Wolfram Hinzen, especialista en Llenguatge i Ciència Cognitiva, professor d'investigació ICREA del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra, és el comissari de l'exposició"Talking Brains. Programats per parlar", inaugurada el 31 de març i que es podrà veure fins el 5 de febrer del 2018 a CosmoCaixa. L'exposició presenta i explica el cervell des del punt de vista del llenguatge, en un fascinant viatge a través de la neurociència, la biologia i l'evolució.

- Com va sorgir el projecte de l'exposició a CosmoCaixa i què ha significat la seva elaboració?

Una cosa que personalment m'agrada d'aquesta exposició és que té al darrere una història humana. Va sorgir de manera inesperada, quan un amic i investigador postdoctoral del meu grup, Txuss Martin, em va parlar de la seva idea de crear un "museu del llenguatge". Va ser just al principi de la meva estada a Barcelona, fa uns quatre anys. Poc temps després dos amics lingüistes més, Oriol Borrega i Celia Alba, es van incorporar al projecte i vam començar a reunir-nos setmanalment. Cap de nosaltres tenia cap experiència en museografia.

Després es van incorporar dos arquitectes i una productora anomenada Indissoluble, que han treballat gratuïtament durant diversos anys. A més vam rebre un suport molt important d'ICREA, quan Jaume Bertranpetit i Emilia Pola es van interessar personalment per aquest projecte. Quan vam comptar amb els primers models, vam presentar el nostre producte a tot el món i va suscitar molt d’interès a Àsia. Finalment, vam convèncer a la Fundació la Caixa, i la setmana passada va obrir les seves portes la primera exposició de l’història sobre el llenguatge com a objecte científic. Per si calia una demostració del fet important que tot és possible, aquesta exposició l'aporta: una bona idea pot moure muntanyes, com diem en alemany.

- Quin ha estat el projecte museològic que ha seguit l'exposició a CosmoCaixa, quines tecnologies incorpora i quines novetats pot trobar el gran públic en aquesta exposició?

Volíem fer pensar a la gent sobre què és el llenguatge. A la vida quotidiana, el llenguatge està omnipresent. Pràcticament cap interacció humana té lloc sense paraules, i el llenguatge estructura el nostre pensament fins i tot quan no parlem. El llenguatge és una de les primeres coses que vam sentir a l'úter, és el principal mitjà a través del qual aprenem o assimilem el llenguatge, i és l'únic sistema cognitiu que posseïm en el qual es pot compartir el coneixement, creant un espai compartit d’idees i comprensió humana. Com és possible l'estudi científic de tal objecte? Afrontar aquest repte és la novetat d'aquesta exposició: no és simplement una exposició sobre el cervell, de les que segurament hi ha centenars, ni tampoc simplement una exposició sobre lingüística. En lloc d'això, vinculem sistemàticament el llenguatge a paràmetres físics de la natura com l'espai (per exemple, localitzant l'activitat funcional del cervell relacionada amb el llenguatge mitjançant tècniques d'imatge cerebral) i el temps.

Tant el temps evolutiu durant el qual es va desenvolupar el llenguatge (menys de 200.000 anys) com el temps històric durant el qual el llenguatge es va diversificar (5.000-10.000 anys), el temps de desenvolupament que triga un nen a adquirir el llenguatge (uns pocs anys) i el temps de processament que triga el cervell en desxifrar un soroll com un estímul lingüístic amb un significat (mig segon).

A més, pretenem esborrar les fronteres entre l'espai de laboratori i l'espai d'exposició: els visitants no només poden realitzar experiments psicolingüístics senzills en línia, les dades del qual recollim, sinó també de sotmetre’s a un electroencefalograma (EEG) real, que associa els successos mentals del  processament del llenguatge amb les fluctuacions de voltatge detectades en la superfície del cuir cabellut mitjançant elèctrodes. Mentre el teu cervell està ocupat realitzant aquest experiment, el teu amic pot observar una visualització de la teva activitat cerebral. A més, hem personalitzat l'experiència del visitant amb un sistema d'identificació per radiofreqüència, mitjançant el qual els visitants són reconeguts individualment en cada interacció. Finalment, hem creat molts espais especials en què podem reflexionar sobre què és el llenguatge: per exemple, una cúpula cerebral de 6 metres d'alt en la qual es pot veure una pel·lícula de realitat virtual en 3-D, i un vagó de tren en el qual podem conèixer a través d'hologrames a persones amb trastorns de la parla.

- És cert que tots els nens ploren en la seva llengua?

El que han demostrat alguns grups de científics és que els primers sons naturals que emeten els nadons, inclòs el plor, són un aspecte intrínsec del seu desenvolupament lingüístic i reflecteixen les propietats del llenguatge ambiental que han percebut. L'aprenentatge auditiu comença in utero i no hi ha cap període de desenvolupament en el qual no siguem criatures inherentment lingüístiques.

- Des de quan hi ha evidència de llenguatge en l'espècie humana? Aquesta capacitat, és exclusiva dels homes?

Una paraula és un símbol: representa un significat, com per exemple un objecte concret, al qual no s'assembla en absolut (la paraula "gos", per dir alguna cosa, no s'assembla a un gos). Sempre m'ha semblat plausible que, sense evidències de simbolisme, no podem assumir que hi hagi un llenguatge pròpiament dit en una determinada espècie. Els més antics d'aquests objectes tenen uns 80.000 anys. Per tant, encara que el llenguatge pot resultar una mica més antic, segurament no ho és molt. Això vol dir que, durant la major part dels 6 milions d'anys transcorreguts des que ens vam separar del ximpanzé, el llenguatge no es va assemblar gens al que avui entenem com a tal. És a dir, que és una fita realment recent.

En aquesta exposició, un objecte que trobem és el "home-lleó", que és un dels exemples d'art figuratiu més antics que es coneixen, d'uns 40.000 anys d'antiguitat. Quina és l'essència d'aquest objecte? L'home-lleó no existeix: res és alhora un lleó i un home. Pensar en allò que no existeix, però que podria existir, és l'essència del llenguatge! Cap criatura abans de nosaltres va pensar d'aquesta manera. Els ximpanzés i els bonobos tenen una certa comprensió simbòlica, però els símbols que poden aprendre a fer servir no són com les paraules.

- Quin significat té el llenguatge en termes biològics? Quins avantatges evolutius comporta?

Ens interessa principalment quines formes de cognició o pensament acompanyen al llenguatge, i com aquest s'implementa en el nostre cervell. Les qüestions sobre funcions biològiques solen ser bastant especulatives i molt difícils, per no dir impossibles, de respondre. El llenguatge és clarament molt útil, i defineix la majoria d'interaccions humanes. Però en l'evolució, la utilitat d'una estructura determinada no és el motiu de la seva aparició. Per als neandertals també hauria estat molt útil comptar amb el llenguatge, però, pel que sabem, si de cas parlaven, el seu llenguatge havia de ser bastant diferent. Fins i tot en els humans, el llenguatge no és útil en termes absoluts. Al meu entendre, és la raó per la qual som capaços de pensar en allò que no existeix, de tenir una visió de qui som i volem ser, i de sentir certes emocions com tristesa o frustració que poden sorgir del conflicte entre això i la realitat . No veig per què és útil, en termes absoluts, patir aquest patiment constant, i és possible que fóssim més feliços sense ell. Però estem fets així.

- Les 7000 llengües existents, ¿provenen d'un tronc comú? Com han divergit fins a aconseguir la diversitat que avui en dia observem? Quin ha estat el llegat de Luigi Luca Cavalli-Sforza?

Malauradament aquesta no és la meva especialitat, però si prenem dues llengües qualssevol, diguem el català i l'italià, és evident que les dues van sorgir del llatí. D'alguna manera, simplement són llatí en diferents estadis de la seva evolució històrica. Es pot argumentar (encara que no està exempt de polèmica i s’ha de matisar de diverses maneres) que és una cosa generalitzable: si prenem dues llengües qualssevol i ens remuntem al seu passat, finalment trobarem un avantpassat comú del qual les dues van divergir. Així doncs, simplificant-ho molt, totes les llengües humanes actuals són una mateixa llengua, la humana, que va sorgir amb la nostra espècie i posteriorment es va diversificar en diverses famílies lingüístiques. Luigi Luca Cavalli-Sforza va realitzar una enorme contribució en mostrar que la diversificació lingüística i la variació genètica humana estan vinculades. Si bé alguns aspectes de les seves afirmacions empíriques sobre les famílies lingüístiques són controvertits, aquesta idea bàsica sembla ser el seu llegat.

- Quins avenços significatius ha hagut en l'àmbit de les neurociències del llenguatge? Com processa el nostre cervell el llenguatge?

Crec que, segurament, la majoria dels investigadors del camp de la lingüística donarien respostes diferents a aquesta pregunta, de manera que demano que aquesta resposta es consideri la meva personal. Al meu entendre, hem après dues coses. La primera, que el cervell humà està especialitzat en el processament del llenguatge: conté una maquinària destinada a aquesta tasca concreta i a les peculiaritats estructurals del llenguatge, que processa en circuits específics. Alhora, i aquest és el segon punt, el llenguatge no és un domini cognitiu del cervell separat dels altres. El llenguatge transforma la cognició, i defineix un tipus de cognició específic dels humans, integrant diversos subsistemes en un sol sistema de pensament unificat.

- Pel que fa a la seva activitat, quines són les línies de recerca en què està treballant actualment a la Universitat?

Si el que he dit en resposta a la pregunta prèvia és correcte, hi ha una previsió: si trobem canvis fonamentals en el tipus cognitiu humà (per exemple, en trastorns cognitius importants), el llenguatge hauria d'estar implicat. La meva recerca se centra en aquest camp: resulta que, en tots els trastorns cognitius importants, des de l'autisme fins l'esquizofrènia i la demència, el llenguatge és un factor fonamental. És una cosa que corrobora la idea que hem de pensar en la cognició específica dels humans en termes lingüístics. És, en definitiva, el que investiguem en el meu grup de Gramàtica i Cognició: pretenem documentar pautes lingüístiques clíniques que donin llum sobre els trastorns cognitius en qüestió. Ho fem en col·laboració amb FIDMAG, una unitat de neuroimatge de l'hospital Benito Menni, però també estan implicats molts altres col·laboradors clínics, amb la qual cosa s'ha creat una autèntica plataforma singular per plantejar aquestes qüestions innovadores.

- Quins seran els reptes de la seva especialitat de cara al futur?

Hem de traduir les nostres troballes a intervencions concretes i a eines clíniques que siguin d'utilitat per als pacients, les seves famílies i els metges que els atenen. Si bé l'esquizofrènia suposa un enorme repte en aquest sentit, tenim idees raonablement concretes en el cas de l'autisme i la demència. Per exemple, s'ha demostrat que els nens petits que posteriorment van a desenvolupar símptomes autístics presenten respostes anòmales al llenguatge molt abans que es puguin diagnosticar formalment. És una idea molt important que ha de donar-se a conèixer i implementar molt més. També opino que cal revaluar el paper del llenguatge en els nostres sistemes actuals de diagnòstic de l'autisme. No obstant això, es tracta de projectes de molta envergadura, que sens dubte em mantindran ocupat els propers vint anys, i que requereixen una important finançament extern.