Pompeu Fabra, teòric de la llengua

Reproducció del cartell original, dipositat a la Biblioteca del Pavelló de la República, Universitat de Barcelona"Fabra fou també un gran estudiós, avant la lettre, de la interferència lingüística; entesa aquesta […] com el procés d'influenciament exercit per part d'una llengua sòcio-políticament dominadora damunt una llengua sòcio-políticament dominada."
(Xavier Lamuela i Josep Murgades [1984]: La teoria de la llengua literària segons Fabra, Quaderns Crema.)

Fabra no publicà cap llibre de teorització sobre cap dels camps en què treballà. Però sí que deixà diferents textos, més o menys llargs, en què fa reflexions generals sobre aquestes tasques i que permeten veure les seves principals idees. La majoria d'aquests textos foren recollits al llibre El català literari (1932), i el 1980 n'aparegué una altra selecció, Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seva normalització, a cura de Francesc Vallverdú.

El grup més nombrós d'aquests textos, el formen articles seus com "Sobre la reforma lingüística y ortográfica" (La Vanguardia, 22 de març de 1892), "L'ensenyança de la llengua francesa a l'Institut de Barcelona" (L'Avenç, 1893, amb el pseudònim Esteve Arnau), "Sobre diferents problemes pendents en l'actual català literari" ("Anuari" de l'IEC, 1907), "La tasca dels escriptors valencians i balears" (Nostra Parla, 1918) i algunes "Converses filològiques" (842 articles de diari publicats entre 1919 i 1928).

En segon lloc quantitativament, hi ha els discursos i les conferències. Entre els primers, el que pronuncià com a president de l'Ateneu Barcelonès, "L'obra de depuració" (1924), i el que pronuncià com a president dels Jocs Florals de Barcelona de 1934. Entre les segones, la conferència "El català a l'escola primària" (1933) i la que féu a l'Escola d'estiu del 1935 de l'Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Finalment, la "Conversa amb Pompeu Fabra" que Tomàs Garcés publicà (Revista de Catalunya, maig de 1926).

La següent tria de textos il·lustra les principals idees de Fabra sobre la llengua i el seu "redreçament".

"En realitat, si cada escriptor escrivia en el seu català -[…] en el de la gent més culta [de la seva encontrada]-, les divergències que apareixerien en la llengua literària no foren potser, ja avui dia, tan grosses com molts pensen, i és de creure, venint temps favorables a la nacionalitat catalana, que aquestes divergències anirien atenuant-se, i una compenetració s'aniria operant entre la llengua literària i el llenguatge de la capital -no el barceloní d'avui dia, sinó un barceloní tot altre, deslliurat de castellanismes, influenciat per tots els altres parlars catalans, enriquit i refinat: el futur parlar de la futura capital de Catalònia!"
("Sobre diferents problemes pendents en l'actual català literari", 1907.)

"PER LA PURESA DE LA LLENGUA. ELS CASTELLANISMES
L'obra de redreçament del català literari és sobretot una obra de descastellanització.
[...] Els castellanismes del català modern són incalculablement més nombrosos que no permet d'albirar un examen superficial de la llengua. [...]
En aquestes notes diàries tractarem de donar una idea de com és gran el nombre de castellanismes de la llengua actual i de demostrar així la necessitat de recórrer abundosament a l'arcaisme, posat que no vulguem acontentar-nos amb una depuració soma de la llengua, consistent en la sola extirpació dels castellanismes més aparents."
("Conversa filològica" del 18 de novembre de 1919.)

"[…] malgrat aquesta forta castellanització del català modern, aquest continua essent una cosa essencialment distinta del castellà. Cap aciençat no podria prendre'l mai com una variant del castellà, del qual difereix pregonament per una infinitat de trets fonètics i morfològics i àdhuc sintàctics i de lèxic. [...] encara que ["les defomacions de tota llei que la nostra llengua ha sofert sota la influència castellana"] persistissin, el català estaria lluny d'ésser respecte al castellà el que és l'andalús o el mateix bable. No és un de tants dialectos españoles [...] sinó una llengua perfectament distinta de la castellana.
[...] si agrupàvem aquestes ["les llengües novillatines"] tenint en compte llurs analogies i diferències, el català no entraria pas en el mateix grup que el castellà, del qual, per certs trets fonètics i morfològics importantíssims, difereix més que cap altra llengua romànica."
("Conversa filològica" del 25 de maig de 1920.)

"A l'un el satisfà una llengua provinciana, un idioma, que vindria a ésser, amb mots i formes catalans, una variant dialectal de la llengua espanyola; l'altre aspira que Catalunya posseeixi una veritable llengua nacional, la llengua moderna que hauria sortit de la nostra gloriosa llengua medieval sense l'acció pertorbadora de l'espanyol."
("Conversa filològica" de l'1 d'abril de 1923.)

"Cal fer notar el caràcter de facultatives, no d'obligatòries, amb què són presentades una gran part de les innovacions que afecten la gramàtica. [...] en la majoria dels casos, no es prescriu la substitució d'una construcció habitual per una construcció arcaica, sinó que es tracta de tornar a la llengua una construcció perduda, una paraula gramatical caiguda en desuetud, per tal que, al costat de l'existent, vingui a augmentar els mitjans d'expressió de la llengua [...]"
("L'obra de depuració del català", 1924.)

"La meva evolució s'ha aturat i concretat, finalment, en la manera actual de plantejar el problema de la depuració de la llengua: cal estudiar bé la llengua viva [...]
[...] El gramàtic per si sol i "a priori" no pot imposar res. És impossible, des d'un gabinet de treball, de preveure i abastar tots els casos pràctics. De vegades la solució donada a un cas determinat resulta violenta. El gramàtic, aleshores, no ha d'encastellar-se com un déu indiscutible, ans al contrari: atenuar la violència, desfer-la si és necessari. […]
Jo mateix no sabria establir una norma abans de sotmetre-la a aquella prova d'eficàcia. Deixo sempre que els nostres escriptors l'experimentin i decideixin, en definitiva, la seva viabilitat. No tots els escriptors poden ajudar-me, no obstant. Els veig dividits en tres grups, dels quals només el tercer pot servir-me: en l'un hi ha aquells escriptors, escorrialla de l'anarquia del vuit cents, que [...] per comoditat s'erigeixen en defensors dels seus propis defectes. En un altre grup, potser més perniciós que el primer, hi ha aquells escriptors que davant una construcció o un mot que els sembla una millora de la llengua no s'aturen a considerar si és o no viable [...]. Finalment, en un tercer grup [...] hi ha els escriptors ponderats, creadors i rectificadors, que no obliden mai la responsabilitat pròpia.
[...] L'assaig que quatre o cinc anys d'èxit consolid[en], hauria d'esdevenir regla inflexible. Que poguéssim dir, aleshores: el qui no fa això o no ho fa així, comet senzillament una falta de gramàtica. El meu ideal fóra que, gràcies a aquest mecanisme, arribéssim on ha arribat, sense Acadèmia, Anglaterra. Si més no, ens estalviaríem, immunes, les atzagaiades de qualsevol gramàtic."
("Conversa amb Pompeu Fabra", maig de 1926)

"L'obra de redreçament de la llengua escrita no podria ara [...] limitar-se al sol llenguatge literari -amb exclusió dels llenguatges tècnics, etc.- [...]
Si el català no s'hagués mogut de l'àrea que li assignava Milà i Fontanals [...], podia llavors més lliurement adoptar qualsevol innovació enfora de tota consideració de viabilitat dins la llengua comuna [...]"
("De la depuració de la llengua literària", 1927.)

"En el cas que ens trobem davant una tara greu de la llengua moderna, llavors és quan [...] hem de recórrer, sia a un arcaisme, sia a un dialectalisme, sia àdhuc a un neologisme [...] perquè per sobre de tot cal evitar d'establir un divorci massa gros entre la llengua escrita i la llengua parlada.
L'acceptació d'una innovació per una gran part de la massa parlant [...] pot fer bona àdhuc una innovació perfectament arbitrària; en canvi, un gir antic caigut en desuetud no pot ésser en rigor considerat de nou com a català sense aquella acceptació."
("De la depuració de la llengua literària", 1927.)

"llenguatge: Expressió dels pensaments per mitjà de la paraula; el conjunt de mots i maneres de combinar-los usat i comprès per una comunitat d'homes, esp. quan [sic] fixat i elaborat per un llarg ús."
(Diccionari general de la llengua catalana, 1932)

"Llengua literària, més o menys diferent de la vernacular, que usa en escriure un poble culte; llengua que té una literatura"
(Diccionari general de la llengua catalana, 1932)

"Per a la comparació de dues llengües hem de tenir especialment en compte l'època dels textos comparats i els dialectes a què pertanyen. Cal referir-se, naturalment, als temps actuals, i els termes de comparació no han d'ésser els dialectes fronterers, ans aquells que han cristal·litzat en llengües literàries (dos escriptors la llengua dels quals pot servir a aquest objecte, serien Mistral i Verdaguer). Si comparéssim textos catalans primitius amb els provençals coetanis, ens trobaríem en el cas de semblances que tots ells presenten també amb els d'altres llengües romàniques."
("Desviacions en els conceptes de llengua i Pàtria", 1934.)

"La llengua és una cosa que va evolucionant, que experimenta certs canvis dels quals no ens adonem, però que a la llarga fan que una llengua al cap d'uns certs anys sigui diferent. El treball és evitar-ho, però si a pesar dels esforços triomfa una forma nova, aleshores s'accepta. Els gramàtics no poden dir altra cosa que: En aquest moment això és bo i allò altre és dolent. Per això algú [Charles Bally] ha dit, amb molt d'encert, que les faltes de gramàtica d'avui són la llengua de demà."
(Miravitlles, Joan [1971]. Apunts taquigràfics del Curs superior de català (1934-1935) professat per Pompeu Fabra a la Universitat Autònoma de Barcelona.)

"[El fet de no admetre totes les variants geogràfiques] fa indispensable el present advertiment als mestres per a aquells casos en què la forma consignada en el llibre no sigui l'habitual en el dialecte de llurs deixebles. En tant que aquella serveix (parts I i II) per a il·lustrar una definició [...], cal que el mestre la reemplaci per la forma usual en el parlar dels alumnes: [...] Però, més tard, no ha de deixar mai de fer-los conèixer la forma consignada en el llibre [...], i fer-los saber que aquesta és la forma preferida pel llenguatge literari. I llavors caldrà que els ensenyi quines de les formes dialectals no registrades en el llibre són tolerables en la llengua literària i quines hi són del tot inadmissibles [...] un mestre de Barcelona ensenyarà als seus alumnes que no els cal escriure nosatros sinó nosaltres, ni aquet sinó aquest, ni capiguer sinó cabre."
(Gramàtica catalana: curs mitjà, edició de 1935.)

 

Portada TÍTOL: L'Avens : revista mensual de lletras, arts y ciencias
NUMERACIÓ: Any 1, núm. 1 (3 jul. 1881)-[1893]
PUBLICAT: Barcelona : Leteradura, 1978
  Portada

AUTOR: Fabra, Pompeu
TÍTOL: Sobre diferents problemes pendents en l'actual català literari
PUBLICAT: Anuari. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans, (1907). p. 352-369.

Portada AUTOR: Fabra, Pompeu
TÍTOL: L'Obra de depuració del català
PUBLICAT: Barcelona : Ateneu Barcelonès, [1924?]
  Portada TÍTOL: Revista de Catalunya
Portada TÍTOL: Cinc converses amb Joaquim Ruyra, Víctor Català, Pompeu Fabra, Josep Carner, Guerau de Liost
PUBLICAT: Barcelona : Columna, 1985
  Portada AUTOR: Fabra, Pompeu
TÍTOL: Converses filològiques. Primera sèrie
PUBLICAT: Barcelona : Regina, [1920?]
Portada AUTOR: Fabra, Pompeu
TÍTOL: Converses filològiques : tria feta per l'autor
PUBLICAT: Paris : Ragasol, 1946
  Portada AUTOR: Fabra, Pompeu
TÍTOL: Converses filològiques
PUBLICAT: Barcelona : Barcino, 1954-1956
Portada AUTOR: Fabra, Pompeu
TÍTOL: Converses filològiques
PUBLICAT: Barcelona : Edhasa, 1984
  Portada AUTOR: Fabra, Pompeu
TÍTOL: El Català literari
PUBLICAT: Barcelona : Barcino, 1932
Portada AUTOR: Fabra, Pompeu
TÍTOL: La Llengua catalana i la seva normalització
PUBLICAT: Barcelona : Edicions 62, 1984
  Portada TÍTOL: Dijous dia 10 de març a les 10 de la vetlla conferència a càrrec del il.lustre filòlec Pompeu Fabra parlant de "La difusió de la llengua catalana"...
PUBLICAT: Barcelona : Imp. R. Bernat, [1932]
DESCRIPCIÓ 1 cartell ; 43 x 32 cm
[Reproducció del cartell original, dipositat a la Biblioteca del Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)]
Portada AUTOR: Fabra, Pompeu
TÍTOL: Desviacions en els conceptes de llengua i de pàtria ...
PUBLICAT: [Barcelona? : s.n., 1934?]
     

 

Darrera actualització: 13-08-2008