Una de les poques certeses que tenim és que l'impacte sanitari i econòmic de la pandèmia no depèn només de factors epidemiològics sinó del comportament i respostes de governs, població i organitzacions. 

Article publicat a la web de la UPF Barcelona School of Management el 30 de març de 2020

La propagació global del nou coronavirus (COVID-19) està contagiant no només les persones sinó també l’activitat econòmica i els mercats financers a escala global. Una de les poques certeses que tenim és que l’impacte sanitari i econòmic de la pandèmia no depèn només de factors epidemiològics sinó dels comportament i respostes de governs, població i organitzacions. De la gestió pública i privada que se’n faci d’aquesta doble crisi, sanitària i econòmica, en dependrà l’impacte tant sobre la mortalitat poblacional com la mortalitat de les organitzacions productives i financeres, i la de les economies domèstiques.

Fins fa poc, l’estudi de les epidèmies, més enllà dels epidemiòlegs, havia interessat només als historiadors, amb escassa atenció, per no dir quasi oblit, dels experts en macroeconomia. Una de les  excepcions notables ha estat Robert Barro de Harvard University, que ha estudiat la pandèmia de grip de 1918-1920 (virus H1N1), mal coneguda com a grip “espanyola”. Excuses de mal pagador seria ara esgrimir que les epidèmies eren cosa del passat (com ho eren abans del 2008 els cicles econòmics?). Només cal esmentar la grip de Singapur de 1957, la de Hong Kong de 1968 i la grip aviar A(H1N1) de 2009 entre les més destacades, per no esmentar també l’Ebola, el coronavirus SARS-Cov o el MERS-Cov.

La grip espanyola de fa un segle podria donar-nos una idea del pitjor escenari del COVID-19 i per això, malgrat les diferències, es poden extreure lliçons. Hi pot haver diverses onades i el compliment ha de ser sostingut durant mesos, amb obertures i tancaments que es poden anar repetint. 

La grip espanyola de fa un segle podria donar-nos una idea del pitjor escenari del COVID-19 i per això, malgrat les diferències, se’n poden extreure algunes lliçons. Aquesta pandèmia va tenir tres onades principals entre 1918 –coincidint amb la fase final de la primera guerra mundial- i 1919, essent la segona la que va causar més morts. L’influent recent estudi de l’Imperial College del 16 de març també suggereix que hi poden haver varies onades amb el COVID-19. La taxa de mortalitat de 1918-1920 s’ha estimat en un 2% de la població mundial segons Barro, amb variacions molt importants entre països: Índia (taxa del 5.2%, amb el 43% de tots els morts al món), Estats Units  (0,52%), i España (1,36%). A diferència del COVID-19, la mortalitat va ser més alta entre individus de 18 a 40 anys i sense malalties prèvies, i més elevada en els homes d’aquest grup d’edat, amb efectes devastadors per a l’economia de les llars. Robert Barro també ha estimat que la reducció del PIB en aquest període a causa de la pandèmia va ser del 6%, amb una contracció major del consum, amb recuperació posterior ràpida però sense evidència concloent sobre la temporalitat o permanència de part dels efectes.

La necessitat d’aplicar intervencions no farmacològiques el més aviat possible ja es va aprendre el 1918, i així ho va fer l’exèrcit americà en les seves casernes. Però no hi va haver diferències de morbiditat i mortalitat entre les casernes que ho van aplicar i les que no. La raó es troba en el compliment de les mesures: només un petit grup van aplicar les mesures d’aïllament de manera estricta. En l’epidèmia de còlera de Hamburg l’any 1892 hi van haver revoltes contra la imposició de quarantenes i aïllament. Per tal de tenir èxit, els individus han de complir i de fer-ho de manera sostinguda en el temps. A la ciutat de Mèxic l’ús de mascaretes durant l’epidèmia de gripe A(H1N1) a 2009-2010 va fer un màxim del 65% i es va reduir al 10% al cap de deu dies. Com que el període d’incubació del COVID-19 (5-6 dies) és més llarg que el de la grip, el compliment ha de ser sostingut durant mesos, amb obertures i tancaments que es poden anar repetint. Cal preveure mesures efectives per a mitigar la fatiga de la població i la mortalitat econòmica.

A 1918 les ciutats americanes van intentar controlar la propagació de la pandèmia amb intervencions no farmacològiques diferents que anaven des de fer servir màscares quirúrgiques a mesures de distanciament social amb tancament d’escoles i esglésies, prohibició de reunions públiques i aïllament dels malalts que s’han estudiat com un experiment natural. Les ciutats americanes que van adoptar més aviat mesures de contenció van tenir millors resultats. Philadelphia va tenir els primers casos el 17 de setembre de 1918, però va permetre un gran desfilada militar el 28 de setembre i va endarrerir les mesures de distanciament social fins el 3 d’octubre. St. Louis va tenir els primers casos el 5 d’octubre i va prendre mesures de distanciament social només dos dies després. Philadelphia va tenir un pic de la taxa de mortalitat atribuïble a la pandèmia 8 vegades més elevada que St. Louis. Aquestes intervencions van reduir també la mortalitat acumulada de la pandèmia?  Tres estudis per a diverses ciutats americanes publicats a PNAS i JAMA el 2007 assenyalen que quan l’adopció de mesures múltiples, major intensitat de la intervenció, es va fer aviat, la mortalitat acumulada va ser una mica més baixa (un 20% de mitjana), impacte moderat ja que poques ciutats van mantenir les mesures més de 6 setmanes, si bé la reducció arriba al 30-50% de l’excés de mortalitat a les ciutat que van tenir més èxit.  

Es tracta de guanyar temps, esperant una vacuna coronavirus, si pot ser, i la producció d'antivirals i material sanitari a gran escala, però es necessiten mesures econòmiques de xoc per aplanar també la mortalitat econòmica.

La pandèmia de COVID-19 és diferent de la grip espanyola en termes epidemiològics i en el context dels sistemes de salut i de les economies, qualsevol extrapolació a avui s’ha de fer amb precaució. Aplanar la corba epidemiològica per evitar sobrepassar el llindar de la capacitat d’atenció del sistema sanitari és efectiu. En lloc de tenir el sistema sanitari col·lapsat i sense capacitat d’atenció per a una part important dels qui necessiten cures intensives en un període curt que correspon a la fase més aguda, si aplanem la corba tindrem un col·lapse sanitari més perllongat però a un nivell més baix i amb menys excés de mortalitat. Es tracta de guanyar temps, esperant una vacuna, pan-coronavirus si pot ser,  i la producció d’antivirals i material sanitari a gran escala, i mentrestant augmentar la capacitat de resposta del sistema sanitari amb més recursos assistencials i fer proves diagnòstiques amb validesa tècnica i clínica a qui i quan calgui. Aplanar la corba epidemiològica també ha d’ajudar a mitigar l’impacte econòmic, però calen mesures econòmiques de xoc per aplanar també la mortalitat econòmica sobre les que disposem encara de menys evidència que per a les intervencions no farmacològiques.

© Jaume Puig-Junoy