Back José María Micó, un cantautor que no canta

José María Micó, un cantautor que no canta

Filòleg i catedràtic de Literatura del Departament d'Humanitats, revela unes pinzellades de la seva vida fora de la Universitat: un quadre amb tons nocturns, paisatges bohemis i sons de guitarra.

27.01.2021

Imatge inicial

“Si m'hagués de definir d'alguna manera seria com un home de lletres”, respon a la pregunta José María Micó entre riures, les quals són capaços de transmetre la seva vitalitat i la seva afabilitat fins i tot a través del telèfon. Segons ell, aquest terme és capaç de condensar el que molts divideixen en passió i professió, i que per a ell significa “preocupar-se pel fet mateix de l'escriptura”, incloent des de la seva poesia i les seves cançons als seus estudis filològics.

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona, es va doctorar en 1989 i imparteix classes, des de 1992, de literatura espanyola i europea a la Universitat Pompeu Fabra. Per a ell, el principal en la docència són “el rigor i la passió”, que en el seu cas passa per transmetre als seus estudiants la importància i essència d'autors com Dante, “que continuen vius avui dia, per això són clàssics”. En el seu pas per aquesta universitat també va deixar una generosa donació de 12.000 volums al fons de la Biblioteca.

Micó revela que durant tota la seva vida ha tingut la música “com un desig amagat en un calaix”. Per a comprendre l'origen d'aquesta passió gairebé enterrada, però sempre latent, cal remuntar-se a la seva joventut: “quan tenia 18 anys tenia ben clar que volia fer dues coses: una era traduir la Divina Comèdia de Dante i l'altra escriure cançons”, explica amb la precisió que només una promesa fèrria pot fer sobreviure en el temps.

José María Micó, foto de Lena Prieto

“Quan tenia 18 anys tenia ben clar que volia fer dues coses: una era traduir la Divina Comèdia de Dante i l'altra escriure cançons”

No obstant això, tots dos propòsits van haver d'esperar per a complir-se. “Durant gairebé quaranta anys m'he dedicat a formar-me i treballar com a filòleg, però mai em vaig oblidar de cap de les dues il·lusions”, explica el catedràtic de Literatura del Departament d'Humanitats de la UPF. La música, sense saber-ho, va ser la primera a complir-se: els poemes que li van acompanyar des de la seva joventut fins a la seva trajectòria professional com a catedràtic es van anar convertint al so de la seva guitarra en cançons. En segon lloc, i fa tan sols dos anys, va veure la llum el segon dels propòsits de Micó: la seva pròpia traducció de la Comèdia de Dante Alighieri, que se suma a la seva llarga llista de traduccions de clàssics al castellà.

Una segona vida secreta com a guitarrista quan cau la nit

José María Micó recorda amb complicitat el començament de les seves caminades musicals, uns anys en què es podria dir que tenia una segona vida en tota regla. “Jo havia tocat la guitarra abans de començar la carrera”, explica, “i quan la meva dona, Marta, va començar a practicar exercicis de cant, no vaig trigar a posar l'oïda i de manera secreta tornava a la guitarra”. De la manera més inesperada la seva gran passió prenia forma. “Va ser un regal del destí”, confessa Micó, “vaig estar esperant que em passés una cosa així tota la vida, però ho tenia a la meva pròpia casa i no m'havia donat compte”.

Actuació a la inauguració de l'exposició “Exclòs de préstec"

Així sorgia el duo musical MartayMicó, però de manera secreta. “No li ho dèiem a ningú”, recorda, “Al matí següent tots dos havíem de fer classe, però cada dimarts estàvem cantant i tocant en les nits de tangos al Pastis fins a altes hores de la matinada”. Tots dos van anar compaginant aquesta segona vida secreta fins que el 2013, van fer el seu primer concert amb cançons pròpies per a amics i familiars, en el que seria una gran fita en la seva trajectòria musical, que avui dia deixa enrere molts concerts, tres discos (un d’ells compartint cançó amb Joaquín Sabina) i un més en preparació.

“No li ho dèiem a ningú. Al matí següent tots dos teníem classe, però cada dimarts estàvem cantant i tocant tangos fins a altes hores de la matinada”

Marta y Micó / foto de Juan Miguel Morales

Respecte a l'estil musical, Micó es defineix “com un cantautor que no canta”. Les lletres i la música són seves, “però afortunadament canta la cantant”, riu el catedràtic. No obstant això, la seva música té una doble concepció: “d'una banda tenim aquesta faceta de cançó d'autor”, però d'altra banda “intentem donar-li una dignitat i varietat musical a la qual aquest estil de música no acostuma”, afirma. Des de la música clàssica fins al jazz, passant pel folklore llatinoamericà...el seu divers gust musical influència les seves creacions: “escric les melodies en funció dels meus gustos, però busco que cada poema tingui la seva pròpia personalitat. Llavors en algun cas surt una bossa nova, en un altre una balada o un fado”.

Poesia, la fugida creativa de l'existencialitat diària

José María Micó, Primeras voluntades

Per a Micó, la poesia ha estat des de jove “una vocació íntima”, a través de la qual poder expressar-se, “una manera de poder entendre la vida”. Entre els set llibres de poesia i dues antologies que ha publicat s'articula la seva voluntat d'entendre “el regal enverinat que suposa viure, ja que sabem que tot acabarà”, tot això mitjançant un objecte artístic i creatiu que pugui arribar a les persones, tant en el present com en el futur, “i si a més li podem posar música, molt millor”, conclou entre riures.

“Ara que he reunit la meva poesia en l'últim llibre que he publicat, Primeres voluntats, puc fer balanç”, afirma Micó. Reflexionant, arriba a la conclusió que “potser això que feia de manera clandestina o deixant a un costat per preparar la tesi o publicar ‘coses serioses’, ha acabat sent el més important”. Els vaivens de la inspiració, juntament amb el seu intens treball com a filòleg són els responsables d'anys de sequera poètica, però també de mesos en què fàcilment va ser capaç d'escriure un llibre i que li portarien a guanyar guardons com el Premi Hiperión o el de la Generació del 27.

“Potser això que feia de manera clandestina o deixant a un costat per preparar la tesi o publicar ‘coses serioses’, ha acabat sent el més important”

No obstant això, el caràcter passional i artístic de José María Micó no es limita únicament als seus escrits poètics. La seva condició d'‘home de lletres’ comprèn tota la seva producció escrita, incloent les seves recerques com a filòleg. L'element d'originalitat i creativitat es troba present també en els seus estudis, els quals realitza “amb el màxim rigor possible, però, com les cançons i els poemes, també concebo com resultat d’una labor creativa”

Ets un Jekyll&Hyde, o coneixes un possible cas?

Multimedia

Categories:

SDG - Sustainable Development Goals:

Els ODS a la UPF

Contact

For more information

News published by:

Communication Office