entrevista

ENTREVISTA AMB JOSEP M. BENET I JORNET
 

Josep M. Benet i Jornet va néixer a Barcelona el 1940. Va estudiar Romàniques a la Universitat de Barcelona. És dramaturg i guionista. Va iniciar-se amb el teatre a l'Escola Adrià Gual. Va guanyar el premi Josep M. De Segarra amb Una vella, coneguda olor (1964) i el 1970 va publicar Fantasia per a un auxiliar administratiu i Cançons perdudes. Va continuar amb el teatre i també va escriure teatre infantil.

 

¿Com va conèixer la Montserrat Roig?
 L'estiu del 1962 o 63. Va ser a la seu del FAD, del Foment de les Arts Decoratives, a la Gran Via de Barcelona. Aquesta institució acollia gent que volia dur a terme empreses culturals. Cal recordar que aleshores no es podien fer reunions de més de 7 persones. Allà es va crear l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i per l'escriptora Maria Aurèlia Capmany. Jo era universitari i tenia un company que m'hi va portar perquè necessitaven gent que fessin d'actors... Quan hi vaig entrar, vaig veure la Maria Aurèlia Capmany darrera d'una tauleta i recordo que duia un escot molt generós. Hi havia tres noies assajant Primera Història d'Esther, de Salvador Espriu, en un teatre molt bonic. Entre aquestes noies hi havia la fotògrafa Pilar Aymerich i la Montserrat Roig. Allà vaig conèixer tot el món de l'Escola Adrià Gual i a la Montserrateta, que era una adolescent de 16 o 17 anys, i a partir d'aquell moment vam ser amics fins que va morir. A vegades ens barallàvem, a vegades passàvem temps distanciats, però després no aguantàvem i tornàvem a ser amics. I així al llarg dels anys.

Opina que el teatre va influir en la manera que tenia la Montserrat de fer les entrevistes ?
Pel que fa les entrevistes el que la va ajudar va ser la seva intel·ligència, les ganes de fer les coses ben fetes, informar-se molt sobre el personatge. Pel que fa el seu tarannà l'ajudà molt la coqueteria. Era una dona moderníssima, i en aquella època la gent era més moderna que ara. Era molt trencadora amb tot. Tenia el desig d'agradar. Va aprendre a fer la pregunta d'una manera que fes que la persona que tenia al davant se sentís escoltada, entesa i que tingués ganes de parlar. Això feia que aconseguís entrevistes realment antològiques.

Es diu que vostè era molt crític amb els seus textos, però tot i així li passava abans de publicar-los.
Jo no era crític amb els seus textos. Però quan tu estimes una persona, i et passa un text, i aquesta persona vol ser escriptora, el que has de fer és ajudar-la el màxim. I la manera d'ajudar no és dir: fantàstic, collonut, que bé! Des del meu punt de vista li havia de dir: Montserrat això està molt immadur però he trobat una frase que m'agrada molt! Ella aleshores tenia 17 anys, i que jo li digués que havia trobat una frase molt bona li va semblar poc. Però sempre li vaig fer costat. Amb la novel·la Molta roba i poc sabó que va guanyar el Víctor Català, per exemple. Era una persona que tenia moltes coses bones, escoltava i entenia el que li deies. No era d'aquesta gent que es pensen que el que escriuen sempre és or. Ella patia i no estava contenta del que feia i això és una gran virtut.

I que em pot dir del llibre Els catalans als camps nazis?
És un document bàsic sobre els camps de concentració. No únicament de Catalunya ni d'Espanya sinó de tot el món. L'advocat Josep Benet li va fer l'encàrrec. Ella es va immergir completament en aquest món. La gent que havia estat als camps de concentració tenien molt recel els uns pels altres i ella va aconseguir, per una banda, que li donessin material que ningú mai havia vist i, d'altra banda, que molts d'ells es tornessin a parlar. Que compartissin les seves experiències. Va ser una de les persones que va descobrir els camps de concentració documentant-se moltíssim, amb informació que va aconseguir d'ells que no s'havia obtingut mai. Mirant el document i mirant el testimoni humà.

La Montserrat va tocar pràcticament tots els camps del periodisme...
Sí. L'Agulla Daurada era un llibre que parla de Sant Petersburg, des del seu punt de vista detallista però amb una prosa que és una de les millors que va fer servir mai la Montserrat Roig. En parla amb un sentit crític de l'època i és esplèndid. També va escriure al diari cada dia, que no entenc com ho podia fer, jo estaria desesperat! Fins a reportatges a revistes com Triumfo, una de les més progressistes de l’època, que la va fer conèixer com a periodista arreu de l'Estat espanyol.
I va entrevistar a tres joves emprenedors per assenyalar els problemes que hi havia a l'època per poder-se expressar. Aquells joves poc coneguts eren l'Ovidi Montllor, un professor de literatura catalana i espanyola a Liverpool i jo.

Creu que la Roig encarna un periodisme que cada vegada veiem menys?
La Montserrat no podia estar treballant tot el dia en una oficina. Era una periodista de carrer. O estava a casa llegint i escrivint o voltant. O trobant o buscant. En un viatge a Venècia, l'any 68, hi havia un festival cultural, i ella al cap de dos dies ja anava amunt i avall amb un grup de joves d'allà. Era una dona amb una curiositat enorme i que es sabia integrar als llocs. Era capaç d'entrar a barraques i ajudar i donar consol a la gent que hi vivia, i a la vegada entrar a un polític i fer-li una pregunta per tocar-li el voraviu.

Tenia un esperit més periodístic o literari?
Li agradaven molt totes dues coses. El món del periodisme li va permetre viatjar, conèixer molta gent interessant... a través de les entrevistes va poder ser al centre d'allò que passava a alguna banda.
Per exemple, va entrevistar a l'Abat de Montserrat, i religiosos que estaven apostant per la resistència i ho van demostrar alguna vegada de manera important. Et trobaves que la Montserrat va ser sempre amiga dels monjos de Montserrat fins al final de la seva vida, tot i que ella no era creient. A l'Abad li va preguntar si tenia por a la mort. També va entrevistar a la Tita Dorita, una vedette dels anys 30-60, molt famosa. Havia tingut una vida marginal, moguda, al marge de la moral oficial però la Montserrat va ser la primera persona que es va adonar de l'enorme capacitat d'explicar coses de la Tita Dorita. A partir de la Montserrat Roig se li van fer moltes entrevistes. De sobte anava amb un científic o un polític importantíssim, i de sobte feia programes amb gent que no coneixia ningú, joves que començaven...intentava trobar el seu lloc sota la capa del sol.

Amb quina de les seves obres es quedaria?
Jo em quedaria amb Els Catalans als Camps Nazis, El Temps de les Cireres, l'Hora Violeta i l'Agulla Daurada. I em quedaria amb ella, i això és impossible. Era un personatge fantàstic, algú amb qui pensava que quan fóssim vellets aniríem a la mateixa residència i ens barallarem cada dia, que és el que hem fet tota la vida.

Creus que el seu caràcter la va ajudar a ser un personatge tan característic d'una època?
Sí. Era una dona inquieta, honesta, amb capacitat d'identificar-se amb el dolor dels altres, amb la injustícia, s'implicava d'una manera tremenda. La Montserrateta d'una banda era seductora, frívola. Una persona frívola en principi no aprofundeix mai, però ella al mateix temps arribava fins a les últimes conseqüències de la causa en la qual volia participar. Jo m'empipava amb mi mateix perquè no la podia jutjar, perquè estava anant més enllà que jo. Jo perdia consciència, les ganes, o tenia por de l'època i ella en canvi, anava fins al final. Va estar a la presó! Lluitava per la gent i per les coses i els ajudava.
La Montserrat va viure una època, sortia d'una època molt particular. La nostra generació vam assistir al naixement d'un món nou. Jo vaig començar la universitat amb vestit i corbata i el sexe era un tabú, i amb 5 anys els sexe era una cosa que estava guanyada i la gent vestia de colors, s'asseia al terra... aquesta explosió i tot aquest canvi el va viure la Montserrat.

Què creu que estaria fent ara la Montserrat?
Estaria escrivint novel·les que era el que més li agradava del món, i tindria desesperança perquè no li sortirien tan bé com ella voldria, però hauria fet uns llibres fantàstics. Continuaria en el periodisme, continuaria emprenyant, continuaria qüestionant el món en el que vivim, els desastres de cada dia, i estaria molt contenta dels seus dos fills. I seria més feliç encara de ser àvia.

Opina que s'ha reconegut prou la seva feina?
Quan van fer deu anys que havia mort va tenir com una resurrecció. En general, quan un escriptor es mor, la seva obra fa una baixada i això es diu el purgatori dels escriptors. Al cap d'un temps es tornen a reconsiderar aquests autors. La seva obra va tenir aquesta baixada però als deu anys de la seva mort es va tornar a parlar molt d'ella.

Pujar