The precarious balance of a constitutionally partial, tutelary democracy, where the military reserved 25% of MPs and key ministries, has faltered after the humiliating second electoral defeat of its party.

The United Nations Security Council has called on the army of Burma (Myanmar) immediately to release the head of the State Council Aung San Suu Kyi and other civilian leaders being held, but at no time in its declaration does it mention that there has been a coup d’état. Russia and China’s postures have forced this euphemistic formula of compromise, which does not take away from its paradoxical accuracy. This is clearly not a “cabinet reshuffle” (as the Chinese news agency, Xinhua, cynically describes it), if anything it is a self-coup, because the military rebels were already fully in power. And not just politically speaking: the bulk of Burma’s formal and informal economy is in the hands of the military, who have gradually been appropriating it since the early years of the dictatorship, since the 1960s of the “Burmese Road to Socialism”.

What need did they now have to put their troops out in the streets and arrest the charismatic leader Aung San Suu Kyi and her main collaborators? It is a difficult question to answer. Certainly among other factors there is a mixture of a feeling of humiliation, of its generals’ personal ambition, and the feeling that the invention of the theatrical democracy they had set up just a few years earlier had become unmanageable. In any case, the Burmese military have spent decades making absurd decisions that are hard to explain. We have all kinds of examples, from the three demonetizations in the 1960s, supposedly to put an end to infiltrated Indian and Chinese profiteers and financiers, but which only served to fire inflation and further impoverish the country, by replacing (and suddenly rendering valueless) the legal tender, and proposed a series of alternative, numerologically auspicious banknotes, always multiples of nine...

Acceptance of the game rules imposed by co-governance with the military has squandered the aura and international prestige of the 1991 Nobel Peace Prize, Aung San Suu Kyi

Acceptance of the game rules imposed by co-governance with the military has squandered the aura and international prestige of the 1991 Nobel Peace Prize, Aung San Suu Kyi. She has had to assume and defend before the world the military’s genocidal campaign and the ethnic cleansing of the Rohingya Muslim minority. As consideration, she has made them sit at the various rounds of the 21st Century Panglong process peace talks with the political representatives of many of the dozens of armed rebel groups which keep tensions high and control significant areas of Burmese territory. Probably, the advancement of this peace process also accounts for some of the reasons behind the recent military action.

Burma is one of those devilishly laced post-colonial gifts bequeathed by the British empire to its former subjects. This sub-colony of India played host to antagonistic historical happenings. The Bamar majority (60%) of the plains of the great Irrawady river are flanked by a constellation of nations and mountain-dwelling ethnic groups, whose cultural, political and economic principles are far removed from those of the heirs of ancient Bamar empires. When in 1947 Aung San, the founding father of the Burmese homeland, of the army, and also of the charismatic leader, Aung San Suu Kyi, managed to achieve Burma’s independence from the British empire, he forged in the Panlong agreement a joint project for a Federal Republic with the leaders of Chin, Shan and Kachin nations to ensure their right to self-determination. But after a few months, a group of soldiers killed Aung San. And, a few years later, the negotiated project of a Federal Republic came to nothing. The various military coups have turned Burma into a failed state and one of the poorest in south-eastern Asia.

Burma is one of those devilishly laced post-colonial gifts bequeathed by the British empire to its former subjects

A conflict that had a national basis has in recent decades acquired highly substantial financial components. The mountains controlled by the minorities hold enormous mineral wealth (mines of jade and precious stones) as well as the poppy plantations of the world’s second largest opium producer, just behind Afghanistan (and now one of the first producers of heroin and methamphetamine). Attempts by the army to control and reap even greater benefits from these mines and poppy fields play a key role in this internal war. It is estimated that illegal jade trafficking alone across the Chinese border is equivalent to 30% of Burmese GDP.

The peace negotiations of the 21st Century Panglong process that Aung San Suu Ki has led since 2016 have established a programme of national peace-making and rebuilding that involves a constitutional reform to ensure the political participation of minorities and the formalization of a federal regime. The military resistance to this whole agreed process of constitutional reforms surely also explains the current democratic regression.

The military resistance to this whole agreed process of constitutional reforms surely also explains the current democratic regression

Possible international sanctions and a return to international isolation may strengthen China’s influence in Myanmar. China has already declared that it enjoyed equally good relations with the government of Aung San Suu Kyi and with the military. The social rejection aroused by investments by China could be appeased by the military, who, moreover, might take huge direct economic benefits from it. In China’s plans for the New Silk Road, Burma plays a key geopolitical role: it must allow direct access by the Chinese to the Indian Ocean sparing them from having to sail through the Straits of Malacca. Oil and gas pipelines, copper and nickel mines, a port and industrial complexes are already underway... This too likely provides us with an explanation for the whole situation.

¿Quina necessitat tenien de treure ara les tropes al carrer i detenir la líder carismàtica Aung San Suu Kyi i els seus principals col·laboradors? Es tracta d’una pregunta que fa de mal respondre. De ben segur que entre altres ingredients hi ha una barreja informe del sentiment d’humiliació, de l’ambició personal dels generals, i de la sensació que l’invent del teatret democràtic que havien muntat feia pocs anys se’ls escapava de les mans. En tot cas, els militars birmans porten dècades prenent decisions absurdes, dificilment explicables. En tenim tota mena d’exemples, des de les tres desmonetaritzacions dels anys seixanta, pretesament orientades a acabar amb els acaparadors i financers indis i xinesos infiltrats, però que només van servir per disparar la inflació i empobrir encara més el país, en substituir (i desproveir sobtadament de valor) els bitllets en curs, i proposar una sèrie alternativa de bitllets numerològicament auspiciosos, sempre múltiples de nou…

L’acceptació de les regles de joc imposades per la cogovernança amb els militars ha dilapidat l’aura i el prestigi internacional de la premi nobel de la Pau de l’any 1991 Aung San Suu Kyi

L’acceptació de les regles de joc imposades per la cogovernança amb els militars ha dilapidat l’aura i el prestigi internacional de la premi nobel de la Pau de l’any 1991 Aung San Suu Kyi. Ha hagut d’assumir i defensar pel món les accions militars de genocidi i neteja ètnica de la minoria musulmana dels Rohingya. Com a contrapartida els ha fet seure en les diferents rondes de negociacions de pau del procés de Panglong Segle XXI amb els representants polítics d’una bona part de les desenes de grups guerrillers armats que mantenen tensions, i que controlen trossos rellevants del territori birmà. Probablement en l’avenç d’aquest procés de pau hi ha també una part dels motius de la recent acció militar.

Birmània és un d’aquells regals postcolonials endimoniadament enverinats que va llegar l’imperi britànic als seus antics súbdits. En aquesta subcolònia de l’India s’hi van reunir experiències històriques antagòniques. La majoria bamar (60%) de les planures del gran riu Irrawadi estan flanquejades per una constel·lació de nacions i grups ètnics muntanyencs, de matrius culturals, polítiques i econòmiques molt allunyades de les dels hereus dels antics imperis bamars. Quan l’any 1947, Aung San, el pare fundador de la pàtria birmana, de l’exèrcit, i també de la líder carismàtica Aung San Suu Kyi, va aconseguir independitzar Birmània de l’imperi britànic, va forjar en l’acord de Panlong un projecte compartit de Repúblcia Federal amb els líders de les nacions Chin, Shan i Kachin que els assegurava el dret d’autodeterminació. Però als pocs mesos, un grup de militars van assassinar Aung San. I als pocs anys aquell projecte negociat de República Federal quedava en no-res. Els diferents cops d’estat militars han convertit Birmània en un estat fallit. Un dels més pobres del sud-est d’Àsia.

Birmània és un d’aquells regals postcolonials endimoniadament enverinats que va llegar l’imperi britànic als seus antics súbdits

Un conflicte que tenia una base nacional ha adquirit en les últimes dècades components econòmics molt substanciosos. Les muntanyes controlades per les minories acaparen enormes riqueses minerals (mines de jade i de pedres precioses) i també els camps d’opi del segon productor d’opi del món, just darrere d’Afganistan (i ara ja un dels primers productors d’heroïna i de metanfetamina). Els intents de l’exèrcit per controlar i treure encara més profit d’aquestes mines i aquests camps d’opi tenen un paper fonamental en aquesta guerra interna. Es calcula que només el tràfic il·legal del jade que passa a través de les fronteres xineses equival al 30% del PIB birmà.

Les negociacions de pau del procés de Panglong segle XXI que ha liderat Aung San Suu Ki des de 2016 han establert un programa de pacificació i de reconstrucció nacional que passa per una reforma constitucional que asseguri la participació política de les minories i la formalització d’un règim federal. Les resistències militars a tot aquest procés pactat de reformes constitucionals segur que també expliquen la regressió democràtica actual.

Les resistències militars a tot aquest procés pactat de reformes constitucionals segur que també expliquen la regressió democràtica actual

Les possibles sancions internacionals i el retorn l’aïllament internacional pot reforçar la influència de la Xina a Myanmar. La Xina ja ha declarat que tenia tan bones relacions amb el govern d'Aung San Suu kyi com amb els militars. El rebuig social que desvetllaven les inversions xineses pot ser apaivagat pels militars, que a més en poden treure enormes beneficis econòmics directes. En els plans xinesos de les Noves Rutes de la Seda, Birmània hi juga un paper geopolític clau: ha de permetre un accés directe dels xinesos a l’Indic que els estalvïi haver de rodejar els estrets de Malaca. Ja estan en marxa oleoductes i gasoductes, mines de coure i de níquel, un port i complexos industrials... També per aquesta banda podem trobar una explicació de tot plegat.