catáleg
  Cuadernos para el diálogo
 

Roig a la publicació
El paper de Montserrat Roig en aquesta publicació es redueix a una col·laboració puntual a la secció de “reportajes” i en gènere d’opinió on dóna la seva visió sobre les víctimes dels camps de concentració alemanys. Realitzada el difícil anys de 1973, la col·laboració indica probablement l’afinitat pluralista de Roig amb una revista de centre esquerra i que patia certs conflictes amb el règim. De fet, l’article de Montserrat és una crida clara contra els crims comesos pel règim nazista i, també, una advertència contra els perills que comporten l’oblit d’aquests crims. Montserrat recorre els voltants de Mauthausen i passeja frec a frec dels records dels còmplices, de les víctimes, així com dels individus anònims que van conviure, de forma més o menys indiferent, amb aquella època que, tal i com diu Roig, hem de resistir-nos a oblidar.

Biografia de la publicació
Fundada el 1963 per Joaquin Ruiz-Giménez, “Cuadernos para el diálogo” fou el símbol i referència de la cultura progressista durant l’ultima dècada de la dictadura franquista. En la seva primera època (vegeu fotografia 1), fins el mes d’octubre de 1968 (números 1 a 58) va ser dirigida pel mateix fundador, Joaquín Ruiz-Giménez, i per Francisco José Ruiz Gisbert. De publicació mensual, es va consolidar com una plataforma de diàleg d’inspiració democristiana, d’acord amb la seva línia ideològica i editorial. El periodisme crític que realitza des del primer moment ha d’emmascarar-se amb recursos retòrics i amb arguments més propis de textos d’assaig. La segona època (vegeu fotografia 2)engloba els anys del nou director, Félix Santos, que implica canvis en la línia editorial de la publicació. Des del 1968 fins al gener de 1976 (dels números 59 al 148) inicia un exercici de periodisme crític de tall socialista amb l’horitzó de la democràcia. Del canvi de perspectiva i disseny en sorgeix una revista més moderna, amb major ús dels recursos gràfics on destaca un menor caràcter assagístic i un estil clarament informatiu basat en una visió crítica de la realitat espanyola.
La condició d’advocat de Félix Santos li permeté organitzar la defensa de la revista i de la seva persona davant els expedients administratius i inclús davant els intents de processament judicial realitzats pel Ministeri. De la mateixa manera que en la primera època de Cuadernos, el tamany de la redacció és mínim i la revista s’omple amb col·laboracions dels amics del diàleg. Els periodistes Josep María Huertas, Joseph Martí Gómez, Jaume Fabra i Rafael Pradas havien organitzat un grup periodístic en Catalunya que, juntament amb Alfons Carles Comín, entra a formar part de la redacció de la mà de Josep María Vilaseca a l’estiu de 1969, moment a partir del qual es presta una especial atenció als temes referents a Catalunya.Al voltant de Cuadernos s’agrupava una gran pluralitat d’ideologies clarament definides. Per una part estaven els representants del pensament democristià com Ruiz-Giménez, Oscar Alzaga, José María Gil-Robles o Mariano Aguilar Navarro. A més, diferents persones dels grups liberals i socialdemòcrates com Francisco Fernández Ordoñez, Manuel Jiménez de Parga, Miquel Roca, Josep Ramoneda, o Alejandro Rojas Marcos. En tercer lloc citem a persones de talant socialista com Gregorio Peces-Barba, Leopoldo Torres Boursault, Enrique Barón, Enrique Múgica o Miguel Boyer, entre altres.
La tercera època (vegeu fotografia 3) comença quan Pedro Altares es fa càrrec de la direcció, el mes de febrer de 1976. Un mes més tard la revista es transforma en setmanari, des del número 151 fins a la publicació del seu últim número, el 285 del 14 d’octubre de 1978. En aquests anys es distancia molt de les etapes anteriors, tant en la forma externa com en els seus continguts. Esdevé un setmanari informatiu i d’opinió que realitza un periodisme crític i compromès en uns anys fonamentals del desenvolupament democràtic a Espanya, i inclús s’inclina a una postura partidista (PSOE). La redacció es professionalitza i, malgrat mantenir pràcticament els mateixos col·laboradors, trobem en aquesta última època figures importants del futur periodístic a Espanya com José Luis Pérez Cebrian, Soledad Gallego, Lluis Carandell, Joaquin Estefanía o Enrique Bustamante.