Membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans

Font: La figura i l'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2007

La veritat és que se’ns ha complicat la vida; que consti, no dic ens l’han complicada, dic se’ns ha complicat: comissions lexicogràfiques, centres de termino- logia, seccions filològiques i càtedres de llengua són cosa de fa quatre dies. D’abans, fins i tot pel que fa al llenguatge científic, tenim exemples sorprenents per la seva correcció; molt breument en diré tres.

• El Regiment de Sanitat que Arnau de Vilanova va escriure per a Jaume II –cap a 1308– i que Berenguer Sarriera, per encàrrec de la reina Blanca d’Anjou, traslladà “de latí en romanç”. És un niu de mots anatòmics, mèdics, d’higiene, botànics i d’expressions, algunes lamentablement abandonades, tot i la seva sana frescor com ara parts jussanes.
• El Regiment de Preservació de Pestilència que el mestre de l’Estudi General de Lleida Jaume d’Agramont enllestí el 24 d’abril de 1348 i dirigí en forma d’Epístola als Paers de Lleida. Tot i les vacil·lacions o dualitats existents en el text (buaynna, busaynna; córs, cós –per “curs”; toldre, tolre –per “eliminar”), Joan Veny, que fa una pila d’anys en féu la dissecció, considera que, a part de ser un dels primers tractats epidemiològics escrits en romanç, té “un interès excepcional per a l’estudi dels dialectes catalans medievals”.
• I el tercer, també un Regiment preservatiu e curatiu de Pestilència de Lluís Alcanyís, catedràtic de Medicina de València, escrit probablement el 1490. Aquest text, a més del seu valor terminològic, és exemplar per la qualitat de la seva prosa. Comença així: “Mirant natura humana sostmesa a tants innumerables perills e cassos mortals, no he vist de totes les causes de morir nenguna més trista, més aguda e més cruel que aquesta epidèmia, que així prestament e amagada per nostres membres principals devalla [..] mortificant les obres del cor, cervel e fetge en tal grau, que l’ànima, no tenint dispositió complida de instruments, necessàriament lo desempara”.

Després, amb la Decadència –o digueu-ne com vulgueu–, el català pràcticament desapareix dels textos científics. No entraré en l’anàlisi del fet; només diré –amb un certa intenció de descàrrec– que el llatí, com a vehicle de la ciència, s’imposà per tot Europa. El professor Pierre Garnier, per exemple, publicà el 1716 les Nouvelles formules de Medecine Latines et Françoises per a ús del Grand Hôtel Dieu de Lió, on s’excusa d’haver fet ús del francès: Je ne sçai si cette version françoise m’exposera à quelque reproche ... Mon dessein cependant a été d’être utile au public sans facher personne.

I diré també que a les traves procedents de Madrid que constrenyien el català, s’hi afegí una dimissió col·lectiva, justament d’una gran part dels sectors influents de la societat catalana.

La lliçó de supervivència la donaren els humils: a l’igual de Baldiri Reixac, el rector del poblet d’Ollers, amb les Instruccions per la ensenyança de minyons, Anton de Borja, cirurgià de Rubí, ens ha llegat el Ramellet de diferentas flors tant antigas com modernas, un extens manuscrit de 1715 que conté un complet tractat de terapèutica.

I hem d’arribar a finals del segle XIX, el 1898, per trobar Jaume Queraltó, que publica La Gynecologia Catalana, una revista de vida efímera que té, però, el mèrit de ser la primera de tema mèdic en català.

I també aquest 1898, Josep Maria Roca i Heras –l’autor d’una documentada obra sobre “La medicina catalana en temps del rei Martí”– presenta a l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques la primera comunicació en català; el 1901, Josep Tarruella, secretari de l’entitat, hi redacta en català la primera acta, i el tresorer Hermenegild Puig i Sais hi redacta els rebuts.

Mossèn Alcover té coneixement d’aquests passos, i al gener de 1904 visita l’Acadèmia per tal de fer decidir els seus membres a col·laborar en el Diccionari. Acorden que les cèdules de Medicina i d’Història Natural seran trameses a l’Acadèmia, on una comissió formada per Roca i Heras, Tarruella, Puig i Sais, Freixas i Freixas, Martí i Julià i algun altre les revisaran. Són uns noms d’una gran significació en la història del recobrament de la personalitat que havia tingut la medicina catalana i d’una més que notable participació en el moviment sociocultural de les primeres dècades del segle XX.

I amb això arriba el 1906: amb el Congrés del Centenari, el Congrés Internacional de la Llengua Catalana, en què el metge Antoni Bartumeus, en representació de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, presenta la comunicació titulada “Necessitat de reconstituir el llenguatge mèdich-biològich català”.

Sembla que s’ha emprès el bon camí. Les conclusions diuen que les paraules tècniques de construcció dubtosa cal que siguin sotmeses a les regles generals de la llengua, que es tingui en compte llur etimologia i que siguin consultats els clàssics a l’hora de depurar les construccions vicioses. Era un bon camí que no arribaria a cap realitat fins a 1936, al cap de trenta anys. Ja ho veurem.

I és a partir d’aquest congrés de 1906 que començarem a seguir els passos de Pompeu Fabra.

Si hem de parlar de Fabra i del llenguatge científic, voldria fer prèviament unes consideracions sobre aquesta denominació: llenguatge científic.

La veritat és que Fabra no s’hi referí, almenys d’una manera específica i extensa; però sí que els seus escrits són plens de comentaris i d’advertiments de caràcter general que l’afecten. I no és gens estrany que sigui així, perquè el llenguatge científic i tècnic es regeix –exactament– per les mateixes normes que la totalitat de la llengua, no té un codi especial.

És així i és bo que sigui així, perquè el que entenem per llenguatge científic té uns límits imprecisos, no se sap on comença i on acaba; aquell terme que ahir era un mot de la ciència pot molt bé, gràcies a la divulgació científica, passar a ser d’ús comú al cap de poc temps; la llista d’exemples seria inacabable. En cito només un: l’hepatitis i la icterícia, una afecció que fa no gaires anys no patia absolutament ningú; la gent –si de cas– tenia el fel sobreeixit. Avui, ni hepatitis ni icterícia poden ser considerats –en molts amplis sectors de la població– uns termes d’especialista.

I no parlem de la variació de límits del llenguatge dit científic si examinem diferents nivells culturals.

I, en canvi, aquests termes considerats científics i tècnics –que són llengua– tenen, ells, en el conjunt de la llengua una importància singular, una gran importància. Per fer aquesta afirmació m’empararé en les paraules d’un savi, i no precisament un científic o un tècnic d’ofici, sinó un home de lletres: Antoni Rubió i Lluch. Un dia va dir:

“Si una llengua ha de viure cal que es trempi i s’enrobusteixi amb tots els vocabularis tècnics: que bategui, en una paraula, amb el ritme harmoniós i total de la ciència i de la vida.”

Quan l’any 1973 redactàrem l’anomenat Manifest de Prada –conseqüència de la taula rodona que tingué lloc a la Universitat Catalana d’Estiu que agrupavacientífics de totes les branques–, el vam encapçalar amb aquestes paraules de Rubió i Lluch, com si fos el nostre aval.

Malauradament són molts els exemples que confirmen les paraules de Rubió: les llengües que pel fet de no haver arribat a entrar en el món científic i, com a conseqüència d’aquest fet, viuen confinades en un cercle pràcticament local, gairebé folklòric.

Aquest resultat, aquest trist resultat, la dictadura el sabia molt bé i provà, pel que fa al català, de mirar d’obtenir-lo: als anys quaranta, la inicial prohibició total de l’edició en català, per pressions diverses i per la conveniència d’anar apareixent menys dictatorial, s’afeblí lentament, però progressivament, i, després de permetre la publicació de poesia –de Verdaguer; això sí, en l’ortografia prefabriana– l’última, l’última parcel·la on cedí fou la de l’assaig i les publicacions científiques. La publicació científica ve a ser per a una llengua com la majoria d’edat.

Potser ens hem apartat del camí. Tornem a principis del segle XX: sense cap norma, la situació del català escrit era un desgavell, un galimaties, un caos, tant en ortografia com en sintaxi.

En el moment del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, és clar, la preocupació era la llengua, encara tot estava per fer o, almenys, tot estava per normativitzar i, davant dels grans problemes generals, l’atenció a uns lèxics especialitzats quedava per a després.

La participació de Fabra en el Congrés es referí, doncs, a problemes que afectaven l’ortografia en general o la sintaxi: la lletra h, per exemple. Fabra, en una comunicació seva, clama contra la lletra h que la majoria d’escriptors inclouen en paraules com vehina o rahó o és la lletra final de clàssich o gramàtich i, fins i tot, arriba a dir que “la h inicial catalana és un signe perfectament inútil” i que quan L’Avenç, que havia iniciat una campanya per tal de suprimir-la en mots com home, com hora, decidí de desdir-se’n, “va ésser una reculada deplorable”. Fabra es referí, a més, a la l palatal, la r muda, l’accentuació gràfica i la ç. I, pel que fa a la sintaxi, Fabra mantingué un pugilat amb Antoni Maria Alcover sobre la concordança del participi amb el complement directe que és no diré divertit però sí amè, i sobretot demostratiu de la rigorosa argumentació que Fabra esgrimia.

Aquests temes, tot i el seu caràcter general, en alguns casos afecten directament el llenguatge científic, com és ara la crítica que fa, per exemple, del francès per la conservació de la h de l’ètim llatí en mots com ara diphtong i rythme (o asthmatique o pharingite) (amb ph en comptes de f, i amb th en comptes de t).

Diu: “els pobles que no patim l’ortografia dita etimològica, no ens podem fer prou càrrec de tots els inconvenients d’aquesta herència incòmoda”.

Naturalment, Fabra mantingué aquest criteri (la supressió d’aquesta h, la dels grups ph i th) i així, anys després, quan l’Institut d’Estudis Catalans debatia les normes ortogràfiques –el 1912– i August Pi i Sunyer objectà que per als mots d’ús científic de nova formació caldria la veu de la Secció de Ciències que proposaria “llur ortografia”, Fabra rebutjà de ple la proposta argumentant que els manlleus nous s’havien de sotmetre a la transcripció adoptada per als manlleus ja vigents. És clar, no tindria cap sentit escriure filologia i, en canvi, philogènesi.

Però, allí on trobem més referències de Fabra a termes científics –més que en el Congrés de 1906– és en les Converses filològiques que començà a publicar l’any 1919 a La Publicitat.

En direm un parell d’exemples:

En una Conversa diu que “un mateix fonema o grup de fonemes llatins presenten en català un reflex o un altre segons que el mot hagi arribat al català per transmissió oral ininterrompuda [mot hereditari] o bé hi hagi estat transportat artificialment” [mot manllevat]. El mot llatí bucca, per transmissió, s’ha convertit en boca; “la u oberta –diu Fabra– era tornada o en boca dels catalans”. I en canvi l’adjectiu bucal (mot manllevat) conserva la u llatina; o bé el llatí strictum, que per transmissió ha donat lloc a estret i transportat artificialment (manllevat) ha conservat el grup ct, estricte. (Conv. 6)

En una altra –la Conversa 514, que molts catalanoparlants no deuen haver llegit– precisa que “orella”, a més de la part exterior de l’òrgan de l’oïda, és l’òrgan de l’oïda i que oïda és el sentit amb què copsem els sons, a més de l’acció d’oir. Ja tornarem a trobar altres converses.

El 1932 apareix el Diccionari general, “el Fabra”. Hom ja disposa d’un text que resol dubtes i vacil·lacions. Deixeu-me dir –aquest any que es compleix el tercer centenari del naixement del naturalista suec Linné– que el Diccionari, “el Fabra”, és el primer diccionari general europeu que, per la imprecisió o la subjectivitat a què es presta la descripció d’un animal o d’un vegetal, inclou sempre el seu nom científic, format pel mot del gènere i el mot de l’espècie. Ni el Larousse de 1931, ni l’Oxford, ni el Webster, ni el Zingarelli –tots tres de 1934–, ni l’alemany d’Otto Basler de 1938, no el mencionen, [segons en diu Ricard Guerrero].

I és que Fabra, sempre que calia, sabia demanar la col·laboració dels especialistes. Potser el cas més evident són els nombrosos contactes que mantingué amb els botànics Joan Cadevall, Pius Font i Quer i, sobretot, amb el jove Miquel de Garganta, quan Font i Quer era al Marroc com a farmacèutic de l’exèrcit.

Anem a l’homenatge dels metges. Amb “el Fabra” a les mans, l’endocrinòleg Leandre Cervera es veié amb cor d’iniciar la publicació d’una revista, La Medicina Catalana, que al llarg dels seus cinc anys d’existència va fer-se mereixedora de la consideració de revista mèdica catalana de més dignitat –pel contingut i per la presentació– publicada en tots els temps. El número 1 aparegué el 15 d’octubre de 1933: a la primera pàgina, sota un retrat de Fabra, diu: “Per Pompeu Fabra el català ha assolit la categoria de llengua apta, de llengua culta” i “és a Pompeu Fabra a qui devem, sobretot, l’entronització del català entre les llengües cultes, i serà a Pompeu Fabra a qui deurem que el català, com en els bons temps de Ramon Llull, sigui vehicle de ciència reconegut i admirat pertot”.

Però el gran moment de Pompeu Fabra i del llenguatge científic viu en el pròleg del Diccionari de medicina, que dirigí el cirurgià Manuel Corachan, fill d’una comarca valenciana de les de llengua castellana (Corachan estudià a Barcelona, treballà a Barcelona i, plenament integrat, arribà a conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya). En aquest diccionari –“el Corachan”–, que comptà amb l’assessorament d’un equip de filòlegs (Griera, Montoliu i sobretot Corominas), dirigit per Pompeu Fabra, Corachan, després del pròleg, diu en les paraules de presentació: “creiem que ja és hora de no haver d’anunciar que són escrits en català els llibres catalans”. I així és: és el Diccionari de medicina, sense l’afegitó de cap adjectiu, ni relatiu a la seva extensió ni tampoc a la llengua.

El Diccionari s’honorà amb el pròleg de Pompeu Fabra i amb les paraules que Fabra hi diu:

“Quant als mots savis, formats amb elements greco-llatins, ha d’ésser també d’una gran utilitat la publicació del present DICCIONARI, pel fet d’haver els seus editors volgut que fossin revisats per persones enteses en lingüística. Així s’evitarà que molts d’ells siguin adoptats en català sota una forma defectuosa.”

Com a exemple pel que fa a la grafia, diu que “el grup greco-llatí mph, que en castellà es transcriu per nf, es transcriu en català per mf”. Diu també que “en castellà hi ha un cert nombre de mots savis amb l’accentuació equivocada pel fet d’haver-los pres del francès o de l’anglès, que, com és sabut, prescindeixen de l’accentuació originària, i amb aquesta accentuació equivocada són pronunciats pels catalans. Ara bé, no és pas qüestió d’adoptar-los definitivament amb aquesta accentuació sinó d’accentuar-los atenent a la prosòdia llatina”.

D’aquesta importància de l’accentuació segons l’ètim Fabra en parla també en una de les Converses (la 333); diu que “un fet ben establert en l’evolució fonètica del llatí vulgar és la conservació de l’accent”. Que “un mot pot sofrir canviaments que alteren pregonament la seva estructura, perdre fonemes, reduir el nombre de síl·labes, però la seva vocal accentuada persisteix sempre conservant el seu accent”. Per això el català, a diferència del castellà, diu medul·la, per exemple, i diu limfòcit, un mot que exhibeix alhora una correcta mf i una correcta accentuació.

“Hi ha, encara, uns altres defectes en el vocabulari castellà i nostre, que són els deguts a haver copiat servilment les transcripcions errònies del francès, i ha bastat que aquest hagi transcrit en alguns mots la kappa grega per una k en lloc d’una c, escrivint per exemple kératome en lloc de cératome, perquè els castellans adoptessin queratoma en lloc de cetaroma.”

Així, doncs, si bé l’any 1906 Fabra parlava de la incomoditat de la subjecció a l’etimologia, no gaire més tard considerava que l’etimologia era un referent –i dels importants– a l’hora de prendre decisions. L’any 1919, per exemple, parla de l’ortografia de la v (Conversa 3) i enumera “tot allò que ens ha servit per a fixar-la en cada mot”, i cita entre aquestes raons “la coneixença de la seva etimologia”. I, al cap d’uns anys, celebrava (Conversa 57) el fet que “ara ja escrivim correctament i a la catalana els nombrosos mots savis que ens havíem acostumat a escriure darrerament en desacord amb la tradició o amb l’etimologia.”

Encara podríem parlar, per exemple, del rigor de Fabra amb la derivació adjectival o del criteri de Fabra respecte als mots compostos; però, en atenció a la limitació de temps que ens ha estat recomanada, haurem d’encarar el final.

Acabo amb unes paraules de Fabra en el discurs d’obertura del curs 1924-1925 de l’Ateneu Barcelonès. Digué: “Creuen alguns que, si intentem alliberar la llengua de totes les defectuositats que la deturpen, anirem necessàriament a la formació d’una llengua massa artificiosa, eriçada de dificultats i gairebé inintel·ligible. A aquests, però, convé de recordar l’aptitud sorprenent que té el català parlat per a assimilar les innovacions operades en la llengua escrita”.

I afegí: “Sabem, doncs, per una llarga experiència, que el llenguatge parlat està lluny d’ésser impermeable als progressos de la llengua literària”.

Jo dic que o Pompeu Fabra es feia moltes il·lusions, o als catalanoparlants se’ns ha fet el cap dur o s’ha cedit massa alegrement a les crítiques i les tendències pitar-resques. Que el català que ara es parla –no el català sinó totes les llengües, i no ara sinó ara i sempre– pot ser parlat de dues maneres: correctament o incorrectament. I més val –em sembla– optar per la primera de les possibilitats.