catáleg
  Treball

Roig a la publicació
És per aquesta sèrie de motius i la indefinició del diari que Montserrat Roig només va col·laborar en dues ocasions excepcionals amb el diari però no hi va tenir una continuïtat. Roig havia abandonat anys abans el partit, però amb la consolidació de la seva relació amb Sempere hi va tornar amb força,  realitzant dos articles d’opinió que van ocupar un lloc d’honor en la publicació (sobre la mort de Franco), així com tornant a la militància del partit formant part, temps després, de la primera llista electoral del PSUC en democràcia.Els dos articles que Roig va escriure al diari foren probablement un encàrrec especial de la direcció, donades les característiques del tema, de gran rellevància i el perfil de l’autora. Roig els va signar com a Capità Nemo, guia del Nautilus i personatge literari admirat per ella.
El primer dels articles, “Un poble que no es resigna a morir”, és una crònica de gran càrrega política (opinió) sobre un concert reivindicatiu ofert per Raimon el 30 d’octubre de 1975. L’autora s’usa del fet en sí per parlar del context polític del moment, en plena agonia del dictador. El segon article, escrit el 24 de novembre de 1975, “La mort del dictador”, ocupa la portada del diari, lloc habitualment destinat només a l’editorial. És una celebració de la mort de Franco, amb un estil molt literari (ús de figures retòriques), opinatiu, amb una asseveració final dirigida al dictador i uns versos d’Alberti.

Biografia de la publicació
El “pal de paller” de la premsa clandestina catalana

El diari Treball, fundat el 1936, va ser l’òrgan
central del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), tan durant la guerra civil espanyola, com a l’exili, les postrimeries de la dictadura, i des de la oficialització del partit, el 1977 fins els nostres dies. El 1972 es va tornar a editar des de l’interior del país, a Barcelona, sota la direcció de Joaquim Sempere i Enric Vives.

Inicis de la segona etapa
A l’inici de la dècada dels setanta el format era petit, de 32 x 22, no passava de tres o quatre pàgines i la periodicitat era quinzenal. No tenia seccions fixes però sempre hi havia una editorial, a la portada, i normalment hi havia un quadre amb els ajuts econòmics a la publicació. Com a fets destacats, les il·lustracions de Perich, declaracions del Comitè Executiu del PSUC i, a excepció dels comunicats de Gregori López Raimundo, no hi havia cap article firmat.

Consolidació de la publicació anys setanta
El 1975 se’n distribueixen 17.000 exemplars, costava 8 pessetes i es cobraven entre el 70 i el 80%. Ja començaven a aparèixer les firmes dels articulistes, com F. Seguí, Jordi Català, Serrallonga (pseudònim), Rafael Vidiella, Salvador Roig, o el mateix director, Joaquim Sempere, amb el pseudònim Ernest Martí. Els tema fonamental era la reivindicació del moviment obrer, tan a nivell nacional com internacional amb cròniques de vagues, manifestacions, contra la dictadura, demanant l’alliberament de presos polítics, la visió de la universitat com un element de lluita, etc.
El diari, però, no tenia un model definit, ja que no era un diari estrictament militant ni tampoc una publicació dirigida a un públic ampli. Era una diari quinzenal (pel format, no per la periodicitat) d’informació, opinió i crítica, atent a la conjuntura política, el debat ideològic i cultural, i ales necessitats del partit. Un diari popular, dirigit a un públic informat, polititzat i clarament d’esquerres.