Població: 1.505.325 habitants
Altitud: 4 m
Superfície: 100,4 km2
Barcelona, punt de trobada entre civilitzacions des del neolític, és una ciutat oberta, amb una gran tradició comercial, que convida a descobrir la bellesa arquitectònica dels seus edificis en un marc incomparable. Fenicis, grecs, celtes, ibers, romans, sarraïns, visigots, francs, jueus i tot un seguit de cultures ben diverses han passat per la ciutat i hi han deixat la seva empremta.
Barcelona va ser la ciutat on el rei Ataülf i la seva dona, Gal·la Placídia, van establir la capital de l'imperi Visigòtic fins que aquest rei va ser assassinat. L'any 803 els francs alliberen Barcelona dels àrabs i hi posen comtes perquè la governin en nom seu. Amb Guifré el Pilós, s'inicia el Casal de Barcelona. La confederació catalano-aragonesa queda constituïda amb el matrimoni del comte Ramon Berenguer IV i la princesa Peronella d'Aragó, i al segle XIII el rei Jaume I va atorgar a Barcelona una assemblea de ciutadans (el Consell de Cent) formada per quatre membres de les classes nobles (els consellers) i un jurat triat pels ciutadans i que representava el poble. D'aquesta època es conserva l'antic palau reial (a la plaça del Rei, on actualment hi ha el Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona) i el Saló de Cent (a l'Ajuntament de Barcelona).
En nombroses ocasions, la ciutat de Barcelona va veure amenaçades la seva llengua, cultura i tradicions, i va haver de plantar cara a les monarquies més absolutistes. El Corpus de Sang (1640), la Guerra de Successió (1740) i la Setmana Tràgica (1909) en són només alguns exemples. La desamortització de Mendizábal de l'any 1835 va fer que la majoria dels convents de Barcelona desapareguessin, i l'any 1854 les muralles van ser enderrocades. Amb el pla adaptat de l'arquitecte Ildefons Cerdà, la ciutat es va ampliar i les antigues viles de Gràcia, Sants i les Corts van quedar comunicades amb el cor de la ciutat. El segle XX és una caixa de sorpreses per a Barcelona. La ciutat veu la llum amb el moviment artístic que arreu d'Europa coneixen amb el nom d'Art Nouveau i que aquí passarà a dir-se Modernisme. Aquest estil arquitectònic té com a principals exponents a Antoni Gaudí, J. M. Jujol, Puig i Cadafalch i Domenech i Montaner a Catalunya i es caracteritza per la seva assimilació de l'art gòtic català i la integració en les seves obres del ferro forjat, el vidre, la fusta i la ceràmica, i destaca pel seu gust per les formes ondulades i el típic esgrafiat. Després d'aquest moviment ple d'originalitat i passió pels motius naturals, trobem el Noucentisme, un estil de caire més racionalista i classicista.
L'enriquiment cultural que es pensava fomentar amb la instauració de la Mancomunitat de Catalunya (1914) i de la Segona República (1931) va quedar paralitzat amb les dictadures del general Primo de Rivera (1923) i de Franco (1939), que van estroncar els somnis de democràcia, igualtat i llibertat als quals aspiraven els catalans. La llengua oficial (el català) va quedar prohibida, i aquells que havien donat suport al bàndol republicà eren sovint afusellats pel règim franquista al castell de Montjuïc. Amb la mort de Franco (1975) i la transició cap a la democràcia, Catalunya va tornar a recuperar la seva identitat, l'expressió de la qual es troba en edificis tan remarcables com l'Ajuntament de Barcelona (on encara es conserva el Saló de Cent) el Parlament, l'Institut d'Estudis Catalans (al barri del Raval) o la nostra universitat, que porta el nom de l'il·lustre normalitzador de la llengua catalana: Pompeu Fabra. Les Olimpíades de Barcelona 92 van acabar de definir l'entramat urbà de la ciutat i van deixar palès que Barcelona és tot un exemple de metropòlis mediterrània del segle XXI.
Entre les rutes que el Voluntariat Lingüístic fa per Barcelona, podríem incloure les visites a les zones, museus i/o institucions següents: