Quins són els desafiaments que planteja un escenari internacional globalitzat en el sector educatiu? Aquesta és la pregunta que responen Carmen Pérez i Mireia Trenchs, professores dels departaments de Traducció i Ciències del Llenguatge i Humanitats de la UPF, respectivament, i Neus Lorenzo, Inspectora d'Educació del Departament d'Ensenyament de la Genralitat de Catalunya. 

La principal conclusió és que, a l’ensenyament obligatori, més enllà de garantir l’adquisició d’una llengua estrangera, cal garantir el plurilingüisme i la pluriculturalitat de tot l’alumnat, ja que són competències necessàries per al desenvolupament professional de tothom. Per tant, cal que l’ensenyament asseguri “les llengües per a la internacionalització i la internacionalització per a tots els alumnes per igual”. Aquestes consideracions s’emmarquen en l’”Anuari 2015. Reptes de l’educació a Catalunya”, elaborat per la Fundació Jaume Bofill.

Alhora, també defensen que l’etiqueta "escola internacional" s’està aplicant actualment amb un biaix elitista, i no s’aplica en escoles amb entorns amb una població escolar amb diferents llengües i cultures, des de l’anglès al mandarí o l’àrab, entre d’altres. Malgrat tot, han detectat exemples de bones pràctiques a l’ensenyament secundari i terciari.

Les autores de l’informe reclamen que "cal dissenyar un model d’escola internacionalitzador, accessible a tothom, per la via de la mobilitat internacional o per la via de la internacionalització als propis centres, aprofitant les oportunitats que ofereix internet". Asseguren que la "cultura pegagògica del nostre sistema educatiu s’ha de dotar d’estratègies per incorporar la riquesa i el potencial internacionalitzador de l’alumnat arribat d’arreu del món a les nostres aules" 

Propostes de futur per a un model lingüístic educatiu internacionalitzador a Catalunya

Entenent que l’èxit educatiu no és únicament responsabilitat de l’alumne, sinó de les polítiques que li faciliten els contextos d’estudi i aprenentatge, el plurilingüisme dels ciutadans de Catalunya depèn en gran mesura del manteniment d’aquestes polítiques i d’itineraris educatius que donin sostenibilitat als assoliments aconseguits.

En aquesta línia, les autores del capítol de l’anuari destaquen tres propostes per afrontar el repte amb garanties.

Generalitzar les actuacions que han mostrat èxit, com l’increment del temps dedicat a les llengües, especialmente temps de qualitat, la incorporació de personal nadiu i auxiliars de conversa (per exemple alumnat ERASMUS), com impartació d’assignatures no lingüístiques en una llengua estrangera, etc. , projectes transnacionals amb escoles d’altres paÏsos a través d’internet, intercanvis escolars. 

Elaborar un pla de base digital per enfortir l’acció dels centres: socialització de bancs d’experiències, promoció de les xarxes de col·laboració entre docents, etc.

Definir, cada centre, el seu model de plurilingüisme en funció del perfil del seu alumnat: valoritzant les llengües que parlen (per exemple, mandarí o àrab) i atenent les seves necessitats lingüístiques específiques (dèficits en català, castellà,...). Els entorns plurilingües afavoreixen una actitud positiva de l’alumnat vers l’aprenentatge i la internacionalització.