ELS
MITJANS DE COMUNICACIÓ A ANDORRA:
“Coincidències
en l’evolució dels mitjans de comunicació andorrans amb l’aprovació de la
Constitució i la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol”
Carles Pont i Sorribes
Índex
1.- Introducció, objectius i mètode
2.- El naixement dels mitjans de comunicació: 1917- 1940
3.- Franquisme i domini periodístic francès: 1940- 1970
4.- Eclosió de les publicacions periòdiques: 1970- 1993
5.- Constitució, llibertat de
premsa i consolidació dels mèdia:
1993-2004
1.- Introducció,
objectius i mètode
En aquest estudi hem conformat una aproximació a la història dels
mitjans de comunicació a Andorra. S’ha analitzat les principals publicacions
que s’editaven al país pirinenc durant el segle XX i es detalla l’evolució del
marc comunicatiu andorrà fins als nostres dies.
L’estudi analitza la influència dels estats espanyol i francès cap als mitjans de comunicació del Principat. Una interferència que s’ha generalitzat en eixos bàsics com ara l'economia, amb una forta presència estrangera; la societat, poc estructurada i amb una alta immigració portuguesa, espanyola, francesa i gallega; i una demografia autòctona molt baixa. La suma d’aquests factors han fet poc atractives les aventures periodístiques al país pirinenc fins fa poc més de 15 anys.
La manca de
periodistes i mitjans autòctons ha fet que la dependència del periodisme
andorrà de professionals del sud de França i de Catalunya hagi estat majúscula.
A més, cal afegir que fins a
l’aprovació de la Constitució l’any 1993 els pocs periodistes que es van
atrevir a parlar des d'Andorra per als habitants del Principat en ocasions de
forma implícita o explícita se'ls va emmudir "per interessos econòmics o
polítics", assegura Josep Ferrer, historiador i arxiver del Comú
d'Escaldes Engordany[1].
El major
nombre de publicacions de les Valls d’Andorra solen néixer quan hi ha un
interès polític concret o una situació social rellevant tant a l’Estat espanyol
com al petit país pirinenc. Rosa Mari Sorribes[2]
afirma que: "les èpoques d'eleccions tant comunals com per a la renovació
del Consell General, han estat èpoques de naixement de noves
publicacions".
Pel que fa
al mètode d’aquest estudi, el primer que ens hem plantejar és fer un anàlisi
exhaustiu de la producció científica. S’han consultat sistemàticament bases de
dades, biblioteques i hemeroteques per elaborar una aproximació a la història
dels mitjans de comunicació andorrans.
Alhora, hem realitzat entrevistes en profunditat amb acadèmics,
periodistes, arxivers i estudiosos que ens han permès aprofundir en aquesta
mateixa empresa.
2.- El naixement dels mitjans de comunicació a
Andorra: 1917- 1940
Les primeres experiències en
premsa escrita a Andorra sorgeixen des de Barcelona molt lligades a andorrans que
viuen a la ciutat Comtal. La primera publicació que es té constància és Les Valls d’Andorra, revista que va sortir mensualment durant dos
anys. Tractava els moviments migratoris, el temps i les festes locals, a més,
publicava notes informatives relacionades amb l’agricultura. Aquesta es
considera la primera publicació autènticament andorrana.
Després
d’uns anys de no comptar amb cap publicació andorrana, neix novament des de Barcelona el Butlletí
de la Societat Andorrana de Residents a
Barcelona (1929), que va durar uns
tres anys. Durant la dècada dels trenta és quan sorgeixen quantitat important
de publicacions andorranes i fins i tot es crea la primera ràdio. Entre el 1931
i el 1940 hi ha registrades 10 publicacions, essent el 1935 l’any amb un major
nombre d’edicions periòdiques aparegudes amb un total de cinc. D’aquesta època
daten Le Réveil de l’Andorre (1931),
una revista de l’organisme franco-andorrà de Beziers de la qual s’editen dos
números, o Andorra Agrícola (1933),
una revista dedicada al foment de l’avicultura, les indústries rurals i la
ramaderia i amb una vida de dos anys. Reivindicació (1933), El 29 de juliol (1933), o el Butlletí
del Govern Provisional d’Andorra (1934) van ser altres publicacions en un
període que coincideix plenament amb la instauració de les llibertats a l’Estat
Espanyol i la proclamació de la República. Menció especial mereix Poble
Andorrà (1934), una publicació mensual que va desaparèixer l’any 1937,
després d’alguns mesos d’absència en esclatar la Guerra Civil espanyola.
Aquesta revista va néixer també a la ciutat Comtal com a portaveu del Casal
Andorrà de Barcelona.
L'any 1935 el Consell General
va atorgar la primera llicència a Ràdio
Andorra. Encara que aquesta emissora va tenir una història marcada per les
disputes entre els coprínceps d'Andorra, la veritat és que va ser present en
antena molts anys. Llevat de Ràdio
Andorra, que emetia en castellà, excepte d'uns minuts diaris en català, i
que hom recorda per allò de: "Aquí Ràdio Andorra!", emissores en
català no se'n constituirà cap al Principat fins ben entrats els anys vuitanta,
coincidint amb l’expansió de llibertats a l’Estat espanyol. De fet, Ràdio Andorra es clausurada el 1981 pel
Consell de la Vall en decretar que es tancava “per causa d’emmetzinament de la
vida política del país”.
3.- Franquisme i domini periodístic francès: 1940-
1970
El Principat d'Andorra és un
país política, econòmica i socialment peculiar, la seva premsa, per descomptat,
també ho és. El període que ens ocupa va tenir una producció de mitjans de
comunicació més aviat pobre, sobretot a causa de la moguda història que van
patir els estats veïns d'Espanya i França, i en general per les convulsions que
va sofrir en aquella època Europa. La singular situació geopolítica andorrana i
la manca de periodistes van ser els causants que, durant més de trenta anys,
d’Andorra només se’n parlés des de l’estranger. Als anys cinquanta no hi havia
cap periodista al Principat (Valls: 1996):
"Els periodistes no eren necessaris,
ni gaire desitjats, i no ho havien de començar a ser, tímidament, fins molt més tard, als anys setanta, vint anys abans
tanmateix de l'esclat definitiu dels mitjans de comunicació com un fet
quotidià".
Els primers que van fer
periodisme a Andorra seran Lluís de Santiago, Michel Brardt o Maurice Vincent,
la majoria corresponsals de diaris francesos que al Principat escrivien en
català. Altres els seguirien més tard, cap als anys noranta, i només escriurien des d'Andorra per al propi
país: Gualbert Osorio, Rosa Mari
Sorribes o Mari Carme Grau.
Entre el 1940 i el 1966, les publicacions que van sortir a Andorra
van ser majoritàriament d'associacions o escoles, amb un contingut periodístic
pobre, i sempre tutelades per algun organisme oficial, o bé, per entitats no
lucratives. A partir dels anys setanta la premsa a Andorra rep una forta
embranzida. Apareixen les primeres publicacions informatives en català, és
millora la qualitat i el tiratge de les edicions, i per primera vegada, torna a
ser la iniciativa privada la que pren el relleu a l'hora de publicar al
Principat.
També cal dir que durant tot
el període, el suport institucional que reben les iniciatives de les
publicacions catalanes a Andorra és en molts casos imprescindible per poder-se
editar. L'exemple més clar és Miscel·lània, una publicació que editarà
el mateix Consell General amb la col·laboració de determinats lletraferits -no
es pot parlar de periodistes en aquella època. La implicació de les
administracions públiques va ser d'un gran ajut per a la llengua, però va frenar
l'objectivitat que hom reclama en els textos periodístics. És difícil trobar a
Andorra des de l'any 1940 fins al 1970 una publicació on els criteris
d'objectivitat, temporalitat o tempestivitat,
tinguin el pes que es requereix en qualsevol peça periodística.
Entre els anys 1940 i 1970,
el nombre de publicacions que van
apareixen a Andorra en català va ser de l'ordre de nou. Algunes van tenir
tradició més endavant, o s'han reeditat amb el nom originari als anys noranta.
Altres, amb menys fortuna, no van reeixir o bé van tenir una història molt
curta.
Les publicacions andorranes,
llevat dels primers anys setanta, no van ser hostils amb el règim del general
Francisco Franco, a Espanya, o amb els
diferents governs que durant el període van governar França.
La influència francesa de la
qual ja s'ha parlat anteriorment té un exemple molt clar en el cas del diari
francès L'Indépendant, ja que des dels anys trenta i fins el 1973 va ser el
veritable periòdic d'Andorra. Aquest diari publicava en francès, llevat
d'alguns articles en català. La importància de L'Indépendant fou tan
forta a Andorra que va arribar a ser el diari de referència. Ho exemplifica bé
el màrqueting del diari que consistia
en situar rètols a l’entrada de les poblacions o parròquies andorranes. Per
exemple a Ordino, el rètol d’entrada era:
Ordino: 200 lectors de
L'Indépendant.
El diari francès era el que
opinava sobre les qüestions més importants del Principat, i hi dedicava l'editorial sovint. De fet, la
normalització del català i les disposicions que per a la seva defensa es feien
des del Govern, van ser durament criticades en més d'una ocasió pel diari
francès.
D’altra part, una emissora de ràdio
es van implantar sense gaire èxit al Principat, va ser la francesa Radio des
Valées (1961). L’any 1966 va canviar de nom per dir-se Sud Ràdio i
emetia en francès, català i castellà, des d’Andorra i Tolosa de Llenguadoc.
La represa de les publicacions informatives arriba amb la publicació
d’Andorra:
Miscel·lània cultural, actualitat i turisme. De periodicitat anual, la
primera data d'aparició és del 1956 i l'últim número del 1960. El director
d'aquesta publicació fou Francesc Xavier Sanmartí. El contingut de la revista
era principalment cultural, turístic i literari. Aquesta revista és considerada
la primera publicació oficial de promoció turística que es feia des del Consell
General de les Valls.
En un país on el turisme d'hivern és una de les principals fonts
d'ingressos, calia que hi hagués una publicació d'aquest àmbit. Aquesta arribà
prompte, i molt abans que en altres països. Neu
va tenir dues èpoques amb un total de 8 números. La primera època comença l'any
1952 i només es publica un número. A la segona època, que s'inicia el 1964,
acaba sortint al mercat un total de vuit exemplars. La revista Neu era una publicació amb molta
publicitat i només donava informació sobre el món de l'esquí, informació
meteorològica, pistes, novetats i algunes notícies d'esports de muntanya.
Vida nova
(1955-1978) no va
ser una revista que es pugui considerar estrictament una publicació andorrana,
ja que només contenia alguna informació del país. Vida nova, que portava el subtítol de Reveu occitane et catalane, s'editava a Montpeller. La revista
contenia cada mes diferents articles dedicats al Principat d'Andorra i, fins i
tot, tenia redactors al petit país.
L’any 1967 també va néixer Valls
d’Andorra un suplement que es venia conjuntament amb el diari francès Midi-France i que portava informació en
català d’Andorra i únicament per al
Principat. L’experiència no va durar més d’un any.
4.- Eclosió de les publicacions periòdiques: 1970-
1991
Coincidint amb una tímida obertura informativa a l’España de finals del franquisme, a Andorra comencen a aparèixer un nombre important de publicacions periòdiques. Una de les primeres d’aquest periòde va ser La Gaseta d’Andorra. De periodicitat mensual, La Gaseta d'Andorra portava com a subtítol: Butlletí de decrets, ordenacions i anuncis oficials de les Valls. En aquesta publicació encetada l'any 1970, i que perdurà fins al 1973, s'hi podia trobar totes aquelles informacions i aprovacions que feina el Consell General. Per trobar-li un símil actual podríem dir que és una mena de Diari Oficial, amb caràcter de servei públic i amb notícies d'agenda. D'aquesta publicació se'n van editar un total de 12 números. Un dels principals impulsors de la publicació va ser Pierre Fournier de la Martinie.
El mateix any 1970 va néixer Andorra
Magazine, la qual es pot considerar una de les primeres publicacions estrictament andorranes i amb un contingut
íntegrament periodístic. Dirigida per Pierre Fournier de la Martinie, va
editar-se'n un total de 63 números durant els cinc anys en què va sortir al
carrer. La periodicitat era quinzenal. Entre els periodistes i articulistes de
l'època ja s'hi troben noms com Elidà Amigó de Vila, Michel Brard, Antoni
Morell, Gualbert Osorio o Lluís de Santiago, entre altres. La publicació tractava tot tipus de notícies
que fessin referència al Principat d'Andorra i les comarques veïnes. La revista
es distribuïa per Andorra, Espanya, França, Algèria i el Marroc. S'editava en
català, castellà i francès.
L'any 1970 va ser un any
prolífic pel que fa a l'edició; el mateix any va iniciar-se Andorra Tourist. Les informacions que hi apareixien eren de
caràcter general, amb un gran interès per als temes que feien referència al
turisme, com el seu nom indica. La periodicitat de la publicació era mensual i
la va dirigir durant força temps Pere Font Moles. Aquesta publicació no va
passar de l'any d'existència.
Es té constància de la sortida
d'una publicació amb el nom d’Avantguarda (1971). Aquesta publicació
tenia un alt contingut d'actualitat, però
no va reeixir. De fet només se n'ha pogut documentar un exemplar. La
periodicitat pretenia ser mensual.
Presència va ser
portaveu de l'agrupament de joventut d'Andorra. Contenia informacions de les
activitats que desenvolupava l'associació, però també contenia informacions de
caràcter polític. El primer número va sortir el novembre de l'any 1972 i el
darrer el març del 1973, en total cinc números. De periodicitat mensual va ser
una publicació amb força èxit entre el jovent. Tenia un contingut totalment
polític progressista en aquella època. En aquell mateix any va néixer Posobra
una revista de caràcter general amb
informació de tot tipus, des de la política,
a temes de cultura i esports. Dirigida per Roger Rosell, va tenir una
vida curta. Editada per l'empresa Edicions de les Valls la publicació tenia
periodicitat mensual. De Posobra se'n
va publicar un total de sis números, tots encabits durant el mateix any 1972.
Més enllà de l’estricta
actualitat cal destacar l’aportació de la revista Claror. Dirigida per
Norbert Orobitg Carné, un refugiat català, es va editar fins al 1975. Va ser
una revista amb un alt nivell cultural i científic. De periodicitat trimestral,
s'editava en format foli “Dina 3”. Claror va ser una publicació
amb certes aspiracions intel·lectuals, artístiques i culturals, que va tenir
una certa sortida, fins i tot, fora de les fronteres del Principat d'Andorra,
en una època en què les publicacions en català no eren abundants. D’aquesta
publicació se’n va editar un total d'11 números i com a subtítol portava el nom
de la: Publicació literària, turística,
comercial i d'informació d'Andorra i el Pirineu català.
Una de les publicacions que va
deixar més pòsit aquella època va ser Tribuna (1973). Aquesta era una revista de periodicitat bimensual,
de la qual se'n va editar un total de 22 números i va deixar de publicar-se
l'any 1978.
El gerent
de la publicació va ser Marc Forné, -l'actual Cap de Govern d'Andorra- i
componien el seu consell de redacció altres polítics i persones vinculades al
món social i econòmic de les Valls, com: Antoni Armengol, Jaume Bartumeu, Jordi
Farràs, Albert Pujol o Manel Sansa. El
contingut de la revista Tribuna era exclusivament polític i de crítica social i
política.
P.P. Promocions Publicitàries (1973) va ser el primer setmanari que troben en el període que s'analitza. La revista va ser fundada per un advocat de Saragossa arrelat al Principat, Francesc Ruíz. Aquesta publicació la va dirigir, entre altres, Manuel Sansa. Sota la direcció d'aquest, i acatant una sentència molt discutida, la revista fou tancada per ordre del Tribunal de Corts, a instàncies del Consell General. De Promocions Publicitàries va editar-se'n un total de 113 números en els dos anys d'existència de la publicació.
Aquells anys setanta va néixer
Poble Andorrà (1974), una publicació cabdal no només per Andorra,
sinó també per Catalunya. Aquesta es
considera el primer diari del Principat, i el primer que s'edita en català des
del final de la Guerra Civil espanyola. La publicació, que avui encara s'edita
tres cops per setmana, va tenir una sortida difícil donada la poca cultura de
periodisme industrial del Principat d'Andorra. En l'aspecte més tècnic cal
explicar que es feia la composició manual del textos, amb caràcters de plom
encunyats per linotípies. L'absència de rotatives feia que el treball
d'impressió es fes en màquina plana. La conseqüència d'aquest rudimentari
procés de producció feia que l'edició i la distribució fossin força lentes.
El Consell General i els polítics de l'època es van oposar al
naixement d'aquell diari. El seu director va ser Antoni Sementé, fins l'any
1977 en què el diari va tancar. Rosa Mari Sorribes recull unes declaracions[3]
de Sementé en les que explicava que "volíem omplir el buit informatiu que
patia el país i volíem ser dignes portaveus de la llengua i de la cultura des
de la terra andorrana".
Una dada que il·lustra fins
quin punt influïa la situació política de l'Estat espanyol és que les agències
de premsa espanyoles contractades, o bé no volien donar el servei a Poble
Andorrà, o bé, el tallaven el mateix dia de l'aparició de la publicació,
sense avís previ. A banda, els
reiterats intents de portar el diari a Catalunya van ser frustrats per part de
la dictadura de Franco. El fet de ser editat en català feia que a la duana de
la Seu d'Urgell les persones que volien emportar-se Poble Andorrà cap a casa
eren retingudes de forma sistemàtica.
El contingut del diari era
d'informació general, des de temes polítics, a culturals, esportius i de
lleure. Tenia alguns apartats dedicats al reportatge en profunditat i
entrevistes, que van donar en més d'una ocasió cabuda a l'opinió de catalans
que es trobaven a l'exili o bé que estaven a punt de retornar al país. El diari
va desaparèixer el 1977, i un any més tard es convertiria en setmanari. La desaparició del diari es atribuïda a la
forta competència de la premsa periòdica en català, que arribada des de
Catalunya va eclipsar també els lectors del petit Principat. La periodista Rosa Mari Sorribes atribueix
principalment la desaparició de Poble
Andorrà al naixement del diari Avui
a Barcelona l'any 1976.
La revista Poble Andorrà va reaparèixer l'any 1994,
després d'uns anys d'absència, aquesta vegada per editar-se tres vegades a la
setmana. Avui encara s'edita la publicació amb la mateixa periodicitat. El
contingut de la revista continua essent d'informació general amb molts
publireportatges i informacions de serveis.
Un altre setmanari important
és Informacions, que avui encara s'edita, i que va aparèixer als quioscos
el 1975 per substituir el clausurat Promocions Publicitàries. P.P.
Era dirigit pel mateix propietari de l'anterior revista, Francesc Ruíz, que més
endavant va anar delegant aquesta tasca a diferents periodistes.
Informacions porta
publicats més de mil exemplars. El contingut de la revista ha estat eclèctic al
llarg d'aquests anys. Si bé els primers números publicava més informació i
menys publicitat, més endavant s'han canviat els papers.
Una de les altres revistes que
també es va publicar en tres idiomes fou
L'exprés Andorrà. Tot i que amb un pes específic del català, va durar des
del 1975 fins el 1977 i disposava un contingut variat de notícies culturals,
comercials i turístiques. En va ser director Josep Balielles i Babot, i la periodicitat de la publicació va ser setmanal.
Els anys vuitanta creix el
nombre de publicacions periòdiques, encara que no les estrictament
informatives. On sí hi ha un punt d’inflexió important és en els mitjans
audiovisuals. L’any 1983, el Consell General acorda crear l’Entitat Nacional
Andorrana de Radiodifusió (ENAR). Dos
anys més tard el mateix organisme concedeix a l’empresa Promarts (Societat
Andorrana de Radiodifusió) la llicència per explotar Ràdio Valira. El
dos de gener de 1986 comencen les emissions de la que ha estat una de les
emissores privades més importants del Principat.
L’any 1986 es crea la primera
televisió d’Andorra, Antena 7 TV.
L’inici va ser erràtic, donat que va començar amb el projecte impulsat
des del Comú d’Andorra la Vella amb Tele-Fira, que emetia durant els
dies de celebració de la Fira de Mostres. Amb tot, es va decidir continuar-ne
les emissions fins al 1991, any que es va considerar que eren incompatibles amb
la recent creació de l’entitat pública de ràdio i televisió. Aquesta es va
crear a finals de la dècada dels vuitanta, el 13 d’abril de 1989 amb el nom
d’Organisme de Ràdio i Televisió d’Andorra (ORTA), que a semblança del sistema públic català, donaria dos anys més
tard forma a Ràdio Nacional d’Andorra i Andorra televisió.
5.- Constitució,
llibertat de premsa i consolidació dels mèdia: 1993-2004
El panorama de la premsa a
Andorra no dóna un tomb significatiu fins als anys vuitanta, però no serà fins
als noranta que arriba a la normalitat. La creació del Diari d'Andorra i
d’Informacions Diari l'any 1991, en són una bona mostra.
L’aprovació de la Constitució
d’Andorra serà determinant per a l’evolució de la premsa a Andorra. En el seu
article dotze, la Carta Magna andorrana reflecteix, en referència als mitjans
de comunicació, que:
Es reconeixen les llibertats d'expressió,
de comunicació i d'informació. La llei regularà el dret de rèplica, el dret de
rectificació i el secret professional. Queda prohibida la censura prèvia o
qualsevol altre mitjà de control ideològic per part dels poders públics.[4]
Durant els anys noranta van
sortir publicacions mensuals informatives com Actual (1993) o La
Revista d’Andorra (1997). L’aprovació de la Constitució i l’embranzida dels
moviments polítics i socials permet que s’editin butlletins de diferents
partits polítics, dels Comuns
(ajuntaments andorrans), i més de cent publicacions periòdiques entre
immobiliàries, publicitàries, culturals i esportives.
L’altre salt qualitatiu a la
premsa andorrana arriba el 1997 amb El Periòdic d'Andorra, l'edició per
al país pirinenc del diari del grup de comunicació espanyol Grupo Zeta.
Darrerament, aquesta publicació s'ha dissenyat amb un format més innovador i ha
incorporat més informació de les comarques veïnes del Pirineu de l’Alt Urgell,
la Cerdanya i els Pallars.
D'altra part, l’inici de les
emissions d'Andorra Televisió el 4 de desembre de 1995 i la concessió de
diverses freqüències de ràdio van permetre que Andorra entrés al segle XXI amb
unes expectatives en el món de la comunicació més que acceptables. Andorra Televisió naixia gràcies a la feina
que s’havia fet des d’Antena 7 TV i molts dels professionals i els
equipaments de la primera època de la televisió pública van ser de l’antiga
televisió andorrana que havia nascut gràcies a la Fira.
En el cas de la ràdio una de
les emissores que trencarien el monopoli audiovisual de les públiques i la privada
Ràdio Valira, va ser Andorra 7
Ràdio (1996), propietat de l’empresa editora del Diari d’Andorra. Aquesta
emissora emet íntegrament des del Principat les vint-i-quatre hores del dia. A
banda, el Bisbat d'Urgell va crear Ràdio Principat (1997), una emissora per
a tot el límit eclesiàstic urgellenc que es troba associada amb Ràdio Estel, l'emissora de l'Arquebisbat
de Barcelona.
A finals dels anys 90 la
iniciativa d’un jove empresari de la comunicació, Euduard Navarro, també va
permetre la irrupció de noves ràdios cent per cent andorranes. La fundació de
l’emissora Ràdio 7 (2001) va
augmentar la competència entre els mitjans de comunicació del Principat i va
permetre millorar l’oferta comunicativa. Aquesta emissora emet 24 hores diàries des dels seus estudis
d’Encamp.
Al Principat d'Andorra
l’arribada d’emissores que es produeixen des de Catalunya ha estat constant els
darrers anys. Avui hi ha delegacions, amb programació pròpia de les emissores
catalanes Ona Catalana i Flaix FM. Al Principat aquests dos mitjans reben el
nom de Ona Andorra (2000) i Andorra 1-Ràdio Flaixbac (1997).
Ambdues tenen programació pròpia unes hores al dia. També tenen delegacions a
les Valls les emissores privades catalanes i espanyoles Onda Rambla Catalunya (2000), Ràdio
Tele Taxi (2000) i Onda Cero Ràdio
(2000).
A Andorra a més es pot rebre
el senyal de les emissores públiques franceses France Inter, France Musique i
France Culture i la privada NRJ Energy. Pel que fa a les emissores públiques de
l’Estat espanyol es poden rebre Ràdio
1, Ràdio 3 i Ràdio 4 (Ràdio Nacional d’Espanya); totes les emissores del Grup
d'Emissores de la Generalitat de Catalunya, (Catalunya Ràdio, Catalunya
Cultura, Catalunya Música i Catalunya Informació); i l’emissora municipal Ràdio
Seu (Ajuntament de la Seu d’Urgell).
Conclusió
1.- L’emigració
andorrana i els anys de la República Espanyola són determinants en el naixement
dels primers mitjans de comunicació andorrans.
Els
primers andorrans que emigraren a Barcelona van confeccionar les primeres
publicacions periòdiques andorranes estrictament informatives. Durant els anys
de la República Espanyola, alguns joves d’Andorra que vivien a Catalunya van
ser impulsors d’unes deu publicacions informatives, un nombre molt elevat per un
país que en aquell moment es podia considerar estrictament rural i habitat
només per uns milers de persones. La concessió d’una freqüència radiofònica,
acordada pel Consell General a Bonaventura Vila l’any 1935, seria l’origen de Ràdio Andorra, emissora que es pot
considerar transcendental en la històrica mediàtica
de les Valls d’Andorra.
2.- Els mitjans de comunicació andorrans prenen una nova embranzida els
darrers anys del règim franquista i la Transició Espanyola.
L’obertura
política que s’albira a Catalunya els darrers anys del franquisme permet
l’aparició de noves publicacions en català a Andorra que s’intenten exportar
cap al sud. Durant els anys setanta neixen unes trenta publicacions a les valls
andorranes. Malgrat el seu l’èxit, algunes patirien la irrupció d’edicions
periòdiques que arribarien des de Catalunya a finals d’aquesta dècada, un cop
iniciada la Transició. Els primers anys vuitanta es recupera la ràdio com a
mitjà hegemònic del Principat d’Andorra.
Conclusió
3.- Els anys
noranta es constitueix definitivament un espai mediàtic andorrà amb mitjans de
comunicació professionals que parlen del país des del propi Principat
d’Andorra.
L’aprovació
d’òrgans públics de ràdio i televisió a Andorra, emulant en part els que es
formen a Catalunya i altres autonomies espanyoles, la sortida del Diari d’Andorra (1991), Ràdio Nacional d’Andorra (1991) i
l’aprovació de la Constitució l’any 1993, obren la porta a la construcció d’un
espai mediàtic andorrà. Contribuirà definitivament a aquest procés el
naixement d’Andorra Televisió (1995), la sortida al carrer d’El Periòdic d’Andorra (1997) i la
concessió de fins a cinc noves freqüències de ràdio que emeten íntegrament des
d’Andorra.
Conclusió
4.- Els mitjans de
comunicació han estat determinants en la confecció de la identitat nacional
andorrana i en la promoció i normalització del català.
Actualment el panorama de la
premsa i els mitjans audivisuals andorrans ha canviat. La premsa ha contribuït
i contribueix sobre manera en la millora del coneixement del català a Andorra.
També serveix d'eina d'integració per als immigrants al país i afavoreix al
coneixement polític i social del Principat[5].
L'èxit de les publicacions a les darreries dels noranta han contribuït a
aquesta tasca normalitzadora.
BIBLIOGRAFIA
- Àgora Cultural d’Andorra (2002). Mitjans de
comunicació a Andorra : Publicacions periòdiques, mitjans radiofònics, mitjans
audiovisuals. Andorra la Vella: Àgora Cultural.
- Armengol, Lídia (1989). Aproximació a la
història d'Andorra. Perpinyà: Institut
d'Estudis Andorrans.
- Ferrer, Josep (2001). Arxiver del Comú d'Escaldes Engordany. Entrevista Personal.
- Grau Ribot,
M. Carmen (1997) . “Els mitjans de comunicació a Andorra” . A:
Els mitjans de comunicació, realitat i objectius. Andorra la Vella: Societat Andorrana de Ciències, p.
43-45.
- Sorribes, Rosa Maria (1995). L'Evolució de
la premsa a Andorra i la relació amb els països Veïns. Andorra la Vella: Societat
Andorrana de Ciències.
- Torrent, Joan /
Tasis, Rafael (1966). Història de la
premsa catalana. Barcelona: Bruguera, 1966. 2on vol.
- Valls, Àlvar (1996). “Els Mitjans de
Comunicació a Andorra”. Barcelona: Serra d'Or, Número 434. p. 37-39.
[1] Entrevista personal a Josep Ferrer. Arxiver del Comú
d’Escaldes Engordany. Abril 2001.
[2] L'evolució de la premsa a Andorra i la relació amb
els països veïns. 7a diada d'Andorra 1994. XXVI. Universitat Catalana
d'Estiu.
[3] L'evolució de la premsa a Andorra i la relació amb
els països veïns. 7a diada d'Andorra 1994. XXVI. Universitat Catalana
d'Estiu
[4] Text constitucional. Article 12 de la Constitució del
Principat d’Andorra aprovada l’any 1993.
[5]Sorribes,
Rosa Maria (1995). L'Evolució de la premsa a Andorra i la relació amb els
països Veïns. Andorra la Vella: Societat Andorrana de Ciències.