"Al vespre, llegeixo la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea -en la Gramàtica francesa d'Augier, per exemple- i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible!"

Opinió de Josep Pla sobre la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra
 dins El quadern gris (1918)

"[...] tota la seva obra de gramàtic i de lexicògraf és una grandiosa, detallada, raonada proposta als escriptors i, amb ells, a la massa parlant culta: són ells, és ella, que tenen la darrera paraula. Mentre els escriptors sàpiguen llur ofici i la massa parlant disposi de la il·lustració necessària, cal afegir."

De Carles Riba, al pròleg de la segona edició del Diccionari general 
de la llengua catalana (1954)

"Què vol dir interès? "Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables." Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat."

Opinió de Joan Fuster sobre la qualitat del Diccionari general de la llengua catalana 
fet per Pompeu Fabra (1964)

"La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar.

[...] De l'inenarrable, fabulós naufragi [la guerra civil], només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra."

De Josep Pla, a la biografia de Pompeu Fabra, dins Homenots (1969)

"Fabra fou també un gran estudiós, avant la lettre, de la interferència lingüística; entesa aquesta [...] com el procés d'influenciament exercit per part d'una llengua sòcio-políticament dominadora damunt una llengua sòcio-políticament dominada."

De Xavier Lamuela i Josep Murgades, a La teoria de la llengua literària 
segons Fabra (1984)

"Fabra [...] era un lingüista competent i un gramàtic meravellosament hàbil [...] que reclama que l'apreciem segons el valor de les seves idees. Fabra, l'enginyer [...], no va perdre mai de vista que, contra d'allò que es pensen els estetes i els sentimentals [...], una llengua és un objecte funcional, una eina de comunicació."

Fragments de Gabriel Ferrater sobre Fabra (1968), inclosos a 
"Les gramàtiques de Pompeu Fabra", Sobre el llenguatge (1990)

"Pompeu Fabra parlava sempre sense gens d'èmfasi, en un to gairebé col·loquial. La seva claredat expositiva era absoluta, i el seu rigor científic, esquitxat adesiara d'ironies, i fins i tot, alguns cops, d'acudits, s'emmotllava perfectament a la seva intenció didàctica. No volia lluir-se, volia comunicar i persuadir. El professor emmascarava el savi [...]"

D'Alfred Badia a Jordi Mir, a Memòria de Pompeu Fabra. 
50 testimonis contemporanis. (1998)

"[...] Fabra tenia una visió clara de l'evolució històrica de la llengua catalana i, a diferència dels altres, sabia que calia diferenciar els mots evolutius dels mots savis manllevats al llatí i al grec [...]"

De Gabriel Bibiloni, dins Pompeu Fabra i la interferència (1999)

"La gent parlava el català però no el sabia escriure. Faltava el gramàtic."

Narcís Garolera, al diari Pompeu Fabra, elaborat a la UPF l'any 2007, durant el 75è aniversari del DGLC

"Fabra és un model i una figura no només del segle XX, sinó de tota la nostra història. Va ser capaç de fer una obra pensada, estructurada i realitzada de manera exemplar."

Joan Solà, al diari Pompeu Fabra, elaborat a la UPF l'any 2007, durant el 75è aniversari del DGLC