Al 1989, la feminista afro-americana i activista pels drets civils Kimberlé Williams Crenshaw va encunyar el terme interseccionalitat per referir-se a les superposicions de les categories de gènere, classe i raça en els fenòmens d’opressió, dominació i discriminació. Crenshaw apuntava en concret al fet que ser dona suposa partir d’una situació desavantatjosa als Estats Units; però ser dona i negra incrementa la discriminació; i ser dona, negra i amb pocs recursos, la multiplica.

Al 1989, la feminista afro-americana i activista pels drets civils Kimberlé Williams Crenshaw va encunyar el terme interseccionalitat per referir-se a les superposicions de les categories de gènere, classe i raça en els fenòmens d’opressió, dominació i discriminació. Crenshaw apuntava en concret al fet que ser dona suposa partir d’una situació desavantatjosa als Estats Units; però ser dona i negra incrementa la discriminació; i ser dona, negra i amb pocs recursos, la multiplica. La interseccionalitat ens recorda que hi ha individus pertanyents a grups subjectes a opressions múltiples i que, per entendre la seva situació, i poder combatre-la, és necessari comprendre com s’encavalquen les opressions.

El concepte d’interseccionalitat no neix pas amb Crenshaw; ja havia estat emprat anteriorment amb un sentit similar. Però la virtut de Crenshaw és que a partir d’ella esdevindrà una teoria que es pot aplicar a qualsevol tipus d’abús de poder. El que ens ve a dir aquesta teoria és que tots els tipus d’injustícia estan interconnectades; no actuen de manera aïllada, sinó interrelacionada. A les tres categories inicials proposades en el triangle de la intersecció, avui s’hi sumen moltes altres. La discriminació per qualsevol raó –edat, gènere, ètnica, classe, discapacitat, orientació sexual, religió, casta, nacionalitat, etc.– no funciona mai de manera independent. Aquesta revelació teòrica té profundes conseqüències pràctiques. Per exemple, ens fa palès que no podem desmuntar el sexisme essent racistes. Ni lluitar contra el racisme essent masclistes. O que no podem esperar combatre eficaçment cap d’aquestes opressions des de posicions classistes, només per posar-ne alguns exemples.

El concepte d’interseccionalitat ha estat molt útil per entendre la desigualtat i la injustícia social i imaginar-nos camins més efectius per lluitar-hi. Però, segons la meva opinió, ha estat un concepte limitat en el seu abast fins que les teòriques i teòrics crítics no han incorporat a les superposicions l’especisme, categoria tradicionalment oblidada encara avui en moltes anàlisis i, tanmateix, molt clarificadora.

L’especisme fa referència a la discriminació per raó d’espècie; en concret, de les espècies diferents a la humana. Lògicament, no es tracta d’una categoria que interseccioni directament amb l’opressió dels humans; però sí que n’interseccionen les seves conseqüències. L’especisme està basat en un binarisme inventat a la mida de la nostra espècie: la contraposició humà-animal (que no reflecteix cap realitat perquè els humans també som animals, i la categoria “animal” no existeix com a tal; suposa incloure en un mateix calaix els milions d’espècies diferents a la humana que existeixen al planeta). Aquest binarisme, tanmateix, incorpora una diferència clau, la que hi ha entre l’ésser ideal (un determinat humà) i la resta d’éssers (altres humans i individus d’altres espècies). Així es crea la categoria despectiva d’animal, que permet explotar els individus de les altres espècies en funció dels interessos humans. Però, com és evident, també permet deshumanitzar, és a dir, inferioritzar alguns individus humans en situar-los en aquesta condició devaluada. Per exemple, el racisme i el sexisme abusen molt d’aquesta devaluació.

Els animals no humans mereixen no ser oprimits ni discriminats per raons ètiques suficients en si mateixes. Però incorporar l’especisme a la teoria interseccional ens permet entendre com d’important és no perpetuar la devaluació dels animals no humans des de la resta d’àmbits de la justícia social, si aquests darrers es volen efectius. Per descomptat, això s’aplica també a l’inrevés. No es pot pretendre avançar en la lluita contra l’especisme amb conductes sexistes o racistes, per exemple. I, anant més enllà, la teoria interseccional també ens permet entendre millor el patiment dels altres animals (que també veuen la seva opressió multiplicada per la intersecció de sexe, edat, espècie, etc.).

La incorporació de l’especisme a la comprensió de la interseccionalitat és especialment il·lustradora de la necessitat d’entendre la discriminació i l’opressió d’una manera global i estructural, independentment de l’individu i espècie a qui afecti. Per bé que, al final, cadascuna de nosaltres es concentri només en una lluita, o en unes poques lluites, abraçar la mirada interseccional és essencial per fer totes les lluites socials més inclusives i més efectives.

Núria Almiron, professora del Departament de Comunicació i coordinadora del MA in International Studies in Media, Power and Difference