Calidoscopio COVID-19, artículos de opinión de expertos y expertas UPF Calidoscopio COVID-19, artículos de opinión de expertos y expertas UPF

Volver a la página índice
Atrás

Coronavirus, confinaments i llibertats civils: per què la participació i el debat són importants? Mario Bisiada

Coronavirus, confinaments i llibertats civils: per què la participació i el debat són importants? Mario Bisiada

Mario Bisiada, professor del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la UPF. Investigador del Grup de Recerca en Estudis del Discurs i de la Traducció (GEDIT)

 

27.03.2020

 

La paradoxa d’aquests dies és que, mentre que gran part d’Europa s’ha paralitzat i les autoritats ens demanen que reduïm el nostre ritme, la velocitat a la qual ens arriben noves restriccions, estadístiques de casos i opinions és cada vegada més gran. Molta gent ja ha renunciat a intentar mantenir-se al dia de totes aquestes notícies; els mitjans de comunicació estan plens d’opinions, tant qualificades com no qualificades, i la crida a prohibir les fake news és més forta que mai. El soroll que ha desaparegut de moltes de les ciutats bullicioses d’Europa ara s’ha traslladat al món d’Internet.

Per tant, ara potser no sembla el moment més adequat per a la reflexió crítica. Sembla que és el moment de callar, d’escoltar els experts i de seguir els consells de les autoritats sanitàries. És comprensible que, en moments difícils com aquests, la gent tingui por i busqui respostes fàcils. I, de fet, no hi ha cap resposta més fàcil que “quedeu-vos a casa i no feu res”, que expressen els hashtags com ara “StayTheFHome”, “joemquedoacasa” i “Bleibtzuhause”. Aquests hashtags han generat molt de contingut positiu, però també s’han utilitzat com a eina d’humiliació social per penjar fotografies i menysprear la gent que encara surt al carrer, independentment de les seves circumstàncies. Una amiga meva espanyola, que va sortir amb la seva filla al pati de casa per jugar, va haver de sentir com una veïna l’escridassava des del balcó.

Aquesta tendència a seguir el que fa el ramat és una reacció humana natural, i el comportament irracional és normal entre la gent que s’enfronta a una por difusa. No significa el final de la nostra civilització, però serveix per recordar com en són, de baixos, els nostres nivells de civisme i de tolerància envers els altres, i amb quina rapidesa estem disposats a adoptar tendències repressives quan ens sentim acorralats. Atès que aquests fenòmens s’han produït des del primer dia del confinament (que ara ja es preveu que durarà moltes setmanes), els països que imposen un confinament total de la població sotmeten cada ciutadà a una prova de resistència sense precedents, que pot tenir greus conseqüències per al teixit de la societat; un teixit que aquests dies ja està tibant a causa dels profunds desacords sobre les qüestions polítiques recents.

La imposició dels tipus de confinament que veiem en alguns països europeus com Itàlia, Espanya i, més recentment, França d’aquí a un temps es considerarà, al meu entendre, com un dels experiments socials més grans que havist mai Europa, almenys en temps de pau. Aquests països han pres la decisió, sense cap avís o discussió prèvia (o, en tot, cas molt poca), de confinar totalment els ciutadans i imposar una prohibició de moviment amb imperatius morals, però també amb l’acció de les forces policials i militars a mesura que passa el temps. Els tocs de queda, ara ja és clar, hauran de durar almenys un mes, i ja comencen a sorgir problemes. Mentre ningú no sap si aquests tocs de queda seran efectius a llarg termini, tothom està d’acord que no seran sostenibles durant gaire temps. És impossible predir quines en seran les conseqüències a llarg termini, però els efectes sobre les persones poden ser devastadors. Hi haurà gent a qui amb prou feines canviarà la vida, però n’hi haurà d’altra la salut mental i física de la qual es veurà afectada per la manca de companyia o d’exercici, o bé perquè viuen amb un agressor o un alcohòlic que, com que no pot anar a beure al bar, porta el seu hàbit a casa. Els informes de la Xina mostren un augment de la violència domèstica després de només dues setmanes.

Per tant, em sembla important insistir que la població participi en un debat sobre els confinaments i donar veu a tanta gent com sigui possible en els casos en què els confinaments continuen sent objecte de debat. Les violacions de les llibertats civils a una escala sense precedents no es poden treure fora d’aquest context envaït per la por momentània a una qüestió que no entenem (i no podem) ni tan sols començar a entendre si no disposem de dades fiables. Hi ha, aquests dies, un missatge tàcit de “calla i deixa parlar els experts”. No obstant això, m’atreveixo a dir que no hi ha experts en el problema a què ens enfrontem, perquè ens trobem davant d’una soca nova de la qual els viròlegs saben molt poc i no tenim prou dades de casos fiables, i les que tenim són massa poc fiables per ser significatives (Ioannidis 2020, Scoones 2020). Certament, hi ha persones més qualificades que d’altres per parlar d’aquest tema. Ara bé, en última instància, fins i tot els experts admeten que només poden especular. En definitiva, estem volant a cegues sense proves exhaustives ni generalitzades. L’única cosa que sí que sabem, per parafrasejar l’antic proverbi, és que no sabem res.

En una crisi com aquesta, que no només afecta la societat en conjunt, sinó també cadascú de nosaltres en un nivell profundament personal, considero vital escoltar no tan sols viròlegs i epidemiòlegs, sinó també sociòlegs, filòsofs, politòlegs i etnògrafs. En resum, encara que és prudent quedar-se a casa, no hem d’aïllar-nos mentalment i esperar que la ciència resolgui el problema. Aquesta crisi social exigeix la participació sobretot des de l’àmbit de les humanitats, perquè no som només xifres en un assaig clínic, sinó éssers humans en una situació extrema que tindrà conseqüències greus. El coronavirus ja ha superat de llarg les dimensions d’un mer problema de salut i s’ha convertit en una cesura les repercussions de la qual tindran conseqüències per a la societat, per a la cultura i per a l’economia; conseqüències que, al meu entendre, tenen el potencial d’arribar a ser molt més duradores que el virus mateix i s’han de negociar amb cura i han d’estar avalades per un ampli ventall de persones i d’arguments.

Com a lingüista, per exemple, m’interessa el llenguatge que s’utilitza en els discursos actuals. La crisi del coronavirus és interessant per això; no només perquè frases que abans eren poc típiques ara han passat a formar part del nostre vocabulari diari bàsicament de la nit al dia (“distanciament social”, “confinament”, “aplanar la corba”), sinó també per les metàfores que s’utilitzen per parlar de la crisi. Fins ara, el coronavirus s’ha emmarcat principalment en termes de metàfores de guerra. Quan el president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar l’estat d’alarma, va dir que el virus “no és a les portes”, sinó que ja ha penetrat les muralles de la ciutat. Quan el primer ministre francès, Emmanuel Macron, va anunciar el toc de queda general, va dir cinc vegades “Nous sommes en guerre” (“Estem en guerra”) i va parlar de la necessitat d’una “mobilització general” contra un “enemic invisible”. Donald Trump també ha seguit aquesta tendència lèxica en els seus últims tuits.

Que diferent que és, en canvi, l’enfocament adoptat per la cancellera alemanya, Angela Merkel, que durant el seu primer discurs televisat no va utilitzar un llenguatge bel·ligerant com aquest i que, tal com s’espera dels polítics alemanys, va evitar les evocacions desenfrenades de patriotisme, però va apel·lar a la comprensió i a la raó de la gent a l’hora de mantenir, per consideració, una distància els uns dels altres. La seva frase clau va ser que “im Moment ist nur Abstand Ausdruck von Fürsorge” (“en aquests moments només la distància és una expressió de cura”). L’ús del llenguatge bèl·lic implica esperar un comportament similar al d’un soldat, que, en les democràcies en confinament, despulla els ciutadans del seu paper de participació i qüestionament de la decisió dels líders i, en el seu lloc, imposa una obligació moral de servir sense qüestionar res i d’obeir l’ordre de romandre a casa i continuar treballant. Tots els polítics han apel·lat al sentit de comunitat; tanmateix, no suggereix tancar la població a casa seva una profunda desconfiança sobre la capacitat dels ciutadans per actuar raonablement? La velocitat amb què no tan sols els drets civils, sinó també els drets humans fonamentals, com el dret a la lliure circulació, s’estan restringint per abordar un fenomen que no entenem en absolut és força impactant.

Així doncs, si alguna vegada hi ha hagut cap moment per exigir un debat públic i participar-hi, per reflexionar i criticar allò que se’ns presenta amb una urgència aparent, aquest moment és ara. En un temps en què es destaca el paper vital de cada individu en la prevenció de la propagació del virus, també se’ns recorda el nostre paper en el desenvolupament cultural de la societat. Aquest clima d’incertesa barrejat amb la por és un terreny fèrtil per a l’especulació, la subestimació i el pànic. Per això és important apel·lar al judici individual de cadascú per formar-se una opinió pròpia i reflexionar des d’un punt de vista crític sobre les altres opinions, per decidir quins arguments es basen en un raonament sòlid i quins només són soroll, una capacitat que és més important que mai en temps difícils com aquests i que considero que és el principal resultat d’una educació universitària.

En algun moment ens haurem de preguntar per què, des del principi, els polítics han adoptat els pitjors escenaris possibles en la crisi del coronavirus tot i no tenir cap dada fiable, mentre que en la crisi climàtica han estat adoptant els millors escenaris possibles durant molts anys; endarrerint terminis, evadint els objectius de reducció d’emissions, suavitzant la legislació, etc., tot i tenir totes les dades del món, basades en dècades de recerca internacional. La urgència amb què els governs han actuat amb el coronavirus contrasta clarament amb la seva inactivitat a llarg termini quant a l’escalfament global. Esperem que l’experiència que hem adquirit ens faci actuar per fi amb la urgència necessària mentre no sigui massa tard. Ara encara gaudim de la llibertat de discutir si confinar la gent a casa és necessari i beneficiós. Ara bé, si no actuem ja en la crisi climàtica, pot ser que els nostres fills s’hagin d’enfrontar a confinaments que no podran desafiar, ja que aquestes mesures no les imposaran els polítics, sinó la inhabitabilitat del nostre planeta.

Multimèdia

Multimedia

Multimedia

Categorías: