"Periodisme i confiança"
Vull donar les gràcies per ser convidat avui aquí i poder fer una cosa que no tinc oportunitat de fer gairebé mai, que és una reflexió en veu alta sobre la professió periodística. És a dir, no parlaré tant de mitjans, sinó més de professionals, de què som, de què fem els periodistes i, de quina em sembla que és l’essència de la nostra professió.
Fer-ho avui, aquí, em fa molta il·lusió, però també em fa una mica de vergonya perquè això és una Universitat i una Lliçó Inaugural. Quan feia el repàs de les persones que han fet aquesta Lliçó Inaugural i, mirava el mateix terme; m’imposen. Em fa vergonya també perquè jo no he estat mai un teòric de la informació, és a dir, la meva vida periodística, que l’any vinent farà trenta anys, és una vida pràctica. No me dedicat mai, ni com a alumne, a les assignatures de tipus teòric. A més, també tinc una certa vergonya perquè en mirar les persones que hi ha a les primeres files... Hem treballat junts en llocs diversos, en molts mitjans i molts àmbits. I fa molta vergonya parlar a unes persones que en saben més que tu de les coses que parlaràs. De tota manera, a mi em sembla importat que els periodistes pensem en veu alta i expliquem en veu alta al conjunt de la societat tot el que fem.
Crec que les persones que ens dediquem al món de la informació ens hem explicat molt malament al conjunt de la societat, hem donat una imatge errada, uns paradigmes equivocats que fa que moltes vegades no responem a les expectatives creades per nosaltres mateixos. Si l’objectiu de comunicar el què fem els periodistes és donar un caràcter heroic de la nostra professió, podríem dir que hem tingut un gran èxit. Probablement de les quatre professions que més pel·lícules han produït hi ha la dels periodistes, però jo no els reconec aquests que veig per la televisió. Ara bé, si la nostra funció en explicar allò que fem és intentar donar a la societat unes ulleres adequades per llegir el què fem i, per tant, respondre unes expectatives realistes, aleshores no ho hem fet pas tant bé.
Per a mi, allò que fem els periodistes , alhora de descriure, allò que fem cada dia des que ens llevem fins que pleguem de la feina, és fonamentalment detectar i ordenar notícies, és a dir, anem al món, mirem el món, detectem notícies, que no són el mateix que fets i, sobretot les ordenem. Cada vegada més, passem més estona ordenant notícies que detectant-ne, cada vegada més, les nostres hores, les vostres hores en una feina periodística, pertanyen més a la ordenació que a la detecció de notícies. I aquesta ordenació, en el nostre cas és estrictament funcional. Posem les d’Internacional a Internacional i les d’esports a la secció d’esports, i les ordenem temàticament.
Per tant, el que fem fonamentalment és jerarquitzar-les, al llarg del dia oferim als lectors, oients i espectadors, una visió jerarquitzada, una proposta de jerarquia entre les notícies que hem detectat en mig dels esdeveniments. Si fem això, per què tinc la sensació que hem generat expectatives falses? Doncs, perquè crec que des de la pròpia professió hem llençat a la societat alguns mites que no només són de difícil compliment, sinó que són d’innecessari compliment. Parlo d’aquells mites de la nostra professió que l’equiparen, que l’associen a una visió notarial de la relació amb la realitat.
Quan jo era jove, i a la televisió franquista feien entrevistes amb periodistes, deien allò de: "maestro de periodistas, notario de la realidad". Escolti, no som notaris. No podem ser notaris, no volem ser notaris. Gran professió, es guanyen la vida fantàsticament bé, però no és aquesta professió, és una altra. I no ho dic tant pel que són els notaris, sinó pel que connota ser notari.
La imatge notarial del periodisme connota que hi ha una realitat que és narrada, descrita, que la nostra feina és fer-ne l’acta. Una portada de telenotícies o una portada de diari, és l’acta notarial d’allò que s’ha produït en un àmbit aquell dia o la vigília. A partir d’aquesta realitat hem generat el mite per a mi més perjudicial, perquè és un mite agradable però és impossible; parlo del mite de l’objectivitat. Jo crec que és el nostre principal problema com a periodistes. Perquè és un subconjunt del mite notarial i remet a una idea radicalment falsa, que és pensar que darrera de l’objecte mateix de les notícies hi ha una jerarquia que està en allà i que és independent sobre la nostra mirada dels fets, i que la feina dels periodistes és simplement descobrir-la, però que hi és en l’objecte. És a dir, hi ha un mite, en el qual les notícies ja estan jerarquitzades i, és més important el segrest de 1000 persones a Moscou, que el resultat del Barça contra el Lokomotiv.
Hi ha una jerarquització natural, objectiva de les coses que nosaltres només hem de seguir. Jo crec que això no és cert, crec que la nostra feina no és descobrir una jerarquia natural, una jerarquia objectiva de les coses, jo crec que la jerarquia de les notícies no està mai en l’objecte i sempre en el subjecte. Les notícies no surten del teletip, per fortuna, unes amb tres estrelles, altres amb dues i altres amb una estrella i, el periodista decideix posar a la portada les de tres i als breus les d’una estrella.
Les notícies no surten jerarquitzades del teletip, no entren jerarquitzades del teletip, la nostra feina és jerarquitzar-les amb una determinada feina de subjectivitat. El mite de l’objectivitat, que va associat al mite de la importància, ens porta a fer una feina que no és la nostra i ens porta a presentar la nostra feina d’una manera que no podem complir. Si el mite de l’objectivitat fos cert, si dintre de cada fet hi hagués una notícia i només una, amb un diari, una televisió o una ràdio ja passaríem. En tot cas, aquests mitjans competirien per l’habilitat tècnica en fer més bé la única cosa que es pot fer més bé, que és descobrir la jerarquia real de les coses.
Jo he estat director d’un diari. Cada dia a aquesta hora [les 10 del matí, aproximadament] hi ha algú que truca al diari i diu: "com pot ser que allò meu vagi a la pàgina vint-i-tres i allò altre vagi a la pàgina setze, quan és obvi que això meu és més important". D’entrada mai és obvi què és més important, però jo li discuteixo la seva terminologia. Allò que ens serveix als periodistes per jerarquitzar no és allò que té més importància sinó el que és més interessant. Ja sé que la paraula és menys solemne, però crec que és més precisa. En la portada d’un diari no hi ha el què és més important sinó el què és més interessant.
La importància forma part de les coses que poden ser objectives o importants en elles mateixes, mai són interessants en elles mateixes, sempre ho són segons per a qui. Per tant, per a mi això introdueix un factor fonamental de la feina periodística, nosaltres interpretem l’interès dels nostres lectors, oients i telespectadors. Nosaltres la feina que fem és la interpretació dels interessos informatius de les persones a les que ens dirigim.
Per això havia demanat que en el títol de la lliçó d’avui sortís la paraula clau és confiança. És a dir, si nosaltres no som, que crec que no som, els notaris de realitat, si no som els defensors d’una veritat que ens va ser revelada en el Sinaí i que per tant anem contrastant cada dia pel món. Si no som això, què som? Jo crec que som delegats, i això ens fa molt modestos i humils.
De vegades m’ha tocar parlar davant de la societat civil organitzada i la meva descripció dels periodistes, per exemple davant de pares d’institut els hi dit: vostès tenen molta feina i els interessa el què passa al món, però no tenen temps de mirar-se el món. Què fan, agafen uns professionals, altres dirien uns mercenaris, jo no sóc partidari d’aquest terme i, els diuen miri el món per mi, no per vostè. Per tant, demà vostè demà m’explica, no allò que li ha interessat a vostè del món, sinó allò que m’interessa a mi. I això ho muntem a partir d’un contracte de confiança.
Un contracte que val un Euro per escrit i que val no sé quant per ràdio i televisió. Allò que fem nosaltres és complir un contracte de confiança. Hi ha una gent que ha confiat en nosaltres a delegat en nosaltres la mirada sobre el món i, l’elecció i la jerarquització a partir d’aquesta elecció i dels seus propis interessos. Nosaltres interpretem aquests interessos, bé o malament, amb encert o sense. És a dir, nosaltres trenquem el contracte de confiança quan allò que estem presentant com l’acompliment de la nostra funció no correspon als seus interessos, sinó als nostres interessos, siguin corporatius, polítics o empresarials.
Trenquem aquest contracte de confiança quan el lector diu vostè quan està fent aquest diari no pensa en mi, sinó en vostè, no està pensant en allò que m’interessa conèixer a mi, està pensant en allò que a vostè li interessa fer-me conèixer. M’està traint la confiança, està jugant a un joc que no és el que havíem establert.
La nostra relació fonamental, el nostre bé màxim, la matèria primera que hem de conrear en la nostra relació amb la societat és la confiança. El públic ha de confiar que ens estem mirant el món en nom seu. Per tant, cadascú té les dèries que té. Jo tinc dèries com a periodista i com a persona, una d’elles és el Pròxim Orient. Com a tema i punt de vista.
Jo era director del diari Avui, i cada dia com a responsable d’aquest rotatiu obro el diari amb una cosa que per a mi és increïble: els tres diputats del Shas i els quatre del Partit Nacional Religiós s’han discutit i, per tant, pot ser que l’any 2005 hi hagi una crisi de govern... La gent dirà que estic sonat, per què he de fer un contracte de confiança amb aquest diari que està posant això a portada. És a dir, en la mesura que el lector, oient o telespectador descobreixi en la seva jerarquització una dèria nostra, l’aplicació d’una mania o d’una excentricitat, aquest contracte de confiança es trenca. I els deia que, en part, és obvi, i en part, discutible, és una visió personal i per tant, no necessàriament compartible. Jo crec que aquest és el nucli de la nostra relació com a periodistes amb la societat.
Per explicar-ho a gent que no és de l’ofici feia servir exemples d’estar per casa. Una prova quotidiana d’aquesta confiança . Una part dels diaris és la crítica, no en el sentit ampli, sinó en allò concret, crítica de diaris, de ràdio o de televisió. Durant uns anys en els diaris a la pàgina de televisió hi ha un apartat sobre les pel·lícules del dia. I allà et posen un nombre d’estrelles. Quin contracte de confiança hi ha aquí? Un de molt de molt clar: jo no he vist les pel·lícules, aquest senyor les ha vist. Per tant, jo confio en el seu criteri i quan posa cinc estrelles vol dir que m’agradarà i, quan en posa una, vol dir que no. Per tant, aquí hi ha un contracte de confiança, que és la que funciona amb la crítica de llibres, teatral, etc...
A vegades funciona al revés, perquè les que li agraden a ell no m’agraden a mi. És igual, perquè a mi m’orienta. Ara, he d’estar convençut d’una cosa, s’hi posa cinc estrelles a una pel·lícula és perquè pensa que m’agrada a mi. No perquè aquesta és la pel·lícula d’Antena 3, aquest diari té accions a aquesta televisió i per tant hi posa cinc estrelles encara que sigui nefasta perquè hi té interessos. Si jo penso que les cinc estrelles no les ha posat pensant en mi, sinó que en aquell diari ja li va bé que miri aquella cadena, es trenca el tracte de confiança. Això és un exemple d’estar per casa, però en metàfora és el pa de cada dia.
Si jo penso que una notícia està a la portada d’un diari o a un sumari de telenotícies, no pas perquè els periodistes que la fan creguin que m’interessa a mi, sinó perquè els seus interessos empresarials, ideològics o les rareses dels professionals han fet un altre nivell d’interpretació, la confiança s’ha trencat. Per tant, contra la desconfiança em aquest terreny, cal mitjans neutres? No. No hi ha mitjans neutres o no subjectius. Tot mitjà aplica una subjectivitat i pacta una subjectivitat amb un sector d ela societat. Tot mitjà es mira el món des d’un lloc, a vegades físic, no ideològic, sinó simplement territorial. Els de Terrassa no els interessa el que passa a Sabadell . Vull dir que, el Diari de Terrassa, on vaig treballar amb algun company que està aquí anys i anys, no posa a portada les notícies de Sabadell. Vol dir que el què passa a Sabadell no és important? No, vol dir que el teu pacte amb el teu lector, significa primar, subratllar un aspecte territorial, en altres, un de temàtic. Que bèstia com a concepte, però que difícil aplicar-lo al dia a dia.
El mateix exemple passa a la premsa esportiva. Aquesta a pactat amb el seu lector que allò que els interessa són els esports. És rar, com la premsa econòmica, però en comptes de primar que ens interessa allò de Terrassa i no el de Sabadell algú li interessa pactar el resultat del Lokomotiv i, no li interessa que hi hagi un comando Txetxè en un teatre de Moscou. És un pacte bilateral, construït per tempteig. És un pacte que vas proposant i et van acceptant la proposta.
Per tant, no hi ha diaris, teles, ràdios que es mirin el món des de fora del món, tots se’l miren de dintre del món. Per tant, la solució per a un pacte de confiança no és la neutralitat, no és l’explicitut en la presa del punt de vista. És a dir, jo no crec que hi hagi mitjans neutrals, o que n’hi hagi d’haver, o que hi hagi mitjans que no estant fets des d’un lloc. El que dic, és que han de dir des de quin lloc estan fets, i això ha de ser clar i s’ha de posar cada dia a la portada s’hi cal. El pacte exigeix explicitut. Per tant, jo dic que sóc un diari d’esports i no vingui a buscar la notícia dels txetxens perquè no la trobaran.
També l’explicitud ideològica i l’empresarial. Jo crec, que a vegades, sobretot en un període paradigmàtic, jo feia de professor a l’Autònoma d’Opinió Periodística, que va ser la guerra de les plataformes digitals, cadascuna estava vinculada a un diari. Tu no entenies la informació política del dia sinó coneixies com estava la guerra digital. I no vull senyalar a cap diari, però va haver-hi un moment que TV3, que tenia els drets del Barça, estava pròxima a una de les dues plataformes, que a la vegada estava pròxima a un diari. Quan TV3 jugava pel Barça i en favor d’aquella plataforma, llegies el diari i deia: "Pujol es un gran estadista, hombre de estado, que visión del mundo". Fantàstic! L’endemà es barallaven pel tema del futbol, en una cosa que no hi tenia res a veure es barallava TV3 i la plataforma en qüestió i ja ho tenies: "Pujol, ahora, sí que no", però parlaven d’una altra cosa. Recordo textualment d’una vista a Andalusia que titulaven "Pujol esta vez se ha equivocado, ha puesto la pata".
Et preguntaves que havia fet el Pujol; sembla bastant el mateix. Quina era la diferència? Una cosa que passava en una guerra pels drets del futbol a quilòmetres de distància conceptuals. Per tant, saber qui són les empreses, saber quins interessos tenen les empreses, és bàsic per establir aquest pacte de confiança. Si penso que algú deixa bé el Saló de l’Automòbil d’un any, perquè troba que és fantàstic, hi ha confiança. Si penso que el deixa bé, perquè el director del diari és el president del Saló de l’Automòbil, i per tant, el facin com el facin sempre el deixaran bé, doncs tinc un problema de desconfiança i, no vull senyalar a ningú i és un exemple amb voluntat inofensiva. Perquè en podríem treure de tots, de tots els diaris, teles i ràdios.
Cal transparència, claredat i, explicar quins són els propis interessos empresarials, que són legítims i que s’hi valen, però que han de quedar clars. En aquest sentit, no té cost i es barat posar-se amb els mitjans públics. Aquests, normalment, són els que el seu punt de vista és més explícit, més transparent i tenen uns interessos que es poden detectar més fàcilment i són els més controlats.
Televisió de Catalunya té el control d’un consell d’administració nomenat pel Parlament, d’una comissió de control del Parlament i del CAC; que pot parlar de tot, però que li fem més cas nosaltres que qualsevol televisió del món. Per tant, el nivell de filtres i control és gran i en conseqüència contra el mite de les televisions i ràdios públiques –els diaris públics no existeixen- que són incontrolats, doncs crec que molt sovint són més clars els seus interessos, el lloc des d’on miren el món i, per tant, més controlats.
Hi ha un últim aspecte, sobre el contracte de confiança que em sembla important. Contracte de confiança vol dir explicitut en els punts de vista, transparència sobre els teus interessos i, per entendre’ns: quan tu poses cinc estrelles a una pel·lícula ho fas perquè tu creus, i el lector sap que és així, que li agradarà la pel·lícula i no a tu perquè t’interessa col·locar-la. Jo crec que aquest és el fonament d’un contracte de confiança. Un altre aspecte, és l’absència de zones dogma.
Cada vegada que em toca fer una xerrada sobre periodisme amb gent que no és del gremi, sempre et retreuen les mateixes coses: "vostès sempre treuen notícies negatives, no podrien parlar de les coses que van bé". Jo sempre els dic el mateix, el periodisme parla del que és excepcional, el dia que només publiquem bones notícies vol dir que el món està molt malament. El dia que l’excepció sigui que les coses funcionen, malament. Quan treballava al Diari de Terrassa ens deien que només parlàvem de les fàbriques que tancaven, el dia que el titular sigui: "Avui Aymerich i Amat ha obert i han treballat normal", estem al límit de les possibilitat de la ciutat.
L’altra qüestió és aquella que diu que vostès saben que hi ha terrorisme perquè el franctirador de Washington surt l’endemà al Washington Post i se’n parlarà. Cada any -tu Salvador [Alsius] ho deus recordar- quan comença l’estiu ve a TV3 el cap dels bombers i demana que posem pocs incendis als telenotícies. No perquè pensi la gent que els bombers ho fan molt bé, sinó perquè quan hi ha incendis hi ha més focs. És a dir, quan ensenyes imatges de foc a la televisió, i a més, i dones relleu, hi ha gent que està a casa i diu vaig a cremar alguna cosa. És a dir, veure aquests incendis per la televisió fa que n’hi hagi més. Publicar suïcidis en un diari local, sempre s’ha dit que provoquen suïcidis.
Quan tu vas a una reunió amb gent de fora d’aquest negoci [periodisme] et diuen: "escolti no parlin vostès de terrorisme i no n’hi haurà, no parlin d’incendis i no n’hi haurà, no parlin de suïcidis i no n’hi haurà". I és quan jo reprenc la meva idea del contracte de confiança, perquè penso que no pot ser que un lector compri el diari aquest matí i digui que ara m’explicaran allò que m’interessa saber a mi menys allò que m’interessaria saber, però que per una causa noble, pensen que m’han d’ocultar. Això és trair la confiança. És dir, si jo quan llegeixo el diari dic que ha passat al món que m’interessi a mi i penso que és tot el que diu el diari, més set atemptats terroristes, però no me’ls expliquen perquè no hi hagi terrorisme, no me’ls expliquen per una raó d’Estat, doncs ha de ser socialment fantàstic, ara, a mi m’han traït el pacte de confiança. L’oient, el telespectador i el lector han de tenir la convicció que tot allò que li interessa saber, tot allò que hem pactat i mirem en nom seu, li expliquem.
Ara, acabo. Confiança no és igual a credibilitat, crec que estaríem tots d’acord en combatre el mite de l’objectivitat, aquest invent que hem fet els periodistes dient el què és objectiu crec que és una trampa que ens impediria fer de periodistes, ens obligaria a fer de notaris. Per tant, és una altra història, no podríem fer titulars, ni organitzar leads. Si això de l’objectivat fos cert, hauríem simplement de descriure i això és feina del notari. Crec que ens posaríem d’acord que és un mal mite i que l’hem de substituir per un altre mite. Objectivitat no és la paraula, però no podem mentir...
A vegades en aquestes converses amb persones que no són de l’ofici els dic que els periodistes hem d’interpretar els interessos dels nostres lectors, aleshores l’Sport dirà avui: "Barça 3-Lokomotiv 0", perquè el lector de l’Sport el seu interès és que el Barça guanyi. Doncs no, hi ha un principi que són els fets, les opinions són lliures, però els fets són els que són. Per tant, objectivitat no és la paraula, crec que és credibilitat, però aquesta és un subconjunt de confiança. És a dir, perquè hi hagi confiança hi ha d’haver diferents coses, entre elles credibilitat. Aquesta és una paraula que vol dir pensar que el que hi ha en el diari d’avui o el Telenoticies d’avui, és veritat, i això sí passa.
Si em diuen que el Barça va guanyar jo no puc dubtar d’això, és obvi, però ho ha de ser igual quan em parlen del pressupost o quan em parlen dels morts de la guerra del Golf. La credibilitat és convicció amb la veracitat. Però la confiança és més que això. No només es creure que tot allò que hi ha és veritat, sinó a més tot allò que s’ha fet, s’ha jerarquitzat i s’ha pensat pel meu interès, i no per un interès que se’m vol amagar.
Jo suposo que dir a una gent que serà periodista o que és periodista "desitjo que mereixin la confiança dels seus lectors" és com a objectiu una cosa poc emocionant, ho és més pensar que siguin com el Robert Redford hi descobreixin el Watergate, o siguin el periodista de "Sota el foc" o de guerra... Això és més emocionant, més èpic i fantàstic, ara crec que no és un objectiu menor, personal, pensar que estem aquí per fer aquesta feina per donar resposta a la confiança de la gent. Em sembla que no és menor perquè, al marge de la professió, jo crec que la matèria primera del segle XXI és la confiança. La cosa més valuosa, més que el petroli, fins i tot, més que la informació serà la confiança.
Nosaltres no podem saber de tot, nosaltres no podem fer o conèixer de tot, vaig tenir una conversa en aquest sentit amb gent del món de la sanitat, i em deien que el més important de tot és la confiança, això funcionarà si hi ha confiança entre el pacient i el metge. Els polítics quan fan campanya electoral abans demanaven el seu vot, ara demanen la teva confiança. Tinc la sensació que aquest és el terme essencial, confiar vol dir haver pactat tenint la seguretat que el pacte es complirà. Haver delegat i tenir la sensació que la delegació és efectiva. Al cap i a la fi, netedat en el compliment de les regles, fixar i vetllar pel seu compliment.
Si com a periodistes, vostès en el futur i, nosaltres en el present, aconseguim mantenir i merèixer la confiança de la gent, jo crec que podem estar més que satisfets, podem estar el que alguns ja estem a hores d’ara, podem estar orgullosos. Moltes gràcies.