Traducció, literatura i compromís en Fabra

ENRIC GALLÉN
Catedràtic de Literatura Catalana de la Universitat Pompeu Fabra

Font: La figura i l'obra de Pompeu Fabra. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2007

De tots els testimonis escrits sobre la personalitat de Pompeu Fabra, n’hi ha un que excel·leix pel caràcter enraonat i rotund del seu judici: es tracta de l’Homenot que Josep Pla va escriure després de la mort del filòleg, quan el nostre prosista es trobava en ple desenvolupament de la seva tasca de reconstrucció memorialista. Just en iniciar el seu paper, Pla anota:

La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic català d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d’anys que no s’havia produït en el país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s’hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l’inenarrable, fabulós naufragi, només queda una obra i una figura: la figura i l’obra de Pompeu Fabra.¹

Així doncs, tot partint d’aquesta consideració de Pla sobre Fabra, que faig meva, m’agradaria exposar alguns aspectes escollits de la trajectòria de Fabra, els més directament relacionats amb l’activitat literària i amb el seu compromís com a intel·lectual d’un temps i d’una època determinats. En aquest sentit, he seleccionat tres episodis que afecten: a) la seva activitat com a traductor, b) la seva responsabilitat en els criteris de la tria dels autors catalans que van constituir la Selecta de la Gramática de la lengua catalana de 1912, i c) el seu compromís cívic i intel·lectual durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera i l’etapa republicana.

Primer episodi: la traducció.² L’activitat de Fabra com a traductor no es pot desvincular de la del grup modernista de L’Avenç i, concretament, de la seva relació personal amb Alexandre Cortada, Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents.³ Som en els inicis d’aquella etapa justament titllada de “contestació”.⁴ Pel que sembla, va ser Cortada un dels qui va ensinistrar Fabra en la lectura de determinats autors, segons l’opinió d’un dels seus biògrafs:

Enamorat i gran coneixedor de la literatura francesa, fou ell també, Alexandre Cortada, l’orientador de Fabra en la tria dels autors que calia llegir: Balzac, Stendhal, Flaubert, Baudelaire –sobretot Baudelaire–. Llurs obres corrien d’una mà a l’altra, barrejades amb els llibres d’estudi. Llegien més que no pas estudiaven. I aviat començaran a parlar de Tolstoi, de Maeterlinck, d’Ibsen, de Nietzsche... Així, d’aquesta manera “anarquistaven” una mica. Era, gairebé, de bon to. De bon to intel·lectual. Cosa “moderna”. (Després, amb les bombes llançades pels veritables anarquistes, les coses van canviar).⁵

De fet, les traduccions de què tenim coneixement garanteixen la proximitat de Fabra amb el cànon estètic i literari modernista, com ho avalen les versions de La intrusa i Interior, dues peces dramàtiques de Maurice Maeterlinck, el gran exponent del teatre simbolista d’aquell moment a Europa, que van ser publicades a les revistes L’Avenç (1893) i Catalònia (1898) i representades la primera en el marc de la segona festa modernista de Sitges (1893), i Interior en una de les primeres sessions del Teatre Íntim (1899), dirigida per Adrià Gual.⁶ D’altra banda, Fabra va traduir en col·laboració amb Joaquim Casas Carbó, i a partir de les versions franceses, Espectres, d’Henrik Ibsen, un altre dels grans referents del teatre de l’època, com a màxim representant de l’anomenat teatre d’idees. L’obra del dramaturg noruec va ser estrenada pel grup independent Foc Nou, constituït per Pere Coromines i Ignasi Iglésias, entre d’altres.⁷ D’altres traduccions de Fabra, que sovint s’esmenten, a hores d’ara no en sabem res. Ignoro si realment Fabra les va dur a terme, les va publicar o, si per circumstàncies diverses, es van perdre. En tot cas, encara no s’han pogut localitzar ni Rosmersholm, un altre text d’Ibsen, que hauria pogut traduir de nou amb Casas Carbó perquè el representés el grup de Foc Nou, ni dos textos d’Edgar Allan Poe, La cuca de llum, anotat per Coromines,⁸ i Ulalume, el qual sembla que es va perdre.⁹ A la llista encara s’hi podria afegir l’interès de Fabra pels Petits poèmes en prose, de Baudelaire, segons li feia saber a Casas Carbó en una carta del 27 de novembre de 1910, quan Fabra residia a Bilbao.¹⁰

El context en què es van proposar i materialitzar algunes d’aquestes traduccions, en els inicis del procés de modernització de la nostra literatura i del gradual i progressiu desenvolupament de la reforma ortogràfica de L’Avenç impulsada pel mateix Fabra, em duen a considerar que les traduccions d’uns determinats textos literaris de la més estricta actualitat europea van significar per a Fabra un instrument i un exercici bàsic i eficaç d’aplicació de la norma avencista de cara a desenvolupar de manera rigorosa les possibilitats estilístiques i expressives del català com a llengua literària moderna.

Segon episodi: la Selecta de Autores Catalanes.Faig referència a la Gramática de la lengua catalana (1912), l’“obra mestra” de Fabra, segons Joan Coro- mines.¹¹ Som a les envistes de la definitiva etapa d’“institucionalització” de Fabra, quan encara residia a Bilbao, el 1911. Fa poc que ha estat nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans (Puig i Cadafalch s’ha traslladat expressament a la capital basca per comunicar-li-ho),¹² i es troba en plena elaboració de la Gramática,que apareixerà al cap d’un any. Es tracta d’una obra:

dirigida, formalment, als intel·lectuals espanyols interessats a aprendre català –una espècie que en el pròleg és considerada, no sense un punt d’ironia, més hipotètica que real– i escrita, doncs, en suport castellà, no hi ha dubte que la Gramática de 1912 va ser pensada com un instrument de fixació del català literari modern que, de fet, havia de ser bàsicament utilitzat per lectors autòctons.¹³

Com se sap, la Gramática conté una Selecta de Autores Catalanes, moderns i medievals, publicats segons aquest ordre.¹⁴ Ajudat per Jaume Massó i Torrents, la fixació de la tria definitiva dels escriptors medievals no li va crear grans ni greus problemes. Així, Fabra va seleccionar fragments de l’obra d’onze autors medievals, Roís de Corella, Joanot Martorell, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Bernat Metge, les cròniques de Pere el Cerimoniós, Ramon Muntaner, Bernat Desclot i Jaume I, Ramon Llull i Cerverí de Girona;¹⁵ en canvi, el recull de catorze autors moderns li va comportar més d’un maldecap. La correspondència amb Massó mostra la seva preocupació per l’actitud indolent del seu amic a l’hora d’establir els criteris definitius de la tria.¹⁶ No sembla que hi hagi prou complicitat entre els dos, tot i que cal dir que Fabra tenia molt clars els criteris que havien de regir la mostra definitiva dels possibles autors moderns. Si certament va procedir amb una regla de selecció molt propera a la sensibilitat de la generació noucentista –un Fabra més reconegut per Carner¹⁷ que per Ors, amb qui va discrepar–,¹⁸ la seva actuació es va correspondre amb la de l’home hàbil, pragmàtic i contemporitzador, que va saber reconèixer la representativitat històrica i literària de determinats escriptors suspectes de no ser acceptats segons una severa aplicació del cànon noucentista. En definitiva, Fabra va saber justificar en justos termes literaris la inclusió en la Selecta d’autors com Guimerà¹⁹ o Maragall,²⁰ a la vegada que va ser conscient de la necessitat d’incorporar-hi la corresponent representació valenciana –Teodor Llorente– i illenca –Marian Aguiló, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Gabriel Alomar–. Perquè Fabra admetia que en l’elaboració d’una determinada teoria de la llengua literària, segons la feliç expressió de Lamuela i Murga- des,²¹ no es podien cometre errors; per damunt de tot s’havia d’impulsar i imposar una norma, com va assenyalar a Massó en una carta de l’1 de març de 1911:

Fem una cosa: tu ves-me enviant tot el que·t sembli que fa per a la Selecta i després fem una segona selecció, sempre tenint en compte que no.s tracta de donar una Crestomatía completa, que doni una idea completa de la nostra literatura, sinó que.s tracta de presentar un seguit de fragments d’alt valor intrínsenc; així, no.y faria res que suprimíssim Pere Serafí i Fontanella i aduc, si a ma ve, Aribau com prescindim d’en Balaguer, d’en Soler i d’altres, en una Crestomatía completa cap dubte que.y auria de figurar en Soler; en la nostra Selecta, podem prescindir-ne perfectament. Més hi escauen sis poesies d’en Maragall que sis poesies dolentes d’altres tants poetes jocfloralescos, per nomenada que agin tingut. M’entens? No.s tracta de fer obra d’erudició, sinó de selecció!...²²

Efectivament, Fabra era molt conscient de l’objectiu principal de la Selecta,si es té en compte el públic lector a qui teòricament anava destinada la Gramática. S’havia de ser el màxim de curós i meticulós en la tria dels escriptors vius (no ho oblidem, partint de fragments d’un alt valor intrínsec), i per això havia adduït en una carta anterior a Massó, el 26 de febrer de 1910:

La Selecció ha d’esser sobretot rigorosa pels autors vivents. Si·i poden figurar alguns valencians, rossellonesos, etc., millor. La Selecta ha de produir al lector l’impressió que.l català posseeix una literatura remarcable, digna d’ esser coneguda, i no pobra (sense que per demostrar-ne l’abundancia caiguem en la falta d’incloure bunyols en la nostra SELECTA!). Se tracta, no precisament d’esser complet, sino de plaure.²³

L’elecció final expressa, doncs, un criteri basat en una determinada sensibilitat:

(Cal tenir present que·s tracta d’una SELECTA per a una GRAMATICA: Cal en els fragments certa correcció, certa puresa i sobretot bellesa intrínseca. Per ex.: els castellans a qui he llegit la Vaca cega, el Cant espiritual, la Balada de Mallorca. Auzias March, Roíç de Corella, els fragments del Llibre d’Amich e Amat s’han quedat espatarrats: no.s pensaven que en catalá modern o antic s’aguessin escrit coses tant belles. Doncs, tot auria d’ esser per l’estil, en la Selecta!²⁴

Finalment, la representació dels autors moderns va ser integrada per Josep Carner, Gabriel Alomar, Joan Alcover, Joaquim Ruyra, Miquel Costa i Llobera, Joan Maragall, Emili Guanyabens, Jaume Massó i Torrents, Apel·les Mestres, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Teodor Llorente, Manuel Milà i Fontanals i Marian Aguiló.²⁵ Certament, hi ha algunes mancances significatives com ara les d’Oller o Rusiñol, que havien estat considerats en una primera selecció,²⁶ o les d’altres autors que Fabra va desestimar de manera personal sense esmentar-los: “deixa’m dir-te de passada que’l ruralisme a tothora m’empipa extraordinàriament”.²⁷ El rebuig, però, a la presència de referents com Raimon Casellas o Víctor Català, dignes representants de l’al·ludit “ruralisme”, tampoc no va impedir que Fabra reconegués posteriorment la important aportació d’aquests escriptors en la renovació del lèxiccatalà, com es desprèn d’aquesta carta tramesa a Caterina Albert:

Sra. Catarina Albert Honorable senyora, En un paisatge de Caires vius empra V. el mot “bramador” (tur

bulentes com les aigües pel bramador del matí (hauria de dir molí), pàg. 28). ¿Voldria dir-me el significat exacte d’aquest mot? Li agrairia de tot cor el seu servidor i admirador.

Pompeu Fabra (Institut d’Estudis Catalans. Palau de la Diputació)²⁸

El cas és que, abans de la seva residència definitiva a Catalunya, Fabra s’havia ja guanyat un notable reconeixement com a referent indiscutible en la tasca de la normalització de la llengua i també com a escriptor per part de determinats autors de la corda o de la influència noucentista. Aquest és, si més no, el testimoni del jove J. V. Foix en un full de dietari, datat el 22 de març de 1911:

En arribant a casa, i a la claror d’una espelma –quan tindrem electricitat al pis?, el gas no arriba–, m’he llegit tot el comunicat d’En Pompeu Fabra sobre “Qüestions d’ortografia catalana” i les esmenes que va presentar a alguns dels temes gramaticals. Quina claredat! Quin saber en el distingir! Quin do generós i voluntari als qui practiquen l’idioma! Quanta elegància sense eloqüència! Si en Pompeu Fabra posés i resolgués a continuació les qüestions gramaticals que els altres gramàtics posen en llurs comunicats –amb més aplicació erudita que resolució pràctica i eficaç–, quin guany per als escriptors obligats a escriure de genolls damunt l’escó i amb plomes oscades! Amb En Pompeu Fabra, la nostra llengua té un mestre segur i sense èmfasi. Compareu l’estil recargolat dels panegiristes de l’idioma que precedeixen o acompanyen els comunicats, amb l’estil amb què En Pompeu Fabra ha redactat el seu. Va mig segle avançat. Tan lluny del vuitcentisme rerassagat dels llagrimosos exaltadors de la “parla de l’avior”, com del noucentisme en la versió que Xènius dóna a aquest mot, que, en ell, es nodreix de les deixes preciosistes i decadentistes de fi de segle. L’ Ors no és goticitzant com alguns modernistes, però el seu estil, per al meu gust, té un deix pre-rafaelita, ruskinià i àdhuc wildià que no es perd malgrat la forta dèria classicitzant del glossador, tan lúcid, intel·ligent, sagaç i penetrant. Un Xènius amb l’estil d’En Fabra, quin avantatge per a la tasca comuna d’ordenació civil! Voto per En Pompeu Fabra!²⁹

Tercer episodi: el compromís intel·lectual i cívic durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys trenta. Al llarg d’aquest període, Fabra va aconseguir consolidar el seu reconeixement i prestigi en el si de la nostra cultura i, més concretament, entre el conjunt dels escriptors catalans. De fet, la pèrdua de la càtedra de Llengua Catalana, base de la seva estabilitat econòmica, lligada a la supressió efectiva de la Mancomunitat el 1925, no va privar Fabra de participar i de col·laborar durant la dictadura en altres i diverses plataformes culturals com ara La Publicitat, la Fundació Bernat Metge, l’editorial Barcino, l’entitat Palestra de Josep M. Batista i Roca o l’Ateneu Barcelonès, que va presidir entre 1924 i 1926, i on va triar com a discurs d’inauguració del curs 1924-1925 L’obra de depuració del català, un text essencial del seu pensament sobre la llengua.³⁰ També va presidir la comissió organitzadora del PEN Club català, formada per Josep M. López-Picó, Josep M. Batista i Roca i J. Millàs-Raurell.

Més encara, en el front comú obert contra la dictadura, Pompeu Fabra, que va desistir de presentar-se a un lloc a la Real Academia de la Lengua Española,³¹ va formar part del grup d’intel·lectuals catalans que va visitar Madrid el desembre de 1927. El motiu va ser una vasta Exposició del Llibre Català, que la intel·lectualitat espanyola liberal del moment va organitzar com a acte de suport i de reconeixement a la llengua i a la cultura catalanes davant les mesures restrictives i coercitives de la dictadura.³² En les seves declaracions, publicades en el volum Cataluña ante España, Fabra manifestava:

Mi fortuna ha sido señalar el camino que ha de seguir el catalán para conseguir el mayor parecido posible entre la lengua escrita y la lengua habla- da, sin divorcio de una y otra. Os aseguro que no es cierto que, como se ha dicho, en esta obra ha habido deseo de separar arbitrariamente el catalán del castellano. Se han quitado de la lengua los castellanismos impropios, pero nunca ha habido odio, que sería ridículo. Es sencillamente lo mismo que si os tachase a los castellanos de francófobos porque procuráis suprimir del castellano escrito los galicismos. No pude aceptar –continuó– el puesto que en la Real Academia Española me ofrecían, porque creí que el oficio de depurar la lengua sólo a catalanes, baleáricos y valencianos corresponde. Pero mi gratitud porque alguien pensó en mí es inmensa.³³

Malgrat les complexes circumstàncies polítiques, Fabra vivia un moment de plenitud personal i professional, ple de confiança en el present i en el futur de la nostra literatura, com va declarar a Tomàs Garcés:

El fet és que les lletres catalanes d’avui, sense posseir un “poeta” de l’alè de Verdaguer ni un “geni” puixant com Guimerà, han assolit un gran moment de maduresa. Carner em sembla l’home representatiu d’aquest segon renaixement, de la mateixa manera que Molière i La Fontaine són els símbols de la bona època francesa.³⁴

El fet que Carner fos lluny de Catalunya per les raons exposades va permetre que un altre escriptor, Carles Riba, comencés a convertir-se en el màxim avalador i col·laborador de Fabra en la tasca de normalització i depuració de la llengua, tal com el poeta va fer palès en la seva intervenció a Madrid, el 1927. Efectivament, en el decurs de la seva conferència sobre l’Evolución de la lengua literaria en Cataluña, Riba va assenyalar:

La acción encauzadora de Pompeu Fabra ha venido a la hora en que era más necesaria, la única en que podía resultar eficaz. La disciplina unànime con que se han seguido (o procurado seguir) sus indicaciones, constituye la prueba más fehaciente de que la obra de fijación de la lengua escrita llenaba una aspiración colectiva. El que dicha obra se emprendiera, bajo los auspicios de Prat de la Riba, desde el Institut d’Estudis Catalans, añadió el prestigio y la autoridad de que las orientaciones de Fabra ya gozaban, por razonables y claras, entre los selectos.³⁵

Com és sabut, l’acceptació de les Normes ortogràfiques va assolir la seva definitiva implantació social en els primers anys trenta amb la seva aprovació final per part de l’Acadèmia de Bones Lletres i dels Jocs Florals, que Fabra va acceptar de presidir el 1934, un cop acatada la seva autoritat en el marc del reconeixement del català com a llengua oficial segons l’Estatut de 1932. A banda de la seva feina regular a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el ressò social corresponent a la publicació del Diccionari,³⁶ Fabra va ser nomenat catedràtic d’universitat,³⁷ i un any després es va convertir en el president del Patronat de la Universitat Autònoma. Els Fets d’Octubre de 1934 van interrompre momentàniament la seva activitat acadèmica, i el 1938, de la mateixa manera que s’havien celebrat públicament els seus seixanta anys en plena dictadura, se li va retre un homenatge amb motiu de complir els setanta anys. Una dada no coneguda fins ara i relacionada amb aquesta commemoració: la Institució del Teatre, hereva directa de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic creada el 1913 –on Fabra va treballar en els inicis com a professor de prosòdia i posteriorment de gramàtica fins a 1931–,³⁸ va decidir editar una nova edició de la traducció d’Espectres, com a homenatge al Mestre. Tanmateix, el desenllaç de la guerra en va impedir la publicació, ja amb les compaginades corregides, les quals romanen avui dipositades a la Biblioteca de Catalunya.

I arribem a la magrana final, la de l’exili.³⁹ Permetin-me acabar amb una postil·la poètica. Som em plena Segona Guerra Mundial, el 3 d’agost de 1941, a Montpeller, ciutat controlada pel govern de Vichy. Fa poc més de dos mesos que les tropes alemanyes han envaït per sorpresa Rússia sense cap declaració de guerra. Aquesta dramàtica circumstància històrica va causar en Carles Riba, exiliat com Fabra, una pregona preocupació i un desassossec que tanmateix no el va privar d’enllestir aquell dia d’agost una nova elegia, la que segons ell “potser a les escoles gregues n’haurien dit política”.⁴⁰ Riba evoca a consciència dues significatives batalles del poble grec: l’esdevinguda a Salamina (480 a. C.) i la posterior de Queronea (338 a. C.), perfectament identificable amb les conseqüències immediates del que va ser la Guerra Civil:

Si a Salamina es va afirmar el principi de la llibertat, a Queronea es va perdre la realitat efectiva de la llibertat, per un temps; i no hi ha europeu conscient de ser-ho que no refereixi la naixença seva, com a home lliure i civil, a aquesta batalla mitificada pels mateixos atenesos, per la retòrica de les escoles, però, en fi, episodi d’un gran coratge humà i civil. De manera que aquesta Elegia, partint d’aquells records, ve a dir que sí jo, com a home carnal, sóc fill del meu pare i de la meva mare, com a home civil refereixo encara la meva llavor als homes de Salamina i, si hi ha hagut una altra Queronea a la meva vida, puc esperar; com també després de la fuga del crepuscle, buit i negre, amb les pires dels morts després de Queronea, hi ha una esperança que –com des de sant Agustí, en uns termes o altres, s’ha vingut dient– és més estranya que la fe, però s’assembla molt a la fe. De manera, que aquesta esperança quan la llibertat en una banda del món pateix i tot el món pateix d’aquesta pèrdua, aquesta esperança va a l’exiliat, sembla que l’arrenqui de l’exili i tots els qui la senten es tornen a sentir soldats.⁴¹

Així les coses, i en les difícils circumstàncies de l’exili, Riba va dedicar aquesta elegia plena d’esperança a un dels seus companys més estimats, Pompeu Fabra, l’ordenador de la llengua catalana i de la seva poesia. Cap dels dos no estava disposat a assumir una posició ideològica o política definida si no era la de defensar el seu poble i la seva llengua⁴² en la dramàtica conjuntura en què es trobaven. Perquè com molt bé assenyala Enric Sullà:

La dedicatòria a Pompeu Fabra és evidentment simbòlica; no l’adreça a un polític sinó a un filòleg, però és que el filòleg que era Fabra representava a la Catalunya moderna, com ningú més no ho podia fer, un impuls de redreçament i d’afirmació, d’organització i d’ordre, de recuperació i d’actualització de la llengua, un impuls de reconstrucció nacional en suma, aleshores esfondrat a la pàtria dominada per les armes.⁴³

De fet, en el marc de “l’inenarrable, fabulós naufragi” de la immediata postguerra, esmentat per Pla en l’inici de la meva exposició, Riba es va convertir en el Mestre, el guia i el punt de referència indefugible de les lletres catalanes a l’interior del país fins a la seva mort, el 1959. El mateix Joan Coromines, crític amb alguns aspectes de la valoració que Riba va fer de Fabra,⁴⁴ no es va estar d’assenyalar:

Ja hem vist qui foren allí (Secció Filològica) els seus companys. Però d’un d’ells, més amunt, només he pogut dir com no sempre, o almenys no en tot, coincidí amb les seves preferències. I tanmateix lligaren en tantes coses i tan vitals. Per damunt de tot en el patriotisme encès de tots dos. També en un esperit sincer, que arribava a callar, però no pas a sacrificar l’obligació de dir lleialment, quan verament calia dir-ho, el que sentien. I en un esperit essencialment europeu i culte. Trobo que jo tampoc no seria prou lleial si deixés de subratllar com Fabra trobà un sapientíssim i fidel col·laborador en aquest altre que també fou mestre, i que en vida no deixà mai de prestar-li el més intel·ligent suport.⁴⁵

En poques paraules, arran sobretot de la mort de Fabra, Riba va ser qui va encarnar el minso relleu públic d’una institució com la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, greument delmada per les circumstàncies,⁴⁶ i també va ser qui va assumir la representació simbòlica del conjunt dels escriptors en llengua catalana. Però aquesta ja és una altra història.

NOTES

1. “Pompeu Fabra (1868-1948)”. A: Homenots.Primera sèrie. (Obra completa. Volum XI). Barcelona: Edicions Destino, 1969, pàg. 63. Vegeu també de manera complementària altres testimonis en el llibre de Jordi Mir: Memòria de Pompeu Fabra. 50 testimonis contemporanis. Barcelona: Proa (Memòria, 2), 1998.
2. Vegeu Lídia Anoll: “Pompeu Fabra, mestre de traductors”. A: F. Lafarga; A. Ribas; M. Tricàs (ed.). La traducción. Metodología. Historia. Literatura. Ámbito hispano- francés.Barcelona: PPU, 1995, pàg. 91-96; Josep Miracle: “Pompeu Fabra, traductor teatral”. Estudis Escènics,28, 1986, pàg. 149-159.
3. Vegeu Jaume Massó i Torrents: Cinquanta anys de vida literària. 1883-1933. (Edició d’homenatge). Barcelona: Tipografia Empòrium, SA, 1934.
4. Josep Murgades. “Fabra, entre la contestació i la institucionalització”. A: Joan A. Argenter (ed.). Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica. Simposi Pompeu Fabra. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000, pàg. 31-57.
5. Artur Bladé Desumvila. Pompeu Fabra. Biografia essencial.Barcelona: Editorial Pòrtic, 1969, pàg. 32-33 (Col·lecció Llibre de Butxaca, 1).
6. Carles Batlle i Jordà. Adrià Gual (1891-1902): per un teatre simbolista.Barcelona: Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001, pàg. 115146 (Textos i Estudis de Cultura Catalana; 81), especialment; Margarida Casacuberta: “L’estrena de La intrusa i les limitacions del modernisme”. A: Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite.Barcelona: Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997, pàg. 115-127 (Textos i Estudis de Cultura Catalana, 56).
7. Pere Coromines. “La colla del Foc Nou”, “Una famosa representació d’Espectres d’Ibsen i “L’obra d’Ibsen”. A: Els anys de joventut i el procés de Montjuïc. Primer volum dels Diaris i records.Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1974, pàg. 24-29, 29-32, 33-43 (La Mata de Jonc, 3).
8. “En fi, generalment s’oblida que va ser també l’introductor a la Península d’Edgar Allan Poe, del qual traduí, pels mateixos anys, el famós conte The Gold Bug, títol que girava al català com La cuca d’or,amb una versió d’allò més reeixida i exacta. Ara bé, Poe, Ibsen, Maeterlinck: ser el presentador d’aquests tres cimals de la literatura de fi de segle, i haver-ho fet ja en el darrer decenni del segle XIX, ¿no és estar al capdavant de les seleccions literàries catalanes? Altrament, pels articles a què em referia es veu també que li era familiar la poesia de Mallarmé o de Baudelaire”. “Pompeu Fabra (1868-1948)”. A: Lleures i converses d’un filòleg.4a. ed. Barcelona: Club Editor, 1989, pàg. 394.
9. Domènec Guansè. Pompeu Fabra.Barcelona: Alcides, 1964, pàg. 22 (Biografies Populars; 14). Josep Miracle. Pompeu Fabra.Barcelona: Editora Delos-Aymà, 1968, pàg. 305. 76 LA FIGURA I L’OBRA DE POMPEU FABRA. UPF ENRIC GALLÉN
10. “Te va be que tradueixi Les petits poèmes en prose? Doncs cuita a fer-me.n enviar un exemplar!”. A: Fabra abans de Fabra. Correspondència amb J. Casas Carbó. Vic: Eumo Editorial / Universitat de Girona, 2002, pàg. 100 (Biblioteca Universitària. Història de la Llengua, 8).
11. Joan Coromines. “Pompeu Fabra (1868-1948)”. A: Lleures i converses d’un filòleg, op. cit., pàg. 401.
12. “Ha estat aquí En Puig i Cadafalch, i m’he quedat blau al saber que era jo nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans i encara no me n’havien dit res. Ell també s’ha quedat admirat; fins no s’ho volia creure...”, carta del 14-IV-1911, a Fabra abans de Fabra. Correspondència amb J. Casas Carbó, op. cit., pàg. 122.
13. Sebastià Bonet. “Les principals gramàtiques catalanes de Pompeu Fabra”. A: Pompeu Fabra: Obres completes.A cura de Jordi Mir i Joan Solà. Vol. 1. Gramàtiques de 1891, 1898, 1912. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2005, pàg. 183.
14. Ibidem, pàg. 749-805.
15. La relació era constituïda per: “Cançó”, Joan Roíç de Corella; “Com Tirant requerí la Princesa de amors” i “Cota d’armes de Tirant”, de Joanot Martorell; “Stramps”, d’Ausiàs March; “Enyorament”, de Jordi de Sant Jordi; “Lo acabament del dialech entre Bernat Metge e Tiresias”, de Bernat Metge; “Los habitants de Borriana no volen esser separats de la corona d’ Aragó”, de la Crònica del rei Pere III; “Batalla que hac lo noble En Corral Lança ab quatre galees contra deu galees del rey de Marrochos”, de la Crònica de Ramon Muntaner; “Mort del rey En Pere II”, de la Crònica de Bernat Desclot; “Episodi de la conquesta del regne de Valencia”, de la Crònica del rei Jaume I; “Metafores morals del ‘Libre d’Amich e Amat’”, de Ramon Llull; “Libel”, de Cerverí de Girona.
16. “Mentrestant, a Bilbao, Pompeu Fabra s’havia de neguitejar amb la gramàtica, que no prosperava; amb la Selecta d’Autors Catalans que, desenganyat de Massó, compilava ell mateix; i amb tots els problemes que la mateixa compilació li imposava”. A: Josep Miracle: Pompeu Fabra.Barcelona: Editora Delos-Aymà, SL, 1968, pàg. 450.
17. Vegeu el comentari de Carner en el decurs de la conversa amb Tomàs Garcés, publicada a la Revista de Catalunya (núm. 38, agost de 1927, pàg. 141-146.): “El cas d’En Fabra s’ha donat poques vegades, tan perfecte, en la història de les literatures: és un cas d’equilibri magnífic entre la ciència i el gust. Sota la direcció d’en Fabra el progrés del català ha estat evident. Tant com el fracàs científic dels seus oponents. I, no obstant, quantes coses vàrem haver de fer per salvar, a l’Institut, el criteri de Pompeu Fabra! Mossèn Clascar, per convertir Xènius, hauria transigit amb la “y”. Van ésser els vots de la Secció de Ciències –qui ho diria!– els que decidiren la qüestió”. Recollida a Cinc converses amb Joaquim Ruyra, Víctor Català, Pompeu Fabra, Josep Carner, Guerau de Liost.Barcelona: Columna, 1985, pàg. 66-67 (Capitell, 1). Vegeu també especialment. “La contribució dels escriptors a la llengua de cultura”.A: Marcel Ortín: La prosa literària de Josep Carner. Barcelona: Quaderns Crema, 1996, pàg. 54-67 (Assaig, 18).
18. Val a dir que, amb anterioritat a l’elaboració de les Normes, quan Fabra era a Bilbao, Ors es va mostrar partidari del seu retorn a Barcelona; vegeu: “En què es diu la necessitat de la presència d’En Pompeu Fabra a Barcelona”. A: Eugeni d’Ors: Papers anteriors al Glosari. Edició i presentació de Jordi Castellanos. Barcelona: Quaderns Crema, 1994, pàg. 145-146 (Obra Catalana d’Eugeni d’Ors; I). En relació amb el debat sobre la norma fabriana, vegeu les gloses: “Les ‘Qüestions de gramàtica catalana’ d’En Pompeu Fabra” (13-II-1911) i “La qüestió ortogràfica” (4VIII-1911). A: Eugeni d’Ors: Glosari 1910-1911. Obra catalana d’Eugeni d’Ors.Vol. IV. Edició i presentació de Xavier Pla. Anotació de Jordi Albertí. Barcelona: Quaderns Crema, 2003, pàg. 483-485 i 712-714, especialment. En relació amb la posició d’Ors, vegeu també Josep Murgades: “Fabra, entre la contestació i la institucionalització”, a Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans, op. cit., pàg. 45-47.
19. “Tothom sap que Guimerà va ésser, durant molts anys, una mena de ‘papu’ dels anti-normistes, que es vantaven de tenir en els seus rengles indisciplinats les figures més glorioses de la nostra literatura. Quan jo compilava una “Selecta d’autors catalans”, em vaig trobar que de tots els autors que hi eren representats, només Guimerà escrivia els plurals femenins en ‘as’. Em sabia greu. En escriure-li per demanar-li permís de reproducció del seu original, vaig demanar-li també, amb temença, si tindria inconvenient que els seus plurals femenins fossin retocats. Esperava una resposta agra. I no: ‘els plurals femenins faci’ls anar a gust de vostè’, em deia. Aquesta singular displicència va revelar-me com era fictícia la creença en l’entossudiment dels escriptors vuitcentistes. No es podia demanar, ben cert, un eclecticisme més gran”. A: Tomàs Garcés: “Conversa amb Pompeu Fabra”, Revista de Catalunya, maig de 1926, pàg. 494. Recollida a Cinc converses amb Joaquim Ruyra, Víctor Català, Pompeu Fabra, Josep Carner, Guerau de Liost, op. cit., pàg. 43-48. Barcelona: Columna, 1985, pàg. 43-58 (Capitell, 1).
20. Vegeu la carta de Fabra a Maragall (Begoña, 30 de maig de 1911): Amic Maragall, Vaig rebre Seqüències No·m podieu fer un present millor. Estic imprimint una gramatica, i en la gramatica hi ha una Selecta d’ autors catalans; doncs cregueu que·y abocaría gustos tot el vostre llibre. I encara no·us en he donat les gracies! Es que pensava venir molt aviat a Barcelona i donar-vos-les de paraula. Però l’anada s’ha anat retardant, i ara veig que no será fins acabats els examens, per allá a les derreries de juny. Llavors sí que·us vull donar una forta abraçada de regraciament! No sabeu que·l curs vinent potser ja·l passaré a Barcelona? Com ho desitjo! Si sabessiu com un s’enyora, tant de temps lluny de Catalunya!,a Pompeu Fabra. 31 cartes. Edició a cura d’Albert Manent. Barcelona: Barcanova, 1990, pàg. 73. Arran de la mort de Maragall, Fabra es va mostrar preocupat per omplir el seu buit en l’Institut i va plantejar l’assalt a la institució: La secció filològica es ben fluixeta (en Guimerà, com si no·n fos; en Segalà està a tres quarts de quinze); convé reforçar-la, es indispensable, ficant-hi algú competent, ben orientat, en Joaquim Casas o l’Arteaga! Un nucli format d’en Casas (o l’Arteaga), d’en Carner i d’en Fabra seria la millor garantia de reeiximent en la tasca de fixar, de polir, d’encarrilar la llengua literaria. Aquest nucli faria feina bona i, amb l’ajuda de mossen Alcover i mossen Casclar, sería invencible, el seu criteri (el bo!!) s’imposaria a tot l’ Institut i no’s repetiria el cas que un Ors en sortís amb atzagaiades i entrebancs en l’obra de perfeccionament de la nostra llengua literaria. Us en parlo tant aviat, arran de morir-se el pobre Maragall, perquè fóra funest que·l lloc que’us pertoca (a tu, Casas, o a l’Arteaga) l’ ocupés un altre que lluny d’ajudar a fer bona tasca vingués a dificultar-la i a esguerrar-la. Convé, doncs, treballar-ho desde ara. Recordeu l’antic lema de l’Avenç: pro lingua nostra. Hem de procurar fer-nos nostra la Secció filològica! (Carta a Massó i Casas. Begoña, 21 de desembre de 1911). A: Fabra abans de Fabra. Correspondència amb Joaquim Casas Carbó, op. cit., pàg. 139-140.
21. Teoria de la llengua literària segons Fabra.Barcelona: Quaderns Crema, 1984 (Assaig, 2); vegeu també sobre el tema, Carles Miralles: “Fabra i els escriptors”. A: Joan A. Argenter (ed.). Jornades Científiques de l’Institut Estudis Catalans. Secció Filològica. Simposi Pompeu Fabra, op. cit., pàg. 159-180.
22. Pompeu Fabra. 31 cartes. op. cit., pàg. 76-77.
23. Xavier Lamuela; Josep Murgades. Teoria de la llengua literària, op. cit., pàg. 234. Recollida a Fabra abans de Fabra. Correspondència amb J. Casas Carbó, op. cit., pàg. 168-170.
24. Carta de Fabra a Casas (Begoña, 3-V-1911). A: Fabra abans de Fabra. Correspondència amb J. Casas Carbó, op. cit., pàg. 126.
25. La selecció la formaven els textos següents: “La Provident”, de Josep Carner; “Després del sacrifici”, de Gabriel Alomar; “La Balenguera”, de Joan Alcover; “Les Senyoretes de mar”, de Joaquim Ruyra; “Cala gentil”, de Miquel Costa i Llobera; “La vaca cega” i “A l’Empordà”, de Joan Maragall; “L’Avi”, d’Emili Guanyabéns; “En Po”, de Jaume Massó Torrents; “Alpestre”, d’Apel·les Mestres; “Balada de Mallorca”, “La farigola” i “El pi de les tres branques”, de Jacint Verdaguer; “De la infantesa”, d’Àngel Guimerà”; “Vora.l baranc dels Algadins”, de Teodor Llorente; “La complanta d’en Guillem”, de Manuel Milà i Fontanals; i “Fragment del discurs presidencial dels Jochs Florals de 1867”, de Marian Aguiló.
26. “Insisteixo ·a rebutjar el Vailet del pa de l’Oller, del qual potser trobariem alguna descripció bonica en alguna de les seves noveles (I del Sr. Pin?). El fragment d’en Rosiñol es deliciós, però está tant ple de castellanismes, que no·l trobo gaire a proposit per a figurar a la Selecta d’una gramatica; hem de veure de posar-hi alguna altra cosa. D’en Maragall hi ha d’anar alguna cosa més que la Vaca cega: El cant espiritual, El Pi d’Estrach (de Seqüencies) i encara més; ja triaré alguna poesia del seu primer llibre de versos i tu o·l teu fill [Jaume Massó Ventós] trieu algun article o discurs en prosa. Jo no estic gaire al corrent dels autors joves. Aquí, en el meu exili, he sentit a parlar molt be d’en Carner i algún altre. Val la pena de fer-los figurar al costat d’en Maragall, d’en Costa, de l’Alomar, d’en Verdaguer, d’en Matheu?”. A: Pompeu Fabra. 31 cartes, op. cit., pàg. 77-78.
27. Vegeu supra nota 24.
28. Pompeu Fabra. 31 cartes, op. cit., pàg. 29. Vegeu, en aquest sentit, l’entrada de “bramador” en l’edició del Diccionari que va preparar Fabra: “ m. En un molí, el forat per on surt el bram o cabal d’aigua que ha mogut les moles.”, a Diccionari general de la llengua catalana.Barcelona: A. López Llausàs editor, 1968. 5a. ed., pàg. 268. Per altra banda, aquesta és l’entrada del terme en el Diccionari català-valencià-balear: “2. Forat amb tapadora situat prop de la resclosa del moll, per on s’avia l’aigua (Empordà, Garrotxa). Entrant y sortint... turbulentes, com les aygües pel bramador del molí, Víc. Cat., Cayres 28.”, tom II (ARR-CAR). 3a. reimpr. Palma de Mallorca: 1978, pàg. 648.
29. J. V. Foix: Catalans de 1918.Barcelona: Edicions 62, 1965, pàg. 23 (Antologia Catalana, 9). Foix sembla que respongui a la glosa de Xènius del 13 de febrer de 1911, vegeu supra nota 18.
30. Jordi Casassas (dir.). L’Ateneu i Barcelona. 1 Segle i d’acció cultural. Barcelona: Diputació de Barcelona / RBA / La Magrana, 2006, pàg. 287-320 i 321-338, especialment.
31. Josep M. Roig Rosich. La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, pàg. 201-203 (Biblioteca Abat Oliba, 107). Vegeu també Jordi Casassas Ymbert. La reorganització cívica i patriòtica de Pompeu Fabra.Cabrera de Mar: Galerada SCCL, 2005.
32. Vegeu Joaquim Ventalló. Los intelectuales castellanos y Cataluña.Barcelona: Galba Edicions, 1976 (Galba, 11).
33. Cataluña ante España. Madrid: Cuadernos de La Gaceta Literaria, 4, 1930, pàg. 202-203.
34. Tomàs Garcés. “Conversa amb Pompeu Fabra”, art. cit. pàg. 493.
35. Carles Riba. Obres completes. II. Assaigs crítics.Introducció de Giuseppe E. Sansone. Edició a cura de J-L. Marfany. Barcelona: Edicions 62, 1967, pàg. 681 (Clàssics Catalans del Segle XX).
36. Vegeu, per exemple, un fragment de l’‘aperitiu’ (“El Diccionari Fabra” –3-VIII1933–) de Josep M. de Sagarra: “Per més bona voluntat i per estudi personal que hi poséssim, nosaltres no teníem temps, ni teníem suficient bagatge científic, per a resoldre tot el que ha resolt Pompeu Fabra en la seva obra monumental, fruit de trenta anys de treball. Es necessitava un home del seu gust, de la seva finor i de 80 la seva ciència, que raona tots els problemes filològics i els resol d’una manera responsable, i justificada per arguments, en els quals sempre la ciència i la vida natural de l’idioma es mantenen en un equilibri perfecte”. A: L’aperitiu. Barcelona: Editorial Vergara, 1964, pàg. 69-72 (Isard, 14. A 2). [Els destacats són meus].
37. El 1932 Fabra va publicar també El català literari. Barcelona: Edicions Barcino (Antologia. Col. d’Escriptors Catalans Moderns, 7).
38. Vegeu Guillem-Jordi Graells: L’Institut del Teatre 1913-1988. Barcelona: Institut del Teatre. Diputació de Barcelona, 1990, pàg. 21; vegeu també L’Escola Catalana d’Art Dramàtic, “El Teatre Català”, 55, 15-III-1913, pàg. 171-172.
39. Vegeu Jordi Manent: Pompeu Fabra a l’exili: 1939-1948. Barcelona: Proa, 2005 (Perfils, 59).
40. “Presentació d’una lectura de les Elegies de Bierville”. A: Sobre poesia i sobre la meva poesia. Barcelona: Empúries, 1984, pàg. 39 (Biblioteca Universal Empúries, 2).
41. “(...) Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans, jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres: sé que no fórem fets per a un destí bestial. La llibertat conquerida en l’apassionada recerca del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor, ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva per al llinatge tot dels qui la volen guanyar; i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix. Sí, però l’esperança meravellosa traspassa, crida, més real que la tenebra o l’estel –ossos decebuts i l’ heroica pira en el vespre desesperat– per a molts sembla d’antuvi una fe; sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.”
42. Vull recordar, en aquest sentit, el poema “El meu poble i jo”, que Salvador Espriu va escriure amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra, “Mestre de tots”. A: Obres completes. Les cançons d’Ariadna. 3a. ed. Barcelona: Edicions 62, 1997, pàg. 142-143.
43. Enric Sullà: Una interpretació de les “Elegies de Bierville” de Carles Riba. Barcelona: Empúries. Les Naus d’Empúries, 1993, pàg. 149 (Quaderns de Navegació, 14). Vegeu també el comentari de Carles Miralles: “La dedicatòria d’aquesta elegia, a Pompeu Fabra, és prou significativa, poesia i pàtria essent com aspectes complementaris, indeslligables, d’una mateixa realitat –anomenem-la com vulguem– , l’obra de Fabra cobra una indubtable dimensió política, d’acord amb el tema dominant del poema. Però, a més, Riba comprenia –i això atorga un valor històric, comprovable, a la dedicatòria a Fabra– la importància de la tasca ordenadora del filòleg, la institucionalització raonada d’una llengua comuna, per a la creació literària: un admirable text de Per comprendre, titulat Els poetes i la llengua comuna, prou ho confirma (O. C. II, pàg. 428 i s.)”, a Lectura de les “Elegies de Bierville” de Carles Riba. Barcelona: Curial Edicions Catalanes. Departament de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona (El Dolí d’Arió; 2), 1979, pàg. 80. O el comentari de Josep M. Ainaud de Lasarte: “Carles Riba i Pompeu Fabra”. A: Pompeu Fabra. En el cinquantenari de la seva mort, el dia de Nadal de 1948. Nadala. Barcelona: Fundació Jaume I, Any XXXII, 1998, pàg. 51-52.
44. “Però de vegades hi ha hagut una tendència errada a disminuir la seva capacitat en el camp de la literatura i de les ciències humanes; i abans d’entrar pròpiament en el meu tema, val la pena que ens aturem sobre un punt tan important. Amb horror vaig llegir fa setze anys aquesta frase referent a Fabra, en un prefaci escrit per un il·lustre crític català: “no crec que la seva curiositat literària hagués mai passat gaire de la mesura mínima exigible en l’ honnête homme (2a. edició del Diccionari General, pàgina XIV). (...) És fàcil de percebre que el credo literari de Fabra no coincidia del tot amb el de Riba, i en tot cas es veu clarament que les idees estilístiques dels dos col·legues eren molt diferents, puix que llurs estils respectius són ben diversos i àdhuc oposats; basti, com a contraprova, la nota agredolça que el mateix Riba deixa anar en aquest prefaci sobre l’estil de Fabra. Es comprèn, doncs, que el mestre de la filologia catalana afectava sovint, davant Riba, de ser molt menys savi i menys interessat en literatura que no ho era de fet. D’una manera general, aquesta fou la seva actitud general enfront de tots els literats. Prou s’adonava que un aire una mica audaç i emprenedor en matèries literàries el podria perjudicar més aviat que ajudar-lo en la seva missió d’unificar la llengua literària. La susceptibilitat gairebé femenina dels pontífexs d’ateneu i dels caps de les capelletes literàries no hauria pas deixat , ara i adés, de sentir recel o gelosia de la personalitat literària una mica massa forta d’un col·lega; mentre que ell necessitava, i acabà per obtenir ja en vida, el concurs de tothom. Heus ací per què deixava que la seva modèstia natural estengués un vel molt fi sobre aquells coneixements seus que no havien d’ajudar-lo a fer triomfar la seva autoritat allà on sabia que era necessària per als interessos de tots els catalans. Però els seus contemporanis, si més no els més dotats d’intuïció i que més familiaritat tenien amb ell, no s’enganyaren mai per aquesta habilitat. Meravella, doncs, que Riba vagi pendre aquesta actitud al peu de la lletra, i ens preguntem si no és que ell mateix cregué oportú d’afectar creure-hi un poc més que no hi creia en el fons: era una manera de disminuir la importància de les idees literàries i estilístiques de Fabra, que no eren pas idèntiques a les seves”, “Pompeu Fabra (1868-1948)”, art. cit., pàg. 394-395. Coromines fa referència a l’estudi “Pompeu Fabra i el ‘Diccionari General de la Llengua Catalana”, que Riba, en tant que president de la Secció Filològica, va publicar com a prefaci de la segona edició (1954) del Diccionari Fabra. Recollit a Obres completes II. Assaigs crítics, op. cit., pàg. 636-642; vegeu també Antoni M. Badia i Margarit: “El català des de Pompeu Fabra fins a Carles Riba”. A: Llengua i cultura als Països Catalans. Barcelona: Edicions 62, 1964, pàg. 97-104 (Llibres a l’Abast, 19).
45. Ibidem, pàg. 413.
46. Jaume Medina. Carles Riba (1893-1959). Volum II. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 189, pàg. 25-26 (Biblioteca Abat Oliba, 74).