EMILI BOIX-FUSTER
Professor de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona i director de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana 

 

Font: La figura i l'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2007

Celebrem avui un nou homenatge a Pompeu Fabra, enguany organitzat per la universitat que l'honora cada dia portant el seu nom. Avui parlarem de la seva obra i de la seva persona, i se'm fa difícil, perquè voldria que aquest acte no fos simplement nostàlgic sinó que servís a les necessitats de la societat present, de Salses a Guardamar i des des Castell fins a Fraga.

Una filla meva em va etzibar fa poc una pregunta fresca i directa: "Qui era Fabra?". I a mi em va sortir una resposta també directa i gramaticalment incorrecta, com ho permet la familiaritat: "Fabra és com tu escrius".

Com a sociolingüista m'agradaria ampliar i matisar en deu minuts una mica més aquella resposta que va ser forçosament brusca i simple, tal com ho permet un diàleg familiar.

Els sociolingüistes solem resumir els riscos actuals de la llengua catalana mitjançant la fórmula mnemotècnica de sis mots començats amb d, que dec a Albert Branchadell: el risc de la devaluació (que perdi funcions de prestigi), el risc de la desintegració (que perdi la seva genuïnitat), el risc de la disgregació (que cada territori del domini lingüístic es deixi endur per forces centrífugues i separadores), el risc de la divisió (que es produeixin fractures i conflictes etnolingüístics a l'interior de les nostres societats), el risc de la desaparició (que la llengua deixi de ser transmesa intergeneracionalment) i, finalment, el risc de la desmobilització (que davant tots els riscos esmentats la ciutadania es plegui de braços i no intervingui per canviar la situació). Fabra va actuar eficaçment per evitar, com a mínim, els riscos de la desintegració (va proposar un model unitari i alhora composicional per a la llengua), la disgregació (va impulsar una llengua genuïna respecte al castellà i al francès), la devaluació (va convidar a emprar la llengua per a tota mena de funcions, des de les més informals fins a les més sofisticades) i la desmobilització (va formar part activa d'entitats catalanistes d'orientació més aviat de centreesquerra). No va tractar Fabra el tema de la desaparició de la llengua, és a dir, la interrupció de la transmissió intergeneracional, tot i que es produïa amb força en terres valencianes i més tímidament al mateix Principat en sectors reduïts de l'alta burgesia. Tampoc no va tractar Fabra el tema de la possible divisió etnolingüística, tot i que en els anys vint i trenta ja havien arribat importants contingents de treballadors castellanòfons a Catalunya, sobretot aragonesos i murcians.

Fabra fou un personatge providencial perquè aplegà a la seva formació i actuació, com a científic rigorós, un tarannà positiu i no impulsiu, un tarannà d'home de consens, que l'ajudà decisivament a fer triomfar la seva reforma. Josep Pla amplia aquests trets de Fabra amb el seu detallisme perspicaç habitual: "(Fabra)... era molt ben servit pel seu temperament calmós, lent, absolutament incompatible amb qualsevol moviment descompassat i fora de mida [...] Amb això queda entès que no era pas un home de foguerades ni de rauxes nervioses, ni de canvis d'humor, ni d'aquells alts i baixos -exaltacions i depressions- que constitueixen en aquest país, la vida gairebé habitual [...] Tenia, en fi, totes les característiques de l'home volenterós i tenaç: era pacient, discret, callat, gris. Els focs d'encenalls esporàdics que tenen tant de prestigi i que són pura ornamentació no formaren mai part del seu temperament. No solia pas tenir caigudes en el puerilisme" (90-91). Aquest tarannà ajudà que Fabra aconseguís l'adhesió de sectors socials de tota mena a la seva reforma lingüística: des de figures del clergat com mossèn Frederic Clascar fins a dirigents anarcosindicalistes com Salvador Seguí (Pla, 1984, 93). Algú s'imagina què hauria succeït amb la reforma fabriana si Fabra hagués tingut el mateix caràcter arrauxat que Antoni M. Alcover, el gran i entusiasta filòleg manacorí que s'hi oposà a capa i espasa? Pla el titlla de l'element més violent i pintoresc de la reacció contra Fabra, "filòleg de calaixera i de trabuc, gros personatge de reaccions rústiques i primàries".1

Repassant la ja llarga bibliografia sobre Fabra, hom s'adona que n'hem anat fent un veritable sant laic, elogiat, homenatjat2 i gairebe venerat. Examinem, per exemple, les descripcions recollides a Memòria de Pompeu Fabra, de Jordi Mir,3 que aplega cinquanta testimonis directes de la vida del gran gramàtic: "Clar, precís, serè", "atent a escoltar", amb "serenitat que potser semblava fredor, però no ho era", "amb un humor ple d'homenia i d'elegància", "pacífic, tranquil, gairebé sigil·lós", "científic, gran treballador", "molt pacífic", de "caràcter tranquil, flegmàtic, igual i perseverant", "home senzill, sense cap aire doctoral, practicant de l'esport i amic de la bona companyia i de la bona taula", "feia figura de ‘gentleman' lacònic - jovial, però", "sense erudició embafadora i trivial", "d'humor fi però no feridor", "irradiava una mena d'encís estrictament personal -gest, figura, to de veu, calma, somriure, senzillesa-, que feia més bo el seu ‘savoir faire' de professor", "havia portat sempre una esportiva i sanitosa vida a l'aire lliure", "un home equilibrat, serè, ben humorat, molt intel·ligent, tocant de peus a terra, una bona persona [...] sobri, sòlid, sense vanitat: un home", "no volia fer-se l'important, perquè no li feien por les coses vulgars, però malgrat això no abandonava mai la finor ni la intel·ligència", "un home extraordinari, admirat i venerat per tothom [...] mai no féu la impressió a ningú d'un home que s'esforcés gaire, d'un esclau del treball. Era metòdic i ordenadíssim". A totes aquestes virtuts cal afegir un esperit analític, molt lligat a la seva formació d'enginyer industrial.4 Del que en diuen els detractors, trio com a exemple allò que va escriure, en la postguerra més dura, Miquel Utrillo a la Solidaridad Nacional (22 d'agost de 1939): [Fabra] "siempre tan pulcro, tan callado, tan hipócrita y tan masón".

Sens dubte, el retrat de Fabra més rotund és el de Josep Pla, molt citat, però que es mereix ser llegit novament: "Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu".5 I afegeix: "Era el tracte agradable, confortable, net, clar, precís, que Fabra tenia, que us anava guanyant lentament", "En la discussió el seu impàvid to menor era permanent". Hi havia "una sensació de sopluig ordenat i còmode", "una presència simpatiquíssima". I Pla conclou (1984, 87-88): "Fabra ha estat l'home més eficaç aparegut en l'últim segle en aquest rodal que va de Maó al Cinca i de les Corberes a Alacant. I ho ha estat portant a cap una obra de sentit d'ordenació antianàrquica. Ben mirades les coses a la llum del que hem vis- cut aquests anys, l'aventura és sensacional".

En aquesta vida de sant laic, no poden faltar-hi episodis emblemàtics. Destaquemne quatre. Primer, la carta en castellà als seus nebots el 1883 en què s'adona de l'artificialitat d'adreçar-s'hi en castellà. Segon, la tornada des de Bilbao a Barcelona, quan té quaranta-cinc anys i és cridat per Prat de la Riba. Tercer, el viatge de Prada a Andorra, el 1947, per tal de poder fer el testament en català. I quart, les seves paraules d'ànim als estudiants un any abans de la seva mort: "cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". El llibre recent de Jordi Manent (2005) ens descriu amb pèls i senyals la dignitat dels anys de vellesa i exili de Fabra,6 en què aquest no havia perdut la curiositat perquè no havia perdut aquesta esperança. En aquests últims anys, recordem-ho, continua actiu: suposem que va completar la Gramàtica catalana, la que apareixerà pòstumament el 1956, a cura de Joan Coromines; una Catalan Grammar, desapareguda, i es va posar a estudiar romanès. En plena Guerra Civil, el general revoltat Gonzalo Queipo de Llano amenaçà: "Cuando la guerra haya terminado Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas". És cert que la biblioteca de Fabra a casa seva de Badalona desapareixerà, però l'obra de Fabra no ha desaparegut. Ben al contrari.

Fabra es va trobar amb una llengua inservible, interferida i fragmentada i la va convertir en una llengua moderna, disponible per a totes les funcions, unificada i alhora dúctil per recollir la diversitat interna de valencians, balears i catalans. Fabra deixà ben embastada, d'una manera modèlica, el que els sociolingüistes anomenem la codificació dins la planificació del corpus, és a dir, la posada al diade l'estructura de la llengua, la construcció d'una llengua per elaboració, una Ausbausprache. De manera coincident amb l'escola de Praga, quatre criteris guiaren l'obra de Fabra: criteris de diasistematicitat, d'historicitat, de regularitat i de funcionalitat.7 La diasistematicitat es refereix al fet que es construeix una llengua estàndard com a model i referència de les altres varietats, en el benentès que hi ha un marge de flexibilitat important. La historicitat es refereix al fet que es recorre a la tradició lingüística pròpia, en el nostre cas sobretot a la rica tradició medieval. La regularitat es refereix a la idea que es trien les formes amb més adequació al sistema lingüístic en conjunt. La funcionalitat es refereix al fet que es dóna prioritat a les formes que tinguin més valor funcional i d'ús. El 1984 Lamuela i Murgades8 ja van descriure amb exactitud el conjunt de la teoria de la llengua literària de Fabra, i no la repetiré aquí.

Fabra era ben conscient que perquè la seva proposta arribés al poble calia que la llengua veiés augmentats els seus usos socials i que hi hagués un poder polític rector que fes possible aquesta difusió dels usos. Que hi hagués el que els sociolingüistes anomenem planificació de l'estatus, que la norma proposada arribés, es vehiculés al conjunt de la població de tot el domini lingüístic. Recordem que la reforma fabriana comença seriosament el 1911, perquè Prat de la Riba convida Fabra a deixar l'Escola d'Enginyers Industrials de Bilbao i a venir a Barcelona. Sense el poder, humil però poder al capdavall, de la Mancomunitat primer i de la Generalitat republicana després, la proposta fabriana potser no hauria sortit gaire més enllà d'un calaix del seu despatx i, novament en paraules de Pla: "avui encara discutiríem la sublimitat de la grafia de la conjunció i la llengua seria un centpeus ple de dificultats innecessàries i absurdes" (Pla, 1984, 82). Cal un poder polític per vehicular una proposta de reforma lingüística i per estendre-la en un tempo ràpid, a diferència de les llengües amb estat al darrere, que han gaudit d'un tempo molt lent. I amb un tempo ràpid l'arbitrarietat de la norma es fa més visible.

Fabra té la sort, doncs, de poder comptar amb un cert poder al darrere, sigui sota la Mancomunitat, siguisota la Generalitat republicana. Fabra té la sort que la seva trajectòria individual s'entrellaça amb esdeveniments col·lectius que l'afavoreixen. A l'obra de Fabra se li aplica, crec, la famosa citació d'Antonio Gramsci, el gran teòric marxista italià: "Ogni volta che affiora, in un modo o nell'altro, la quistione della lingua significa che si stà imponendo una serie di altri problemi, la necessita di stabilire rapporti più intimi e sicuri tra i gruppi dirigenti e la massa popolare-nazionale".9

En esquematitzar un procés de planificació lingüística, els sociolingüistes solem diferenciar quatre etapes. Dues de socials que afecten l'estatus: el plantejament del problema (la selecció), l'extensió social de la proposta (vehiculació). I dues de lingüístiques que afecten sobretot l'estructura lingüística o el corpus: la codificació de l'ortografia, l'ortoèpia, la gramàtica i el lèxic de la llengua, d'una banda, i l'elaboració, és a dir, la contínua actualització d'aquesta codificació, de l'altra.

Avui ens podem preguntar si ha acabat la vehiculació de la proposta fabriana. Ha arribat al seu destinatari: el poble?

Les dades són clares i contundents: no encara, ni de bon tros. D'una banda, la proposta fabriana no ha arribat encara a la majoria de la població, que no l'ha poguda aprendre en els anys d'escola obligatòria com caldria.10 Encara el català és una llengua de minoria, selecta o no. Encara el català és una llengua més d'usos in vitro que d'usos in vivo. Encara la societat dels Països Catalans té fractures lingüístiques internes d'unes dimensions inimaginables en països normals com Noruega, Holanda, Dinamarca o Finlàndia, els països mitjans, cultes i civilitzats amb què ens hauríem de comparar. Si mirem les dades més recents de què disposem sobre el coneixement del català escrit, un 67% dels andorrans deien saber escriure el català (1999), un 62% dels catalans (2003), un 51% dels balears (2002), un 27% dels valencians (2004), un 26% dels habitants de la Franja aragonesa (1994) i un 11% dels nord-catalans (2004).11 Hi ha tres sectors de població diferent als quals no s'ha vehiculat la norma fabriana: la població autòctona, la població peninsular vinguda en els anys seixanta sobretot, i les noves migracions. Val a dir, diguem-ho tot, que no hi ha hagut encara un balanç exhaustiu del que ha significat la recatalanització dels adults. Ens manca encara per als països de llengua catalana una obra comparable a la Storia lingüística dell'Italia unita de Tullio de Mauro. Encara molts catalanoparlants se senten més segurs llegint i escrivint en castellà que en català. Encara actualment, al final de l'educació obligatòria, la competència en català és insuficient. L'informe de setembre del 2007 del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu del govern espanyol,12 després d'analitzar la competència lingüística en català, castellà i anglès dels nois i noies de 10 i 14 anys, entre altres coses, concloïa: "L'alumnat mostra dificultats a l'hora d'usar connectors en l'expressió en llengua catalana al final de l'educació primària". [...] "L'alumnat té poca riquesa lèxica i comet errades ortogràfiques i morfològiques en l'expressió escrita en llengua catalana al final de l'ESO".

D'altra banda, en els nostres usos lingüístics més quotidians, Fabra no és present com caldria. Hi ha honroses excepcions: Bon Preu, la majoria de caixes d'estalvi catalanes, Softcatalà, per exemple, etiqueten en català, treballen en català; però tenim més etiquetatge en portuguès que en la nostra llengua. En el món de la informàtica i de les noves tecnologies Fabra no és prou present: el Windows Vista s'acaba de llançar al mercat solament en castellà. Les forces del mercat, tan potents en un món cada dia més globalitzat, van sobretot a favor de les llengües més fortes, i les llengües mitjanes com la catalana juguen a contracorrent. Cada matí en els diaris gratuïts que es distribueixen massivament, en les revistes del cor, en la majoria de canals televisius, el català (el català de Fabra, doncs), és gairebé absent. Quan arriben els mòbils, els catalanoparlants aprenen a enviar-se perdidas o quan arreglen la cuina hi instal·len encimeres,i els esforços de catalanització s'assemblen a esforços de Sísif. A les grans empreses, a la Seat-Volkswagen o a la Nissan, gairebé no es treballa en català. Algun jove que hi entrés a treballar podria demanar-nos: per què m'heu fet aprendre tanta normativa, tant Fabra, si no la fem servir?

Hi ha molta feina encara per estendre, per vehicular el model de llengua que Fabra proposà, per fer de l'època en què vivim una segona Renaixença, com els agrada dir als romanistes germànics. I perquè triomfi cal la col·laboració de lingüistes, de científics socials i, sobretot, del mateix poble. Mancats d'un estat al darrere, pressionats terriblement pel castellà, pel francès i per l'anglès, fragmentats dramàticament, ens continua calent la lleialtat lingüística del poble. Aquesta lleialtat és indispensable per lluitar contra aquests sis riscos que esmentaven al començament. Fishman, un dels pares de la sociolingüística, advertia (1983, pàg. 3):

"És un error incommensurable suposar que la planificació del corpus en té prou amb la relació i la coordinació de l'experiència lingüística amb l'experiència tecnològica, incommensurable si l'objectiu no és dur a terme planificació del corpus (per exemple, crear una nomenclatura en química o en alguna altra àrea tecnològica moderna), sinó aconseguir que sigui acceptada (que agradi, que s'aprengui i que s'usi)".

El lingüista, afegeix Fishman (i deia Fabra), no hauria de separar-se de les masses, del poble (1983, pàg. 8):

"Els planificadors lingüístics com a conjunt i encara més els planificadors del corpus tendeixen a donar massa importància a la llengua com a causal, com a crucial, com a especial, especialment si la seva formació ha estat lingüística de manera estreta i no pas sociolingüística de manera àmplia. Com a resultat, es dóna el risc clar que els planificadors del corpus perdin contacte amb la població i deixin de prendre el pols a com aquesta població reacciona envers ells, envers el que fan i envers el model que van proposar, que va ser vàlid en el seu moment, i que interpretava el balanç sempre delicat i canviant entre el que és vell i el que és nou, entre el que és seu i el que és nostre, entre la neologia i la tradició. [...] Com que els planificadors de la llengua són (o es veuen ells mateixos) com a guardians i custodis de la llengua tendeixen a tornar-se defensors a ultrança del seu model de bona llengua".

Permetin-me afegir un altre desig o, millor dit, una crida. Atesa la monumentalitat, el rigor i la seriositat de l'obra fabriana, sobta que sigui tan poc coneguda a fora. Hem fet fins ara una difusió exclusivament de cara endins i cal que se'l conegui també de cara enfora. Per exemple, en una enciclopèdia trilingüe sobre les reformes lingüístiques arreu del món, amb 106 articles, 13 2 llengües tractades i sis volums, publicada entre 1983 i 1994,14 apareixen pobrement Fabra i la seva obra dins un article en alemany sobre les llengües romàniques regionals.15 Així mateix, una consulta a Google permet veure que Fabra apareix amb una brevíssima i sola pàgina en anglès.16 És urgent publicar una síntesi de la vida i obra de Fabra en anglès, en una editorial o en una revista de primer nivell. Crec que qui ho pot impulsar millor és la universitat que duu el seu nom, i que avui li ret homenatgesolemne.

NOTES

  1. PLA, Josep (1984). "Pompeu Fabra 1868-1948". A: Uns homenots. Prat de la Riba- Pompeu Fabra-Joaquim Ruyra-Ramon Turró. Barcelona: Destino, pàg. 59-96.
  2. Vegeu-ne un exemple a: ARGENTÉ, Joan (1990). "Homenatge a Pompeu Fabra". Llengua i Ús, 14, 28-30. També és un homenatge a Fabra la publicació de les seves Obres completes, de les quals ha aparegut el primer volum: Mir, Jordi; Solà, Joan (2005) (a cura de). Obres completes. Vol. I. Barcelona: IEC.
  3. MIR, Jordi (1998). Memòria de Pompeu Fabra: 50 testimonis contemporanis. Barcelona: Proa.
  4. COLL I ALENTORN, Miquel i d'altres (1989). Quatre enginyers industrials per a la història. Carles Pi i Sunyer, Pompeu Fabra i Poch, Rafael Campalans i Josep Serrat i Bonastre. Barcelona: Associació i Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya.
  5. Aquesta lloança coincideix amb la de Maurici Serrahima, arran de la mort de Fabra: "un dels més autèntics grans homes del país. Per l'obra que ha fet, i per la manera com l'ha feta, amb una competència admirable i amb un tacte quasi miraculós. Ha triomfat d'una manera total, sense soroll, però amb tot l'esplendor de l'eficàcia." (Serrahima, Maurici (1974). Del passat quan era present (1948-1953). Vol. II. Barcelona: Edicions 62, pàg. 71.
  6. MANENT, Jordi (2005). Pompeu Fabra a l'exili. 1939-1948. Barcelona: Proa.
  7. Vegeu LAMUELA, Xavier (1984). "Fixació i funcionament de la gramàtica normativa en el procés d'estandardització de la llengua catalana". A: CABRÉ, M. Teresa i d'altres. (ed.). Problemàtica de la normativa del català. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Per a l'estudi lingüístic intern de l'obra fabriana, vegeu: GINEBRA, Jordi i d'altres. La lingüística de Pompeu Fabra (2 vol.). Alacant: Universitat Rovira i Virgili / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
  8. LAMUELA, Xavier; MURGADES, Josep (1984). Teoria de la llengua literària segons Fabra. Barcelona: Quaderns Crema.
  9. Citat a DE MAURO, Tullio (2004). La cultura degli italiani (a cura de Francesco Erbani). Roma-Bari: Laterza, pàg. 104.
  10. Sobre els riscos d'una distància abrupta entre la llengua escrita "fabriana" i el català col·loquial tracta el llibre recent de Christian H. Münch (2006). Sprachpolitik und gesellschaftliche Alphabetisierung. Zur Entwicklung der Schreibkompetenz in Katalonien seit 1975. Frankfurt del Main: Peter Lang.
  11. PONS, Eva; VILA, F. Xavier (2005). Informe sobre la situació de la llengua catalana. Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana.
  12. PORTA, Jordi. "Sobre la tercera hora". Avui, 2 de febrer del 2007. 32 LA FIGURA I L'OBRA DE POMPEU FABRA. UPF EMILI BOIX-FUSTER
  13. FISHMAN, Joshua A. (1983). "Prefatory Remarks". A: Fodor, István; Hagège, Claude (a cura de) (1983-1990). Language reform. History and Future / La réforme des langues. Histoire et avenir / Sprachreform. Geschichte und Zukunft. Hamburg: Buske, pàg. 3.
  14. FODOR, István; HAGÈGE, Claude (a cura de) (1983-1994). Language reform. History and Future / La réforme des langues. Histoire et avenir / Sprachreform. Geschichte und Zukunft. (6 vol.). Hamburg: Buske. Hem trobat alguns resums de l'obra fabriana en castellà i en francès, però són de difusió molt restringida; Torrent, Aina-Maria (1997). Pompeu Fabra y la configuración del catalán moderno. Bonn: Romanistischen Verlag; i Jouanna, Françoise (1981). La norme catalane et occitane chez Pompeu Fabra et Lois Alibert: étude sociolinguistique. Tesi doctoral: Universitat Paul Valéry, Montpeller.
  15. KRAMER, Johannes (1994). "Sprachreform in Romanischen Regionalsprachen". A: Fodor, István; Hagège, Claude (a cura de) (1983, vol. 6), pàg. 417-420. L'article es basa sobretot en un estat de la norma i l'estàndard a càrrec de Rogge, Waltraud i Beinke, Christiane (1991). "Katalanish: Sprachnormierung und Standardsprache". A: Holtus, Günter i d'altres (ed.) (1985-1991). Lexicon der Romanistischen Linguistik vol. 3, pàg. 192-218.
  16. Val a dir que un reformador lingüístic tan important per a l'alemany com Konrad Duden també apareixia molt poc en anglès: els reformadors lingüístics són -sembla- exclusivament per al consum intern.