Vés enrere El coronavirus segueix amb nosaltres, i tot pot empitjorar, però també millorar. Fernando G. Benavides

El coronavirus segueix amb nosaltres, i tot pot empitjorar, però també millorar. Fernando G. Benavides

Fernando G. Benavides és catedràtic de Salut Pública a la UPF i investigador del Centre de Recerca en Salut Laboral (CiSAL: UPF-IMIM).

23.07.2020

 

 

Article publicat a El Periódico el 17 de juliol de 2020.

La profecia, tot i que no divina, s'ha complert. Desgraciadament. Des del Director de l'OMS, Dr. Tedros Adhanom, fins als meus col·legues més pròxims, ho havien advertit. Atès l'alt percentatge de persones susceptibles de patir la infecció (al voltant del 90-95% en el conjunt de la població), el virus seguiria amb nosaltres fins que aparegués la vacuna. El que està passant ens fa sentir consternació, a més de ràbia, perquè l'esforç ha estat immens, per part de tots. Efectivament, després de l'èxit relatiu de juny, el que calia fer a continuació, segons ho recomanaven les agències nacionals i internacionals, i l'experiència pròpia, i la seva comparació amb el que es feia altres països, no s'ha fet. Senzillament. No busquem culpables, busquem responsables, o millor dit irresponsables.

Una part dels ciutadans, la minoria que es veu, no ens confonguem, no ha seguit les indicacions de distància física necessària per a impedir la propagació del virus, però les autoritats sanitàries no han actuat amb la diligència a què estan obligades. De manera evident, en l'enfortiment dels serveis de vigilància epidemiològica. Això és, una vegada aplanada la corba epidèmica, gràcies a l'actuació dels professionals sanitaris era el torn dels epidemiòlegs de camp per a identificar i aïllar als casos i els seus contactes estrets en el termini més breu possible. Aïllar els brots i impedir la seva propagació. Era la tasca. Pensar que amb un centre de trucades era suficient és ignorar la dinàmica real d'una epidèmia en una població, fruit de les característiques biològiques del virus i dels processos socials en els quals estem immersos les persones.

Llavors, què ens pot explicar aquest no fer el que tothom sabia que s'havia de fer? Contestar a aquesta pregunta és clau si no volem que això empitjori, que pot empitjorar. Una resposta que cal buscar fora dels passadissos i xafarderies de Palau, que només porta l'escuma bruta que arrosseguen els corrents profunds que ens porta aquesta crisi. La resposta sorgeix, al meu entendre, de la falta de visió global del problema de salut que suposa la pandèmia de la Covid-19. Una visió global que inclogui, a més de la necessària resposta assistencial per a atendre els malalts, la imprescindible prevenció per a evitar que hi hagi més malalts.

Això exigeix entendre els processos socials que expliquen les relacions entre les persones, als barris i a les empreses. De les seves necessitats bàsiques. Afegir a això la immigració irregular, com ha ocorregut a Lleida. I actuar en els llocs d'oci, transport i la feina que són els escenaris on la propagació del virus té més probabilitat de produir-se. Llocs tancats, amb contactes estrets i prolongats en el temps. Cal mantenir les distancia física, preservant la proximitat social. Necessitem relacionar-nos amb els altres. Una fórmula gens fàcil, però essencial per a entendre i modificar els comportaments de les persones. Recórrer a l'autoresponsabilitat com a solució, i culpar a les víctimes, no serveix per a res. No és una opinió, és una evidència científica, a més de ser injust per a les víctimes. En definitiva, fa falta més salut pública, que ens ajudi a entendre la intersecció entre els fenòmens socials i biològics que donen lloc a pandèmies com la que estem sofrint. No hi ha una altra forma per sortir del laberint. És urgent recuperar el lideratge institucional de la salut pública, que combini l'assistència i la prevenció, amb el biològic i el social. No hi ha un minut per perdre.

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact