Si el mateix Kant, un filòsof sistemàtic com pocs altres, subratlla l’element intrínsecament subjectiu de tota orientació, què no ha de reconèixer, a l’hora de fixar el valor d’un pla estratègic d’una universitat, el qui n’és el responsable quasi accidental? Perquè un pla estratègic té alguna cosa a veure amb “trobar l’orient”. La posició de les estrelles marca els quadrants de l’horitzó, però és imprescindible, per orientar-se, per al simple concepte d’espai on situar-se, alguna mena de sentiment subjectiu.

La gràcia del sentiment que ens permet orientar-nos és alguna cosa molt vinculada als aspec- tes més profunds del kantisme: la subjectivitat no només no és contrària a la validesa universal, sinó que n’és la més elemental condició de possibilitat. Potser no ens posarem d’acord sobre què significa un pla estratègic, però podem provar d’avançar per la via de veure si compartim, en cada cas, cadascú de nosaltres, un conjunt de principis que poden constituir l’orient de la Universitat Pompeu Fabra, talment com sabem que compartim on tenim la mà esquerra i on tenim la mà dreta, encara que això ens remeti a un sentiment purament subjectiu.

Ara de seguida miraré de referir-me a quin ha de ser, al meu parer, el contingut d’un pla estratègic per a la meva universitat, però, primer de tot, he de dir el següent: aquest pla que ara presento és el resultat d’un procés que respon a l’estructura esmentada, és el resultat d’un procés de reconeixement per part d’una multitud de persones i de grups de persones –algunes de les quals feliçment externes a la comunitat de la UPF– de la conveniència i la necessitat d’algunes idees comunes, de tots i de cadascú. A totes aquestes persones, delegat, equip de treball, presidents de les comissions, membres de les comissions, voluntaris interns i externs, participants en els debats, companys del Consell de Direcció, redactors, correctors, els dono les gràcies de tot cor per aquest document, com he dit, de tots i de cadascú i, per això mateix, de la nostra universitat.

La iniciativa d’aquest pla és completament del govern de la Universitat. Ara bé, el govern va decidir que faria un pla participatiu, assumible en qualitat de protagonistes per tots, els de dins i, si tenen l’amabilitat d’acostar-se’ns, els de fora. El quadre és un suport a les iniciatives concretes i ha de ser molt expressiu, precisament per poder jutjar d’ara endavant aquestes iniciatives. Però el quadre no són les actuacions, sinó l’orient, l’espai present i futur que guiarà la seva efectivitat.

 

Convé que digui als lectors, doncs, que l’expressivitat d’aquest paisatge dramàtic em sembla molt alta i, com a representant de la Universitat, em satisfà plenament.

No vull estar-me, un cop he donat les gràcies i he provat de definir la cosa, de referir-me a alguns trets específics del retrat de la Universitat que veig a través del soi-disant pla estratègic. El document és per presentar-se no només entre nosaltres, sinó també a tots aquells que no ens coneixen o que no ens coneixen prou bé. Com que ha d’anar cap a dins i cap a fora, no m’agradaria callar sobre alguns colors preferits i alguns altres de detestats. Tant de bo que la determinació que provo d’establir sobre el sòl en què vivim en el moment inicial del pla perdi sentit durant els seus 10 anys de vigència previstos.

No hi ha grans secrets sobre com s’ha de fer una universitat de recerca que, alhora, vol assumir el seu rol social d’avantguarda en educació: reclutant persones amb talent –com més irrepetibles, més valuoses, millor–, tant si es tracta de professors com d’estudiants. Unes regles senzilles, la llibertat institucional i uns bons costums ho farien del tot fluid, si no fos que, ara com ara, les apostes encara no són prou clares en el nostre entorn. Els responsables de les universitats locals vivim diàriament la presència d’un sistema basat en el paternalisme i la desconfiança d’una legislació aclaparadora que no reconeix cap espai al retiment de comptes. No és aquest el lloc per qualificar com viuen aquest model administratiu els nostres col·legues. Nosaltres en patim, perquè veiem al davant un panorama que podríem explorar amb molta més eficàcia i hi vivim projectats, però mitjançant esforços del tot innecessaris que consumeixen l’energia que hauria de ser per a la millora. Avançar un quilòmetre ens costa de vegades la marrada de tot un dia de camí.

Els governs, durant aquests anys, ens han observat i entès, però encara no s’han decidit a posar el tema de les universitats entre els primers llocs de l’agenda política. De manera que els lectors trobaran en aquest pla els símptomes d’una orientació decidida i també alguns símptomes derivats d’un entorn universitari hispànic que no ha pres les decisions esperables i posa en perill la sostenibilitat de les bones universitats.

Tot i que tenim universitats germanes i universitats cosines entre algunes universitats espanyoles i que des del govern de Madrid s’ha reconegut i ajudat esporàdicament el projecte UPF, l’entorn universitari català no és el mateix que l’entorn espanyol. Durant els últims anys els governs catalans i els de la ciutat ens han entès, com he dit, i ens han ajudat a suportar el final d’una època universitària que hauria de quedar enrere.

Tant a Madrid com a Barcelona, doncs, hi ha dosis de clarividència, en el terreny de les organitzacions de la societat civil i en el de les institucions i les empreses. La nostra és una universitat de servei públic que està disposada a oferir aquest servei en la seva millor versió, que no és ni molt menys la de la ignorància de l’existència del sector privat i de les possibilitats de fertilització mútua dels diversos sectors. Les dosis de clarividència són minoritàries, però hi són. Uns quants creiem que l’oportunitat de la universitat i el coneixement és la manera més clara que té un país com Catalunya de donar un tomb definitiu a la seva economia i al benestar dels seus ciutadans.

Seria ideal que la nostra societat més immediata es despertés, per fer servir una altra expressió kantiana, del somni dogmàtic que suposa la creença que la universitat és abans un dret general que una gran ocasió de millora social individual i col·lectiva. Voldria convidar les persones que s’acosten a la universitat i hi ingressen a fer-ho, primer de tot, perquè volen venir a la Fabra; no perquè estan exercint algun dret bàsic, sinó perquè els convé, perquè és una bona decisió. El somni de l’exercici d’un dret ens du tot sovint a tractar les universitats com si fossin hospitals o institucions d’educació primària, integrades en el conjunt de drets fonamentals dels ciutadans. I és clar que les universitats són un dret i són artífexs del compliment de certs drets generals. Però no són només això. Som una institució compromesa amb la creació i la difusió de la cultura anomenada “humanística” i del coneixement científic. La universitat és en certa manera més aviat un temple que un hospital. L’hospital és primer, no cal ni dir-ho. Però no ignorem que el coneixement també ve marcat per un ingredient imprescindible d’universalitat i de solidaritat. Des de la universitat germinen vies per millorar-ho tot, fins i tot allò en què la humanitat més pocavergonya s’exhibeix rabejant-se en el desastre.

L’entorn de la UPF és el món. Aquest pla conté en si dos canvis factitius, irreversibles: 1) el pas de la nostra antiga visita al món lligats amb elàstics als usos de la universitat de casa a la visita al món amb els elàstics definitivament descordats; i 2) el pas insòlit a l’experiència d’una comunitat universitària disposada a donar exemple d’una amabilitat universal, socialment responsable del tresor que té en dipòsit. Ambdós canvis tenen la virtut de ser alhora mètodes de treball i ingredients continguts en el projecte d’aquest document que, de bona fe, ofereixo als benvolguts lectors.