Calidoscopi COVID-19, articles d'opinió d'experts i expertes de la UPF Calidoscopi COVID-19, articles d'opinió d'experts i expertes de la UPF

Torna a la pàgina principal
Vés enrere

Algunes impressions des de l’ambulatori del Carmel. Jordi Planes

Algunes impressions des de l’ambulatori del Carmel. Jordi Planes

Jordi Planes, graduat en Medicina per la UPF i metge resident d'atenció primària del CAP del Carmel de Barcelona.

13.05.2020

 

Faríem bé d’intentar continuar cuidant-nos els uns als altres d’ara en endavant, buscant tossudament el benefici de la majoria, incrementant recursos i esforços per arribar a aquelles persones més desfavorides, per fer minvar així les desigualtats en salut que estiguin a les nostres mans modificar.

Vaig marxar de Barcelona a finals de febrer per formar-me, durant dos mesos, en una altra realitat social i sanitària. Tot just començàvem a patir les primeres conseqüències organitzatives de la pandèmia. Vaig haver de tornar forçosament a mitjans de març. És un fet que els problemes ja hi eren, i la pandèmia del Sars-CoV-2 només ha fet que accentuar-los.

Ara ens n’ocupem d’una manera diferent. Més enllà del coneixement adquirit a marxes forçades durant els últims dos mesos respecte al maneig de la COVID-19, tant clínicament com logísticament, la lògica que s’aplica al tracte amb les persones des d’una perspectiva primarista s’ha pogut mantenir en la majoria de casos.

Que les desigualtats són determinants en la salut és un fet innegable, com també ho és, per tant, que són els barris amb més dificultats socioeconòmiques els que més emmalalteixen. Les persones que hi viuen són les que veuen més afectada la seva salut, tant física com mental –si és que cal fer una distinció–. Totes elles, per la seva precarietat socialment imposada, són les principals usuàries dels sistemes públics de salut, i, en concret, els centres d’atenció primària (CAP). Els CAP, com també ho puguin ser les biblioteques o els centres cívics, són espais d’acollida. Estructures de barri que ofereixen la possibilitat de ser escoltat.

Que les desigualtats són determinants en la salut és un fet innegable, com també ho és, per tant, que són els barris amb més dificultats socioeconòmiques els que més emmalalteixen

I és precisament per aquest motiu que ens hem adaptat de la millor manera que hem pogut per continuar oferint una atenció longitudinal, tot i que les circumstàncies requereixen l’aïllament i que, institucionalment, no s’hagin tingut en compte els equips d’atenció primària com a actors principals en la contenció de la pandèmia. Possiblement, perquè encara a dia d’avui ningú no s’ha cregut que l’atenció primària és el pilar sobre el qual s’hauria de fonamentar un sistema públic de salut.

El distanciament físic necessari per contenir els contagis ens ha portat a basar la nostra activitat, en la mesura que fos possible, en l’atenció telemàtica. Això significa que hem hagut d’adquirir l’habilitat de decidir, d’acord amb les explicacions de les nostres pacients, quines havien de quedar-se a casa i fer-los un seguiment en hores o dies, o bé quines d’elles havien d’acudir a l’ambulatori per ser explorades i decidir si necessitaven atenció complementària, amb els riscos que aquesta última opció suposava.

Els símptomes en els quals es basa, sobretot, l’orientació diagnòstica inicial en termes de gravetat són la dificultat respiratòria i la febre. Ambdues tenen un ampli ventall de descripcions. En el cas de la respiració, va des de l’evident “em falta l’aire” fins als “tinc una planxa sobre el pit”, “sembla que no s’acaben d’omplir els pulmons”, “tinc una angoixa que no puc amb ella” o el “quan respiro se m’estira un no-se-què-aquí”. I això en els casos en els quals asseguren tenir problemes per respirar. Hi ha altres casos en què no hi ha, aparentment, cap tipus de dolència; però si els demanes que vagin a buscar un got d’aigua a la cuina, quan tornen a agafar el telèfon no són capaços d’articular una frase de més de deu paraules sense haver d’aturar-se a respirar amb esforç.

Per altra banda, la febre semblaria més evident: que el termòmetre indiqui una temperatura de més de 37,8 °C. Però també en aquests casos les respostes, moltes vegades, van des del “jo no tinc mai febre” fins a les “m’he despertat al matí tot mullat”, “uns tremolors” o “jo no tinc termòmetre, però jo sé que he tingut febre”. Perquè una altra realitat és que moltes persones no disposen de termòmetre a casa. Respecte a la resta de símptomes que poden aparèixer en una persona infectada, també s’investiguen durant la trucada. La immensa majoria de contactes telefònics semblen haver-ne tingut en algun moment. I els que no, els han patit igualment de tant escoltar-los a la televisió.

Els casos que necessiten visita presencial tenen un primer contacte amb l’equip d’administratives, que els reben darrere d’una pantalla de vidre. Gairebé a tocar de la porta d’entrada al CAP els entreguen, en el cas que no en tinguin, una mascareta, i des d’allà se’ls dirigeix cap a una atenció lliure de sospita de possible COVID-19 o bé segueixen la línia fins a una “sala d’espera” específica per a persones amb sospita d’infecció per Sars-Cov2. A les consultes habilitades amb aquest propòsit –tres en total– hi ha un equip de dues infermeres i una metgessa, que atenen el possible cas amb les mesures de protecció adequades (l’adequació no va arribar fins ben entrada la pandèmia. Inicialment, es van atendre casos sense les mesures de protecció pertinents per falta de material).

Fer domicilis ens permet veure amb els propis ulls la realitat de molts dels veïns, i fer-nos una idea de l’impacte de viure en edificacions sense llum natural, de passadissos estrets, amb mala ventilació i moltes d’elles sense ascensor

Per als casos greus es disposa d’un espai en condicions per oferir tractament amb oxigen mentre arriba l’ambulància per traslladar la persona als centres d’atenció primària d’urgència (CUAP) o bé a l’hospital. Malauradament, l’accessibilitat al nostre centre no tan sols es veu limitada per la mobilitat i el risc de contagi, sinó també per l’orografia del barri, en el meu cas construït sobre la muntanya amb qui comparteix nom. Això fa que moltes de les visites s’hagin de fer a domicili. I aquí s’obre un món d’una intimitat més gran encara que la de la consulta. Ja no rebem nosaltres les persones, sinó que són elles les qui fan l’acollida. Aquest privilegi ens permet veure amb els propis ulls la realitat de molts dels veïns, i fer-nos una idea de l’impacte de viure en edificacions sense llum natural, de passadissos estrets, amb mala ventilació i moltes d’elles sense ascensor –amb les dificultats que això suposa per a aquells que no poden pujar i baixar escales–. Si a això li afegeixes, en més ocasions de les que hauríem d’estar disposats a permetre, la solitud, és fàcil concloure que la salut té més a veure amb el que passa fora del nostre cos.

Amb tot, la situació dramàtica a les residències de gent gran –entre d’altres motius per una gestió vergonyosa des de fa anys a la qui cap figura amb responsabilitat política ha posat fi– ha comportat que fos l’equip sanitari del CAP el qui es fes càrrec de la reorganització i l’assistència de les que es troben al barri.

Faríem bé d’intentar continuar cuidant-nos els uns als altres d’ara en endavant, buscant tossudament el benefici de la majoria, incrementant recursos i esforços per arribar a aquelles persones més desfavorides, per fer minvar així les desigualtats en salut que estiguin a les nostres mans modificar. Tot just comença el canvi més difícil i necessari.

Multimèdia

Multimedia

Multimedia

Categories: