Article publicat a El País el 24 de juliol de 2022

Aprenem, en temes bàsics d'economia de la salut, que equitat no és igualtat; que ser justos no ho resol l'assignació des d'un algorisme matemàtic, i que de la interpretació d'equitat d'accés (no confondre amb igualtat d'entrada al sistema sense cap pagament) a la de resultat hi ha un món: no sempre el que és accessible es consumeix. La informació i l'educació compten; els costos no monetaris també: condiciona la utilització, el temps d'espera, ser autònom o immigrant per la seva repercussió en forma de pèrdua de retribució, i els costos d'oportunitat en general sobre alternatives existents a la prestació del servei. I no sempre allò que es consumeix és efectiu en resultats en salut. Fora de l'àmbit sanitari hi ha contextos condicionants que fan que allò eficaç en condicions teòriques no sigui efectiu en la realitat individual (hàbitat, suport social, solitud, atur). Però el ple igualitarisme en resultats requeriria una cosa que en una societat democràtica no és desitjable: un grau d'interferència en les voluntats individuals que anteposés allò públic a les decisions personals. De manera que, sovint, la política sanitària es conforma a aixecar barreres i permetre l'accés “poseu-vos a la cua” per al que estigui disponible a cuina tantes vegades com guardi torn.

[Seguir llegint]