Una columna en la
transició:
El cas d’“A la
vora de…”, de Josep Maria Espinàs
Dr. Carles Singla Casellas
Professor associat dels Estudis de Periodisme
de la Universitat Pompeu Fabra
ABSTRACT
En aquest treball es
segueix l’evolució de la columna periodística esmentada des del seu naixement,
entre la sortida del diari Avui, el 1976, i l’any 1981. La columna ha
estat definida com un “xec en blanc” atorgat a un periodista per tal que hi
tracti qualsevol tema de la manera que li sembli. Les circumstàncies objectives,
però, condicionen de diverses maneres aquesta hipotètica llibertat que donaria
el xec en blanc. En períodes excepcionals com el de la transició hi ha tant
limitacions com obligacions imposades per la mateixa evolució de l’actualitat
informativa que condicionen l’activitat del columnista.
TEXT
A
principis de 1976, dos homes es van trobar casualment a Barcelona. Un, Josep
Maria Espinàs, era un escriptor reconegut, tot i que també havia exercit moltes
altres activitats. L'altre, Josep Faulí, periodista i crític literari, era el
director d'un nou diari que havia de sortir al carrer al cap de poques
setmanes. El temps i el diari tenien algunes característiques singulars. El
1976 era un bon moment per fer-se il·lusions amb el futur. El diari era una d'aquestes
il·lusions: per primer cop des de 1939 als quioscos es podrien tornar a trobar
cada dia articles i notícies en català. La il·lusió aviat es faria realitat i
el seu nom seria Avui.
Josep
Faulí va proposar a Josep Maria Espinàs de col·laborar quinzenalment o
mensualment amb el diari. Aquest, que ja sabia el pa que es dóna en les
col·laboracions periodístiques, va intentar rebutjar amablement la proposta.
Escriure articles de tant en tant, deia, es fa molt pesat perquè els dies
passen de pressa i quan arriba el moment de lliurar el text un es troba que ni
tan sols ha pensat res. Faulí, home de reflexos ràpids, va contraatacar: “I un
article cada dia?” Llavors, potser pel repte, potser per la major simplicitat
que dóna la disciplina diària i sens dubte amb un important grau d’il·lusió,
Espinàs va acceptar.
Gairebé
trenta anys després Josep Maria Espinàs encara continua escrivint una columna
diària, si bé ja no a l’Avui, sinó a El Periódico de Catalunya i
sota un epígraf diferent. Els articles del primer diari s’encapçalaven amb la
llegenda “A la vora de...”, mentre
que per a El Periódico es va recuperar l’etiqueta “Petit observatori”
utilitzada per l’autor amb anterioritat i en castellà per a una sèrie de
col·laboracions al desaparegut setmanari “Destino”. La continuïtat en el
temps de la columna “A la vora de…” a l’Avui la va convertir en
la col·laboració diària de més llarga durada de la història de la premsa
catalana, després de superar l’anterior marca establerta pel Full de dietari de Carles Soldevila a La Publicitat.
Els
articles d’Espinàs corresponen al gènere periodístic de la columna personal,
que Luisa Santamaría ha definit de forma sintètica dient que són espais
concedits com a xecs en blanc a escriptors de renom per tal que escriguin del
que vulguin i com vulguin (SANTAMARÍA, 1990:122). La hipòtesi que plantegem
aquí és que aquest “xec en blanc” es veu condicionat per les circumstàncies
objectives en diversos sentits. En el cas d’Espinàs, el condicionament inicial
–que afecta el conjunt dels mitjans de comunicació del moment– és la manca de
llibertat d’expressió. Superada aquesta limitació a partir de l’entrada en
vigor de la Constitució de 1978, subsisteix un altre condicionament, aquell que
exerceix en determinades circumstàncies el context polític. Així, mentre en una
situació d’estabilitat institucional, el columnista pot escollir el tema que
vol tractar diàriament entre un ventall potencialment il·limitat, davant de
determinades conjuntures es veu necessàriament forçat a autolimitar la seva llibertat
per encarar-se a temes i debats públics que no pot defugir pel compromís que ha
contret amb els seus lectors arran de la cita diària continuada.
L’origen
de l’anàlisi que aquí plantegem es basa en l’encàrrec rebut el 1995 d’establir
una tria i ordenació temàtica en la producció articulística de Josep Maria
Espinàs de cara a la publicació en el marc de les seves obres completes
(Edicions La Campana) d’una sèrie de volums amb una selecció del seu treball
periodístic. Tot i que l’encàrrec va ser completat en el seu moment, diverses
causes van moure l’editorial a posposar-ne indefinidament la publicació. La
proposta efectuada als editors contemplava la publicació en cinc volums de
1.590 articles estructurats sota 38 descriptors temàtics diferents i era el
resultat d’una lectura detinguda dels vora 6.000 articles publicats fins a
aquell moment al diari Avui, més alguns altres de diverses procedències.
A cada article se li atorgava un descriptor temàtic –el tema principal; si n’hi
havia d’altres, haurien de quedar recollits en un índex temàtic– i una
puntuació sobre tres criteris –qualitat periodístico-literària, vigència del
contingut i valor o intemporalitat de la reflexió– a partir dels quals es va
realitzar la selecció.
Un
corpus d’articles de la dimensió de l’analitzat –i, a escala reduïda, la
selecció efectuada– permet en certa manera reconstruir la història del país, de
la seva cultura i de la seva gent en l’època que abasten. En conjunt, la
columna de Josep Maria Espinàs, per la força de l'acumulació i les
característiques dels textos periodístics, arriba a constituir un dietari de la
vida col·lectiva. A més d’aquest vessant col·lectiu, la columna permet
resseguir la biografia del seu autor, sobretot intel·lectual, però també en
termes de quotidianeïtat. El conjunt reflecteix el pensament i les reflexions
de l’autor al llarg de molts anys i condensa tota una visió del món i de la
vida i tota una reflexió, realitzada dia a dia, sobre el seu temps i el seu
país.
Aquesta
anàlisi té l’atractiu que no es basa només en els grans esdeveniments. Costums
i sentiments són objecte de tractament en un gran nombre de textos i, gairebé
sempre, la dimensió humana és allò que més preocupa l'autor, encara que aquesta
preocupació no sempre aparegui en primer terme. Espinàs és sovint crític amb
els primers i comprensiu amb els segons. Gran part dels seus articles
entronquen directament amb una línia d'articulística sòlidament arrelada en la
tradició catalana de cronistes de costums que s'inicia amb autors com Joan
Cortada i Robert Robert –en qui traspuava la influència de Larra– i continuen
en part de la producció de Frederic Soler “Pitarra”, Conrad Roure, Raimon
Casellas, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Andreu-Avel·lí Artís “Sempronio”,
entre molts d'altres.
Espinàs,
però, no pretén fer grans crides a efectuar canvis en les actituds que
considera equivocades, ni proclama denúncies públiques de situacions absurdes,
ni encara menys vol realitzar una funció orientadora a través del seu contacte
diari amb els lectors. El seu treball periodístic té com a objectiu primordial
permetre-li a ell mateix endinsar-se en la reflexió i el propòsit en
publicar-lo és simplement compartir aquella o permetre que sigui rebatuda. En
aquest sentit, una de les amenaces que l'autor defuig constantment és el dogma
alhora que proclama la necessitat de mantenir-se oberts, expectants, disposats
sempre a canviar, a conèixer coses noves, a acceptar que allò que donàvem per
bo no és exactament com ens pensàvem..
Moltes
de les anotacions sobre les persones provenen de la pròpia observació, de les
pròpies experiències que l'autor ha viscut, ha vist, o d'aquells amb qui s'ha
trobat o ha conversat. En una gran part, la producció de Josep Maria Espinàs
podria ser qualificada com una “articulística de l'experiència”. L'experiència,
però, no es converteix en el tema de l'article, sinó que és el punt de partida,
la base sobre la qual es formula un pensament, sovint res més que una recerca.
Com
a punt de partida per als textos, les vivències es combinen gairebé a parts
iguales amb informacions de premsa. En aquestes darreres, però, l’autor defuig
el convencionalisme del comentari de la notícia del dia o l’aportació del seu
punt de vista al joc de declaracions i contradeclaracions polítiques. Sovint,
quan el punt de partida de l'article és una notícia, gairebé mai mereixeria una
amplada de tres o quatre columnes al diari. Espinàs té preferència per
informacions petites, que tracten de fets curiosos, de personatges que se
surten del comú o, si de cas es tracta de qüestions com l'ensenyament, la
justícia, o l'economia, el punt de partida és alguna informació menor a través
de la qual s'elabora una reflexió que sovint s'allunya del tema inicial i té
aplicacions més generals, o fins i tot extremadament concretes, però en un
àmbit del tot diferent. És només de forma esporàdica o bé, com veurem més
endavant, en situacions excepcionals, que es trenca aquesta tendència.
L'empatia,
la capacitat de posar-se en la pell de l'altre, de sentir com a pròpies les
seves emocions per així intentar entendre d'on venen, és un altre fil que
subterràniament connecta molts dels textos. Però el fet de mostrar-se
comprensiu, no l’impedeix ser alhora crític i reclamar la mateixa capacitat de
comprensió, de tolerància, dels altres cap a ell mateix, tant quan parla com a
individu com quan Espinàs, que es resisteix molt a encarnar una veu
col·lectiva, es decideix a parlar com a ciutadà d'una vila o d'una nació.
La
demanda de tolerància va estretament lligada a un altre tret constant: la
independència. L'autor fuig sempre de les imposicions, tant si es tracta de
política com del fals progrés que pren cos en artefactes que els seus
propagadors volen imposar inexcusablement. Es mostra prudent davant les
ideologies, previngut amb els grans invents i escèptic davant les estadístiques
que aspiren a explicar-ho tot. Sempre, però, manté el compromís individual amb
la llengua, amb la cultura i amb el país. Aquest compromís, bastit dia a dia,
és la base perquè en determinades situacions es vegi condicionada la llibertat
absoluta que hipotèticament gaudeix el columnista.
Retornem
doncs a la hipòtesi plantejada més amunt sobre el paper del context polític en
el treball de Josep Maria Espinàs com a columnista. Per aproximar-nos-hi, hem
revisat dos blocs de textos que cobreixen cadascun un període de tres mesos
–del 23 d’abril al 22 de juliol– en els anys 1976 i 1981, respectivament. La
tria d’aquests dos moments ve donada per les peculiars circumstàncies que es
travessen en cadascun i per la constatació, realitzada en el moment de fer la
selecció general, que la utilització de la política com a tema evident o com a
rerafons hi és molt més freqüent que en altres moments.
El
1976 és el moment de la sortida del diari, tot just als inicis de la transició
i sota una situació de manca de llibertats però marcada pels “espais de
tolerància” i per les expectatives de canvi i de millora imminent en les
condicions polítiques i socials. El 1981 és el moment del post 23-F, ja en un
context democràtic i amb la Generalitat restablerta, però marcat per una gran
tensió institucional i per l’amenaça d’“harmonització” –desnaturalització, de
fet– del procés autonòmic. Hem revisat un total de 153 articles –78 per al 1976
i 75 per al 1981– i, a més de fer un recompte dels temes atribuïts, els hem
incorporat un indicador –la presència d’un rerafons polític en el contingut–
que ens permet aproximar-nos a la mesura de la influència del context.
La
primera constatació és, justament, que tant el 1976 com el 1981 hi ha una forta
presència en segon terme de l’element polític, fins i tot en alguns casos en
que el tema principal de l’article queda molt allunyat, a primer cop d’ull, del
context històric del moment. El 1976, dels 78 textos analitzats n’hi ha 30 que
contenen aquest rerafons, mentre que el 1980 són 25. Això contrasta amb el
recompte dels articles que tenen la política d’àmbit català o espanyol com a
tema principal: 5, el 1976 i 15 el 1981. El desequilibri entre aquestes dues
xifres també resulta indicatiu de la primera de les limitacions que hem
exposat: la que ve donada per la situació de manca de llibertat.
El
1976, el columnista opta en 25 ocasions per incorporar el comentari polític a
textos que versen principalment sobre altres qüestions: els costums, la
urbanitat, els personatges o fets insòlits, etc. Per exemple, a “La pistola que
paralitza” (25/5/76) arran de l'invent del títol argumenta que totes les armes
són per atacar i, enmig del discurs sobre l’armament, introdueix l’afirmació
que la democràcia és una arma que "enforteix la musculatura ètica i mental
de tota la societat", però costa d'obtenir-ne la llicència. Finalitza:
"I em donen la raó: qualsevol arma és sempre ofensiva per a algú". En
molt comptades ocasions el tema polític pren un protagonisme directe com ho fa
davant el canvi de govern amb la substitució d’Arias Navarro per Suárez, el
juliol del mateix any: “El que importa no és que aparegui una nova generació,
sinó un ‘nou poder’, perquè amb una nova gent que entengui la política de la
mateixa manera, no hi haurem guanyat res” (“Generacions”, 15/7/76).
Pel
que fa a l’anàlisi temàtica, el tema que apareix més vegades en tots dos anys
són els “costums”, amb 12 i 10 textos, respectivament, el 1976 i el 1981. Tot i
que alguns (dos en cada any) contenen algun rerafons polític, en general
inclouen aspectes tant diversos com les supersticions o els comportaments en
els indrets turístics.
Més
significativa resulta la presència del tema “Normalització lingüística” com a
tema principal de 8 articles del 1976, mentre que el 1981 només apareix en un.
La crida a la catalanització de les plaques dels carrers, –especialment
reiterada pel que fa a Barcelona– i d’altres signes com els rètols
d’establiments, constitueix un altre indicador de la presència d’un discurs
polític combatiu que no se situa en primer terme sinó implícit en temes i
qüestions diversos.
El
1981, dintre d’un règim de llibertats, el tractament de qüestions polítiques ja
no necessita embolcall. Contràriament, el que contrasta dintre la tònica
habitual de la secció “A la vora de…” és l’aparició, en el període analitzat,
de 15 articles de tema polític –7 centrats en l’àmbit espanyol i 8, en el
català–. Cal buscar l’explicació, doncs, en la pressió exercida pel context:
ressaca del 23-F, publicació del “Manifiesto dels 2.300”, assalt al Banc
Central (que fins més endavant no s’aclarirà que no té una motivació política)
i, d’una manera especial, l’acte unitari convocat per la Crida a la Solidaritat
en defensa de la Nació catalana el 24 de juny al Camp Nou. Aquest acte apareix
com a subjecte –central o lateral– en cinc columnes en un període d’un mes, un
fet que es dóna molt escassament en el conjunt de la producció de l’autor. Un
dels articles al voltant d’aquest acte resulta particularment divertit:
“Folklore atípic” (24/6/81). Espinàs hi presenta mostres de folklore popular
relacionat amb la festa de Sant Joan que són, en realitat, apòcrifes, és a dir,
de collita pròpia: “L’il·lustre investigador Saumells diu que ha sentit recitar
a unes noies nascudes a Sau: ‘San Joan Baptista, apòstol i evangelista, per la
virtut que deu us ha dat, feu-me tornar més autònoma que no era l’any passat”.
Més
enllà de xifres, hi ha un element difícilment quantificable en els textos
analitzats que és l’estat d’ànim individual de l’autor en relació a les
circumstàncies. El 1976, al principi de l’aventura del nou diari en català,
traspua una clara esperança i la sensació que, malgrat les dificultats,
s’avança poc a poc en la conquesta de les llibertats. El 1981, molts articles
estan impregnats d’un desencís i un sentiment d’indignació probablement
compartit per molts dels lectors: “Però no ho veieu que sempre estan enfadats?
No pas per la ‘nació’, sinó pel ‘som’. Si tornéssim a omplir el camp del Barça
per cridar només ‘som’, ens acusarien igualment de conflictius”. (“Som, vet
aquí el conflicte”, 1/7/1981). El to dels textos, determinades afirmacions i la
mateixa tria reiterada de determinats temes ens porten a definir aquestes
apreciacions que resultarien molt més complexes de mesurar però que reforcen les
tendències assenyalades.
En
síntesi, pensem que malgrat l’especificitat de l’anàlisi aquí plantejada, els
condicionaments establerts pel context històric sobre la producció com a
columnista de Josep Maria Espinàs queden prou definits. Aprofundir a partir de
l’anàlisi d’altres autors i circumstàncies contribuirà a ampliar el mapa
d’aquestes relacions entre època i periodista i, alhora, a fomentar la
interrelació entre les disciplines de la periodística i la història de la
comunicació.
BIBLIOGRAFIA
GOMIS, Llorenç (1989). Teoria dels gèneres
periodístics. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
GUILLAMET, Jaume (1994). Història de la premsa, la
ràdio i la televisió a Catalunya. 1641-1994. Barcelona: Edicions La Campana
SANTAMARÍA, Luisa (1990). El comentario periodístico.
Madrid: Paraninfo.