Notícies Notícies

Torna a la pàgina principal
Vés enrere

Mor Josep Fontana Lázaro, un dels més grans renovadors de la historiografia catalana i espanyola

Mor Josep Fontana Lázaro, un dels més grans renovadors de la historiografia catalana i espanyola

Catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques i professor emèrit de la UPF vinculat al Departament d’Humanitats, ha mort aquest dimarts a casa seva, Barcelona, als 86 anys. Va néixer el novembre del 1931 i era considerat un dels historiadors més rellevants i amb més projecció internacional del nostre entorn.

28.08.2018

Josep Fontana Lázaro, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques i professor emèrit de la UPF vinculat al Departament d’Humanitats, ha mort aquest dimarts a casa seva, Barcelona, als 86 anys. Va néixer el novembre del 1931 i era considerat un dels historiadors més rellevants i amb més projecció internacional del nostre entorn. La cerimònia de comiat tindrà lloc demà, dimecres 29 d’agost, a les 12.00 hores, al Tanatori de les Corts a Barcelona.

Fontana era doctor en Història per la Universitat de Barcelona (1970) i professor emèrit de la UPF, en la qual va exercir com a catedràtic d'Història i Institucions Econòmiques des del 1991. Anteriorment, va ser professor i catedràtic de les Universitats de València (1974-1976) i Autònoma de Barcelona (1976-1991).

Considerat un dels historiadors més rellevants i amb més projecció internacional del nostre entorn

Deixeble de Ferran Soldevila i de Jaume Vicens Vives, Fontana ha estat reconegut com un dels més grans renovadors de la historiografia catalana i espanyola sota el franquisme. Des de la publicació de la seva tesi doctoral, La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820, el 1971, la seva obra ha merescut el reconeixement unànime de la professió, tant pel seu contingut concret com pel valor de model historiogràfic que ha inspirat i obert camins a generacions senceres d'historiadors i historiadores.

Historiador de projecció internacional amb una extensa recerca

La recerca de Josep Fontana abasta un amplíssim ventall de publicacions relacionades amb les àrees de coneixement d’història econòmica, història espanyola del segle XIX i història de la hisenda. Ha dirigit en diverses ocasions el doctorat en Història de la UPF i ha inspirat i dirigit nombroses tesis doctorals d’arreu de l’estat espanyol. La seva recerca doctoral està en la base del seu llibre La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (Ariel, 1971), títol que va obtenir un extraordinari impacte en replantejar el trànsit de l’antic règim a la societat capitalista.

Ha escrit més de vint llibres, entre els quals es troben: La quiebra de la monarquia absoluta (1971), La crisis del antiguo régimen (1979), Historia: análisis del pasado y proyecto social (1982), Història de Catalunya, V: 1787-1868 (1988), La història després de la fi de la història (1992), Europa ante el espejo (1994), Introducció a l'estudi de la història (1997), La història dels homes (2000), La construcció de la identitat (2005), Aturar el temps (2005) i La época del liberalismo (2006). Ha estat un escriptor prolífic fins als seus darrers dies. El siglo de la revolución (2017) és el seu últim llibre.

Impulsor de revistes de recerca històrica com Recerques, ha col·laborat a L'Avenç (1976) i, entre el 1991 i el 1994, va dirigir la Historia Universal Planeta, i va codirigir amb Ramon Villares Historia de España, una obra en dotze volums, de caràcter col·lectiu. Ha estat director de l’Editorial Crítica i president de l’Associació d’Història Ecònomica (2001-2005).

Durant la seva trajectòria acadèmica ha estat distingit amb diversos honoris causa, de la Universitat Rovira i Virgili i de la Universitat de Girona, entre d’altres, la Creu de Sant Jordi (2006) i el Premi Nacional de Cultura a la Trajectòria Professional i Artística (2007), atorgats per la Generalitat de Catalunya. El proper mes de setembre l’Ajuntament de Barcelona li havia de lliurar la Medalla d’Or de la Ciutat per ser “un ciutadà compromès amb Barcelona” i “militant per la justicia i rebel contra la injusticia”.

Fontana deixa una petjada important a la UPF

Vinculat al Departament d’Humanitats des dels inicis de la universitat, va fundar, el 1991, l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives (IUHJVV) de la Pompeu Fabra, amb seu a l’edifici del Dipòsit de les Aigües. El va dirigir fins al 2002, any que se’l va reconèixer com a professor emèrit de la UPF per la seva trajectòria i rellevant contribució a la universitat.

Va fundar, el 1991, l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Pompeu Fabra

Entre les seves aportacions destaca la donació de la seva biblioteca particular a l’IUHJVV. Aquest fons documental, que va anar ampliant des del 1991, actualment supera els 37.000 documents i comprèn una temática variada. Hi abunden els llibres d'història moderna i contemporània (de Catalunya, Espanya i Europa, essencialment), i d'història econòmica, així com els fons antics, entre els quals els fullets, datats majoritàriament del segle XIX i sobretot de caire polític.

Entre molts d'altres documents del fons, cal destacar dos exemplars diferents de la publicació en sèrie manuscrita El Duende de Patiño, o el volum factici de fullets Diputació i Catalunya. Pel que fa a la tipologia documental, la majoria dels documents són monografies, però també hi ha fullets, publicacions periòdiques i documentació diversa.

Escolta els protagonistes

Escucha a los protagonistas

Listen to the key figures

Per a més informació

Notícia publicada per:

Unitat de Comunicació i Projecció Institucionals

93 542 21 00

[email protected]

Para más información

Noticia publicada por:

Unidad de Comunicación y Proyección Institucionales

93 542 21 00

[email protected]

For more information

News published by:

Institutional Communication and Promotion Unit

93 542 21 00

[email protected]