LA FRAGMENTACIÓ DE PÚBLIC A LA
PREMSA: SER HOME O DONA NO ÉS INDIFERENT. El cas de les revistes juvenils
femenines
Mònica Figueras Maz - Universitat Pompeu Fabra
Un segon front informatiu: les revistes femenines
La recerca històrica en periodisme ha dedicat poca atenció a las
publicacions periòdiques especialitzades, “ocupada como suele estar en su
temática mayor, los diarios” (Espinet, 1989: 50). El poc que s’ha investigat en
premsa no diària no ha vingut majoritàriament del periodisme sinó de les disciplines
que tractaven les revistes (pedagogia, sociologia, literatura, medicina..) i,
per tant, es tracta d’estudis parcials que dificulten l’avanç científic. No
obstant, aquest segon front informatiu, com anomena Espinet, mereix especial
atenció perquè és indicatiu dels canvis socials.
Aquest autor distingeix, dins del segon front informatiu, les
publicacions periòdiques no diàries d’informació general i les especialitzades
en una determinada matèria o destinades a un públic concret (revista mèdica, de
pedagogia, infantil, de modes, full parroquial, etc.). Defensa que les segones
són decisives en molts temes “tanto por lo que hace a la expresión de la
sociedad civil organizándose para llevar a cabo actividades globales (ateneos,
etc.), como laborales (sindicatos, etc.), como también en lo referente a
sectores específicos de actividad y de público creados por la nueva sociedad de
comunicación de masas” (Espinet, 1989: 69). Un d’aquests nous públics creats és
el juvenil femení.
A diferència de la pretensió d'universalitat de la premsa d'informació
general, les revistes busquen l’exclusivitat, és a dir, centrar-se en
determinats aspectes intencionadament, en aquest cas, la realitat de la dona.
La majoria d’investigadors han classificat la gran varietat de revistes
dirigides a dones en tres grans blocs, amb diferents matisos[1]:
revistes sobre ‘temes de dones’, revistes ideològiques (polítiques i
religioses) i revistes feministes. D’entre elles, les primeres, han estat les
menys estudiades, potser per prejudicis dels investigadors. Però, tot i que
d’entrada puguin semblar un objecte d’estudi banal, analitzar-les és un
exercici molt enriquidor perquè “los enfoques periodísticos, psicológicos,
sociológicos, pedagógicos, morales, económicos, estéticos, literarios y artísticos
tienen aquí un punto de confluencia (...)” (Vázquez, 1981: 13)
Al llarg de les pàgines es pot comprendre la història
de les costums de cada època i a diferència de la premsa del cor, que tracta de
la vida dels altres, la premsa femenina transmet regles morals i constata la
quotidianitat. Per això, per comprendre la realitat de la dona que construeix,
és interessant l’anàlisi d’aquesta premsa. I encara més ho és la juvenil,
perquè s’adreça a un col·lectiu en formació de la identitat i perquè és un dels
pocs mitjans que encara consumeixen els joves[2].
Abans d’analitzar la construcció de la realitat de
les adolescents que fa la premsa juvenil femenina després de 25 anys de
llibertat d’expressió cal fer un breu repàs a la història per comprendre millor
el fenomen.
A Espanya la premsa
femenina es consolida a finals del segle XIX. En són un exemple La Moda a Cadis (1842-1929), El Correo de la Moda a Madrid
(1851-1886) i El Periódico de las Damas
(1882). Com en el cas de França, aquest tipus de publicacions s’adreçaven a les
classes aristòcrates, altes i urbanes perquè, a banda del preu, la majoria de
les dones de l’època no sabien llegir. En aquest sentit, tot i que en l’epígraf
hi digués “premsa per a les dones”, només la llegien un petita minoria d’aquest
col·lectiu (Jiménez, 1992: 17-22 ).
Neixen algunes revistes feministes com Ellas o
La Mujer i ja al segle XX, el setmanari catalanista Or i grana.
La majoria de publicacions per a dones que van apareixent, incloses les
feministes i literàries, també tracten temes de bellesa, llar i moda. Després
de la Guerra Civil dominen el panorama les revistes per a dones editades per la
Falange, amb la Secció femenina (Medina, Consigna), i l’església, amb
Acció Catòlica (Misión, Senda y Cumbres).
Al 1959 neix Ama, patrocinada per uns
supermercats; al 1963, Telva, genuïnament espanyola; i al 1964, Mia.
Des de juliol de 1965, i només per uns quants números, Telva va incloure
un suplement “La Voz de Telva” sobre actualitat i política. Per aquestes
publicacions l’obertura de Fraga i la llei de premsa de 1966 van tenir poca
incidència. Al contrari, gràcies a la publicitat van gaudir de major llibertat
i renovació tècnica. “Las revistas femeninas y familiares también perfeccionarán
su presentación y ampliarán el número de temas que pudieran interesar a la
mujer o a la familia” (Roig, 1977: 140).
Greca i Dunia arriben al 1976 i 1978 d’Alemanya. Al
1986 és l’entrada massiva dels grans grups estrangers: Elle (tot i que
ja havia arribat a finals del 60); Marie Claire; Vogue, Cosmopolitan.
A 1992 el grup espanyol Zeta treu Woman. Pel que fa a les revistes
juvenils femenines, al 1988 apareix la primera a Espanya, Chica (hoy),
que ja ha desaparegut del mercat; i al 1989 neix Ragazza (a la última).
Als 80 neixen també les revistes juvenils musicals (Super Pop i més tard, Bravo)
i als 90 les de temàtica general You i Mujer 21.
Paral·lelament a aquests orígens, les revistes
juvenils femenines són també deutores de les historietes juvenils femenines o
còmics femenins (a cavall entre el gènere periodístic i el literari). Apareixen
durant els anys 40 a Espanya, en plena postguerra, “como manifestación de la
radical separación que existía entre los sexos, hecho que conducía también a
una especificidad en las lecturas” (Domínguez, 1988: 120). La característica, a
nivell formal, d’aquestes publicacions és la primacia de la imatge sobre el
text i, a nivell temàtic, els símbols femenins a partir dels quals es
desenvolupaven les narracions que, en alguns casos, tenien força intenció
moralitzant. N’és un exemple Mis chicas,
el primer tebeo per a nenes que neix a Espanya[3].
Més tard apareix la col·lecció Rosas Blancas on els protagonistes masculins deixen de ser prínceps
per convertir-se en metges, advocats o pilots; és “la nueva pléyade de caballeros en
busca de una dulcinea más próxima y asimilable con la imagen de la mujer de los
años sesenta” (Domínguez, 1988:
122). Al noi se’l prepara pel rol que ha de desenvolupar en la societat, i per
això els còmics presenten herois (Capitán
Trueno, Flash Gordon...); a la noia, també. Als 70 apareixen publicacions
com Guendalina o Serenata, on es presenten ídols musicals i del cinema. La imatge de
la dona que reflecteixen gira al voltant de dos únics pols: la bellesa, el
valor més important per una dona perquè és l’ham per atraure marit i aconseguir
la felicitat; i les virtuts consubstancialment femenines: resignació,
humilitat, paciència o bondat.
Si bé no hi ha heroïnes en els còmics femenins, sí
apareixen noies que treballen, però en feines que la moral del moment accepta
com a pròpies, màxima aspiració o parèntesi fins el matrimoni. En són un
exemple Liliana, azafata del aire o Belina, aventuras de una secretaria.
Aquestes publicacions i moltes d’altres que apareixen posteriorment responen a
un mateix patró on la representació de la dona és l’expressió de la
‘feminitat’, és a dir, una imatge de la dona lligada als atributs físics en
relació a la moral de l’època.
Lily i Christie (traduïda en part de l’anglès) eren revistes d’humor
amb consultoris, correspondència, horòscop... Una altra revista per a
adolescents va ser Astil, amb entrevistes a famosos, música, televisió,
correspondència, consultoris, concursos, reportatges... Una iniciativa
pedagògica editada per especialistes va ser el tebeo El Acordeón. Els
salesians editaven també publicacions juvenils, com J20 (tebeo) i En
Marcha (d’informació general: política, música i actualitat propera als
adolescents). En català existia Cavall fort, editada pels secretariats
catequístics de Girona, Vic i Solsona; Tretzevents (anomenada L’infantil
en un principi) del seminari de Solsona; en euskera, Ikastona i Kili-kili, la primera amb fins morals i
la segona més recreativa; i en gallec, Vagalume, per conservar l’idioma
i cultura; entre moltes altres.
Bartolomé Crespo fa una distinció entre la finalitat dels dos tipus de
publicacions juvenils, ‘revistes’ i ‘tebeos’ (Bartolomé Crespo, 1981: 312).
Creu que al darrera hi ha dues concepcions ben diferents: una, en virtut del
què el nen/jove necessita, l’altre, en funció del consumidor. Dues maneres
d’entendre l’infant que han coexistit durant anys però que finalment, i a causa
del cessament de la protecció estatal, l’equilibri es va trencar a favor de les
revistes. La imatge triomfa i el mercat s’inunda de revistes que volen satisfer
els nous gustos dels joves. La premsa més pedagògica de l’origen ha
desaparegut.
L’any 1967 es va crear el “Estatuto de Publicaciones
infatiles y juveniles” per tal de evitar efectes nocius en els nens i joves.
L’objectiu era regular jurídicament el fenomen per la transcendència social que
tenia. L’estatut exigia que el director de les revistes tingués un diploma
específic en publicacions per aquest col·lectiu i descartava per aquesta tasca
els sancionats pel “Jurado de Ética profesional”, els separats de funcions
docents, els que havien sigut privats totalment o parcialment dels drets
inherents a la pària potestat, o castigats alguna vegada per infracció de les
disposicions del propi estatut. L’any
1975 Andrés Romero publica un codi ètic per als mitjans de comunicació
infantils i juvenils però a títol de recomanació, sense cap efecte vinculant.
Actualment no existeix cap regulació sobre aquest tipus de publicacions i els
continguts actuals no passen cap control. La premsa juvenil ha esdevingut un
producte únicament comercial. No obstant, el rerafons moral del rol tradicional
de la noia segueix sent el mateix després de tants anys de democràcia i
igualtat de drets.
I les revistes masculines?
A diferència de la premsa femenina, la primera
definició de la qual és el gènere del públic receptor, les publicacions amb
majoria de lectors homes no es consideren masculines. “La acuñación audiencias
masculinas no existe. Ahí la práctica significante es el para todos” (Fagoaga,
1995: 134). I, en canvi, l’audiència femenina es considera com un públic
homogeni amb idèntiques necessitats entre elles i diferents respecte les dels
homes.
És cert que existeixen algunes publicacions dirigides
explícitament a homes. Pérez Iriarte associa el naixement de les publicacions
masculines amb les revistes eròtiques[4]
(1986: 230). Més tard, als 80 neixen les revistes Hombres Dúnia, Varón y
Hombres de Hoy que pocs anys després desapareixen. La dona apareix també en
molts casos com a objecte sexual. Al 1986 apareix el que es coneix pròpiament
com a revista masculina Man, rèplica de les revistes femenines d’alta
gamma. Aquestes publicacions adreçades a ells, ja no són aquelles basades en el
“mascle” sinó que la identitat que els confereixen és diferent, un home molt
més sensible respecte els altres i que es preocupa per la cura personal. No
obstant, segurament els nous elements identitaris dels homes no responen tant a
una necessitat pròpia sinó imposada, per la publicitat. Calen nous mitjans que
segmentin l’audiència en públics molt definits a qui poder vendre productes
comercials.
Almudena Sánchez, ex-cap de producte de la revista Quo,
classificava les revistes masculines en: divulgació, evasió i moda, informació
general[5].
Ganzabal (1996) considera discutible aquesta classificació perquè inclou com a
masculines revistes com Fotogramas o Conocer i, per tant, exclou les dones de qualsevol altre interès que no
sigui la llar.
En canvi, no existeix cap publicació d’àmbit general
dedicada als nois. Els adolescents compren revistes de cotxes, informàtica,
esports, música o videojocs però no disposen de cap revista juvenil masculina.
Malgrat que als Estats Units, per exemple, existeix una àmplia oferta de
publicacions per aquest col·lectiu[6],
al nostre país no n’hi ha cap. Com es pregunta Vicente Verdú, “¿no les importa
a ellos gustar, saber qué piensan las chicas, qué hacer con su acné, cómo ganar
‘sex appel’ o cómo reducir las grasas?[7]
El mateix autor troba l’explicació en “el aún predominio de la idea maschista
de la virilidad o de una virilidad demasiado ráncia”.
La realitat però, és que han anat apareixent i desapareixent
constantment noves publicacions
adreçades als homes que no han acabat de quallar. Però malgrat tot, que
apareguin i trobin un mercat d’homes que les compren[8],
és ja significatiu a efectes del canvi en la definició de rols de gèneres i en
una més àmplia identitat masculina. “Las revistas masculinas están ahí
proponiendo diferentes vías. Y son todo un síntoma” (Gallego, 1990: 99). Ara
bé, el simple fet que existeixin publicacions femenines demostra que néixer
home o dona no és indiferent pel desenvolupament de la pròpia individualitat
(Gallego, 1990: 198). La diferenciació d’audiències és un senyal
“d’anormalitat” democràtica; en 25 anys la premsa poc ha avançat en la igualtat
de gèneres.
La història és androcèntrica; ha ignorat sistemàticament les dones
perquè s’han mogut “en el terreny de la vida privada“ (Segura i Selva, 1984:
7-12). La premsa d’informació general, en bona part, també. L’atenció és
restrictiva a allò que passa en una part de la realitat social, als escenaris
públics on actuen els homes adults dels grups dominants (Moreno, 1995). La
dicotomia entre allò privat i allò públic ha prestigiat als homes perquè eren
els protagonistes dels afers de l’espai públic i, conseqüentment, les dones han
estat ignorades de la història i de la premsa d’informació general. Així només
han aconseguit la categoria d’esdeveniments ‘històrics’ els que feien
referència a l’esfera pública, com guerres, tractats, governs, etc. Aquesta
retallada de la realitat social per construir la realitat informativa ha creat
una memòria col·lectiva determinada (Abril, 1995: 155).
Els diaris s’han basat tradicionalment en tot allò
que feia referència a l’àmbit públic, espai propi dels homes, d’aquí es desprèn
que inicialment es dirigien a ells. L’espai públic ha connotat sempre
rellevància mentre que l’espai privat, intranscendència, és a dir, allò no
significatiu ni periodísticament ni socialment. La llar es presenta des de
l’inici com “un mundo exclusivamente femenino, lejos de tensiones, donde no
tienen lugar los problemas políticos o sociales y en el que todo se reduce a lo
meramente cotidiano” (Domínguez, 1988: 114). La llar esdevé un espai no només
físic sinó també una concepció vital.
“El hogar, como reducto para las relaciones interpersonales gratificantes, para reponer fuerzas físicas y psíquicas. Y para que el hogar sea ese remanso de paz frente a las turbulencias del mundo exterior (la idea de lo privado como reducto de libertad del pensamiento liberal), para que nos proporcione esa dosis diaria de energía que necesitamos fuera de él, para que nos relaje de las tensiones acumuladas durante el día, hay que cuidarlo y mimarlo con la veneración con que se cuidaban los templos sagrados” (Gallego, 1990: 52).
Des de Grècia fins avui ha existit aquesta separació
d’espais. Segons Fontcuberta, però, la noció de privacitat té una història més
recent: la reforma protestant[9].
Luter recomana la dimensió transcendent de reflexió personal per poder
salvar-se en l’altre vida, per tant, privacitat. En el liberalisme tenir cura
de l’àmbit privat esdevé un ideal normatiu, entès con un espai de sobirania
individual. Es delimiten, aleshores, dues esferes de competència, la pública o
de l’Estat i la privada o de l’individu; l’àmbit de la necessitat i el de la
llibertat respectivament (Fontcuberta, 1990: 54-55). Més endavant, el concepte
de privacitat es substitueix pel d’individualisme, que passa de tenir
connotacions d’aïllament social a tenir-ne de positives. La privacitat com a
necessària per a la llibertat perquè és on no hi ha possibilitat de control
social. Però malgrat aquesta perspectiva de l’espai privat com a reducte de
llibertat, no gaudeix del mateix prestigi que l’espai públic. A més, la
llibertat d’expressió en l’espai públic ha estat, com sabem, relativament
recent.
L’aparició de la premsa femenina no és una qüestió ingènua
ideològicament sinó que es deu al projecte il·lustrat de l’educació. A finals
del XVIII la premsa, a més de notícies, transmet instruccions formatives a cada
tipus de públic. La premsa dirigida als homes no considerava les dones. Així la
premsa d’informació general s’erigeix com a pròpia dels homes i es crea una
altra dirigida específicament a les dones; s’evita que una interfereixi en
l’altre.
“Una
prensa femenina que nacerá para mostrar la casa del padre o del marido –la
mujer no tiene casa- en la que las mujeres son representadas ejecutando sus
deberes. Si no se ciñe a estos deberes – que suponen ‘todo lo que tiene que
hacer en este mundo’-, la prensa de referencia en su proceso de legitimación de
lo que las élites dominantes dicen, expulsará de la realidad comunicativa
cualquier otro deber que las mujeres se autoimpongan. Será la prensa femenina
la que registrará de modo recurrente cuáles son los deberes del género”
(Fagoaga, 1995: 131).
Així, a la premsa d’informació general, o poderosa
com la denomina Fagoaga, ja no li cal tractar cap tema ‘de dones’, més enllà
dels que fan referència a les seves obligacions, i en cas de tractar-ne - perquè el fet és tan important que no es
pot ometre -, l’estereotiparan, com es va fer amb el moviment sufragista o amb
el renaixement del feminisme. La intenció final era posar les dones en el ‘seu
lloc’ com a col·lectiu, en canvi, els homes se’ls representa com a individus
(Fagoaga, 1995: 131). Així, la premsa d’informació general facilita l’aparició
de la premsa femenina i difon normes morals simultàniament .
“El público femenino es un proyecto de la
prensa moral y después prensa femenina que muestra de modo explícito y
recurrente en imágenes la estabilidad de esas relaciones que socialmente están
marcadas a esas alturas de la modernidad por la clamurosa expulsión de las
mujeres del contrato social y su silenciosa inclusión en el contrato sexual”
(Fagoaga, 1995: 132-133).
D’aquesta manera s’aparta les dones, sense el seu
consentiment, de la premsa d’informació general, és a dir, se les desarticula
com a públic, però, alhora se’ls crea un lloc a mida que contribueix a la
reproducció dels seus rols. És la mateixa premsa la que funda un ‘públic
femení’ a través d’una premsa específica per a elles que tindrà gran acceptació
perquè ofereix un diàleg constant on “se ven representadas y contribuyen con
autoimágenes, se autorrepresentan” (Fagoaga, 1995: 133).
La radical diferenciació i jerarquització d’esferes s’ha perpetuat avui
dia i es continua considerant d’interès general només els assumptes públics
(Abril, 1995: 154). D’aquesta taxonomia es desprèn que l’important és que la
dona abandoni l’espai privat i entri en el públic. Per tant, els mateixos
paràmetres patriarcals de la realitat que ens ha sigut imposada.
“Una redefinición del rol
del género femenino que sólo introduzca modificación con respecto al
significado del concepto de rol en el ámbito público no supone una sustancial
redefinición del rol del género” (Sánchez Leyva, 1999: 155).
Les conseqüències, doncs, són les mateixes: seguir
amb un mirada androcèntrica sobre la realitat. “Mirada que primero define y
distingue los dos ámbitos, luego adscribe los varones a lo público y las
mujeres a lo privado para, por último, jerarquizar estos dos lugares relegándonos
al ‘poco importante’” (Sánchez Leyva, 1999: 155). I, en aquest sentit, els
mitjans de comunicació no contribueixen al canvi perquè reforcen la
fragmentació d’espais i per tant, contribueixen a la reproducció de valors i
rols. D’aquesta manera uns fets o protagonistes es sobre o infravaloren segons
la secció on s’ubiquen[10].
La divisió de la realitat en seccions tal com fan els
mitjans dificulta la contextualització i, en conseqüència, la comprensió de la
realitat com un continu. La separació fictícia beneficia la racionalitat i les
rutines de producció dels mitjans però ignora que el motiu d’aquesta separació
és un procés d’interpretació, que no és objectiu. “Lo que en realidad es una
ruptura podría decirse epistemológica, pasa a ser una ruptura ontológica” (Sánchez
Leyva, 1999: 161).
Per què les dones no llegeixen diaris?
Els estudis d’audiència demostren que a partir de mitjans de segle
passat els lectors de premsa d’informació general disminueixen. Tot i el major
nivell d’escolarització i alfabetització, cada cop es llegeixen menys diaris.
Les dones no s’han interessat mai pels diaris tant com els homes perquè, com
hem vist, és un discurs que les exclou i que s’allunya de la seva realitat
quotidiana. En la premsa espanyola la dona està fora de l’agenda pública
(Fagoaga, 1985). A la majoria de les dones els temes que les preocupen no
entren en el concepte tradicional de notícia[11].
En canvi, sí que s’han interessat per la premsa femenina perquè “construye un
discurso en el que, de una manera u otra, se siente implicada” (Gallego, 1990:
24-25). Els diaris presenten una realitat que poc té a veure amb la vida de
moltes dones. Molts temes que afecten la quotidianitat de les dones, com la
situació d’opressió o desigualtat que pateixen, són tan comuns i acceptats que
no tenen entitat de notícia.
“Hoy el comportamiento de los medios de comunicación social está desintegrado de la sociedad y no refleja todas las perpectivas y puntos de vista existentes. Actúan recortando y seleccionando-, según la escala androcéntrica de valores nunca explícita-, la realidad (...)” (Fainholc, 1993: 13)
Van Dijk creu que les notícies mai aborden aspectes
de la vida de les dones com la seva història, lluita política, situació de mà
d’obra barata, la llar...el domini masculí en els mitjans de comunicació
reprodueix el que regeix a la societat (Van Dijk, 1990). Només ocupen pàgines
de diaris quan malauradament acaben en morts. Natividad Abril (1994), en
l’estudi que fa de la premsa basca, diu que els diaris estan fets des del punt
de vista dels homes i per als homes, visió del món coincident amb els valors
masculins.
“Para
que el ámbito de lo privado logre sobrepasar el listón de la noticiabilidad y
llegue a tener interés para los medios de comunicación, se han de producir
cuestiones que tengan determinados sesgos, como pueden ser la espectacularidad,
el drama, acontecimientos que se salen de lo normal y se espera que acontezcan
en ese ámbito de lo privado” (Abril,
1995 b: 82-83)
Com vèiem, per tractar l’esfera pública ha existit la premsa d’informació
general, discurs pretesament objectiu, distant, seriós, impersonal... Per
tractar l’esfera privada, altres “publicacions que donaven sortida a les
necessitats humanes com eren informacions pràctiques de tota mena centrades en
la vida familiar, amorosa, de l’oci, etc. Aquests periòdics han anat
incorporant nous temes i àmbits a mesura que la societat canviava” (Altés i
altres,1999: 94). Es tracta, doncs, de mitjans molt més flexibles al què passa
en l’entorn.
Evidentment, els representants de la premsa femenina,
en aquest cas l’ex-subdirector de la revista Elle, creuen que la premsa
escrita està obsoleta perquè continua sense evolucionar en continguts i, en
canvi, la femenina ha canviat radicalment i reflexa el canvi constant de la
societat
“nació
en una sociedad donde los hombres despreciaban a las mujeres, y ha seguido
imitándose a si misma. Hoy, mirar un periódico de hace cincuenta años no nos
sorprendería con sus secciones de política, cultura, deportes... intentando
meter todos los cambios del siglo en cuatro columnas y alguna foto, por
supuesto, de hombres principalmente-.(...) La prensa diaria vive una crisis de
imaginación que está convirtiendo las hemorotecas en toneladas de ‘más de lo
mismo’, sin ninguna aportación novedosa”. (Fernández Angulo, 1995: 81 i 83)
Hernest Jüngen creu que els criteris de selecció i les maneres
d’elaborar les notícies prescindeixen del contingut femení, arrelats en l’àmbit
reproductiu, no públic. El treball i els problemes quotidians de les dones no
són dignes d’informació i quan es tracten, tampoc s’incorpora a la integralitat
del diari sinó que es fa en pàgines femenines als diaris en el sentit
tradicional (Jüngen: 1986: 265). Que això sigui així, tot i que no és el
desitjable, és ja tot un símptoma de canvi de paradigma.
La “feminització” de la premsa d’informació
general
Actualment molts dels temes tradicionalment propis de
la premsa femenina es troben d’una manera o altra en els diaris d’informació
general. El primers en introduir-los van ser els diaris anglosaxons amb pàgines
‘per a dones’, és a dir, continguts propis de l’àmbit privat. A més de seccions
específiques van aparèixer suplements de moda, gastronomia o decoració. Segons
la revista IPMARK[12]
els suplements dominicals dels diaris “día a día se han ido afeminando”[13].
Segons un sondeig d’aquesta mateixa revista uns anys abans la premsa per a
la dona guanyava credibilitat i “muestra de ello es la práctica de un
periodismo de evasión en las publicaciones generales” (en referència als nous
temes que han incorporat els diaris d’informació general)[14].
Gómez Mompart posa de relleu que l’interès en
estudiar l’àmbit privat només apareix quan es veu perill de “contaminació” per
a la premsa d’informació general. L’inici va ser al 1984 amb el cas Paquirri on
El País va tractar el tema àmpliament[15]
i la culminació, el 1989 amb el cas d’Alberto Cortina i Marta Chavarri, temes
que van “infectar” la informació general.
“especialmente desde entonces y a través de
cualquier periódico, todos parecemos convocados, en alguna ocasión y en algún
tema, a esa ceremonia de convertir el ágora mass-mediatico español –incluso su
lado más sesudo- en un patio de vecinos” (Gómez Mompart, 1992: 48).
La “plaça pública”, o la “font on tradicionalment observàvem, compràvem,
criticàvem i apreníem de la nostra conciutadania”, han passat a ser-ho “les
revistes il·lustrades, els magazines televisius o radiofònics... i més
recentment, també els diaris d’informació general” (Altés i altres,1999: 94).
És per això que les seccions de ‘Societat’ dels diaris han augmentat en
pàgines i s’han convertit en el calaix de sastre on s’incorporen els temes que
es va veient que són d’interès de l’audiència –femenina però també masculina-,
és a dir, de l’àmbit privat: “aquellos que afectan fundamentalmente al espacio
personal, al espacio de las comunes preocupaciones del ser humano como persona
individual y como ciudadano: la salud, la educación, la ecología, la ciencia,
la religión, el consumo, etc.” (Diezhandino, 1997: 89).
Tot i la gran expansió d’aquests temes no s’ha
aconseguit integrar-los en la resta de pàgines del diari dedicades a la
informació general. “Si los temas de moda, decoración, estilo, gastronomía,
familia, hogar, etc., son de interés general, ¿por qué no son incluidos en las
páginas de ‘informació general’?” (Gallego, 1990: 33). La situació, doncs, no
s’ha normalitzat. Amb l’epígraf de secció “Mujeres”, hi ha un reconeixement
implícit que el diari no és per elles. Ara bé, per atreure-les i captar més
publicitat els les dediquen algunes pàgines, de la mateixa manera que es fa amb
els suplements per als infants.
Malgrat tot, es constata una difuminació dels límits
entre allò masculí i allò femení i una tendència a la hibridació de formats.
Els diaris cada cop més s’han anat apropant a la forma de treball de les
revistes. Diezhandino ho defineix com la ‘magazinització’ del diari, “tanto en
contenidos como en formato, la multiplicación de las nuevas secciones,
suplementos, cuadernillos especiales se ha hecho con el magazine como punto de
mira. A nadie extrañó que un periódico referencial como The New York Times incrementara la sección de
modas...”(Diezhandino, 1994: 39).
Es constata, doncs, la creixent consolidació de la
subsecció “Mujeres”, és a dir, la dona
pel simple fet de ser-ho és un criteri de noticiabilitat o valor notícia. Cada
cop més els fets protagonitzats, activament o passivament, per dones tenen més
possibilitats de ser seleccionats per convertir-los en notícia. D’entrada això
semblaria positiu perquè pot compensar la representació de la realitat
distorsionada i contribuir a la sensibilització de la societat en la igualtat
de gèneres i, per tant, al canvi social, però, que la referència a la dona
sigui un valor intensiu de la notícia és més aviat “síntoma de una patología social no superada”. Triar les
notícies perquè afecten o tracten de dones és símptoma d’anormalitat. Si els
periodistes trien allò anormal, les dones són “una nueva modalidad de
‘accidente’ o ‘suceso’”, (Dader, 2000: 26). Per tant, seguim a més de la mirada
androcèntrica, amb una mirada paternalista i, més encara, sensacionalista i
empresarial. Si resulta que l’augment de les notícies de dones només fan
referència als maltractaments domèstics, ens trobem davant “una nueva forma de
comercialidad y sensacionalismo (...) al tiempo que otra forma de vivir
anclados en el sexismo informativo” (Dader, 2000: 26).
“Mientras los temas que
afectan a la mujer sean presentados en las noticias, más por su identificación
femenina que por su objetualidad y relevancia agenérica, seguiremos lastrados
por la división en clases y la ‘segregación étnica’(...)”(Dader, 2000: 33)
En 25 anys sense censura la representació de la dona als mitjans ha anat
a l’alça i això ha suposat un pas endavant, per exemple, en la sensibilització
sobre violència domèstica. Però aquesta tendència només és positiva si es
concep de forma transitòria per superar la situació de desigualtat i aconseguir
la indiferenciació de l’èsser humà.
Ara per ara, la solució no passa perquè les dones
deixin de llegir la premsa d’informació general per moltes mancances que
tingui. Per Pérez Salicio mentre
existeixi una diferenciació clara de públics en la premsa serà molt difícil que
la situació de desigualtat canviï. “Las mujeres que no se sienten interesadas
por toda la información que generan los medios, incluida aquella que va
dirigida a los hombres, se están negando a si mismas una vida en igualdad” (2002).
Ara bé, aquest nou periodisme a banda de tenir cura
en introduir la perspectiva de gènere, també ha de vigilar en no estereotipar
models i reproduir-los. Si bé ja és important obrir el ventall a temàtiques,
personatges i llocs en els criteris periodístics actuals de selecció i
jerarquització de les notícies, s’ha d’evitar caure en simplificacions que
poden fer més mal que bé. L’important és conèixer els centres d’interès del
lector i, així, consensuar una nova definició de notícia. Com ara veurem, el mateix criteri s’ha
d’aplicar la premsa femenina, tan estereotipada com la que critiquen.
La dictadura del consum en benefici dels rol
tradicionals de la dona a la premsa juvenil femenina[16]
La premsa femenina tampoc ha contribuït en absolut a
integrar les dues esferes; la juvenil femenina, tampoc, i això encara pot
resultar més perillós perquè s’adreça a adolescents en ple procés de
construcció de la identitat. Les revistes femenines i, concretament, les
juvenils, poc han canviat ens aquests anys de llibertat d’expressió. Es tracta
de publicacions gairebé atemporals, com si la societat i les dones no haguessin
canviat. La reproducció dels rols tradicionals femenins continua a
l’actualitat. La llibertat d’expressió està sotmesa als imperatius de la
publicitat; aquesta censura dicta també els continguts i el tractament
periodístic. Tant la selecció de continguts com la publicitat han desvirtuat
les intencions de la premsa femenina dels seus orígens.
“La publicidad comercial es la principal
fuente para el discurso de estas revistas que ya no son herederas de la cultura
de lo femenino, tal como las élites de la ilustración dominante lo quisieron.
Ahora sí que enlazan con la cultura popular como cultura de consumo, como
opuesta a cultura ilustrada” (Fagoaga, 1995: 136-137).
Les revistes femenines no són trivials sinó que són
una part molt important de la cultura de massa femenina (Wolf, 2002). La
imposició del consum en temes relacionats amb la bellesa a través, tant del
contingut redaccional com de la publicitat, és una conseqüència evident
d’aquest procés interpretatiu interessat i propi d’una cultura popular lligada
al consum.
La premsa juvenil actual ha evolucionat molt, la
imatge s’ha imposat al text, l’entreteniment i el guany econòmic a la intenció
educativa. Però malgrat això, existeix un ampli espai d’orientació no buscat.
Segons Gallego, la revista femenina actual, sense el caràcter dogmàtic de les
revistes per a dones del segle XIX, manté “la orientación formativa, didáctica
y orientadora sobre lo que hoy se define como ser mujer” (Gallego, 1990: 47).
“Estos
contenidos icónico-textuales, a menudo codificados por una narratividad
(similar a la del cuento tradicional) y por un discurso periodístico – con
reminiscencias de la crónica de sociedad y del folletín decimonónicos- son
consumidos por la audiencia como mercancía simbólica y ‘vividos’ (proyectados e
identificados) por sus lectores como sensación imaginaria. Porque toda sociedad
instauradora de un orden social, económico, político o cultural impone también
un orden simbólico, moral e incluso sentimental” (Gómez Mompart, 1992: 49-50).
Les revistes juvenils femenines imposen, tant en la forma com en el
contingut, aquest ordre simbòlic, moral i fins i tot sentimental del que parla
Gómez Mompart. Si
partim de la tesi de Gallego (1990) segons la qual la premsa femenina és
l’equivalent a la premsa d’informació general però, enlloc de centrar-se en el
discurs d’allò públic, ho fa en el privat, aquest tipus de publicacions, i per
extensió, les juvenils femenines, recullen els elements de l’esfera privada que
formen part de l’interès de les adolescents, o que algú decideix que els han
d’interessar i, d’aquesta manera, es fixen uns valors i models de conducta. A
grans trets aquesta premsa simplifica i omet aspectes de la realitat juvenil
femenina, estereotipa aquesta realitat en rols i reprodueix o perpetua la
desigualtat de gènere[17].
La imatge de l’adolescent que es presenta és la d’una noia totalment
unidireccional per a qui l’aspecte exterior és el seu gairebé únic interès,
banalitzant així la realitat. Limitant els temes a la bellesa (i els famosos)
es redueix el seu ventall de preocupacions. No apareixen temes importants per a
la vida quotidiana de les adolescents, pel funcionament en societat ni res
relacionat amb el desenvolupament intel·lectual i creatiu, la participació en
la societat civil i en activitats comunitàries, valors humans, les relacions
familiars, els estudis i l'orientació acadèmica o el futur laboral.
Cap revista mostra cossos que s’apartin del cànon. La presentació de
constitucions físiques alternatives el més variades possibles resultaria molt
significatiu per les adolescents de cara a la construcció d’una identitat que
no s’acoti a uns cànons sinó que les alliberi i les ajudi a desenvolupar-se. A
banda de la reproducció d’aquest rol estètic tradicional, en les revistes
apareix també el rol d'una noia en funció de l'home. Més encara, el rol estètic
no té sentit en sí mateix si no és per agradar als nois. El cos femení no té entitat
pròpia, sinó que es construeix encara en funció de la mirada dels homes. Les
referències als nois i als altres són constants, tot i que la major part de
vegades ells no apareguin en les il·lustracions ni se citin explícitament en el
text[18].
Tot i que quedi un llarg camí per recórrer cap a la igualtat entre homes i
dones, les revistes analitzades difonen una concepció de la noia que no l'ajuda
al seu desenvolupament sinó més aviat al contrari, la revista reforça allò
socialment establert com el rol tradicional de la noia centrat en la bellesa i
en la mirada masculina.
Els mecanismes que generen aquesta perpetuació dels
rols femenins són múltiples i es reforcen mútuament. Els continguts de la
revista s'ajusten en bona part a la temàtica de la publicitat i li ofereixen el
context necessari perquè s'hi desenvolupi plenament i el to intimista i
confidencial reprodueix l’usat en les relacions interpersonals de l’àmbit
privat. Tot i ser un producte de massa, el to de les revistes femenines fa
creure la lectora que s’adreça només a ella. Però les imatges -i, per tant, les
emocions-, cobren importància per damunt del missatges verbals, -les idees
racionals-. Tot i que la revista
juvenil sigui un mitjà escrit, no contribueix a donar una empenta al codi
alfabètic ni a la capacitat d’abstracció perquè és, bàsicament, un catàleg
d’il·lustracions. La imatge no permet matisar com ho fa la paraula, però, en
canvi, suposa un estímul intens que funciona de reclam. Aquesta reducció
en la capacitat d’abstracció a través del to i la imatge debilita el poder
decisori i, en últim extrem, pot portar a una dependència d’aquest
lector-consumidor cap al mitjà, al qual lliura la seva confiança (Diezhandino,
1994: 107).
Cal recordar que les publicacions juvenils s’adrecen
a un col·lectiu que es troba en una etapa de canvi psicològic, de configuració
de la personalitat i, per tant, a més d’informar, es tracta de formar i per
això cal tenir en compte altres criteris. En la mesura en què és important
satisfer les necessitats i inquietuds dels adolescents i joves, caldrà una
formació especialitzada en els periodistes. La seva afectivitat, els seus
gustos, els seus problemes, les seves tendències, els factors condicionants de
l’entorn en què viuen han de ser contemplats. La comunicació infantil i juvenil
no ha de desnaturalitzar al jove sinó que cal plasmar la forma de vida dels
joves, servir les seves necessitats i respondre els seus interessos, afeccions,
curiositats i anhels. I a més, potencialment podrien contribuir a desenvolupar
la capacitat intel·lectual, creativitat, esperit crític...
Per a què això sigui possible la comunicació infantil
i juvenil, per les seves característiques especials, necessita d’una actitud o
estratègia determinada davant del fet informatiu. L’objectiu dels professionals
que treballen en mitjans de comunicació adreçats als joves no ha de ser
convèncer el públic, sinó que a través de la diversió i entreteniment ha de
despertar i educar els seus interessos. Aquest objectiu programàtic no és
possible si no es compta amb experts en aquesta franja d’edat, com és habitual
en altres països.
Per a què aquest tipus de plantejament comunicatiu
esdevingui realment un servei públic requereix consciència per part de l’editor
i/o redactor, intent d’utilitat activa i positiva però no la intenció oculta,
com al·legat publicitari, que s’amaga darrera algunes informacions. Al final,
com sempre, tot depèn de la voluntat de l’editorial.
Malgrat aquesta imposició de temàtiques, com la
bellesa i el consum associat, i
reconèixer que són esbiaixades, tampoc s’ha de desprestigiar aquest
tipus de premsa perquè l’altra opció, el periodisme convencional, ja s’ha vist
que té prou problemes d’identificació amb els lectors. És un risc que s’ha de
córrer però que en el fons tampoc és tan alarmant perquè “és la mateixa
contrapartida inherent a qualsevol mitjà informatiu -sigui o no massiu, es
limiti als fets o capbussi en les seves conseqüències- que menyspreï la
capacitat alienant, pels ja alienats, per raons múltiples, de tot procés de
comunicació” (Diezhandino, 1994: 111). Davant “el discurso de la prensa de
información general que ignora los intereses (reales o supuestos) de un
colectivo numeroso hay un discurso alternativo y opuesto, tan parcial y
fictício como aquél, que le mima y le ‘presenta’ el mundo que, aparentemente,
debe interesar a las mujeres” (Gallego, 1990: 35). Com que la premsa
d’informació general exclou les dones, i encara més les joves, la premsa
femenina s’ha erigit com el seu lloc de trobada, altra cosa és que realment reculli
els interessos reals de les lectores.
BIBLIOGRAFIA
ABRIL, Natividad (1994). Las mujeres en la prensa diaria vasca.
Protagonistas, temáticas, tratamiento periodístico. Leioa: Servicio
editorial Universidad del País Vasco
ABRIL, Natividad (1995). “Las categorías sexo/género en la construcción del discurso
periodístico”. A ORTEGA,
Margarita i altres (ed). Las mujeres en la opinión pública, Instituto
Universitario de Estudios de la Mujer, Universidad Autónoma de Madrid
ABRIL, Natividad (1995 b). “Los medios de comunicación desde la
perspectiva de género”. A II y III Seminario Red de Comunicación no sexista.
Madrid: Fundación Dolores Ibárruri
ALTÉS, Elvira i
altres (1999). El sexe de la noticia, reflexions sobre el gènere a la
informació i recomanacions d’estil. Barcelona: Diputació de Barcelona
BARTOLOMÉ
CRESPO, Donaciano (1981). Revisión del concepto de prensa juvenil-infantil:
“Prensa de intencionalidad pedagógica”. Madrid: Universidad Complutense de
Madrid
BERGER,
P. i LUCKMANN, T. (1988). La construcció social de la realitat.
Barcelona: Herder
CARRILLO, Mª Victoria (2001). La influencia de la publicidad entre
otros factores sociales en los trastornos de la conducta alimentaria. Anorexia
y bulimia nerviosas. Madrid: Facultad de Ciencias de la Información,
Universidad Complutense de Madrid (tesi doctoral publicada posteriorment per la
Asociación Española de Agencias de Publicidad)
DIEZHANDINO, Maria Pilar (1997). “Especialización y periodismo de
servicio”. A ESTEVE, F. (coord). Estudios sobre Información Periodística
especializada. Valencia: Fundación Universitaria San pablo, C.E.U.
DIEZHANDINO,
Maria Pilar (1994). Periodismo de servicio. Barcelona: Bosch
DADER, J. Luis
(2000). “La ‘mujer’ como categoría emergente en la producción de noticias: pros
y contras de una nueva visibilidad periodística”. Cuadernos de Información y
Comunicación, núm. 5, Facultad de Ciencias de la Información (Dpto.
Periodismo III), Universidad Complutense de Madrid
DOMÍNGUEZ,
M. Milagros (1988). Representación de la mujer en las revistas femeninas.
Madrid: Universidad Complutense de Madrid, tesi doctoral
ESPINET, F. (1989). “El segundo frente informativo: revistas y prensa
especializada”. A TIMOTEO ALVAREZ, Jesús i altres. Historia de los medios de comunicación en España. Periodismo,
imagen y publicidad (1900-1990). Barcelona: Ariel
FAGOAGA, Concha (1995). “Modelos de género en la cultura mediática”. A ORTEGA, Margarita i altres (ed). Las
mujeres en la opinión pública, Instituto Universitario de Estudios de la
Mujer, Universidad Autónoma de Madrid
FAGOAGA,
Concha (1985). “¿Por qué las mujeres no leen periódicos?”. Revista Mujeres, núm. 6
FAINHOLC, Beatriz (1993). La mujer y los medios de comunicación
social. Buenos Aires: Humanitas
FALCÓN, Pilar (1989). El imperio rosa. Barcelona: CIMS
FERNÁNDEZ ANGULO, Javier (1995). “La mujer y los medios de comunicación: prensa”. A ORTEGA, Margarita i altres (ed). Las
mujeres en la opinión pública, Instituto Universitario de Estudios de la
Mujer, Universidad Autónoma de Madrid
FIGUERAS, Mònica (2004). La imatge corporal en les revistes juvenils
femenines. Barcelona: Secretaria General de Joventut, Generalitat de
Catalunya
FONTCUBERTA, Mar (1990). “El discurso de la prensa del corazon”. Anàlisi,
núm. 13, Departament de Periodisme, Universitat Autònoma de Barcelona
GALLEGO,
Joana (1990). Mujeres de papel. De ¡Hola! a Vogue: la prensa femenina en la
actualidad. Barcelona: Icaria
GANZABAL, María (1996). La prensa femenina española en los 90.
Análisis hemerográfico de 6 revistas actuales. Universidad del País Vasco,
tesi doctoral
GÓMEZ MOMPART, J. Lluís. (1992). “Medio siglo de prensa del corazón en
España (1940-1990)”. Anàlisi, núm. 14, Departament de Periodisme,
Universitat Autònoma de Barcelona
JIMÉNEZ
Morell, Inmaculada (1992). La prensa femenina en España (desde sus orígenes
a 1868). Madrid: Ediciones de la Torre
JÜNGEN, Hernest (1986). Psicología de los medios de comuicación.
Barcelona: Herder
MCROBBIE,
Angela (1991). Feminism and youth culture. From Jackie to Just Seventeen.
Hong Kong: Houndmills, MacMillan
MCROBBIE,
Angela (1998). “More!: nuevas sexualidades en las revistas para chicas y
mujeres”. A CURRAN, J., MORLEY, D. i WALKERDINE (comp). Estudios culturales
y comunicación. Análisis, producción y consumo cultural de las políticas de
identidad y el posmodernismo. Barcelona: Paidós
MORENO, Amparo (1995). “Desajustes entre cultura ilustrada y cultura de masas: el
oren androcéntrico del discurso académico”. A ORTEGA, Margarita i altres (ed). Las mujeres en
la opinión pública, Instituto Universitario de Estudios de la Mujer,
Universidad Autónoma de Madrid
MORENO, Amparo
(1988). La otra política de Aristoteles:
cultura de masas y divulgación del arquetipo viril. Barcelona: Icaria
ORTEGA, F., FAGOAGA, C., GARCÍA DE LEÓN, M.A. y DEL RÍO, P. (1993). La
flotante identidad sexual. La construcción del género en la vida cotidiana de
la juventud. Madrid: Dirección General de la Mujer de la Comunidad de
Madrid
PÉREZ IRIARTE; Javier (1986). ”El magazine”. A AAVV Enciclopedia del
periodismo. El periodismo escrito. Barcelona: Mitre
PERINAT,
Adolfo i MARRADES, M. Isabel (1980). Mujer, prensa y sociedad en España.
1800-1939. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas
RECODER,
M. José (1982). Revista Hola (1944-1979). Testimonios de historia, política
y cultura. Tesina de llicenciatura, Facultat de Ciències de la Informació,
Universitat Autònoma de Barcelona
ROIG, M
(1977). La mujer y la prensa. Madrid: Mercedes Roig Castellanos
ROMERO,
Andrés (1975). Código ético: medios de comunicación infantiles y juveniles.
Madrid: Doncel
SÁNCHEZ
LEYVA, M. José (1999). “La presentación de las mujeres en los medios de
comunicación. Hacia la ruptura de la dicotomía publico/privado”. A NUÑO GÓMEZ,
Laura (coord.). Mujeres: de lo privado a lo publico. Madrid: Tecnos
SEGURA, Isabel i
SELVA, Marta (1984). Revistes de dones 1846-1935. Capellades: Edhasa
TORO, Josep (1996). El cuerpo como delito.
Barcelona: Ariel
VAN DIJK, Teun (1990). La Noticia como discurso: comprensión, estructura y producción de la información. Barcelona: Paidós comunicación
VÁZQUEZ,
Jesús María (1981). “Prensa infantil y juvenil”. A Prensa infantil y
educación. Barcelona: Seminario de Sociología de la Educación,
Departamento de Pedagogía Sistemática, Edicions de la Universitat de Barcelona
VENTURA, Lourdes (2000). La tiranía de la belleza. La mujer ante los
modelos estéticos. Barcelona: Plaza & Janes
WOLF, Naomi (2002). The beauty myth: how images of beauty are used
against women. New York: Harper and
Row
WIMMER, R.D. i DOMINICK, J.R (1996). La investigación científica de los medios de comunicación. Barcelona: Bosch Comunicación
[1] Perinat i Marrades (1980)
distingeixen quatre tipus de revistes: femenines sense ideologia política o
social; religioses; polítiques-regionalistes i feministes-emancipistes. Segura
i Selva (1984) les classifiquen en cinc: modes, patronatge i mètodes de brodar;
familiars o domèstiques; les que analitzen la condició de la dona; religioses i
d’higiene. Roig (1977) les classifica segons el contingut temàtic: femenines,
feministes i familiars. Espinet (1989), a partir de diferents fonts, classifica
les publicacions femenines en els grups següents: general, modes, catòliques,
feministes, polítiques, infantils, ginecològiques, altres (cinema, art,
pediatria, esports, prostitució, etc.). Gallego (1990) distingeix tres tipus de
revistes per a dones (revistes femenines, revistes del cor i revistes feministes).
[2] és un fet constatat el desinterès
dels joves per cap altre producte comunicatiu que no siguin les sèries de
ficció televisiva, la ràdio-fòrmula o internet.
[3]Per un coneixement més aprofundit
sobre el còmic femení, es pot consultar a Ramírez, J.A. (1975). El cómic
femenino. Madrid: Cuadernos para el Diálogo
[4] Playboy, Penthouse, NewLook, Lui....A
Espanya, Interview i Lib
[5] a la revista Campaña, número
475, pàgina 46
[6]MH-18,
versió jove de Men’s Health,
orientada a lectors de 13 a 18 anys i basada en la seva vida (escola, esports,
família, noies,...).
[7] article publicat per Vicente Verdú
a El País, diumenge 21 d’octubre del 2001.
[8] L’última aparició és la versió
espanyola de la revista FHM, que justament s’autodenomina “revista masculina”.
[9] privacy no es correspon amb
la tradicional definició de vida privada o intimitat
[10]
si les notícies sobre violència domèstica, ni tan sols la regulació d’una llei,
es troben a la secció de ‘Societat’ pot fàcilment interpretar-se en el sentit
que és un tema sense interès polític.
[11] Al 1993 la Dirección General de la
Mujer de Madrid publicava una investigació sobre El País, El Mundo i Abc
i ja es veia reflectit aquest desinterès.
[12] IPMARK (1992). “Prensa
femenina: más títulos y menos lectoras”, núm. 389, pàg. 53
[13] Denominació que avui té
connotacions negatives.
[14] IPMARK (1988). “Un pastel
de rica miel”, núm. 317, pàg. 63
[15] Fins i tot la professora Tuñón va
escriure una tesi doctoral sobre el tractament del cas Paquirri.
[16] Capítol elaborat a partir del treball de recerca realitzat en el programa de doctorat en Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra titulat “La imatge corporal en les revistes juvenils femenines” (setembre del 2002), guanyador del Premi Joventut 2002 de la Generalitat de Catalunya. El treball ha estat publicat recentment, vegeu Figueras (2004).
[17] La recerca es basa en una anàlisi de contingut quantitatiu i qualitatiu de les revistes You, Ragazza i Mujer 21, tant de les unitats redaccionals (titular, text i il·lustracions) com de la publicitat i els consells publicitaris.
[18] Es tracta d’una presència simbòlica que es respira i traspua les unitats redaccionals, independentment del tema que es tracti.