Article publicat a El Punt Avui el 25 de juliol de 2024

Potser ja, només amb el títol, algú s’haurà posicionat contra l’economista economicista que vol saber el cost de tot i coneix el valor de res. La reacció esperable és qualificar la llengua i la preservació del medi ambient com a béns essencials de primera necessitat i no de luxe!..., però deixi’m que m’expliqui. Un bé de luxe, a l’economia, és aquell amb elasticitat-renda superior a la unitat; és a dir, quan creix la renda, en més proporció, encara, creix la valoració que fem d’aquests béns. En altres paraules: la llengua, la cultura, l’ecologisme... acompanyen el progrés dels pobles. Dit altrament: quan les necessitats més peremptòries estan ja cobertes, l’interès per la cultura, el respecte a la biodiversitat, la protecció contra el perill de perdre un patrimoni col·lectiu... agafen volada. No podem dir que és la causació, inversa, del progrés; només, simplement, que van de la mà, i cada cop més com més civilitzada és una societat. Com més gran és el desenvolupament d’un país (Suïssa, Noruega, Dinamarca...), més grans són les oportunitats que es perden per fer les coses malament. Per tant, és important tenir un bon sistema econòmic que acompanyi el progrés social, que el faci possible. Per això, la productivitat humana que es deriva de la intel·ligència i innovació de les persones és el capital més apreciat. Com reconeix R. Dalio a la seva magna obra Nou ordre mundial, respecte de per què triomfen i fracassen els països, “són els que afavoreixen el benestar a llarg termini sobre el de curt els que obtenen millors resultats”.

Seguir llegint