TRANSCRIPCIÓ DE LA CONFERÈNCIA INAUGURAL CURS 2003-2004

Xavier Batalla. Corresponsal diplomàtic de La Vanguardia.

ESTUDIS DE PERIODISME.

UNIVERSITAT POMPEU FABRA.

9 d’octubre de 2003

El comentari periodístic menys arriscat

"El comentari periodístic menys arriscat", lliçó a càrrec de Xavier Batalla Il·lustríssim Senyor, professors i professores, amics i amigues. Bon dia. En primer lloc vull agrair la invitació per poder dirigir-me avui a tots vostès en aquesta facultat de la qual he estat part integrant durant deu anys. De fet, continuo com a professor dels Estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, almenys si hem de fer cas d'algunes biografies que shan elaborat en els últims mesos amb motiu de diverses entrevistes. Els qui em coneixen saben com els errors periodístics em provoquen un gran nerviosisme, per dir-ho suaument. Mai, però, he rectificat a qui, encara aquesta mateixa setmana, m'ha presentat com a professor de la Universitat Pompeu Fabra. És la millor manera que tinc de dir que estic molt content de ser aquí. Avui estic aquí per parlar, bàsicament, de periodisme internacional, no de política internacional. I per començar voldria aclarir una cosa, tal com feia quan estava en aquesta casa. Jo no estic d'acord amb Tip O'Neil, el qui va ser gran president de la Cambra de Representants dels Estats Units, que acostumava a dir que tota la política era política local. Jo crec, i avui més que mai, que la veritable política és la internacional. I, com que intento ser conseqüent, sembla que no caldria explicar quin és el concepte que tinc del periodisme internacional. Però sí que cal. De fet és la raó per la qual estic avui aquí. El periodisme internacional és, simplement, periodisme. Però és diferent. El periodisme local és el més pròxim, la qual cosa ja parla per ella mateixa de la seva innegable importància. El periodisme econòmic, que val el seu pes en or o en euros, és potser el més valorat socialment. El periodisme de la cultura ens fa més savis. El periodisme polític local, si més no entre nosaltres, és possiblement el més influent; per tant té molta responsabilitat. I el periodisme esportiu ens pot fer feliços o desgraciats, almenys per un cap de setmana. Quan als Estats Units mor un destacat periodista esportiu és com si morís una personalitat que ens ha fet més passable aquesta vida. A mi m'hauria agradat ser periodista d'esports, si hagués pogut fer feliç a la gent. El periodisme internacional no és millor ni pitjor que els altres periodismes. I la raó és ben simple: les regles del joc són les mateixes o haurien de ser les mateixes. Però el periodisme internacional, tanmateix, té una particularitat que és el que a mi m'atrau, com a tants d'altres que han fet d'aquest periodisme la seva vida professional. Dic la seva vida professional, no la vida. El periodisme, no ens hem d'enganyar, no és un sacerdoci. És simplement un ofici; possiblement, si m'ho permeten, dels més antics, però també dels millors. Per explicar la particularitat del periodisme internacional podria dir que amb el periodisme internacional passa el mateix que amb les relacions internacionals. Les relacions internacionals són historia, però no només història. Són sociologia, però no només sociologia. Són filosofia, però no només filosofia. Són economia, però no només economia. Les relacions internacionals podria dir, doncs, en síntesi, que ho són gairebé tot. Però l'explicació de la particularitat del periodisme internacional segurament no és tan suposadament científica. El periodisme, per definició, és la contraposició al poder, almenys als missatges del poder. Així passa, o hauria de passar, en tota mena de periodisme. Tant en l'àmbit local, econòmic, polític, cultural o esportiu. Però si el poder més poderós no està al nivell local sinó a l'internacional, tant en els aspectes polítics com econòmics o militars, el periodisme internacional resulta especialment particular. Hi ha imperis locals, però els que decideixen són els que poden canviar el mapa. La manera de funcionar d'una ciutat pot influir en la manera com una altra ciutat pot fer-ho; però la manera com funciona el món ens afecta a tots, no solament a uns quants. Ho diré d'una altra manera: si el periodisme local s'ha de preguntar el perquè del desconeixement de les nocions més bàsiques de l'organització local, el periodisme internacional s'ha de plantejar el perquè de l'organització internacional. És a dir, de com i per què el món funciona com funciona o com, si no em prenen per un ingenu, hauria de funcionar. La tasca sembla ambiciosa, especialment per a un simple periodista; però també té les seves recompenses, tangibles i no tangibles, la qual cosa no deixa de subratllar la particularitat del periodisme internacional. Ben Bradley, director de The Washington, quan va esclatar l'escàndol Watergate es va acomiadar de la professió amb una autobiografia el títol de la qual parla molt bé de la seva sinceritat: Una bona vida. Doncs bé, la vida del periodista internacional és la millor de totes les possibles. No ho dic, naturalment, pels perills que pateixen els corresponsals de guerra ni, en l'altre extrem, pels hotels de 400 dòlars la nit a Seül. No ho dic per això. Ho crec així per una raó molt simple: si el feixisme es pot combatre llegint, la ignorància es combat coneixent l'altre. El periodisme internacional no és una ciència exacta, si no jo no estaria avui aquí. Però ofereix moltes oportunitats, bones i dolentes. Per exemple, a mi m'ha permès passejar pels segles XVIII i XIX quan he conegut la Sud-àfrica de l'apartheid. A l'Europa de l'Est de després del comunisme hi he pogut veure, cosa que no passa cada dia, la mà invisible del capitalisme. A l'antiga Iugoslàvia, hi he conegut la barbàrie. A Palestina, la injustícia. A l'Àsia central, el fanatisme, tot i que no és patrimoni exclusiu d'aquesta regió. A l'Índia, la resignació. A l'Amèrica Llatina, la desigualtat. A l'Àfrica, la misèria. I al món occidental, amb la seva indiferència, allò que el filòsof francès André Gluksmann ha qualificat de la segona mort de Déu. Tot això, és prou per dir que el periodisme internacional és el més interessant dels periodismes possibles? No. Hi he d'afegir una consideració que no és menys important: sembla, per a molts lectors, que el periodisme internacional també ofereix la possibilitat de firmar el comentari polític menys arriscat, cosa que, en els temps que corren per a l'anomenat quart poder, no està gens malament. És una història molt particular. Columnistes i editorialistes anglosaxons van arribar fa molt temps a la conclusió que el comentari periodístic menys arriscat era el que es referia a l'Afganistan. I aquest convenciment va conduir al terme afganatisme, popularitzat per Jenkin Lloyd Jones, un periodista del Tulsa Tribune, d'Oklahoma. En un discurs pronunciat l'any 1948, Jones ho va explicar així: "Si escrius sobre temes locals, has d'anar amb compte amb els teus veïns; però si et dediques a pontificar sobre l'Afganistan, no has de témer res, ja que és improbable que entre els teus lectors hi hagi un fanàtic afganès". Segons la teoria de Jones, escriure sobre qüestions internacionals resultava, doncs, fàcil. I és així, entre altres coses, perquè un té la possibilitat de buidar el pap sobre un primer ministre o un líder de l'oposició, posem per cas, sense córrer el risc de rebre la trucada de l'interessat que exigeix una rectificació o, simplement, comunica una ràpida venjança. Però tot i que sembla una qüestió de distàncies, no ho és. És també una qüestió de cultura política. Cal ser realistes: als avantatges que el periodisme internacional té amb les distàncies cal afegir-hi, normalment, la sort d'evitar la familiaritat amb els polítics, pràctica molt poc professional, tot i que a vegades tingui interessants recompenses locals. La història de l'afganatisme a la premsa espanyola és una de les més curioses que conec. Durant el franquisme, els afers internacionals van ser utilitzats molt sovint per referir-se al règim sense necessitat de citar-lo pel seu nom. D'aquesta manera la dictadura dels coronels grecs o la revolució portuguesa es van convertir en fletxes de paper contra la dictadura. Jenkins Lloyd Jones, però, es va llevar un dia i el món del periodisme internacional havia canviat. Els soviètics van envair l'Afganistan i a continuació els Estats Units van començar a donar suport als moviments islàmics que lluitaven contra l'imperi comunista. Aquell dia, a Washington, hi podia haver pocs fanàtics afganesos, però l'Afganistan ja no era tan lluny. És a dir, calia mullar-se. No cal que m'estengui sobre què han modificat del presumpte paradís del periodisme internacional els atemptats de l'11 de setembre i les posteriors guerres de l'Afganistan i de l'Iraq. L' actual situació a la premsa espanyola, pel que fa al periodisme internacional, no és la que ens van prometre. Amb la restauració de la democràcia tot semblava que canviaria. El periodisme internacional interessaria per si mateix i no per parlar de política interior de manera indirecta. Però la situació no ha canviat tant. La globalització, tot i que per raons diferents, ha tornat a recuperar en certa manera l'el·lipsi. De la mateixa manera que l'Afganistan va deixar de ser un oasi periodístic quan els soviètics va envair el país, la globalització ha accentuat la històrica temptació de la nostra premsa per referir-se als afers internacionals en clau de política interna. No es tracta que no hi hagi llibertat per escriure. Dir això seria inexacte. Però predomina, especialment entre nosaltres, més que a la premsa anglosaxona, per exemple, la temptació de veure les relacions internacionals com un simple apèndix de la política interna. La premsa anglosaxona, en aquest sentit, continua sent el pitjor sistema periodístic si n'exceptuem tota la resta. És lògic que en un món cada vegada més interdependent es confonguin la política interior i l'exterior, però no ens hem de passar. Abans el periodisme internacional era, per a alguns polítics espanyols, un paral·lelisme entre la Galícia de Fraga i la Baviera de Franz Josef Strauss, o entre Catalunya i Lituània. Ara, tanmateix, la visió és més àmplia. José María Aznar, per exemple, quan no rep el dalai-lama, líder espiritual de l'irredemptisme tibetà, no està pensant solament en els dirigents de Pequín, sinó en el País Basc. Escriure sobre l'Afganistan ja no és, doncs, el comentari menys arriscat. En aquest context, el treball de la premsa té una nova dimensió. I la guerra de l'Iraq n'ha estat un cas paradigmàtic. Dos exemples poden fer-nos reflexionar. Molts diaris van contractar els serveis de destacats columnistes estrangers, sens dubte de gran qualitat. Però també cal tenir en compte que els grans columnistes nord-americans o anglesos es refereixen, com és lògic, als dirigents dels seus països, no a José María Aznar. I, al mateix temps, els diaris van enviar redactors a la zona de conflicte per afirmar, entre d'altres coses, que eren allà, com els diaris de la competència, mentre s'alimentaven de les informacions de les televisions multinacionals. El gran periodista francès Jacques Lacouture va definir-me aquesta situació d'una manera més directa: "Abans, el periodisme semblava una creuada ètica; ara sembla una competició per veure qui és el primer a arribar". Un altre periodista, el nord-americà Richard Harwood, va provocar una tempesta, poc després de la guerra del Golf, després d'explicar així el canvi informatiu en un conflicte que va ser seguit per televisió: "La televisió s'ha convertit en el primer subministrador d'informació; en la més potent força política. Ha canviat la naturalesa del treball periodístic. La càmera ha fet de cada persona un 'testimoni de la història', per la qual cosa la necessitat d'un intermediari, és a dir, del periodista, ha disminuït". Aquesta influència de la imatge és innegable. Estic d'acord. Però encara sóc un convençut que el paper del periodista de la premsa escrita és, possiblement, més fonamental ara que mai. Però, es preguntaran els més puristes, ens podem refiar de la premsa tradicional, que no és precisament al·lèrgica als punts de vista del poder? Jo, que no sóc partidari de la teoria de la conspiració universal, encara crec en la premsa, és a dir, en determinada premsa. I per no desanimar a qui ara entra en una facultat de periodisme, sinó per aconseguir tot el contrari, posaré l'exemple de Noam Chomsky, un pensador singular del nostre temps i molt sovint apòstol dels descreguts que desconfien per naturalesa de la premsa, a la qual desqualifiquen com a part integrant de la conspiració internacional contínua. Fa catorze anys, en el seu llibre Knowledge of Language (Conocimiento del lenguaje. Alianza, 1989), Chomsky va explicar el que va denominar "El problema d'Orwell". Com és que amb tanta informació sabem tan poc?, es preguntava Chomsky. Dit d'una altra manera: Com és possible que amb tanta informació sobre el comportament del poder continuem sent tan ignorants de les nocions més bàsiques de l'organització social? Ara, Chomsky acaba de publicar Poder y terror, i com ell mateix afirma en el seu llibre, l'ha fet amb fonts que difícilment poden qualificar-se de radicals: entre altres, The New York Times, The Wall Street Journal o els documents desclassificats del mateix govern nord-americà. I Chomsky insisteix en el fet que si algú es pren la molèstia de llegir el que diuen els diaris es formarà una imatge molt diferent del que els governs ens diuen. En síntesi, si sabem escollir, podem acabar donant-li la raó a aquell ministre franquista que, trampós, deia que el que havíem de fer és viatjar menys i llegir més diaris. La diferència és que en dictadura no hi ha diaris, en llibertat es pot viatjar i llegir diaris. Walter Lippmann, possiblement el periodista que millor ha reflexionat sobre l'opinió pública, ja va distingir clarament el que pensa el lector, que es pot definir com a "pensament ideològic", i el que expressen els governs, que es pot anomenar "pensament estratègic". No cal dir que, molt sovint, els governs aconsegueixen que el "pensament estratègic" es vegi reflectit perfectament en els diaris o, si es vol, en determinats diaris. Però la guerra de l'Iraq ha estat un magnífic exemple de l'enfrontament entre el pensament estratègic i el pensament ideològic, en bona part transmès a través de la premsa o de determinada premsa. En aquest context, escriure una columna sobre l'Afganistan ja no sembla tan fàcil com ho podia ser en els temps de Jenkin Lloyd Jones, el periodista del Tulsa Tribune. Les relacions internacionals han canviat, però el periodisme internacional no ho continua tenint fàcil. Els responsables polítics i de la nostra premsa haurien d'arribar a la conclusió que les relacions internacionals tenen vida pròpia i que no s'ha de confondre Baviera amb Galícia. Però si la situació és difícil, què hi pot fer el periodista? Molt fàcil: la qüestió, com a qualsevol tipus de periodisme, és començar per saber utilitzar les eines tan simples del periodisme que Pulitzer va definir: escriu curt perquè la gent et llegeixi i clar perquè t'entengui. Espero que aquesta sessió no se'ls hagi fet llarga i poc aclaridora. Moltes gràcies.