M. Ángeles Durán de las Heras, catedràtica de Sociologia i professora de recerca del Centro de Ciencias Humanas y Sociales (CCHS) del CSIC, com a investigadora ad honorem, ha impartit la lliçó del curs 2017-2018 de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat, sota el títol “La Europa que necesita cuidados y la que cuida”.

La presència de la que va ser primera catedràtica de Sociologia d’Espanya, experta en temes relacionats amb la situació social de les dones, el treball no remunerat i la cura de persones dependents, ha suscitat molta expectació entre estudiants i docents, que han omplert de gom a gom l’auditori del campus de la Ciutadella, en un acte que ha tingut lloc el 18 de gener al migdia.

L’acte ha estat presidit per Pelegrí Viader, vicerector adjunt al rector, que en el seu parlament de benvinguda ha destacat les dificultats que devia comportar a la ponent ser pionera a Espanya en la recerca en l'àmbit de la sociologia, així com la vàlua personal necessària per aconseguir-ho.

El vicerector ha estat acompanyat a la taula presidencial per Miquel Salvador, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials, que ha fet una presentació de M. Ángeles Durán de las Heras. El degà ha afirmat que es tractava d’una convidada ideal per impartir la lliçó, “un espai de debat, intercanvi d’idees i reflexió que transcendeix la docència habitual que fem a la Facultat”.

Miquel Salvador ha explicat que la ponent representa una generació d’investigadores socials que es va incorporar a la primera línia acadèmica durant els anys 60. La seva recerca es va especialitzar en gènere i en desigualtats socials, sobretot a partir de la seva tesi doctoral, “El trabajo de las Mujeres”, tot un referent i una fita per a la investigació sobre el feminisme a Espanya.

M. Ángeles Durán de las Heras ha centrat la lliçó a partir d’un encàrrec que li va fer el CSIC, per tal que analitzés els temes de salut i desigualtat en el marc de la setena onada de l’Enquesta Social Europea (en anglès, European Social Survey). Ha dividit la seva intervenció en dues parts: una primera en què ha parlat de les dificultats metodològiques que comporta fer una recerca d’aquest tipus en un entorn internacional; i una segona que ha girat al voltant de les interpretacions que es poden fer dels resultats de l’ESA quant als aspectes de salut.

Els problemes i els dilemes metodològics que comporta l’Enquesta Social Europea

La ponent ha fet esment de la relativitat de moltes de les decisions que es prenen i de les dificultats metodològiques que sorgeixen a l'hora de tirar endavant un projecte com és l’ESA, que ha catalogat com a “estudi multinacional, però no europeu”. Entre les dificultats, ha destacat les següents: com es posen d’acord els diversos països participants; com es gestionen les absències de diversos països (en la darrera onada, van faltar Grècia i Itàlia).

Altres qüestions espinoses són els molts idiomes en què es fa l’enquesta i els diners i complicacins que comporta fer les traduccions per als 21 països participants; quins són els temes prioritaris; a on se situa l’eix coordinador; qui posa els recursos econòmics; a quina ciutat es fixa la seu (en la darrera edició va ser Londres, però amb el Brexit ara serà una decisió més controvertida); com es presenten les dades o els criteris de categorització.

“Allò més important sol ser el que passa als que són importants. I si s’ha d’estudiar el que passa amb els no importants, normalment es fa des de la perspectiva dels importants”, ha afirmat. Com a exemple, amb el tema de l’arribada de pasteres a les costes del Mediterrani, ha explicat que és molt diferent la perspectiva dels immigrants que arriben i la dels que els reben.

La ponent ha destacat que les dades es presenten amb uns criteris creuats per dues variables: país i gènere, i que el criteri principal amb què s’estructuren els resultats és el geogràfic, “que sembla el més senzill, el més neutral”. En aquest sentit, per presentar els resultats, ha apuntat que els criteris amb què es divideixen els països dins de l’ESE, estructurats en quatre blocs (Nord, Occident, Sud i Centre-Est), no són gaire clars.

L’enquesta inclou països com ara Israel (que no és pròpiament europeu) i no Síria, Jordània o Egipte. D’altra banda, entre els països de cadascun d’aquests quatre blocs, hi ha grans diferències, de fins a quatre vegades, en alguns conceptes (per exemple, entre Polònia i Hongria, dins el bloc Centre-Est).

La interpretació dels resultats en l’àmbit de la salut

“Quanta gent hi ha a Europa que tingui mala salut?”, s’ha preguntat M. Ángeles Durán de las Heras a l’inici de la segona part de la seva lliçó, en què s’ha centrat en els resultats en aquest àmbit que es desprenen de l’ESE. Segons la ponent, Europa, a nivell demogràfic, és un “bassal d’aigua al sol”, un “continent que s’està suïcidant”. “Cada cop som menys, i si som alguna cosa, és gràcies a la immigració”, ha emfasitzat.

"L’ESE afirma que només un 9% dels europeus diu que té mala salut, però què és tenir mala salut? Cadascú té el llindar en un lloc diferent, és molt relatiu”, ha assegurat. Seguidament ha fet un repàs dels diferents vessants de les polítiques publiques que es veuen afectades pel fet que la gent tingui bona o mala salut, entre els quals les polítiques d’ocupació, de transport i fiscals.

D’altra banda, la ponent ha refiexionat com es distribueix el pressupost destinat a salut per part d’un govern. Quina part va a despeses en polítiques preventives, en medicina d'intervenció o en atenció sanitària?  Segons ella, són temes vinculats a decisions de caire polític.

Altres dades que es desprenen de l’enquesta són que un 25% de la gent diu que no pot fer algun tipus d’activitat, que la meitat dels europeus té malalties cròniques acumulades, i que el percentatge de dones que no van al metge perquè no poden és un terç més elevat que el dels homes. En aquest apartat, ha parlat de les diferències que es donen entre homes i dones ("els homes es caracteritzen més per la força, i les dones, per la resistència") i que es tracta de variables subjectives.

Mª Ángeles Durán de las Heras ha dedicat la darrera part de la seva lliçó a parlar dels treballadors intensius no remunerats, que solen ser persones de les pròpies famílies, habitualment dones: “El 83% del temps de cura el posen les dones de mitjana edat, tirant a grans”. La dignitat de les persones cuidadores, la necessitat de regular les seves jornades de treball maratonianes i de fer polítiques pensades per a elles són algun dels aspectes que ha reivindicat.

Així  mateix, ha lamentat la manca de recursos econòmics que pateixen (pensions baixes que no permeten pagar un cuidador, males condicions laborals dels empleats, molt sovint dones llatinoamericanes que han deixat els seus països). “Es tracta del nou proletariat, ‘el cuidatoriat’ existent als països avançats, que assumeix el nivell moral de cuidar, i que fa que els altres mirin cap a una altra banda”.