El passat 11 de desembre, la doctoranda en Comunicació Chantal Poch Rodrigo va defensar la tesi “Cineastes d'un món caigut. Una interpretació de l'obra d'Andrei Tarkovski, Werner Herzog i Terrence Malick”, dirigida per el Dr. Ivan Pintor Iranzo. Amb un tribunal format pel Dr. Xavier Pérez Torio (UPF) com a president, el Dr. Gino Frezza (Università degli Studi di Palermo) com a vocal, i el Dr. Luis Vives-Ferrándiz Sánchez (Universitat de València) com a secretari.

El treball, tal com indica el títol, està centrat en la filmografia dels directors Tarkovski, Herzog i Malick. No es trata d’una anàlisi de les particularitats de cadascun dels directors, sinó que s’hi aplica una metodologia de cinema comparat a través d’una sèrie de conceptes, motius visuals i arquetips que travessen l’obra d’aquesta tríada de directors, al voltant de la qüestió d’una relació deteriorada entre ésser i món. 

Amb caràcter interpretatiu, l’estudi de Poch Rodrigo es basa en la iconografia i està marcat per una intenció interdisciplinària, bevent de l’antropologia, la filosofia, la història de l’art i la teologia. Comptant com a framework amb els conceptes de “ferida original”, “nostàlgia de l’absolut”, “nostàlgia dels orígens” i “unitat perduda”, Poch identifica en les obres dels tres autors un interès per la dinàmica entre home i món, ambdós en estat “caigut”: el primer definit per un sentiment de pèrdua intrínsec i una enyorança que el mou fins a la soledat i la incomunicació, i el segon, que moltes vegades s’associa a un imaginari de ruïnes o bé es divideix entre el seu caràcter natural i el seu costat tecnològic, modern i artificial.

En el pla estètic, Poch identifica un gran interès dels tres directors en l’experiència, en la voluntat d’aproximació del personatge a la naturalesa i en el seu distanciament dels altres individus. Aquest fet es manifesta tant a nivell compositiu (jocs d’escala, trobats en la magnificació del paisatge i la miniaturització del personatge, o en les desavinences visuals entre personatges en diàleg), com a nivell de motius visuals (en l'èmfasi hepàtic del gest de contacte amb la terra o la pluja). En aquest sentit, Poch reconeix les diferències estilístiques entre els tres autors, amb Tarkovski com a cineasta de la sensació, Malick com a un de l’accident, i Herzog com a un d’allò físic. 

Així doncs, des d’una priorització de l’experiència humana i un rebuig de la raó científica i la religió institucionalitzada, Poch considera que aquesta tríada d’autors proposa, al llarg de les seves obres, una revisió del concepte de progrés i una necessitat de veure el món de manera diferent, amb altres ulls.