers d'actes esportius i culturals de tota mena. Sense descartar alguna contribució, no és poc versemblant que la manifestació fos tan important? Són dies per a pensar a poc a poc.

Valorar les recomanacions individuals o fins i tot receptes prodigioses que circulen a les xarxes i altres àmbits de la comunicació, no és fàcil. Està, d'una banda, l'atractiu que en situacions de por sempre han tingut les solucions inesperades o màgiques; per un altre, les insuficiències d'algunes fonts, també algunes institucionals, en teoria fiables; i tot això, en una comunitat que necessita certeses per a conjurar la por.

A Espanya fa temps que hi ha un clam en la comunitat de salut pública perquè comptem amb una Agència de Salut Pública, que hi hagi una veu autoritzada en salut i respectada. 

És recomanable tenir a mà les fonts vàlides que desautoritzen notícies falses; alguns de recent circulació, com que el fred i la neu eliminen el virus, que ja estaven desmentits per institucions com l'Organització Mundial de la Salut. Cal tenir distància crítica amb qualsevol informació d'origen desconegut i dubtós i acostumar-se a acostar-se sempre a les fonts acreditades, com les agències de salut pública més reconegudes (ECDC, CDC, NICE) o les pròpies institucions sanitàries i científiques (ISCIII, ISGlobal).

A vegades pot resultar atractiu fer cas als que diuen el contrari del que recomanen les autoritats, moguts per l'ímpetu de protestar davant el que consideren injust. La nostra cultura antiautoritaria, tan beneficiosa en nombroses ocasions, en la que ens ocupa pot jugar en contra. Altres vegades, aquesta rebel·lia està propulsada pel sentit oportunista de la manipulació.

Si pensa que els signants tenim interès en el que escriurem a continuació, pot estar segur: sí, tenim interès, però no és un interès particular. És un interès professional (no lucratiu), intel·lectual, ideològic. A Espanya fa temps que hi ha un clam en la comunitat de salut pública perquè comptem amb una Agència de Salut Pública, que hi hagi una veu autoritzada en salut i respectada. L'excel·lent paper que poden fer les agències de salut pública independents en el bon govern de la salut està ben descrit. Hi ha capacitat per a això, i esperem que quan hagi passat aquesta crisi, serveixi entre altres coses, perquè ens dotem d'ella.

Signat per

Ildefonso Hernández Aguado, Fernando G. Benavides, Ana M. García, Carlos Álvarez-Dardet, Consol Serra, Xisca Sureda, Juan Alguacil, Esteve Fernandez, Alberto Ruano, Vicente Ortún, Beatriz Gonzalez, Miquel Porta y Francisco Bolúmar són professors universitaris de salut pública o d'economia.