JOAN COSTA CARRERAS
Professor de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra

Font: La figura i l'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2007

POMPEU FABRA (1868-1948). EL SENY ORDENADOR DE LA LLENGUA CATALANA QUE NO ABANDONÀ MAI NI LA TASCA NI L'ESPERANÇA

INTRODUCCIÓ

El propòsit d'aquest text és presentar l'obra científica i pedagògica i la trajectòria cívica de Pompeu Fabra. Per assolir aquest objectiu, en presentem en primer lloc una breu biografia per situar-lo en el seu temps. A continuació, tenint en compte que el més interessant és fer-se una idea de la seva obra, la presentem agrupada per sectors d'activitat, procurant reproduir-ne els fragments més rellevants. Per aquesta raó, exposem sintèticament la seva activitat com a lingüista, gramàtic, lexicògraf, teòric de l'estandardització lingüística, professor universitari, figura cívica de primer ordre, normalitzador de la toponímia i traductor literari.

BREU BIOGRAFIA DE POMPEU FABRA

Pompeu Fabra i Poch nasqué a Barcelona el 1868 i morí a Prada (Conflent) el 1948, a l'exili. Estudià la carrera d'enginyer industrial, i ocupà una càtedra de química a l'Escola d'Enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (19021911). Amb tot, de molt jove encara, s'afermà en ell la decisió de dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Formà part de L'Avenç, on promogué (1890-91) una campanya memorable per a la reforma ortogràfica, amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó. Fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i president de la Secció (1917-1948). Fou president de l'IEC (1921-1935, intermitentment). És considerat l'ordenador de la llengua catalana moderna. Participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Autor de la Gramática de la lengua catalana (1912), impulsà la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913). Per encàrrec de l'IEC, que l'adoptà com a oficial, publicà la Gramàtica catalana (1918). És l'autor de les Converses filològiques i del Diccionari general de la llengua catalana (1932), concebut com a canemàs del futur diccionari de l'Institut. El 1939 s'exilià, i pòstumament s'edità la seva nova Gramàtica catalana (1956). Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona i, en esdevenir autònoma la Universitat, en fou president del Patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec, va patir empresonament (1934). Esdevingué un home molt popular al país i, entre el 1931 i el 1936, fou objecte de molts i reiterats homenatges. La Universitat de Tolosa de Llenguadoc el nomenà doctor honoris causa, i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, president honorari.

POMPEU FABRA, LINGÜISTA

"Fabra [...] era un lingüista competent i un gramàtic meravellosament hàbil: és a dir, un científic, un home d'idees empíriques i no pas de preferències decoratives [...]" (Gabriel Ferrater [1968]: "Les gramàtiques de Pompeu Fabra". Sobre el llenguatge. Quaderns Crema, 1990)

Tal com s'ha dit en la seva biografia, Fabra fou autodidacte en la seva formació en lingüística. Els seus biògrafs destaquen els seus sòlids coneixements en fonètica i morfologia històriques, que adquirí a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, on podia estudiar les obres dels principals investigadors de la gramàtica històrica, del comparativisme i de la lingüística europeus (Jean-Joseph Saroïhandy, Wilhelm Meyer-Lübke, Ferdinand de Saussure, Otto Jespersen, Charles Bally, entre altres). Fruit d'aquesta sòlida formació, escrigué articles com "Études de phonologie catalane" (1897), "Les e toniques du catalan" (1906), "Le Catalan dans la grammaire des langues romanes de W. Meyer-Lübke et dans le Grundriss der rom. Philologie" (1907) -aquests publicats a la Revue Hispanique-, "La coordinació i la subordinació en els documents de la cancilleria catalana durant el segle XIVè" o "Els mots àtons en el parlar de Barcelona". Les seves intervencions en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i gramàtiques seves com la Gramática de la lengua catalana (1912), la Gramàtica catalana: curs mitjà (1918) i la Gramàtica catalana de 1946 i la de 1956 també mostren la seva excel·lent preparació teòrica. També conservem mostres d'aquesta preparació en els apunts d'estudiants que havien assistit a cursos seus a la Universitat o en altres llocs (com un curset de fonètica de l'any 1933).

POMPEU FABRA, GRAMÀTIC

"Fabra, l'enginyer [...], no va perdre mai de vista que, contra d'allò que es pensen els estetes i els sentimentals [...], una llengua és un objecte funcional, una eina de comunicació." (Gabriel Ferrater [1968]: "Les gramàtiques de Pompeu Fabra". Sobre el llenguatge. Quaderns Crema, 1990)

Però el gruix més important de la seva obra el forma la seva tasca gramatical normativa i pedagògica. En primer lloc, com a principal artífex de les "Normes ortogràfiques" aprovades per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) l'any 1913. En segon lloc, com a redactor de nombroses gramàtiques.

El primer que cal destacar en aquest terreny és el multilingüisme que practicà. D'una banda, redactà gramàtiques del català en català, en espanyol, en francès i en anglès. De l'altra, publicà en català una gramàtica francesa i una d'anglesa.

Entre les gramàtiques catalanes, destaca, evidentment, la Gramàtica catalana que redactà en català l'any 1918 -i que anà modificant en les set edicions que se'n van fer fins a l'any 1933-, ja que fou un encàrrec de l'IEC i encara ara (maig del 2007) n'és la gramàtica oficial. La versió francesa (Abrégé de grammaire catalane) es publicà en primer lloc el 1928 -amb una segona edició el 1941- i la castellana (Compendio de gramática catalana), el 1929. Pel que fa a una Catalan grammar que Fabra, en una carta durant l'exili, afirma haver escrit, només se'n conserva l'índex que ell mateix dóna en aquesta carta.

Amb l'objectiu de facilitar l'aprenentatge del francès i de l'anglès, publicà una Gramàtica francesa l'any 1919 i una Gramàtica anglesa el 1924.

POMPEU FABRA, LEXICÒGRAF

"[...] tota la seva [de Fabra] obra de gramàtic i de lexicògraf és una grandiosa, detallada, raonada proposta als escriptors i, amb ells, a la massa parlant culta: són ells, és ella, que tenen la darrera paraula. Mentre els escriptors sàpiguen llur ofici i la massa parlant disposi de la il·lustració necessària, cal afegir." (Carles Riba [1954]: "Prefaci a la segona edició". Pompeu Fabra: Diccionari general de la llengua catalana. Edhasa)

La primera tasca important relacionada amb la lexicografia de Fabra fou la revisió i la publicació -en col·laboració amb Manuel de Montoliu- dels vuit volums del Diccionari Aguiló (1914-1934), que conté els materials lexicogràfics aplegats per Marià Aguiló i Fuster (1825-1897).

La segona fita en aquest terreny fou, l'any 1917, el Diccionari ortogràfic, que serví -mentre no apareixia el diccionari amb definicions- per fixar la grafia dels mots catalans segons les "Normes ortogràfiques" de l'IEC. Se'n feren quatre edicions fins al 1937.

Però la fita més important és, no cal dir-ho, el Diccionari general de la llengua catalana, de l'any 1932. No ho és només perquè fou el diccionari oficial de l'IEC durant més de seixanta anys, des de la seva publicació fins al 1995 -any en què l'Institut publicà el nou diccionari normatiu-. Ho és també per les condicions en què s'elaborà, en plena dictadura (1923-1930) de Miguel Primo de Rivera, amb tota mena de dificultats.

POMPEU FABRA, TEÒRIC DE LA LLENGUA LITERÀRIA

"Fabra fou també un gran estudiós, avant la lettre, de la interferència lingüística; entesa aquesta [...] com el procés d'influenciament exercit per part d'una llengua sòcio-políticament dominadora damunt una llengua sòcio-políticament dominada." (Xavier Lamuela i Josep Murgades [1984]: La teoria de la llengua literària segons Fabra. Quaderns Crema)

Fabra no publicà cap llibre de teorització sobre cap dels camps en què treballà. Però sí que deixà diferents textos, més o menys llargs, en què fa reflexions generals sobre aquestes tasques i que permeten veure les seves principals idees. La majoria d'aquests textos foren recollits en el llibre El català literari (1932), i el 1980 n'aparegué una altra selecció, Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seva normalització, a cura de Francesc Vallverdú.

El grup més nombrós d'aquests textos, el formen articles seus com "Sobre la reforma lingüística y ortográfica" (La Vanguardia, 22 de març de 1892), "L'ensenyança de la llengua francesa a l'Institut de Barcelona" (L'Avenç, 1893, amb el pseudònim Esteve Arnau), "Sobre diferents problemes pendents en l'actual català literari" (Anuari de l'IEC, 1907), "La tasca dels escriptors valencians i balears" (Nostra Parla, 1918) i algunes "Converses filològiques" (842 articles de diari publicats entre 1919 i 1928).

En segon lloc quantitativament, hi ha els discursos i les conferències. Entre els primers, el que pronuncià com a president de l'Ateneu Barcelonès, "L'obra de depuració" (1924), i el que pronuncià com a president dels Jocs Florals de Barcelona de 1934. Entre les segones, la conferència "El català a l'escola primària" (1933) i la que féu a l'Escola d'Estiu de 1935 de l'Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Finalment, la "Conversa amb Pompeu Fabra" que Tomàs Garcés publicà (Revista de Catalunya, maig de 1926).

La tria següent de textos il·lustra les principals idees de Fabra sobre la llengua i el seu "redreçament".

"En realitat, si cada escriptor escrivia en el seu català [...] en el de la gent més culta [de la seva encontrada], les divergències que apareixerien en la llengua literària no foren potser, ja avui dia, tan grosses com molts pensen, i és de creure, venint temps favorables a la nacionalitat catalana, que aquestes divergències anirien atenuant-se, i una compenetració s'aniria operant entre la llengua literària i el llenguatge de la capital no el barceloní d'avui dia, sinó un barceloní tot altre, deslliurat de castellanismes, influenciat per tots els altres parlars catalans, enriquit i refinat: el futur parlar de la futura capital de Catalònia!" ("Sobre diferents problemes pendents en l'actual català literari", 1907)

"PER LA PURESA DE LA LLENGUA. ELS CASTELLANISMES

L'obra de redreçament del català literari és sobretot una obra de descastellanització.

[...] Els castellanismes del català modern són incalculablement més nombrosos que no permet d'albirar un examen superficial de la llengua. [...]

En aquestes notes diàries tractarem de donar una idea de com és gran el nombre de castellanismes de la llengua actual i de demostrar així la necessitat de recórrer abundosament a l'arcaisme, posat que no vulguem acontentar-nos amb una depuració soma de la llengua, consistent en la sola extirpació dels castellanismes més aparents." ("Conversa filològica" del 18 de novembre de 1919)

"[...] malgrat aquesta forta castellanització del català modern, aquest continua essent una cosa essencialment distinta del castellà. Cap aciençat no podria prendre'l mai com una variant del castellà, del qual difereix pregonament per una infinitat de trets fonètics i morfològics i àdhuc sintàctics i de lèxic. [...] encara que [«les deformacions de tota llei que la nostra llengua ha sofert sota la influència castellana»] persistissin, el català estaria lluny d'ésser respecte al castellà el que és l'andalús o el mateix bable. No és un de tants dialectos españoles [...] sinó una llengua perfectament distinta de la castellana.

[...] si agrupàvem aquestes [«les llengües novillatines»] tenint en compte llurs analogies i diferències, el català no entraria pas en el mateix grup que el castellà, del qual, per certs trets fonètics i morfològics importantíssims, difereix més que cap altra llengua romànica." ("Conversa filològica" del 25 de maig de 1920)

"A l'un el satisfà una llengua provinciana, un idioma, que vindria a ésser, amb mots i formes catalans, una variant dialectal de la llengua espanyola; l'altre aspira que Catalunya posseeixi una veritable llengua nacional, la llengua moderna que hauria sortit de la nostra gloriosa llengua medieval sense l'acció pertorbadora de l'espanyol." ("Conversa filològica" de l'1 d'abril de 1923)

"Cal fer notar el caràcter de facultatives, no d'obligatòries, amb què són presentades una gran part de les innovacions que afecten la gramàtica. [...] en la majoria dels casos, no es prescriu la substitució d'una construcció habitual per una construcció arcaica, sinó que es tracta de tornar a la llengua una construcció perduda, una paraula gramatical caiguda en desuetud, per tal que, al costat de l'existent, vingui a augmentar els mitjans d'expressió de la llengua [...]" ("L'obra de depuració del català", 1924)

"La meva evolució s'ha aturat i concretat, finalment, en la manera actual de plan- tejar el problema de la depuració de la llengua: cal estudiar bé la llengua viva [...]

[...] El gramàtic per si sol i a priori' no pot imposar res. És impossible, des d'un gabinet de treball, de preveure i abastar tots els casos pràctics. De vegades la solució donada a un cas determinat resulta violenta. El gramàtic, aleshores, no ha d'encastellar-se com un déu indiscutible, ans al contrari: atenuar la violència, desfer-la si és necessari. [...]

Jo mateix no sabria establir una norma abans de sotmetre-la a aquella prova d'eficàcia. Deixo sempre que els nostres escriptors l'experimentin i decideixin, en definitiva, la seva viabilitat. No tots els escriptors poden ajudar-me, no obstant. Els veig dividits en tres grups, dels quals només el tercer pot servir-me: en l'un hi ha aquells escriptors, escorrialla de l'anarquia del vuit cents, que [...] per comoditat s'erigeixen en defensors dels seus propis defectes. En un altre grup, potser més perniciós que el primer, hi ha aquells escriptors que davant una construcció o un mot que els sembla una millora de la llengua no s'aturen a considerar si és o no viable [...]. Finalment, en un tercer grup [...] hi ha els escriptors ponderats, creadors i rectificadors, que no obliden mai la responsabilitat pròpia.

[...] L'assaig que quatre o cinc anys d'èxit consolid[en], hauria d'esdevenir regla inflexible. Que poguéssim dir, aleshores: el qui no fa això o no ho fa així, comet senzillament una falta de gramàtica. El meu ideal fóra que, gràcies a aquest mecanisme, arribéssim on ha arribat, sense Acadèmia, Anglaterra. Si més no, ens estalviaríem, immunes, les atzagaiades de qualsevol gramàtic." ("Conversa amb Pompeu Fabra", maig de 1926)

"L'obra de redreçament de la llengua escrita no podria ara [...] limitar-se al sol llenguatge literari amb exclusió dels llenguatges tècnics, etc. [...]

Si el català no s'hagués mogut de l'àrea que li assignava Milà i Fontanals [...], podia llavors més lliurement adoptar qualsevol innovació enfora de tota consideració de viabilitat dins la llengua comuna [...]" ("De la depuració de la llengua literària", 1927)

"En el cas que ens trobem davant una tara greu de la llengua moderna, llavors és quan [...] hem de recórrer, sia a un arcaisme, sia a un dialectalisme, sia àdhuc a un neologisme [...] perquè per sobre de tot cal evitar d'establir un divorci massa gros entre la llengua escrita i la llengua parlada.

L'acceptació d'una innovació per una gran part de la massa parlant [...] pot fer bona àdhuc una innovació perfectament arbitrària; en canvi, un gir antic caigut en desuetud no pot ésser en rigor considerat de nou com a català sense aquella acceptació." ("De la depuració de la llengua literària", 1927)

"llenguatge: Expressió dels pensaments per mitjà de la paraula; el conjunt de mots i maneres de combinar-los usat i comprès per una comunitat d'homes, esp. quan [sic] fixat i elaborat per un llarg ús." (Diccionari general de la llengua catalana, 1932)

"Llengua literària, més o menys diferent de la vernacular, que usa en escriure un poble culte; llengua que té una literatura" (Diccionari general de la llengua catalana, 1932)

"Per a la comparació de dues llengües hem de tenir especialment en compte l'època dels textos comparats i els dialectes a què pertanyen. Cal referir-se, naturalment, als temps actuals, i els termes de comparació no han d'ésser els dialectes fronterers, ans aquells que han cristal·litzat en llengües literàries (dos escriptors la llengua dels quals pot servir a aquest objecte, serien Mistral i Verdaguer). Si comparéssim textos catalans primitius amb els provençals coetanis, ens trobaríem en el cas de semblances que tots ells presenten també amb els d'altres llengües romàniques." ("Desviacions en els conceptes de llengua i Pàtria", 1934)

"La llengua és una cosa que va evolucionant, que experimenta certs canvis dels quals no ens adonem, però que a la llarga fan que una llengua al cap d'uns certs anys sigui diferent. El treball és evitar-ho, però si a pesar dels esforços triomfa una forma nova, aleshores s'accepta. Els gramàtics no poden dir altra cosa que: En aquest moment això és bo i allò altre és dolent. Per això algú [Charles Bally] ha dit, amb molt d'encert, que les faltes de gramàtica d'avui són la llengua de demà." (Miravitlles, Joan [1971]. Apunts taquigràfics del Curs superior de català (1934-1935) professat per Pompeu Fabra a la Universitat Autònoma de Barcelona)

"[El fet de no admetre totes les variants geogràfiques] fa indispensable el present advertiment als mestres per a aquells casos en què la forma consignada en el llibre no sigui l'habitual en el dialecte de llurs deixebles. En tant que aquella serveix (parts I i II) per a il·lustrar una definició [...], cal que el mestre la reemplaci per la forma usual en el parlar dels alumnes: [...] Però, més tard, no ha de deixar mai de fer-los conèixer la forma consignada en el llibre [...], i fer-los saber que aquesta és la forma preferida pel llenguatge literari. I llavors caldrà que els ensenyi quines de les formes dialectals no registrades en el llibre són tolerables en la llengua literària i quines hi són del tot inadmissibles [...] un mestre de Barcelona ensenyarà als seus alumnes que no els cal escriure nosatros sinó nosaltres, ni aquet sinó aquest, ni capiguer sinó cabre." (Gramàtica catalana: curs mitjà, edició de 1935)

POMPEU FABRA, UNIVERSITARI

"Pompeu Fabra parlava sempre sense gens d'èmfasi, en un to gairebé col·loquial. La seva claredat expositiva era absoluta, i el seu rigor científic, esquitxat adesiara d'ironies, i fins i tot, alguns cops, d'acudits, s'emmotllava perfectament a la seva intenció didàctica. No volia lluir-se, volia comunicar i persuadir. El professor emmascarava el savi [...]" (Alfred Badia, a Jordi Mir [1998]: Memòria de Pompeu Fabra. 50 testimonis contemporanis. Proa)

Com s'ha dit a la biografia, estudià la carrera d'enginyer industrial per satisfer els desitjos familiars i ocupà una càtedra de química a l'Escola d'Enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (1902-1911). Però la seva vocació ferma fou sempre la lingüística, el català i les llengües en general.

El 1911, cridat per Enric Prat de la Riba, aleshores president de la Diputació de Barcelona, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor a la càtedra de català creada per la Diputació, que perdé amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

Acabada la dictadura, fou nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona directament (1932), sense passar pel camí, fins aleshores obligat, de les oposicions a càtedra. Poc temps després, en esdevenir autònoma la Universitat, en fou president del Patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec, va patir empresonament (1934) durant uns quants mesos, arran dels anomenats Fets d'Octubre. Han quedat com a testimoni de la seva dedicació universitària els apunts d'uns quants alumnes seus. Alguns d'aquests apunts estan publicats (els de Pere Galtés, Recull de les lliçons del curs de català superior 1933-1934 pel mestre En Pompeu Fabra, i els de Joan Miravitlles, Apunts taquigràfics del Curs superior de català (1934-1935) professat per Pompeu Fabra a la Universitat Autònoma de Barcelona); aquests i d'altres de no publicats es publicaran dins les Obres completes de Fabra, en curs d'edició.

L'any 1945, en ple exili i amb 77 anys, fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.

POMPEU FABRA, FIGURA CÍVICA

"Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. [...] De l'inenarrable, fabulós naufragi [la guerra civil], només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra." (Josep Pla [1984]: "Pompeu Fabra (1868-1948)". Uns homenots: Prat de la Riba - Pompeu Fabra - Joaquim Ruyra - Ramon Turró. Destino)

Sota d'aquest epígraf, parlarem de totes les altres activitats de Fabra a banda de les ja descrites i de les relatives a la traducció i la toponímia. De ben jove ja adquirí notorietat amb el ressò que anaven tenint les seves conferències, cursos i articles. Amb la reforma ortogràfica (1913), però, la seva figura transcendí al carrer i, en conseqüència, se li reteren molts homenatges, als anys trenta, arreu del país. Aquesta popularitat fou tal que al feixisme espanyol no se li escapava. D'una banda, durant la dictadura de Primo de Rivera li oferiren un lloc a la Real Academia Española per diluir la seva figura catalanista, però el va rebutjar. Ell mateix ho explicà: "Si a mi se'm considerava una mena de símbol de la llengua catalana em sembla molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m'era evident que si la llengua fallava, fallava tot". D'altra banda, durant la Guerra Civil el capità general Gonzalo Queipo de Llano l'esmentava en les seves al·locucions radiofòniques com un enemic d'Espanya.

Altres mostres del seu compromís amb el catalanisme i el republicanisme són les següents. De 1917 a 1936 presidí la Comissió Editorial Pedagògica de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, entitat privada fundada el 1899 que es dedicà a organitzar l'ensenyament i que fou clausurada després de la Guerra Civil. Presidí, de 1930 a 1936 -mandat interromput per la il·legalització arran dels Fets d'Octubre de 1934-, Palestra, entitat catalanista de caràcter educatiu i patriòtic fundada a Barcelona (1930) per iniciativa d'un grup d'amics de Josep Maria Batista i Roca. Com ja s'ha dit, fou president de l'Ateneu Barcelonès (1924), i deu anys més tard acceptà la presidència dels Jocs Florals de Barcelona, com a manera de tancar l'actitud antinormista d'aquesta entitat. El 1898 era director de la revista Catalònia, fundada pel poeta Joan Maragall. El 1913 es deixa convèncer per figurar a la candidatura de l'esquerrana Unió Federal Nacionalista Republicana a les eleccions municipals de Barcelona. I, encara, amb 77 anys, fou conseller del Govern de la Generalitat a l'exili amb Josep Irla de president, en companyia de figures tan rellevants com Carles Pi i Sunyer, Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner, Joan Comorera, Manuel Serra i Moret i Pau Padró.

En conseqüència, no és estrany que la Revista de Catalunya, una de les més importants del moment, publiqués l'entrevista que li féu l'escriptor Tomàs Garcés el 1926.

POMPEU FABRA I LA TOPONÍMIA

Dins de les feines que hagué de fer a la Secció Filològica de l'IEC, Fabra s'hagué de plantejar amb col·laboradors seus la normalització de la toponímia del Principat. Fruit d'aquestes tasques foren els documents "Memòria sobre la preparació del diccionari de toponímia i onomàstica catalanes presentada per l'Institut d'Estudis Catalans a l'Excel·lentíssim Senyor President de la Mancomunitat de Catalunya (1922)" i "Llista dels noms dels Municipis de Catalunya dreçada per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, amb la col·laboració de la Ponència de Divisió Territorial" (1933).

POMPEU FABRA, TRADUCTOR

Durant la seva etapa de joventut, com a resultat de la seva relació amb el modernisme i amb l'objectiu d'anar provant les seves propostes ortogràfiques i gramaticals, Fabra traduí diferents obres literàries, sobretot de teatre: L'intrusa (1893), de Maurice Maeterlink; Espectres: drama de família en tres actes (1894), d'Henrik Ibsen, i Interior (1898), de Maeterlink. Hi ha notícies d'altres traduccions seves de textos d'Ibsen, Maeterlink i Edgar Allan Poe, però no se n'han trobat els textos.

BIBLIOGRAFIA SUMÀRIA

COSTA, Joan. Norma i variació sintàctiques: la concepció de Pompeu Fabra (1891-1948). http://www.tdx.cesca.es/TDX-0116106-120523. ISBN: 84-689-6585-5. Dipòsit legal: GI-1560-2005. (Publicat el 16 de gener del 2006)
Homenatge a Pompeu Fabra: exposició bibliogràfica. A: http://www.upf.edu/homenatge_pompeu/ (Consultat el 23 d'abril del 2007)
MIR, Jordi; SOLÀ, Joan [dir.] (2005- ) Pompeu Fabra. Obres completes: Barcelona: Enciclopèdia Catalana. [3 volums publicats].
SOLÀ, Joan (2006). Pompeu Fabra i Poch. A: http://www.iec.cat/gc/digitalAssets/6275_PFabra.pdf. (Consultat el 23 de gener del 2007)