Vés enrere

“És possible dedicar-se a la recerca sense tenir un expedient brillant”

“És possible dedicar-se a la recerca sense tenir un expedient brillant”

Parlem amb Ferran Nadal-Bufí, guanyador de la tercera edició de la competició Rin4' (Research in 4 minutes), que repta als estudiants de doctorat a explicar la seva recerca en quatre minuts i davant d'un públic no especialitzat. Nadal-Bufí és estudiant de doctorat a la Unitat de Proteòmica i Química de Proteïnes de la UPF. 

19.05.2017

Ferran Nadal-Bufí - UPF

Ferran Nadal-Bufí, és estudiant de doctorat de primer any a la Unitat de Proteòmica i Química de Proteïnes del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut (DCEXS) dirigit per David Andreu. El passat 2 de maig va guanyar el primer premi de la competició Rin4’ (Research in 4 minutes) i també el premi especial, atorgat pel públic. En la seva presentació “Tot el que pot dir la sang”, va demostrar una gran habilitat per fer de la composició sanguínia una qüestió atractiva i visual.

 

- Què et va animar a presentar-te a la competició Rin4’?

Fa uns mesos vaig exposar davant dels meus companys de laboratori els resultats de la meva recerca. El meu cap, de manera molt constructiva, em va dir que la presentació havia estat massa tècnica i molt poc didàctica. I això que tots els que estàvem érem no només científics, sinó del mateix àmbit! Poc després vaig conèixer el concurs Rin4’ i vaig pensar que seria un bon entrenament per aprendre a ser didàctic i a parlar per a un públic molt general.

- Quin mètode vas seguir per preparar la teva presentació?

Per impactar, tenia clar que volia fer un espectacle visual més enllà de parlar i explicar diapositives. A banda d’això, tinc una rutina a l’hora d’exposar: sempre memoritzo les tres primeres frases de les presentacions. Un cop les he dit, ja estic còmode i puc improvisar, tot i seguir un petit guió.

A vegades, la recerca pot ser molt desesperant

- Què va suposar per a tu guanyar la competició?

La idea de guanyar el Rin4’ va ser una alegria i una il·lusió gegant per a mi. Contrasta molt amb el dia a dia del laboratori. Sovint treballem durant setmanes en un experiment i el resultat és negatiu, o pitjor, no és ni negatiu ni positiu i no se’n poden treure conclusions! A vegades la recerca pot ser molt desesperant. Hi ha cert punt de frustració que pot portar a la desmotivació i la veritat és que obtenir el reconeixement del Rin4’ em va donar una bona empenta.

- Podries explicar breument la teva recerca?

Treballo en el grup del David Andreu, dedicat a la recerca proteòmica, és a dir a l’estudi de grans grups de proteïnes. Concretament ens centrem en les proteïnes de la sang. El nostre objectiu és obtenir un mètode ràpid, fàcil i econòmic que ens permeti identificar el màxim nombre de proteïnes de la sang.

- Per què és tan difícil detectar totes les proteïnes en sang?

 A la sang hi ha proteïnes molt abundants i d’altres molt escasses. Malauradament, les escasses són sovint les que estan vinculades amb malalties, però la seva concentració impedeix detectar-les fins que no s’acumulen a mesura que progressa la malaltia. La nostra investigació busca mètodes per eliminar les proteïnes d’alta abundància i poder analitzar les altres. Com vaig dir al Rin4’, la sang és com una enorme piscina plena de pilotes de ping-pong, on totes són blanques i n’hi ha una de vermella. Nosaltres hem d’intentar caçar aquesta vermella. Evidentment, si posem la mà per agafar una pilota, el més probable és que agafem una blanca. La nostra idea és treure les pilotes blanques per aconseguir captar el màxim de pilotes d’altres colors.

La sang és com una piscina enorme plena de pilotes de ping-pong, on totes són blanques i n’hi ha una de vermella. Nosaltres hem d’intentar caçar aquesta vermella

- Quanta sang es necessitaria per analitzar totes les proteïnes?

Amb una punxada al dit obtenim quasi bé 250 microlitres de plasma i alguns mètodes només en necessiten 14 per analitzar les proteïnes. Nosaltres diluïm la sang amb dissolvents orgànics. Les proteïnes no se senten còmodes en un ambient orgànic i xoquen les unes amb les altres fins que precipiten. Les primeres en precipitar són les proteïnes més grans i sabem que hi ha una correlació (amb algunes excepcions), de que com més gran són les proteïnes en la sang, més abunden. Si afegim el punt just de dissolvent que faci precipitar només les proteïnes grans, podrem veure moltes proteïnes petites que abans quedaven amagades.

- Quines possibles aplicacions tindria aquest mètode d’identificació?

La identificació de grans grups de proteïnes pot substituir el que avui s’utilitza en immunologia, és a dir els kits d’identificació que utilitzen anticossos. Per detectar moltes malalties alhora necessitaríem tenir molts anticossos específics. És molt difícil distingir una proteoforma d’una altra i moltes vegades la detecció d’una malaltia depèn d’aquesta diferenciació. De cara al futur, hem d’estendre l’ús de l’espectròmetre de masses, un aparell que pot determinar totes les molècules presents a un líquid com la sang.

S’estima que hi ha 100.000 proteïnes diferents al cos i totes elles tenen certa representació en sang

- Quantes proteïnes heu aconseguit detectar?

Unes 400. En realitat és un nombre molt petit: s’estima que hi ha 100.000 proteïnes diferents al cos i totes elles tenen certa representació en sang.

- Quins són els teus plans de futur?

El meu futur proper és incert. A llarg termini, m’agradaria fer recerca acadèmica a la universitat. Però pel moment, el doctorat que estic fent no té finançament. He sol·licitat diverses beques, però cap d’elles ha obtingut resposta positiva.

- Després de viure això, segueixes pensant en dedicar-te a la recerca.

Sé que van sortint opcions. De fet ara tinc l’opció de fer el doctorat a la Universitat de Queensland, Austràlia. Preferiria quedar-me a Barcelona i acabar la tesi que he començat, però valoro l’opció de marxar fora si no me’n queda una altra.

- Què li diries a algú que comenci la seva tesi?

Tot i que la meva situació, m’agrada ser positiu. Gràcies a aquests mesos investigant, ara puc accedir a un altre doctorat que em permetrà continuar la meva carrera com a investigador en un centre d’excel·lència i de gran reconeixement internacional. Llençar-s’hi de cap acaba donant resultat. És possible dedicar-se a la recerca fins i tot sense tenir un expedient brillant. Les bones notes ho faciliten, però a la ciència hi ha exemples de bons investigadors que no eren estudiants excel·lents.

La meva carrera esportiva m’ha ensenyat molts valors aplicables a la tasca professional d’investigador

- Quines notes treies quan eres més petit?

Sempre he estat un bon estudiant. A batxillerat vaig aconseguir treure més d’un 12,5. Podia entrar a totes les carreres menys medicina a la Universitat de Murcia. Sempre em quedarà l’espineta de no poder dir que podia entrar a totes les carreres del país. Si hagués volgut fer medicina a Múrcia, no hagués pogut!

- Tenies clar que volies estudiar Biologia Humana?

Sí. A tercer d’ESO, dins l’assignatura de Ciències Naturals, vaig fer genètica i em van explicar els pèsols de Mendel: em va fascinar. Aleshores em vaig interessar per l’ADN i la biologia en general, i a quart d’ESO vaig fer unes estades d’estiu científiques. Això em va motivar molt, vaig tenir l’oportunitat de fer experiments amb l’ADN, de veure polimorfismes... coses que semblaven espectaculars aleshores. Allà vaig tenir clar que m’agradaria molt dedicar-me a la recerca.

- Tens hobbies?

Sí. Jugo a bàsquet de manera semiprofessional i amb un nivell d’implicació important: entreno tres dies a la setmana durant tres hores. A més, també sóc l’entrenador de tres equips de bàsquet a Granollers. Per a mi el bàsquet és una prioritat més. Al llarg de la meva carrera esportiva he après la importància del treball en equip, el compromís i l’esforç, valors que són aplicables i de gran utilitat en la meva tasca professional com a investigador.

 

Presentació de Ferran Nadal-Bufí a la competició Rin4'

 

Categories: