compañía servicios referencias imágenes equipo contacto
Jaume Fabre:
«Sempre va mantenir el seu esperit lluitador»
Alberto Moral
 
Jaume Fabre fou gran amic i company de Josep Maria Huertas. També va ser un dels primers «huertamaros». Coincidiren a publicacions de tot tipus, des de diaris generalistes com El Correo Catalán o Tele/eXpres, fins a revistes com Oriflama. Escrigueren junts desenes de llibres, entre els que hi destaca Tots els barris de Barcelona, considerat la seva «obra magna». Fabre també ha estat professor de Periodisme a la Universitat Ramón Llull i a la Universitat Autònoma de Barcelona.
 
Huertas i periodisme, són sinònims?
Bé, ell sempre va treballar de periodista i jo només el vaig conèixer exercint la professió. També va fer classes a la universitat, però sempre sobre temes relacionats amb el periodisme. Fins i tot, quan va estar a l’atur, va seguir fent coses relacionades amb el periodisme en gabinets de premsa.
 
Vostè el coneixia des de feia molt de temps...
Des de l’època d’El Correo Catalán, al 1966. Va ser aleshores quan començà la nostra relació. Quan va morir, va ser una pèrdua tremenda. Notes que perds la meitat de tu mateix. Quan fèiem un llibre, era tal la compenetració que no calia que ens diguéssim res. Jo segueixo fent llibres pel meu compte, però en Huertas es troba a faltar, sobretot el seu suport.
 
Què destaca de Huertas?
Tenia una memòria impressionant. Ara m’he acostumat al Google, però, abans, recorria a Huertas. Ell em deia tot el que es podia saber sobre qualsevol tema. Ho sabia i ho recordava tot. Tenia una memòria enciclopèdica. I, a més a més, la generositat el caracteritzava: et deia tot el que necessitaves, sense cap mena de dubte o recel. No només als amics, sinó a qualsevol altra persona.
 

«Ara utilitzo el Google, però, abans, tenia a Huertas. Ell em deia tot el que es podia saber sobre qualsevol tema. Tenia una memòria enciclopèdica»

 
Quin va ser el seu primer treball junts?
Com a periodistes, a El Correo Catalán. Després, a l’Editorial de la Terra, on va fer, com a coautor, molts llibres sobre el barraquisme. A la mateixa època, vam coincidir a Oriflama i a altres publicacions. Era un moment en que podíem fer pluriempleo, cosa que avui és molt més complicat. Aleshores, entre llibres, setmanaris, diaris, corresponsalies... Ho intento recordar, i ara, casat, em pregunto com ho podíem aguantar. La resposta és que treballant en equip tot era més fàcil.
 
Com era la seva forma de treballar?

Variava segons la feina. Cada lloc és diferent, però, en periodisme, a la nostra època es podia dir que un periodista era curt o llarg. Un de llarg és aquell que escriu molt ràpid, amb facilitat. I, al contrari, el curt és aquell que s’ho pren amb calma. Lo important era veure el rigor, independentment de si s’era curt o llarg. I lo ideal era ser llarg i rigorós. Huertas unia les dues qualitats: llarg i rigorós. Perquè, contràriament al què pensa molta gent, Huertas era molt rigorós. Li encantava documentar-se, comprovar les errates. En podia fer un passatemps d’allò. Podia mirar sis copies del mateix llibre i era capaç de trobar-te els errors. Era un gran periodista, rigorós i ràpid.

 
Com van viure el treball de catalogar tots el barris de Barcelona?
Ho vam anar fent poc a poc, ell des de la presó i jo al carrer. Ni en aquells moments complicats vam deixar de fer-ho tot en equip. L’obra l’havíem començat tots dos. Huertas va decidir que jo continués el treball de camp, mentre ell, a la biblioteca de la presó, investigava com poder continuar l’obra. Ens passàvem les dades i les contrastàvem. El llibre va ser el primer d’aquest tipus i va tenir molt d’èxit per la popularitat de Huertas, quan sortí de la presó. Al final, va quedar com la nostra obra magna, tot i que penso que hem fet d’altres que són més importants. Vam editar un llibre, Els barris de Barcelona, que era una revisió molt més acurada i completa que l’anterior. Quasi ningú se’n recorda.
 

«Amb la mort de Huertas, també ha marxat el periodisme que practicava
i que està morint: el periodisme per
a la gent del carrer »

 
I, al Col·legi de Periodistes, Huertas era igual que a la feina?
En cap moment vaig detectar cap variació en el seu esperit lluitador. El Col·legi era la continuació de l’Associació de la Premsa. Hi entraves quan et donaven el carnet, autoritzat pel Règim. Eren molt selectius i les juntes, molt conservadores. La joventut del moment ho vam intentar canviar. Quan Huertas va entrar a la junta, acabada la Dictadura, mantenia aquella mentalitat de lluita i de canvi social. Va ser l’època de Capçalera, quan jo n’era el director i ell, cap de la Comissió de Cultura. Potser li havia faltat ser director de diari i va veure que dirigir el Col·legi era una bona alternativa. Tot i que l’època en que, finalment, va arribar a ser degà fou un temps especialment dur. Però, en qüestió de caràcter i esperit periodístic, continuïtat.
 
Que és el que més troba a faltar de Huertas?
Tot. Absolutament tot. El suport, la companyia, la generositat... No et sabria precisar res concret. M’ha costat molt fer-me a la idea de que ja no hi és. Fa poc, vaig fer una exposició de fotoperiodisme, al Palau de la Virreina, que em va ajudar a superar l’etapa de dol que tots passem quan se’ns mor algú. De la part professional, trobo a faltar el seu gran saber i la seva memòria. Però sempre fa més mal la part personal. Era una persona d’aquelles que, quan no hi és, envelleixes de cop. Amb ell, també ha marxat el periodisme que ell practicava i que està morint: el periodisme per a la gent del carrer.