Per
Marcel Mauri, professor de la Universitat Pompeu Fabra
La
construcció d'una societat democràtica implica l'actuació de molts agents
polítics, econòmics i socials. Entre ells, els mitjans de comunicació. En el
pas de la dictadura espanyola de gairebé 40 anys (1936/9- 1975) a la
democràcia, la premsa no governamental va jugar un paper important a favor del
procés de Transició (1975-1982/1986).
La llibertat d’expressió que arriba a l’Estat
espanyol a partir de la Constitució de 1978 comença ja a deixar-se entreveure
en alguns mitjans de comunicació des de la mort de Franco. El compromís que
prenen alguns mitjans escrits amb la construcció de la democràcia permetrà
avançar cap a la consolidació del nou règim. Tots els diaris, sense excepció,
que es publiquen a Barcelona durant aquests anys de canvi polític acabaran
donant suport explícit al canvi democràtic; però alguns rotatius, com Mundo
Diario, jugaran fort per la creació d’un nou sistema polític lliure fins i
tot abans que la dictadura hagi caigut.
La
veritat és que la realitat de la premsa de Barcelona no ha variat massa en
l'última dècada. A part d'algun intent fallit de nou diari, el panorama
periodístic de la capital catalana no ha sofert modificacions significatives.
Però si la mirada la fem més endarrere, uns 25 o 30 anys, podrem comprovar de
seguida com els quioscs de la ciutat presentaven un aspecte molt diferent de
l'actual. La premsa, durant els últims anys del franquisme i la transició, va
patir seriosos canvis que provocaran la seva evolució. Aquests canvis es
resumeixen, bàsicament, en una transformació política i econòmica[1]
. Sense aquests canvis és impossible entendre el panorama periodístic actual.
Perquè durant aquells anys no només van canviar les capçaleres o les empreses
de premsa; va canviar la manera de fer diaris. És aquesta evolució, aquests
canvis de la premsa de l'època franquista a la premsa de la democràcia allò que
permetrà al periodisme català prendre un rol important en la vida política i
social del moment i situar-se com un autèntic motor de la democràcia.
El
cas de la ciutat de Barcelona és especialment significatiu per les
peculiaritats nacionals que presenta i que també es veuen reflectides en la
premsa. Després d'una llarga dictadura on la llengua i la cultura catalana
estaven no només prohibides sinó també perseguides, la Transició significarà
una ocasió d'or perquè la reivindicacions nacionals aflorin de nou, unes reivindicacions
que trobaran un altaveu eficaç en bona part dels periòdics del país i de
Barcelona.
De la llei Fraga a
la mort de Franco
La veritat és que la premsa va començar el seu propi procés de transició
uns anys abans de l'inici de la Transició política, a partir de 1966. Aquest any es va
aprovar la l’anomenada Llei Fraga, que substituïa la Llei de Premsa del 1938,
llei de guerra que va durar gairebé 30 anys i que era absolutament repressiva i
basada en principis propis de l'Alemanya nazi. La llei Fraga no es pot
considerar tampoc una llei democràtica: segueix sent un text de premsa típic
d'una dictadura encara que suposa un lleuger avanç, un petit respir per als
periodistes i els mitjans i permetrà anar posant les bases per a començar un
autèntic procés de canvi a partir del 75 . Abans de 1975 podem parlar de dos
tipus de periòdics: que pertanyien directament al règim, ja que eren òrgans del
Movimiento, de la Prensa y Radio del Movimiento; i la premsa privada que,
encara que no estava lligada jurídicament a l’Estat, tampoc tenia llibertat.
A partir de la
mort de Franco les coses canvien molt: podem seguir parlant d'una divisió
premsa d'estat/ premsa privada, però alhora anirà apareixent una pluralitat
ideològica, típica en qualsevol societat democràtica però inèdita fins aquest
moment, que permetrà veure en els quioscs periòdics de tot l'espectre polític.
Així,
el dia de la mort de Franco a Barcelona es publicaven 8 diaris d'informació
general i 2 d'esportius. Els d'informació general eren el Diario de Barcelona, La Vanguardia, El Correo Catalán, Solidaridad
Nacional, Mundo Diario (tots aquests al matí), Noticiero Universal, Tele/eXprés i La Prensa. D'esportius trobem el
Mundo Deportivo i Dicen. Com s'apuntava, en aquell precís moment es podia establir
una clara divisió en dos blocs entre tots aquests periòdics: els que depenien
del règim, ja que eren òrgans propietat del Movimiento (Solidaridad Nacional i La
Prensa), i la resta.
L'obertura i
flexibilització del règim es comença a notar quan, només uns mesos després de
la defunció de Franco, s'autoritza la publicació del primer periòdic
íntegrament en llengua catalana (idioma prohibit durant el franquisme, règim
que només reconeixia el castellà com a llengua oficial de l'Estat). Es tracta
de l’Avui, que apareix el 23 d'abril
de 1976 i trenca amb 37 anys sense premsa en català (des del final de la guerra
civil). Al desembre del mateix any apareix un altre periòdic, Catalunya Exprés, que tanca aquest ampli
elenc de publicacions de la capital catalana que existiran, almenys, durant els
primers anys de la Transició.
I és que igual
que l'Estat espanyol va començar a canviar d'una forma clara i continuada a
partir d'aquell 20 de novembre, també la premsa va patir serioses mutacions.
Tot el període que comprèn la mort del General fins a la celebració de les
primeres eleccions legislatvies (15 de juny de 1977) ho denominarem primera
transició.
Durant aquest
temps es pot comprovar com l'aparent similitud ideològica que tenien tots els
diaris de Barcelona es comença a trencar a partir del mateix moment en què
Franco mor. Si abans del 20 de novembre la divisió era entre els òrgans del
franquisme i la resta de mitjans que propugnaven, d'una forma més o menys
oberta, un canvi de règim o un canvi en el règim, a partir d'aquest moment la
pluralitat ideològica, s'anirà veient, a poc a poc, a través de les pàgines
dels diaris de Barcelona.
Hi ha sis
moments que s’han considerat claus en aquest període de primera transició, tant
per la seva rellevància política com per la repercussió social que van
ocasionar: en primer lloc, la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 i la
presa de possessió del Rei com a nou cap d’Estat; després la dimissió del
president del govern espanyol Arias Navarro i la designació d'Adolfo Suárez com
nou president per part del rei, a principis de juliol de 1976; va seguir el
referèndum de la Llei de Reforma Política, el 15 de desembre de 1976, una llei
que permetia reformar les institucions franquistes per a convertir-les en
institucions democràtiques, alhora que regulava la celebració d'eleccions
democràtiques; al gener de 1977 la violència ultra, exemplificada en els crims
d’Atocha (assassinat de cinc advocats laboralistes) per part de les forces
d’extrema dreta i el segrest del Tinent General Villaescusa per part del GRAPO
va posar en entredit el procés democràtic; el 10 d’abril del mateix any amb la
legalització del Partido Comunista de España; i finalment, les primeres
eleccions legislatives del 15 de juny que culminaven aquest primer període de
la Transició.
És en aquests
moments de la primera transició on, a través dels editorials dels diaris i, en
menor mesura, a través d'algunes informacions, titulars, fotografies,... es pot
començar a copsar els diferents posicionaments que va prenent cada mitjà i
l'evolució que, en aquest curt però intens període de temps, pateix la premsa.
Tot i reconeixent que un editorial només ofereix una visió parcial i limitada
del diari, no deixa de ser interessant començar veient quin era aquesta posició
oficial de la publicació. Els editorials, malgrat aquesta visió incompleta que
dèiem, són un viu reflex de com va evolucionant el pensament del diari, com es
va notant la llibertat d'expressió que paulatinament va arribant i com usa la
premsa aquestes majors quotes de llibertat. D'alguna forma, es pren l'editorial
com una radiografia del diari, com una primera visió des d'on es poden començar
a entreveure molts indicis que després serà necessari contrastar, corroborar i
completar amb la resta de les peces informatives, interpretatives o d'opinió de
la publicació.
En aquest sentit
cal fer algunes consideracions. Durant els primers anys de la transició, no es
publicaven editorials com ara, cada dia, sinó que només apareixien en ocasions
molt especials (com, per exemple, la celebració del 18 de juliol o el primer
d’abril). És cert que, fins a la mort de Franco, l'editorial com a peça
periodística tenia la llibertat molt coartada doncs devia expressar exactament
els postulats oficials i difícilment podia sortir del guió pel que resulta
interessant veure evolucionar aquest gènere, observar com a mesura que avança
la transició els periòdics són més atrevits, menys oficialistes en la seva
línia editorial.
La transició en la premsa
A partir de la
mort de Franco, la premsa va viure les conseqüències del canvi polític que
suposa la mort del dictador i les consegüents reformes del règim polític que
condueixen fins a la democratització de l'Estat. A partir del novembre del
1975, comencen a donar-se les condicions òptimes perquè la premsa pugui fer de
catalitzador de les reivindicacions de tota classe que la societat exigiria. La
premsa va contribuir, en paraules de l'historiador Carlos Barrera,
"indubtablement no tant potser a erosionar el règim (no cal oblidar que
Franco va morir en el llit) sinó a preparar i difondre anticipadament les idees
que van fer possible després la transició[2]".
El periodismo escrit tindrà una influència rellevant en aquests primers
compassos de la Transició, sobretot durant el període crític que transcurre des
de la mort de Franco fins l’aprovació de la Constitució (1975-1978).[3]
Aquesta
implicació política de la premsa barcelonina en el procés històric que s'està
vivint, no és un fet aïllat. Hèctor Borrat explica que el diari d'informació
general és “un veritable actor polític de naturalesa col·lectiva, l'àmbit de la
qual d'actuació és el de la influència, no el de la conquesta del poder
institucional o la permanència en ell. El periòdic influeix així sobre el
Govern, però també sobre els partits polítics, els grups d'interès, els
moviments socials, els components de la seva audiència[4]”
.
La veritat és
que podríem considerar que, en certa mesura, la premsa comença a canviar a
partir de la promulgació de la llei Fraga l'any 1966. Aquesta llei, que ve a
substituir la llei de premsa del 1938, dóna uns marges no tan atapeïts per al
periodisme. Com explica Carlos Barrera "[...] des de la promulgació de la
Llei de Premsa i Impremta la primavera de 1966 (més coneguda com "Llei
Fraga"), les pàgines dels periòdics es van constituir en una espècie de
parlament paral·lel, de fòrum d'intercanvi d'idees polítiques més atrevit que
el d'unes Corts els topalls "revolucionaris" de la qual es quedaven
en les disputes sobre la possibilitat d'un associacionisme polític més aviat
descafeïnat i controlat pel Movimiento[...][5]".
Tanmateix, i
malgrat l'obertura que significa aquesta llei, no serà fins a la mort de Franco
quan els diferents diaris podran començar a expressar les seves opinions d'una
forma més lliure. Aquesta evolució que va patint la premsa barcelonina es pot
comprovar en totes les capçaleres que hi ha en la ciutat, però de forma
significativa es pot prendre l’exemple de Mundo
Diario, publicació de clara ideologia d’esquerres que se significarà
clarament per la defensa fèrria del procés democràtic i una posició propera als
principis rupturistes.
La singularitat del procés històric que viu Espanya – el pas d'un sistema dictatorial a una democràcia gairebé amb absència de violència però sense exigir responsabilitats penals als dirigents del règim franquista- dividirà la societat, la classe política i també la premsa en tres blocs:
- els immobilistes: partidaris de perpetuar el règim dictatorial encara que el general Franco hagi mort.
- Els reformistes: passar de la dictadura a la democràcia a partir de la reforma de les pròpies institucions franquistes.
- Els rupturistes: arribar a la democràcia a partir del desmantellament total de l'aparell governamental franquista.
Com dèiem, també en la premsa es reflectirà aquest debat sobre el futur polític de l'Estat. Els periòdics no només recolliran l'opinió de líders polítics i socials partidaris d'una o altra opció sinó que també, a través dels seus editorials, intentaran influir cap a una direcció concreta. Gràcies a la llibertat de premsa que, de facto, començarà a desenvolupar-se a partir de la mort de Franco (encara que no serà fins a la Constitució de 1978 quan s'estableixi legalment aquesta llibertat), els periòdics podran posicionar-se, segons la seva ideologia, al costat d'una o altra d'aquestes tres vies. I és que la premsa no es limita a fer d'espectadora o cronista de la realitat sinó que es disposa a intervenir, participar i, en certa mesura, influir en aquest canvi que s'està donant. Lluny d'assumir un paper de convidats de pedra, els diferents diaris aniran prenent posicions clares davant els esdeveniments.
El
periodista Juan Luís Cebrían afegeix en aquest sentit que "la nova
situació [democràtica] ha servit, no obstant això, per a posar en relleu, una
vegada més, que els mitjans de comunicació no només són un mirall de la
realitat que els circumda, sinó que també operen com motors, voluntaris o no,
d'aquesta mateixa realitat[6]"
.
Encara que la
Transició a la democràcia comença el 20 de novembre de 1975 i s'allarga – com a
mínim- fins l’any 1982 , l'estudi de l’evolució d’un mitjà com Mundo Diario entre la mort de Franco i
les primeres eleccions legislatives permet veure com va canviant la premsa de
Barcelona i quina posició de força prendrà davant la nova realitat política.
El cas de Mundo
Diario
Parlar de Mundo Diario és parlar d'una d'aquelles
publicacions que abans que morís Franco, com veurem, ja havia començat a fer la
transició d'un periodisme del franquisme a un periodisme predemocràtic.
Aquest rotatiu
propietat de l’empresari Sebastià Auger
va començar a publicar-se el 16 de febrer de 1974 -malgrat que anteriorment ja
es publicava amb el nom de DF- i
durarà fins a finals de 1980. Auger haviat obtingut el permís governatiu per
publicar un diari, tot i que se li havia concedit la capçalera de Diario Femenino, una publicació que,
nascuda l’any 1972, estava orientada a un target
femení. Aquest projecte de rotatiu no va funcionar i dos anys més tard Auger
l’adquiria tot i que sense el permís, encara, de canviar-li el nom (per això en
va deixar les inicials DF, ja que ell
voliar reorientar el diari i que no seguís sent una publicació femenina). El
1974 ja se li va permetre canviar de nom.
Diari
progressista pròxim a l'esquerra comunista, serà una clar exemple del compromís
adquirit pels mitjans de comunicació amb la construcció de la democràcia. Sens
dubte, un periòdic al servei de les llibertats polítiques. Les escletxes de
llibertat que s'anaven obrint seran aprofitades per aquest rotatiu per a anar
difonent els seus posicionaments i per a anar fent calar entre la societat un
missatge (subtil mentre encara vivia el dictador; alt i clar una vegada mort)
de superació de la dictadura.
La veritat és
que si bé al principi aquesta ideologia es transmetrà de forma cautelosa, però
explícita, a mesura que avança la primera transició, el periòdic anirà agafant
confiança i propagarà les pròpies idees sense complexos. Per exemple, si ja en
els moments finals del franquisme Mundo
Diario s'atreveix a demanar eleccions lliures (jugant amb el llenguatge
anirà difonent la seva ideologia profundament antifranquista), quan comenci la
Transició aquests posicionaments seran transmesos sense complexos ni embuts, de
forma explícita. Així, serà un dels primers mitjans a parlar del franquisme com
d’ “un règim feixista”. Més endavant, el diari es mostrarà crític amb la
Reforma i amb el govern d'Arias Navarro i apostarà fort per la democràcia. A
Suárez li donaran un marge de confiança i no seran tan crítics amb el seu
executiu.
Periòdic crític
amb la reforma i, evidentment, hostil amb els immobilistes, se situarà pròxim a
les idees rupturistes encara que la necessitat de construir una democràcia en
pau anirà matisant aquest suport i acabarà per aplaudir, no sense recel, els
avanços que vagin aconseguint els governs reformistes. A més, defensarà
obertament les particularitats nacionals de Catalunya i advocarà per la
restitució de drets del poble català.
En aquest
sentit, des de 1974 publicarà setmanalment pàgines en català sent el primer
diari a utilitzar, encara que de forma parcial, aquesta llengua des de 1939, un
acte d'afirmació nacional que posava a prova la ja feble capacitat de control
de les autoritats franquistes en els seus últims moments ja que se saltava la
legislació de premsa vigent.
Igual que Tele/eXprés (acabaran formant part del
mateix grup empresarial –Grup Mundo, propietat de Sebastià Auger- a partir de
l’any 1977, conjuntament amb un altre diari de caire popular, el Catalunya Exprés, i l’esportiu 4-2-4) Mundo Diario patirà la crisi econòmica i
empresarial que afecta el sector de la premsa des de finals dels 70 i fins a
mitjans dels 80 i desapareixerà al desembre de 1980. Fruit d’aquesta situació inestable, al llarg d’aquell mateix any
ja s’hauran deixat de publicar durant un parell de mesos (de gener a març) els
4 diaris del Grupo Mundo. Tot i que tant Tele/eXprés
com Mundo Diario tornaran a
publicar-se (Catalunya Exprés i 4-2-4 no s’editaran més), ja no aconseguiran acabar l’any.
El 20N, l’inici del canvi
Un gran titular
a 6 columnes anunciava que "ha
empezado el futuro". Aquesta era l'expressió que servirà per
encapçalar l'editorial de Mundo Diario
publicat en les diferents edicions especials del dia 20 de novembre de 1975.
L'editorial era un gènere utilitzat només en ocasions puntuals per aquesta
publicació; sobretot s’emprava per a comentar grans esdeveniments. Evidentment,
la mort del dictador sobrepassava qualsevol fet, per la qual cosa Mundo Diario no es limita a escriure un
editorial, sinó que aquest ocupa tota la pàgina 3. El mateix titular de
l'editorial (ha empezado el futuro)
ja deixa bastant clar el posicionament del diari; però, donades les
circumstàncies de manca de llibertat del moment, aquest títol es veu acompanyat
d'un avantítol que indica "Según las
previsiones de Franco". I és que tot l'article recull aquestes dues
idees principals: la mort de Franco obre les portes al futur però, per a
atenuar aquesta afirmació, s'intenta fer veure que va ser el mateix cap d'estat
qui va deixar obert aquest futur.
L'editorial, de
cinc paràgrafs, n’utilitza dos, els primers, per a lloar la figura del General
mort; però ja l'inici del tercer paràgraf , amb un eloqüent "Pero Franco ha muerto. Su imagen, repetida
hasta el infinito, ya no volverá” , dóna pas a un nou text on clarament s'indica
que l'etapa del dictador, que ja s'han encarregat d'elogiar en línies
anteriors, s'ha acabat i ha donat lloc a un nou procés històric. Les ànsies de
canvi de Mundo Diario es demostren
clarament en un quart paràgraf revelador que comença dient "malo sería ahora, que el país sufriera un
frenazo en este caminar hacia la democracia que la sociedad español, día a día,
está urgiendo en cada ocasión que se le propícia”, un clam claríssim per la
democràcia.
Però la situació
del moment, malgrat reclamar obertament els principis democràtics, aconsellava
seguir lloant la figura de Franco; aquest rotatiu trobarà en la la idea de
vincular els seus principis ideològics de Franco amb els de la democràcia una
fórmula eficaç per reclamar un Estat de dret però des del propi llenguatge
franquista: "pués él [Franco] quiso que su sucesor dispusiera de un marco legal perfectamente encuadrable
en una sociedad democrática”. Mundo
Diario té la gosadia de convertir el "caudillo" en un demòcrata amb la previsible intenció de fer
legítim, a ulls dels franquistes, els principis democràtics.
Finalment, en
aquest primer editorial de record a Franco però sobretot de clam democràtic, Mundo Diario acaba aconsellant a qui
serà nou cap d'estat, el rei Joan Carles, que engegui " aquellos
mecanismos que prestan a esa nueva España los suficientes datos de adhesión y
confianza para completar en nuestra sociedad una convivencia libre, justa y
decididamente democrática ".
La llibertat amb
què es movia Mundo Diario segueix veient-se en dies posteriors. Així l'endemà,
en l'editorial del 21 de novembre, es planteja que Espanya sigui un estat
democràtic més enllà de si és monàrquic o no. La frase " lo que se plantea no es tanto el regreso de
la monarquía (...) como la vuelta de unas normas democráticas en un ambiento
desligado de la guerra civil " deixa clar que es reclama un retorn
("vuelta") a un sistema
democràtic, en una referència a la República, règim anterior a la dictadura. Mundo Diario no és que s'atreveixi a
qüestionar la monarquia però si que la supedita a un estat democràtic.
Aquesta primera
anàlisi de Mundo Diario es completa
amb el següent editorial que apareix dos dies més tard (23 de novembre de
1975), l'endemà de la jura del rei Joan Carles com a nou cap d'Estat. És
simptomàtic que en tot l'editorial ja no es faci ni una sola referència a la
figura de Franco; bàsicament es parla de futur, s'analitzen de forma positiva
les paraules pronunciades pel rei en el discurs del dia anterior però s'acaba
amb un atrevit advertiment al monarca quan se li diu: "Queda, eso sí, lo más importante, una
conducta, un talante y unos actos que conforman e impulsan esas expectativas, a
fin de reestablecer en toda su intensidad la normalidad democrática a que ayer
nos referíamos". Així doncs, si bé en línies anteriors del mateix text
legitimen la figura del rei entroncant-lo en una dinastia històrica, ara
supediten aquest poder al fet que el monarca compleixi totes les promeses que
ha formulat.
En aquests
primers dies de transició ja es pot veure una posició clarament democràtica de Mundo Diario. Però el diari no va
esperar la mort de Franco per a deixar veure les seves idees ni va aprofitar
aquesta ocasió per a convertir-se en demòcrata; en l'edició del 20 de novembre
que encara no recollia la mort del dictador, l'editorial titulava "La necesidad del sufragio universal",
un text on es gosava demanar aquest principi democràtic i on ja es veia
clarament l’aposta d’aquest mitjà per a un règim democràtic que, malgrat que en
aquell moment previ a la mort del dictador ja s’albirava proper, també es
preveia combuls i difícil.
Del govern Arias a l’aposta de Suárez
Després dels
primers compassos del canvi de règim, Mundo
Diario seguia amb la seva clara aposta demòcrata. Però, a més, havia posat
tota la confiança del canvi en la figura del rei. Presentava una clara
dicotomia entre un rei que volia la democràcia i unes institucions post
franquistes que frenaven el canvi. Si més no, això es desprèn de l'editorial
del dia 2 de juliol que, amb el títol "Con los pies en el suelo",
critica el govern del dimitit Arias Navarro denominant-lo "el último gobierno del posfranquismo"
en considerar que no havia respost a la voluntat democratizadora del poble. En
canvi, considera que el pròxim govern serà "el primero de la Monarquía" sempre que es doni al rei l'opció
d'escollir un president d'acord amb les seves idees. Aquesta afirmació sens
dubte no és certa ja que el primer executiu nomenat pel monarca va ser el
d’Arias Navarro, ratificat pel Joan Carles com a president després de la mort
de Franco. Però la idea que s’endevina a Mundo
Diario és la voluntat de treure qualsevol responsabilitat al rei sobre
l'acció de l'anterior govern per considerar que la Monarquia no havia pogut
imposar la seva voluntat democràtica en uns moments tan sensibles i inestables
com els dies posteriors a la mort del dictador.
L'editorial
bàsicament el que fa és criticar el Consejo del Reino (òrgan que havia de
designar una terna sobre la qual el Rei escollia nou president) per haver
proposat mesos enrera una terna de la qual havia sortit el dimitit Arias. Ara, Mundo Diario demana al Consell que
s'adoni de "cuál es el talante de la
monarquía” i els indica que ""no
va resultarles difícil intuir qué personalidades encajan con los objetivos de
la Monarquía y con las necesidades de una sociedad renovada y deseosa de futuro
".
Dos dies més
tard, l'elecció d'Adolfo Suárez com a nou president fa concloure l'editorial de
Mundo Diario amb una frase final
aclaridora: "La esperanza se renueva".
I és que per a aquesta publicació, Suárez reunia les característiques
necessàries per a impulsar "el
cambio, desde la plataforma de la reforma o desde planteamientos más afines a
la ruptura". El mateix títol de l'article ja deixava clara la
confiança en el nou president: "Un presidente
para el cambio" i com apuntaven dos dies enrera creien que aquest
seria el "primer presidente del
Gobierno de la Monarquía”.
Mundo Diario, després de lloar la figura de Suárez
per tractar-se d'un home de la post guerra i un polític que ja havia declarat
públicament que existia un pluralisme polític a l'Estat que no es podia amagar,
demana al nou president que faci una política que permeti "cumplir en el plazo más breve posible los
reiterados y públicos propósitos de Juan Carlos I sobre una democratización
auténtica. Una democracia moderna en que el pueblo tenga el protagonismo que le
corresponde". Començava a endevinar-se a Mundo Diario una defensa de la figura del rei per sobre de
qualsevol president o govern de torn. Per a aquest rotatiu, Joan Carles era
garant dels principis democràtics d'Espanya.
El referèndum per a la Llei de la Reforma Política
En l'actitud de Mundo Diario al desembre de 1976 davant
el referèndum de la Llei de Reforma Política s'endevina una posició de crítica
continguda o de treva cap a l'acció del govern. Si bé la figura de Suárez és
bastant respectada, es pot llegir entre línies un cert desacord amb el govern
que, segurament per les circumstàncies del moment, es decideix no expressar amb
molta claredat. Així, en l'editorial del 2 de desembre, l'endemà que comencés
la campanya pel referèndum, malgrat reconèixer que "la reforma tiene sus limitaciones" no critica al govern sinó
que més aviat deixa veure que la situació política del moment no permet a
Suárez oferir res millor.
Com ja s’ha fet
en ocasions anteriors, s’utilitza en el text editorial el recurs d'exposar una
crítica o qüestionament al govern però en el paràgraf següent es busca
l'atenuant o la justificació a l'acció o decisió presa pel gabinet presidit per
Suárez. Per exemple, malgrat mostrar-se d'acord amb la queixa expressada pels
partits de l’oposició en el sentit que no han tingut les mateixes oportunitats,
recursos i facilitats que el govern per fer la campanya política, tot seguit
elogia l'actitud dialogant que Suárez manté amb la comissió negociadora
designada pels partits.
Amb qui sí que
es mostra obertament bel·ligerant Mundo
Diario és amb els partits d'extrema dreta. En l'editorial del dia abans de
les eleccions, el 14 de desembre, critica durament l'actitud de les forces
"de la ultra derecha residual del
franquismo" que, aprofitant que el GRAPO havia segrestat el president
del Consell d'Estat demanaven el no en el referèndum. El rotatiu ho deixa clar
en el seu titular: "Volver al pasado
nunca"; i afegeix que malgrat que "la Reforma propuesta por el Gobierno adolece de defectos y ausencias
(...) es uno paso efectivo hacia la liquidación del sistema que sufrió España
durante demasiados decenios " i "con todas sus limitaciones, con todas sus incógnitas es preferible a
una vuelta al pasado que el pueblo conoce perfectamente".
Les ambigüitats
cap al franquisme que mostrava Mundo
Diario feia just un any, ara s'han convertit clarament en crítiques obertes
al règim anterior. El periòdic no es defineix per cap opció davant el
referèndum però en el mateix editorial del 14 de desembre constata que en
"la mente de todo ciudadano sensato
pueden caber dudas sobre dos posibilidades en el voto de mañana: sí o
abstención ". Sembla que per a Mundo
Diario qualsevol de les dues opcions és vàlida perquè ambdues condueixen
cap a un sistema que, tot i les reserves mostrades en el mateix editorial,
portarà la democràcia.
I els resultats
del referèndum són analitzats el dia 16 de desembre en un editorial titulat
"No defraudar la voluntad popular".
Mundo Diario segueix en la línia de
pugna contra les forces franquistes i ja s'atreveix obertament a titllar el
franquisme com a "règim feixista", alhora que diu que després del
referèndum "Esto [el franquisme], señores, ha concluido definitivamente".
L'editorial segueix destacant que l'executiu de Suárez ha d'emprendre "con decisión, y sin más concesiones al
pasado, la democratización de España". Però el to d'aquest article
comença a ser ja menys conciliador amb el govern. Sembla com si l'aprovació del
referèndum hagués donat un marge de treva que ja comença a acabar-se i ara es
reclama a Suárez que actui.
Això es pot
veure en l'advertiment a l'executiu quan se li diu que "ese capital de confianza [el sí al
referéndum] no puede malgastarse; sería
difícil obtenerlo de nuev "; i afegeix que "nada es gratuito y los españoles pueden mañana reclamarle al Gobierno
el incumplimiento de sus anunciados propósitos de cambio auténtico ".
L'advertiment està fet i Mundo Diario
avisa que "recortar o limitar la
libertad no será tolerado sin fuerte lucha". El temps de marge al
govern ha finalitzat i ara es volen accions concretes.
L’amenaça ultra: els crims d’Atocha
Un gran titular
a tres columnes obre l’edició de Mundo
Diario del 25 de gener de 1977: “Masacre”.
Les altres dues columnes de la
portada estan ocupades per la notícia del segrest del tinent general de
l’exèrcit Villaescusa. Ha passat poc més d’un mes després de l’aprovació
de la Llei per a la Reforma Política i
la violència ultra amenaça el procés democràtic. Malgrat que el rotatiu fa una
condemna clara i explícita de les dues accions (assassinat i segrest), és
l’atemptat contra el bufet el que ocupa la part dreta de la portada i, per
tant, la que fa de notícia d’obertura i a la qual se li dóna una rellevància
més gran, segurament perquè tant el
propi rotatiu com els seus lectors s’identifiquen més ideològicament amb la
causa dels advocats morts.
Aquell dia, Mundo
Diario publica un editorial on fa un exercici de responsabilitat davant la
situació que es viu en posicionar-se obertament al costat del govern (que
tantes vegades ha criticat i amb el qual un mes enrera s’hi mostrava hostil)
alhora que augura (o potser exigeix) que l’executiu no es deixarà intimidar per
l’amenaça terrorista. En un moment polític delicat, des del diari es pren
l’opció d’alinear-se al costat de Suárez tot i que alhora demanar-li que no
cedeixi ni tiri enrera el procés democràtic. Fins i tot s’elogia la “serenidad”
del govern davant el que està succeint. L’anàlisi que fa el rotatiu és que són
les accions del govern cap a la democràcia les que provoquen reaccions
terroristes. Però es recorda que aquesta acció-reacció no ha de frenar l’avenç
cap a un Estat democràtic.
L’endemà, 26 de
gener, aquest sentit de la responsabilitat que s’entreveu a les pàgines del
diari es corrobora en la lloança explícita que es fa de les forces armades
dient que “son garantes de la Constitución”, com també es reconeix la
figura del tinent Villaescusa, del qual se’n destaca el seu impuls en la reforma
judicial. L’afalac militar no és gratuït i seguidament s’entén quan en el
mateix editorial es demana a l’exèrcit que, malgrat tot el que està succeint, “no
se caiga en provocaciones”, alhora que s’aplaudeix la reacció de calma de
la societat civil, del govern i de la oposició. L’editorial ve a insinuar que,
si la ciutadania i els polítics no han reaccionat de forma irada contra els
violents, tampoc ho han de fer els militars. Mundo Diario dóna la
recepta: “contra la violencia, democracia. Contra la violencia, serenidad”.
Però Mundo
Diario decideix anar més enllà. En l’editorial del 27 de gener es fa una
clara reivindicació de l’amnistia. Pel diari, si la violència està frenant
l’aprovació per part del govern de l’amnistia, el que ha de fer l’executiu és
concedir-la de tal forma que “los extremistas ya no tengan motivo para la
presión”. Des del rotatiu es dóna, d’aquesta manera, la volta a la situació
i es pressiona Suárez per tal que, enlloc de permetre que l’acció dels ultres
alenteixi el procés democràtic, acceleri les reformes amb l’objectiu de
desactivar els violents.
Però la
benevolença cap al govern s’acaba amb l’editorial del dia 28. Tot i que de
forma suau, i sense estridències, Mundo Diario critica la decisió de
l’executiu de prohibir momentàniament les manifestacions. Tot i així, la
voluntat de no crispar més l’ambient i el sentit de responsabilitat com a mitjà
de comunicació faran que la crítica tingui un to de petició més que
d’exigència. Així, enlloc de reclamar de forma vehement el dret a
manifestar-se, l’editorial diu que “no debe prolongarse la prohibición de un
derecho”. Crítica sí, però guardant les formes perquè el moment així ho
exigeix.
Finalment, Mundo
Diario se sumarà el dia 29 de gener a la resta de diaris de Barcelona i de
bona part de l’Estat en la publicació d’un editorial conjunt on es posicionen a
favor de la democràcia i en contra les accions violentes que estan succeïnt.
Aquesta acció conjunta de la premsa – un fet molt poc habitual- pot donar una
idea de la rellevància i dificultata del moment que s’estava vivint.
La legalització del PCE
“El PCE ya es legal”. Amb aquest contundent titular, Mundo
Diario obre a cinc columnes l’edició del 10 d’abril de 1977. Tot i
l’alegria que s’expressa en l’editorial per aquesta notícia, el text traspua
una certa indignació pel retard en què es produeix la legalització del Partit
Comunista. El rotatiu destaca com un acte d’absoluta normalitat que un partit
com el PCE pugui concórrer lliurement en uns comicis i considera un
contrasentit que aquest fet no s’hagués produït abans. A més a més, Mundo
Diario carrega contra el govern pel fet que encara hi ha partits que són
considerats il·legals i en demana la seva legalització.
Durant aquella setmana no es publicarà cap més editorial i no serà fins 9
dies més tard, el 19 d’abril, on tornarà a sentir-se la opinió del diari en un
editorial on el to ha canviat radicalment respecte el text del dia 10. Ara, el
rotatiu al·ludeix a una polèmica entre partits i mitjans de comunicació sobre
la conveniència o no de legalitzar el PCE i, malgrat mostrar-se lluny dels seus
plantejaments ideològics, aplaudeix un editorial publicat pel diari ABC,
així com declaracions de polítics d’Alianza Popular i Acción Regional (partits
de dreta) on s’asumeix i s’accepta la legalització comunista. Des de Mundo
Diario es considera que, en un procés constituent com el que s’està vivint,
és necessari que hi hagi un clima de distensió i des del propi mitjà, amb
aquest editorial, es busca contribuir a aquest clima i per això es reconeix
positivament el paper de periòdics i partits situats a l’altre extrem ideològic
que ells.
El 15J: les primeres eleccions
Un mes i mig més tard aquest to conciliador ha desaparegut. A les portes
de les primeres eleccions democràtiques (15 de juny de 1977, eleccions a Corts
espanyoles) que viurà l’Estat en 40 anys, Mundo Diario publica un
editorial el dia 4 de juny titulat “No engañar al ciudadano” on acusa la
dreta continuista de no voler fer el procés constituent. Segons el rotatiu,
aquesta dreta creu que primer cal resoldre els problemes econòmics que té
Espanya, mentre que per Mundo Diario aquesta crisi econòmica està
lligada a les solucions polítiques, és a dir, constitucionals. Amb aquets text,
el diari entra de ple en el debat polític, convertint-se en un agent polític
més d’aquests comicis.
El dia 7 de juny, després d’una onada d’atemptats d’ETA, el diari torna a
fer un editorial molt semblant pel què fa al contingut als que havia fet al
gener anterior en motiu de l’assassinat d’Atocha. Però el que varia és la
forma: es demana– com en aquella ocasió- no caure en la provocació dels no
demòcrates, però ja no s’és tan benevolent amb el govern al qual se li exigeix
que no generalitzi les responsabilitats per les accions terroristes i que no es
prenguin mesures excepcionals que creïn un clima de tensió que pugui frustrar
el procés democràtic. El fet que al cap d’una setmana hi hagi convocades
eleccions és segurament la causa que fa que Mundo Diario ja no es mostri
tan condescendent amb el govern Suárez.
L’aposta per entrar en el debat polític del diari es veu també de forma
explícita en l’editorial de l’11 de juny on, sota el títol de “Fin del
decreto de Burgos”, es demana al govern més autonomia per a Catalunya.
Curiosament, ni el dia de les eleccions ni el dia abans es publiquen
editorials. Malgrat tot, l’aposta del diari per les forces d’esquerra i pel
retorn de l’autonomia queda ben pal·lesa amb la fotografia de portada del 14 de
juny en què, sota un titular de “Mañana el pueblo decide”, es veu una
fotografia d’una manifestació d’Esquerra de Catalunya que, segons les
cròniques, va congregar 450.000 persones reclamant la Generalitat i el retorn
del president Tarradellas. Sens dubte, una demostració de força de l’esquerra
que el diari no dubta en recollir i publicar en primera plana.
L’endemà de les eleccions Mundo Diario titula amb grans lletres: “Una
victoria para Catalunya”, en referència al fet que les forces catalanistes
que reclamen l’autonomia han obtingut grans resultats (a Catalunya va vèncer el
PSC, seguit del PSUC i del Pacte Democràtic de Catalunya). Però el titular més
significatiu és el de l’endemà, 17 de juny, en què es pot llegir: “Franquista
barridos. Ha estallado la democracia”. I sota es reprodueix una fotografia
on es pot llegir una pintada al carrer amb el següent lema: “En el día de
hoy, “derrotadas” las fuerzas facciosas, la democracia ha alcanzado sus
primeros objetivos: PSC-PSOE 29’8%; PSUC 18’7%; PDC 15’9%”, una frase
inspirada en la famosa declaració de final de la guerra que va fer el General
Franco l’1 d’abril de 1939 a Burgos. Uns titulars i una fotografia que
demostren com el rotatiu ja ha perdut totalment la por a les últimes
reminicències del franquisme i fa ja un ús total de la llibertat d’expressió
que, des de la mort del dictador, tota la premsa, poc a poc, es va anar
autoatorgant.
Ara, amb les primeres eleccions, el procés democràtic engegat i el triomf
de les forces d’esquerra a Catalunya (i la desaparició de les forces
franquistes), Mundo Diario gosa endurir el seu llenguatge com es pot
comprovar en l’editorial del dia 21: “Deben dimitir los ayuntamientos”,
una reclamació que també feien les forces opositores que recull en primera
persona el rotatiu. Pel diari, és cabdal que després dels resultats electorals,
els ajuntaments franquistes que encara queden (com el de Barcelona) dimiteixin
en bloc.
I per acabar de veure com evoluciona el llenguatge i el to del diari
després d’acabar electoralment amb el llast del franquisme, Mundo Diario
gosa dir, en l’editorial del 23 de juny – on es condemna un assassinat d’ETA-
que “la violencia puede ser, en ciertos casos, una forma legítima de
resistir al tirano”. El diari fa una condemna absoluta i explícita a
l’atemptat i el titlla d’inoportú pel moment que s’està vivint, però també es
permet fer aquesta defensa de la violència, tot i que matisa que només en certs
casos. Sens dubte, una frase que setmanes enrera ningú hagués gosat publicar.
La importancia històrica del moment, i la voluntat del rotatiu
d’intervenir i deixar clara la seva posició, es veu en la publicació diària
d’editorials. Així, mentre que abans de la mort de Franco l’aparició de textos
editorials era no només irregular sinó escadussera, el mes de juny de 1977 hi
haurà opinió del diari gairebé cada dia en una aposta clara per esdevenir un
actor més del moment polític que es viu.
Conclusions generals
A partir de
l'estudi del corpus editorial esmentat, es poden extreure algunes conclusions
que permeten entendre l’evolució que pateix Mundo Diario i que a la vegada
són extrapolables a la resta de rotatius de Barcelona durant el període de
primera transició:
1. Canvi general: Mundo
Diario, igual que tota la premsa, sigui del signe ideològic o empresarial
que sigui, pateix una clara evolució i un canvi si més no pel que es refereix a
la seva línia editorial i a la llibertat amb què expressa els seus
posicionaments polítics.
2. Compromís
polític: aquest rotatiu mantindrà un compromís polític i ideològic clar i
explícit. El diari no es quedarà al marge sinó que tindrà la voluntat
d’esdevenir un agent polític més.
3. Premsa
pedagògica: el rol de fòrum de les idees que anaven adquirint els periòdics
provocarà que es vagi accentuant una voluntat pedagògica, d'instruir al lector
en els principis polítics i democràtics que van apareixent perquè els ciutadans
puguin anar adquirint coneixements que els permetin obrar políticament en
conseqüència. Això també es veu en les pàgines de Mundo Diario.
4. Sentit de
responsabilitat: Com a conseqüència del moment històric que s'està vivint,
es pot veure també un fort sentit de responsabilitat per part del diari; es pot
veure una voluntat d’intervenir en l’acció política però, a la vegada, de
contribuir a la calma i la serenitat necessàries per tirar endavant la
democràcia.
5. Politizació: a mesura que
va avançant la transició es va accentuant la politizació del rotatiu. Aquest
aspecte lliga amb l'opinió d'alguns historiadors quan assenyalen que les
pròpies redaccions estaven molt polititzades.
6. Canvi d'estil: com a
conseqüència d'aquesta major llibertat d'expressió que va apareixent, es pot
comprovar un canvi clar en l'estil de la redacció periodística: es passarà
d'uns textos encotillats, molt cautelosos a, a poc a poc, anar dient tot allò
que es pensa a través dels editorials.
7. Respecte a la
figura del Rei: Un dels pocs aspectes en comú que tindrà tota la premsa de
Barcelona en aquest període, i que es veu en les pàgines de Mundo Diario,
és el respecte cap a la figura del rei i el paper que ha de jugar en el procés
de transició política.
8. Força de la
classe periodística: que la premsa va exercir un paper vital en la construcció
de la democràcia també ho demostra les concessions constitucionals que es van
donar a la classe periodística: la Constitució de 1978 reconeix el secret
professional i la clàusula de consciència, unes prerrogatives que no només no
aconsegueixen altres col·lectius professionals de l'Estat espanyol sinó que, a
més, tampoc recullen la majoria de constitucions occidentals del moment.
9. Crisi de la
premsa: l'estabilització política a partir de principis dels 80
provocarà que s'acabi la situació d’excepcionalitat política i que la premsa
vagi prenent el paper de mitjà informatiu sense haver de fer de parlament de
paper ni suplir figures polítiques que si que existeixen en una democràcia.
Això provocarà una crisi en els periòdics, especialment significativa en el sí
del Grup Mundo. De la mateixa manera, i no de forma casual, que desapareixen la
gran majoria de partits polítics de la Transició per a anar quedant només les
grans formacions polítiques, amb la premsa passarà el mateix: la necessària
pluralitat i disparitat ideològica que es traduïa en una gran quantitat de
mitjans distints, anirà deixant pas a una homogeneïtzació política a l'entorn
d'unes poques idees (dreta, esquerra, centre, comunistes, nacionalistes), i
quedarà un (o com a molt dos) periòdic que s'identifica amb cadascuna
d'aquestes postures. D’aquesta manera, seran les lleis del mercat les que
decidiran quina premsa sobreviu i quina no, en un mercat altament saturat d'oferta
que no respon a la demanda real.
10. Reducció de
periòdics: la crisi de la premsa explica que, dels 10 periòdics que es
publicaven a Barcelona entre 1975 i 1977 tan sols en quedin dos: La
Vanguardia (que assumeix la tradició de la premsa conservadora, com El
Noticiero Universal i, en certa manera, El Diario de Barcelona) i Avui
(amb l'herència del El Correo Catalán). El panorama periodístic de
Barcelona es completarà a partir de 1978 amb un tercer rotatiu, El Periódico
de Catalunya, que recull precisament el testimoni de les publicacions del
Grup Mundo com Tele/eXprés, Catalunya Exprés o Mundo Diario. De
la mateixa manera que l'ideari feixista va deixar de tenir suport després de
finalitzar el franquisme, tampoc cap periòdic es quedarà amb l'herència ideològica
de la premsa falangista Solidaridad Nacional i La Prensa.
Bibliografia
Ø
Barrera, Carlos (1995) “Factors de canvi en el periodisme de la
Transició" a Tusell, Javier i Soto, Álvaro, "Història de la transició
i consolidació democràtica a Espanya" Volum 2, UNDE i UAM, Madrid 1995.
Ø
Borrat, Hèctor “El periòdic, actor polític”, Editorial Gustavo
Gili, Barcelona, 1989.
Ø
Cebrián, Juan Luis "El País, un intel·lectual col·lectiu de
la transició" en "Memòria de la transició" Taurus, Madrid 1996.
Ø
Guillamet, Jaume “El segon canvi de la premsa espanyola” en Leeds
Iberian Papers, Leeds (Regne Unit)
Ø
Guillamet, Jaume “El periodisme en la transició a la democràcia.
Factors polítics, econòmics i professionals”, V Encontre d’Historiadors de la
Comunicació, Universitat de les Illes Balears, Palma 2003.
Ø
Huertas Claveria, Josep Maria (ed.) "200 anys de premsa
diària a Catalunya", Fundació Caixa de Catalunya, Barcelona 1992.
Ø
Pàmies, Oriol "El grup Món: pecats i penitències d'una premsa
de transició", Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona 1993.
Ø
Redero San Roman, Manuel "La Transició a la democràcia a
Espanya" en revista Ahir nº 15, Marcial Pons, Madrid 1994.
Ø
Soto, Álvaro "La transició a la democràcia", Aliança
Editorial, Madrid 1998.
Ø
Tusell, Javier "La transició espanyola a la democràcia",
Història 16, Madrid 1991.
Ø
Tusell, Javier i Soto, Álvaro "Història de la transició,
1975- 1986", Aliança Editorial, Madrid 1996.
Ø Ysàs i Solanes, Pere (ed.)
"La Transició a Catalunya i Espanya", Fundació Doctor Vila d'Abadal
[1] Guillamet, Jaume “El segon canvi en la premsa espanyola” en Leeds Iberian Papers, Leeds (Reino Unido), págs. 191-201
[2] Barrera, Carlos "Factores de cambio en el periodismo de la Transición" en Tusell, Javier y Soto, Álvaro, Historia de la transición y consolidación democrática en España" Volumen 2 pág 451, UNDE y UAM, Madrid 1995.
[3] Guillamet, Jaume “El periodisme en la transició a la democràcia. Factors polítics, econòmics i professionals”, V Encontre d’Historiadors de la Comunicació, págs. 269-274
[4] Borrat, Héctor “El periódico, actor político” Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1989. Pág. 33
[5] Barrera, Carlos "Factores de cambio en el periodismo de la Transición" en Tusell, Javier y Soto, Álvaro, Historia de la transición y consolidación democrática en España" Volumen 2 pág 450, UNDE y UAM, Madrid 1995.
[6] Juan Luis Cebrián "El País, un intelectual colectivo de la transición" en "Memoria de la transición" Taurus, Madrid 1996 pág. 134