Vés enrere Els dictadors cada cop tenen més difícil trobar un bon exili

Els dictadors cada cop tenen més difícil trobar un bon exili

Els autòcrates d’arreu del món cada vegada veuen l’exili com una opció menys segura i atractiva, degut al creixement de l’abast de la justícia i la responsabilitat globals. Així, tenen més incentius per afermar-se al poder, fet que pot propiciar l’esclat o l’allargament de guerres civils, com ha passat amb Baixar al-Assad a Síria o Muammar al-Gaddafi a Líbia.
06.02.2017

 

Aquesta és la tesi principal d’una recerca, realitzada conjuntament entre Abel Escribà-Folch, professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, i Daniel Krcmaric, professor de Ciència Política de la Universitat de Northwestern, que s’ha publicat recentment a la versió on line de la revista The Journal of Polítics de la Universitat de Chicago.

En el seu estudi, els autors recullen dades sobre el destí de tots els dictadors que han entrat a l’exili polític des del 1946, després del final de la segona Guerra Mundial.

Documenten prop de 100 casos i analitzen els factors que expliquen les seves destinacions. Les dades mostren que 52 països diferents han albergat almenys un dictador, i que els principals receptors han estat els Estats Units, el Regne Unit, Rússia, Argentina i França.

La recerca indica que, amb el pas del temps, els dictadors són menys propensos a exiliar-se. El final de la Guerra Freda va eliminar els incentius de les grans potències per acollir governants deposats de tot el món. A més, ha crescut la influència de la justícia internacional, exemplificada en la posada en marxa, l’any 2002, de la Cort Penal Internacional, el primer tribunal penal permanent del món. Més de 120 estats formen part d’aquest organisme i tenen una obligació legal de detenir qualsevol persona en el seu territori que hagi estat acusat per la Cort.

Aquest fet propicia que els dictadors no puguin estar segurs que si deixen el poder es garantirà la seva seguretat en un altre país, en el marc d’un procés de transició de règim, i disminueix la credibilitat de la protecció estrangera. Sense una opció clara i atractiva d’exili, els governants assetjats i impopulars no s’arrisquen i tenen més incentius per afermar-se al poder, fet que afavoreix l’allargament dels conflictes i de les guerres civils.

Altres factors que influeixen en l’exili           

Entre els factors que influeixen sobre el lloc on s’exilien els governants autocràtics que fugen a l’estranger després de la seva expulsió, l’estudi en destaca sobretot tres tipologies diferents: els llaços transnacionals, la proximitat geogràfica i les diverses característiques dels possibles estats d’acollida.

Els dictadors són més propensos a exiliar-se a estats veïns; països amb vincles colonials, aliances militars formals i llaços econòmics; països que han estat seu d’altres dictadors en el passat i que són militarment poderosos. Per contra, els dictadors que fugen tendeixen a evitar els estats democràtics (llevat que la democràcia sigui un aliat en potència) i països que experimenten un conflicte civil.

Tot i la tendència a la baixa del nombre d’exilis que han detectat els autors, hi ha altres factors que el determinen. Així, els patrons d’un exili depenen sobretot del comportament dels líders en el passat: els autòcrates culpables, és a dir, que són responsables d’atrocitats en massa durant els seus mandats, és molt menys probable que s’exiliïn des de finals dels anys 90, però els líders no culpables encara s’exilien amb la mateixa freqüència que abans. A falta de bones opcions de sortida, els dictadors culpables actualment tendeixen a lluitar en guerres civils més llargues (per exemple, Gaddafi a Líbia i Al-Assad a Síria).

No obstant això, aquesta responsabilitat global creixent en el món actual comporta també un benefici, i és que els líders ara saben que si cometen violacions de drets humans disminuiran les seves futures opcions de sortida, de manera que la justícia internacional pot crear un efecte dissuasiu.

Alguns exemples d’exili i noves vies de recerca

Són nombrosos els casos estudiats per aquesta recerca, des del 1945, pel que fa a nombre d’exilis, convertint l’exili en el segon tipus de destí post-poder més comú entre els dictadors. Els Estats Units van ajudar el president filipí Ferdinand Marcos a obtenir un luxós exili a Hawaii, el 1986; aquell mateix any, diplomàtics francesos i americans van convèncer el líder corrupte i violent d’Haití Jean-Claude Duvalier a cedir el poder a canvi d’exili a la Riviera francesa.

El sanguinari líder ugandès Idi Amin es va exiliar primer a Líbia i després a l’Aràbia Saudita; el zairès Mobutu Sese Seko, al Marroc; Charles Taylor, de Libèria, es va desplaçar a Nigèria; i més recentment, el passat 21 de gener del 2017, el president derrotat de Gàmbia, Yaha Jammeh, va anar a l’exili a Guinea Equatorial, on li havien ofert refugi.

Aquest estudi obre la porta a recerca futures investigacions que analitzin com la disponibilitat i les garanties d’exili poden influir en les estratègies i en les polítiques dels líders, o fins i tot, en el fet que els rebels es vegin encoratjats (o no) a l’hora de lluitar contra els dictadors.

 

Article de referència: Abel Escribà-Folch, Daniel Krcmaric (gener 2017): "Dictators in Exile: Explaining the Destinations of Ex-Rulers". The Journal of Politics, DOI: 10.1086/688225

Multimèdia

Categories:

ODS - Objectius de desenvolupament sostenible:

Els ODS a la UPF

Contact