Frankenstein és un d'aquells grans clàssics de la literatura al qual sovint el cine ha recorregut per fer-ne adaptacions. La primera de les versions fetes és remunta al cine mut, al 1910 i dirigida per J.Searle Dawley. En aquesta versió Frankenstein crea el monstre en una caldera bullint, a diferència de posteriors pel·lícules, en les que ho feia a partir de l'energia d'un raig. Charles Ogle (l'actor que interpretava el monstre) es maquillava a sí mateix per interpretar el monstre, com era habitual en aquells temps. La següent versió és la més coneguda i que va fer famós el monstre de Frankenstein: es tracta de la de 1931, dirigida per James Whale i protagonitzada per Boris Karloff. Després de l'èxit d'aquesta pel·lícula es va fer una segona part, La novia de Frankenstein. Uns anys més tard es va fer La maldición de Frankenstein, en 1957, dirigida per Terence Fisher i centrada en el en doctor (en comptes del monstre). Per últim, està Frankenstein de Mary Shelley, l'última versió, feta en 1994 i dirigida per Kenneth Brannagh. Sovint s'ha dit que aquesta última és la més fidel a la novel·la original.

La pel·lícula en la qual ens centrarem en aquest comentari és la versió de 1931, ja que forma part d'una important tendència el cine clàssic de Hollywood (els monstres dels anys 30) i també va ser la que va ajudar a crear el mite de Frankenstein tal i com el coneixem ara. Resulta curiós que, tot i ser la pel·lícula que va ajudar a que la figura de Frankenstein fos més coneguda, també va significar la creació d'un cert malentès pel que fa a l'obra original. Per començar, va ser aquesta pel·lícula la que va impulsar que es conegués el monstre de Frankenstein com a Frankenstein, quan en realitat el qui dóna títol a l'obra és el creador del monstre, no el monstre. La pel·lícula es basa en gran part en l'obra de teatre versionada per Peggy Wbling, realitzada en Londres l'any 1927. Curiosament, en el Frankenstein de Webling es dóna el nom de Frankenstein a la criatura, mentre que als títols de crèdit del film quan apareix el nom de Boris Karloff tan sols veiem uns signes d'interrogació al costat. No obstant, la criatura aviat es va conèixer popularment com a Frankenstein.

Una altra de les diferències de la pel·lícula respecte del llibre és la capacitat lingüística del monstre. En el llibre, la criatura s'educa a sí mateixa llegint llibres clàssics de la literatura, com el Paradís Perdut de Milton. El monstre aprèn l'idioma en un llibre de text, gràcies a les lectures que va trobar quan s'amagava. En 1935, a La novia de Frankenstein, la criatura aprèn una mica de llenguatge bàsic, però el seu diàleg és tan limitat que prefereix expressar-se amb grunyits per comunicar les seves emocions. En l'última pel·lícula, Son of frankenstein, la criatura torna a ser completament muda.

En la novel·la original, el comportament salvatge del monstre és una decisió conscient del monstre, com a conseqüència del maltractament i negligència del seu creador i pel fet de tenir una aparença inhumana. En la versió de 1931 el seu comportament salvatge és degut a un error de l'assistent de Frankenstein, Fritz, que va proveir a Frankenstein (doctor) d'un cervell defectuós. Aquesta proposta de que el comportament brutal del monstre és per culpa d'un desafortunat accident dilueix la crítica social que té la novel·la.

Per últim, el mètode d'animar a la criatura mai va ser explicat a la novel·la de Mary Shelley. En el llibre, Fankenstein, com a narrador, es nega a divulgar com ho va fer per tal que ningú recreï les seves accions. No obstant, l'ús de la llum per fer reviure la criatura -impulsat per aquesta pel·lícula- s'ha convertit en la metodologia més acceptada i apareix gairebé en totes les adaptacions cinematogràfiques des d'aleshores.

Cal destacar el paper dels efectes especials en una escena com la de la creació de la criatura, en la qual es recreaven els efectes elèctrics d'una tempesta. L'encarregat de dur a terme aquesta feina va ser Kenneth Strickfaden.

Kenneth Strickfaden era un geni innovador dels efectes especials, des de les pel·lícules mudes fins a la televisió i, curiosament, tenia com a estàndard a Hollywood fer els científics bojos. Strickfaden va fer aparells per a la ciència ficció en més de 100 pel·lícules i programes de televisió, des del Frankenstein de 1931 fins als Monstres de la televisió. El talentós tècnic, era conegut per molts a Hollywood com "Mr. Electric". El seu grau d'implicació en el seu treball era tal que un cop va doblar a Boris Karloff en una escena perillosa i gairebé va ser electrocutat.

Pel que fa a la caracterització del monstre cal destacar la figura de Jack Pierce. En aquella època per crear monstre s'havien de valer dels mètodes tradicionals: màscares, maquillatge i postissos. En l'actualitat, la recreació d'un personatge monstruós sol ser feta amb ordinadors -ho veiem en el Gollum El senyor dels anells o els monstres de Piratas del Caribe- i, per tant, és vista com efectes especials. És per això que considerarem també la labor de maquillatge Jack Pierce com a efectes especials.

Jack Pierce era un expert en maquillatge i el seu nom sempre estarà lligat al cicle de monstres de la Universal per ser el creador de tots els monstres en el període dels anys 30 i 40.

Per la primera pel·lícula sonora de terror de la Universal, Dràcula (1931), protagonitzada per Bela Lugosi i dirigida per Tod Browning, Jack Pierce va idear un maquillatge especial, però Bela Lugosi va preferir utilitzar el seu propi, casi sense maquillatge. Seria en la següent pel·lícula de la Universal, "El doctor Frankenstein" en el que Jack Pierce va donar mostres de la seva habilitat amb el maquillatge, creant a la criatura de Frankenstein, al que donava vida Boris Karloff, i crees una icona del cine de terror.

Cal assenyalar la seva labor per arribar a crear el monstre que avui dia coneixem per Fankenstein. Es va dedicar tres mesos a estudiar anatomia i cirurgia. També es va influenciar pel moment històric que vivia l'electricitat, per això va col·locar dos elèctrodes en el coll (que sovint s'han confós per cargols). Pel que fa al maquillatge en sí, a més de tractar-se d'un treball totalment artesanal, difícil i cansat i amb productes primitius que contenien alts nivells de toxicitat, les sessions de maquillatge eren molt costoses en diners i temps. Boris Karlof sofria diàriament quatre hores de maquillatge.

Però, després de tot l'esforç, afortunadament el resultat va tenir una acollida excepcional, per la qual cosa Karloff i Pierce van repetir en la següent pel·lícula de la Universal.

Webgrafia
http://comounaviador.blogsome.com/2006/11/06/frankenstein-i/
http://www.monstersinmotion.com/catalog/product_info.php/cPath/4_123/products_id/10062
http://www.missinglinkclassichorror.co.uk/actorss.htm
http://blugosi.freeprohost.com/jack-pierce.htm