catáleg
  Telexprés
 

Roig a la publicació
El 17 de març de 1971, Josep Maria Soria escriu a la secció “Los miércoles letras” del Telexprés un article sobre una jove escriptora, de només 24 anys, que malgrat acabar de llicenciar-se ja té quatre premis al seu nom. Aquesta escriptora és Montserrat Roig, la mateixa que dos mesos després també escriurà a “Los miércoles letras”.
Així és, el 26 de maig de 1971 Montserrat Roig escriu el seu primer article, “Mon Mascle”, i fins el 28 de març de 1973 arribarà a publicar fins a 60 peces en total. La seva col·laboració al Telexprés serà entre 2 i 4 cops al mes, sempre el mateix dia, i sempre a la mateixa secció. Uns articles que són una barreja entre crítiques literàries i assajos, fortament impregnats de l’essència de la Montserrat Roig jove, combativa i irònica quan cal. Com ella mateixa reconeix, en aquesta època, i tot i la seva joventut, es projecta sovint cap al passat. Malgrat els quatre premis (Premi Recull, Premi de Sant Adrià del Besòs, Jocs Florals de Caracas i Premi Víctor Català), és una època de pocs ingressos, cap d’ells fixes, per l’escriptora. Diu que li agradaria “escriure vuit hores al dia i poder viure d’això”, però impregnada d’unes conviccions clares, assegura que “hi ha unes limitacions que les imposa la pròpia ètica”.

Biografia de la publicació
El Telexprés neix el 16 de setembre de 1964, aprofitant una certa obertura de la dictadura franquista. Malgrat les dificultats que suposa el context polític, el diari aconsegueix omplir un espai de premsa progressista, gràcies en part als intel·lectuals que hi col·laboren.
Telexprés és un diari vespertí inspirat en France Soir. És el primer diari d’iniciativa privada nascut a Barcelona des del final de la Guerra Civil, possible gràcies a les bones relacions del seu editor, Jaume Castell, amb el règim de Franco.
El seu primer director és Andreu Avel·lí Artís, més conegut com a Sempronio. La seva ideologia distant amb el franquisme porta a la seva destitució en favor d’Ignasi Agustí; setmanes després, la direcció passa a mans de Carles Sentís. El 1968 hi ha un nou canvi que porta Manuel Ibáñez Escofet al capdavant del diari. Durant  la seva direcció, Telexprés viu la seva millor època i adquireix gran prestigi. Ibáñez Escofet aconsegueix atraure un públic jove i progressista, i impulsa valors a l’alça com Joan de Sagarra, Terenci Moix o Manuel Vázquez Montalbán. El 1976 torna a haver-hi un canvi en la direcció del diari, arran del cas Huertas Clavería, amb la substitució d’Ibáñez Escofet per Pere Oriol Costa.
El fundador del diari, Jaume Castell, l’havia traspassat a la família Godó, propietària de La Vanguardia, però aquesta, incòmoda amb la línia progressista de Telexprés, decideix vendre’l a Sebastià Auger, propietari del grup Mundo, políticament d’esquerres. La precària situació d’Auger no afavoreix el diari, tot i que manté part del seu prestigi. Finalment, aquesta crisi porta a la desaparició de Telexprés el 23 de desembre de 1980. Alguns dels redactors més destacats en els 16 anys d’història del diari van ser: Josep Pernau, Joan de Sagarra, Tísner, Jaume Guillamet, Josep Maria Soria, Manuel Vázquez Montalbán, Enric Bañeres, Bru Rovira, Josep Maria Casasús, Pasqual Maisterra.
El disseny del diari
Per definir el disseny periodístic del Telexprés hem de parlar d’un diari molt avançat en aquest terreny, que a diferència d’alguns mitjans competidors de la premsa escrita de l’època, donava una intencionalitat manifesta els elements que conformen el disseny. La portada tenia una estructura i una jerarquització de les notícies equiparable a rotatius catalans actuals com el Periódico, La Vanguardia o l’Avui, on apostava per una o dues noticies sobre les que donar molta importància i que els hi atorgava una gran fotografia i un gran titular. A partir d’aquest punt incloïa, també a la portada, entre tres o quatre notícies complementàries.
A l’interior del diari, el disseny també era protagonista. El Telexprés no escatimava en la col·locació de fotografies i la riquesa tipogràfica de l’interior no es basava en utilitzar una amalgama infinita de tipografies (com La Vanguardia de l’època, per exemple),  sinó en seguir un criteri estructurat on tots els articles d’una secció es regien per una mateixa tipografia fet que donava al diari ordre, senzillesa i una sensació de legibilitat de la informació elevada. L’estructura de les pàgines també és destacable per l’època. Dins d’una pàgina tipus del Telexprés, pel que fa la informació, no hi ha una jerarquia explícita, però si que s’ordenen les notícies que hi apareixen per mitjà d’unes caixes perfectament delimitades per línies que separen les notícies entre elles.