Catedràtica de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

Font: La figura i l'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2007

Parlar del concepte de llengua de Fabra pressuposa, al meu entendre, posar-nos en el context en què Pompeu Fabra va iniciar i desenvolupar la seva tasca de codificació i de modernització de la llengua catalana.

Remarcarem d’entrada, seguint les idees de Lamuela i Murgades, que al llarg del segle XIX es donen tres processos confluents que permeten explicar la situació que es dóna en el moment de Fabra:

1. Un procés econòmic, que és fruit de la revolució industrial. Apareix en aquest període la burgesia industrial catalana i es produeixen grans canvis socials.
2. Un procés polític, quees tradueix en la necessitat de disposar d’una estructura política que permeti desenvolupar i estabilitzar l’economia emergent. Aquesta estructura es tradueix en la creació de la Mancomunitat.
3. Un procés cultural, l’estabilització d’un sentiment de col·lectivitat diferenciada, basada en la idiosincràsia històrica i en signes d’identitat vertebradors, entre els quals cal destacar el paper de la llengua.

La llengua havia estat motiu de polèmica tot al llarg del segle XIX: en primer lloc, hi havia una situació de diglòssia en relació amb el castellà, de manera que el català representava la llengua de la família, de l’ús privat i dels Jocs Florals, i el castellà, en canvi, la llengua formal i d’ús públic. En segon lloc, es donava una crisi d’autoritat lingüística entre els escriptors que anava fragmentant i diversificant la llengua, una llengua fortament interferida pel castellà tant en sintaxi com en lèxic.

La diversificació formal es projectava en un caos ortogràfic i sintàctic provocat per una tensió de doble sentit: un corrent arcaïtzant fonamentat en el moviment que es va anomenar la Renaixença i un corrent contrari dialectalitzant, defensat pels escriptors modernistes.

En aquesta situació és evident que calia construir una llengua “referencial” que complís tres condicions: primer, que fos formalment adequada i, doncs, unificada; segon, que per la seva funcionalitat adquirís prestigi social; i tercer, que permetés identificar socialment la burgesia il·lustrada emergent.

En aquest context se situa l’obra de Fabra, anomenat el “seny ordenador de la llengua catalana”, que des del primer moment va tenir consciència que la llengua que calia construir: 

• no podia ser dialectalitzant; però, en canvi, havia de representar les opcions dialectals, per tal com es concebia com un conjunt de varietats;
• havia de tenir en compte la llengua medieval, pel prestigi del model de llengua d’aquest període;
• no podia prescindir de les solucions adoptades per altres llengües de cultura, sobretot les llengües romàniques;
• s’havia de configurar “científicament” emprant el mètode comparatiu;
• havia de comptar amb mecanismes de difusió, en complicitat amb els escriptors, i emprant les infraestructures escolars i culturals existents;
• s’havia de sentir com una llengua de prestigi i havia d’arribar a ser la llengua de la burgesia il·lustrada.

En síntesi, havia de ser “una llengua que actués com a eina simbòlica de definició d’una identitat col·lectiva: una llengua NACIONAL, que cobrís adequadament totes les funcions socials i funcionals”.

Com a conseqüència d’aquest model, la llengua que s’havia de construir havia de basar-se en tres pilars fonamentals:

• Els dialectes.
• El català medieval.
• Les llengües de cultura veïnes.

Per poder implantar aquesta llengua referencial, calien uns mitjans de difusió i una plataforma legitimadora. Aquesta plataforma fou l’Institut d’Estudis Catalans.

Fabra se sent protagonista de la reforma i legitimat per fer-la al més alt nivell. Aquesta legitimació el duu a usar els termes llengua nacional i nacionalització per referir-se al procés de fixació i de consolidació supradialectal de la llengua. L’estratègia de Fabra per reeixir en el seu propòsit s’ajusta als dos pols que configuren qualsevol nacionalisme: la màxima cohesió interna (tots els dialectes s’havien de reconèixer en la llengua comuna) i la màxima diferenciació externa (s’havia de depurar la llengua catalana de tots els trets no genuïns).

Aquestes idees es van projectar en l’obra del diccionari. El Diccionari general de la llengua catalana es publica el 1932 un cop ja publicats les Normes ortogràfiques (1913), el Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica (1918).

El pla de l’IEC era d’elaborar un diccionari ampli “que inclogués tots els mots de la llengua”, inclosos arcaismes, dialectalismes, estrangerismes i neologismes; però les circumstàncies històriques van fer que del Diccionari de l’Institut només en sortís un fascicle i que l’únic diccionari que es va publicar el 1932 fos el Diccionari general (DGLC), signat per Pompeu Fabra.

El contingut del DGLC, que es proposava emplenar buits lèxics i descartar la interferència del castellà, es pot resumir en els punts següents:

• Es basa en una dialèctica equilibrada d’inclusió de formes noves i exclusió de formes no genuïnes.
• Inclou tots els dialectalismes documentats als escriptors que es podien vehicular a tot el territori.
• Inclou mots tècnics i científics d’origen grecollatí i d’abast internacional.
• Inclou manlleus directes del llatí clàssic, però els catalanitza formalment.

N’exclou, en canvi:

• Mots dialectals i arcaics que no haurien acceptat la majoria dels parlants.
• Mots manllevats d’altres llengües si existien mots catalans o es podien crear fàcilment.

La situació en què es troba la llengua actualment és completament diferent de la del temps de Fabra. Es tracta d’una situació molt més complexa, en la qual el monolingüisme social sembla descartat, els moviments migratoris són constants, els mercats s’ha transnacionalitzat, la globalització impera en tots els ordres, el valor de la cultura i el pes dels escriptors com a model de referència és molt menor, la classe burgesa ja no juga el paper il·lustrat de referència que havia tingut a començament de segle, les tecnologies dominen cada cop més les comunicacions…

Aquests canvis han afectat, lògicament, la situació i el paper de les llengües, i cal preguntar-nos si el model de llengua que Fabra va proposar amb èxit pot tenir viabilitat avui.

La societat catalana és cada cop més multilingüe i el català, malgrat els esforços esmerçats a l’escola, que n’han assegurat el coneixement, a penes aconsegueix esdevenir el vehicle de comunicació habitual en molts grups socials i es desdibuixa la seva capacitat de promoció social que va tenir als anys setanta i que va ser a la base del model d’immersió lingüística que tant d’èxit ha tingut.

És evident, doncs, que la situació és molt complexa i que el procés d’afirmació de la llengua avui pressuposa comptar amb elements de cohesió social que sobre la base del respecte dels drets individuals no comprometin el reconeixement del català com a llengua pròpia del territori ni l’ús funcional d’altres llengües segons les situacions.