Back Exclusió social i participació política. Jordi Pascual

Exclusió social i participació política. Jordi Pascual

Jordi Pascual, professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials
11.11.2021

 

Poques vegades ens preguntem per la participació política dels col·lectius que pateixen exclusió social. Quan pensem en una persona sense llar, en algú que és a la presó o en les persones estrangeres, solem donar per descomptat que a penes participen a les eleccions o en convocatòries de participació ciutadana. Suposem que tenen altres problemes més greus i que es desentenen de la política.

Potser en part tinguem raó, però en una recerca recent m’he plantejat fins a quin punt l’exclusió social inhabilita per a la participació política, i també, a l’inrevés, fins a quin punt la participació política contribueix a la inclusió dels col·lectius exclosos socialment o en risc d’exclusió social.

Quan parlem d’exclusió social cal posar l’èmfasi en la situació de segregació social a la qual dona peu, que a l’extrem implica un no accés a determinats recursos, lligat a un no reconeixement de drets i, en definitiva, d’estatus. Per això em semblen tan significatives les paraules de Sergi Moncunill, membre del Consell de participació de persones amb discapacitat intel·lectual de DINCAT, que en la presentació de la recerca va dir que estan cansats que altres parlin en boca seva, tot reivindicant la capacitat de representar-se. D’aquí la importància de prendre part i tenir veu pròpia també en l’arena política, com en altres àmbits de la vida social. Al meu entendre, la identitat d’un grup depèn, precisament, del seu nivell de participació social i política, i del seu nivell d’inclusió/exclusió, alhora que també influeix en aquests dos factors, en una relació d’interdependència a tres bandes: Formar part de (integració) / Sentir-se part de (identificació) / i Prendre part en (Participació).

Pel que fa als resultats de la recerca, s’observa que a més exclusió social, menys participació política. Així, els col·lectius més exclosos (persones estrangeres en situació irregular, persones privades de llibertat i persones sense llar), que són també els grups que pateixen més estigmatització i segregació social, són els que presenten drets polítics o no reconeguts (cas de les persones estrangeres) o molt poc exercits a la pràctica, cas de les persones privades de llibertat (només voten un 7,7 %) o sense llar. En canvi, escau que hi ha més participació electoral i ciutadana entre els col·lectius socialment més integrats, com és la gent gran i les persones amb discapacitat, amb excepcions com ara la infància i les persones amb discapacitat intel·lectual, tot i que això s’està revertint a poc a poc.

S’observa que a més exclusió social, menys participació política. Així, els col·lectius més exclosos, que són també els grups que pateixen més estigmatització i segregació social, són els que presenten drets polítics o no reconeguts o molt poc exercits a la pràctica, cas de les persones privades de llibertat o sense llar

D’altra banda, en els processos d’exclusió sempre intervenen el que Dolores Juliano (2003) anomena “retòriques de l’exclusió”, que són discursos que estigmatitzen una part de la població considerant-la com els altres.  És el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual que, fins a finals de l’any 2017,  no van veure reconegut el dret al sufragi, gràcies a la modificació de la Llei orgànica de règim electoral general, que impedia el vot a qui hagués estat prèviament incapacitat legalment. Però és que encara avui pesa sobre aquest col·lectiu la sospita que no tenen prou condicions per emetre un vot “conscient, lliure i voluntari”, com resa l’esmena introduïda a l’esmentada modificació de la llei pel Partit Popular. Per tant, juntament amb les barreres jurídiques o físiques, hi ha les barreres simbòliques, que intervenen a l’hora de comptar amb la participació política d’aquests col·lectius. Quan parlem de col·lectius en risc d’exclusió social, la participació política exigeix, doncs, un esforç d’accessibilitat per part, principalment de l’Administració.

D’altra banda, a major capacitat organitzativa i d’influència política, més disponibilitat de recursos que afavoreixen la participació política del col·lectiu corresponent. D’aquesta manera, les persones amb discapacitat i la gent gran són, amb diferència, els més organitzats i amb més mobilització; mentre que les persones privades de llibertat i les persones sense llar compten amb una xarxa d’entitats de suport que compensa el baix nivell d’organització; i en la infància i joventut, així com les persones estrangeres en situació administrativa irregular, on hi ha un nivell baix d’organització amb fins polítics, els drets polítics hi són poc o gens reconeguts.

L’extensió de la participació a nous col·lectius suposa, a més d’un enfortiment de la democràcia, un major nivell d’inclusió d’aquestes persones en risc d’exclusió o directament exclosos. Es tracta, doncs, d’una qüestió de justícia social

En definitiva, si la participació política és un factor d’inclusió social, d’igual manera que la manca en el reconeixement i l’exercici dels drets polítics és un senyal inequívoc d’exclusió social, aleshores l’extensió de la participació a nous col·lectius suposa, a més d’un enfortiment de la democràcia, un major nivell d’inclusió d’aquestes persones en risc d’exclusió o directament exclosos. Es tracta, doncs, d’una qüestió de justícia social -com més va, més rellevant, tenint en compte les conseqüències de l’actual crisi-, pel fet que hi ha el reconeixement i exercici dels drets d’una part de la població en joc; però també és un problema d’integració social: a més democràcia, més cohesió.

Jordi Pascual i Saüc, sociòleg i professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials. Autor de l’estudi "Les barreres a la participació política: una qüestió de democràcia i cohesió", Debats Catalunya Social 

Multimedia

Categories:

SDG - Sustainable Development Goals:

Els ODS a la UPF

Contact