imagen ampliada
Tales de Milet (-624/-546)
Racionalisme

Si haguéssim de nomenar una etapa en la historia de la humanitat en la que s'inicia i es configura el pensament racional i científic, aquesta seria, sense cap dubte, la que és representada pels segles VII i VI abans de Crist, en la que una sèrie de pensadors comencen a qüestionar-se quin és l'origen natural de les coses.

Aquest fet essencial en la història de la humanitat i de les ciències, té lloc en el context de la Grècia antiga i, més concretament, dels territoris jònics (situats a la costa mediterrània de l'actual Turquia).

Com és ja sabut, la religió i el pensament místic tenien una importància cabdal en les societats gregues. La creença en unes divinitats antropomòrfiques, que vivien a dalt de l'Olimp i que eren responsables dels esdeveniments tan naturals com de la vida quotidiana, estava present en el dia a dia dels grecs.

Aquesta forta creença no deixava lloc a plantejar-se altres causes per explicar els fenòmens naturals, que no fossin aquelles divines, provocades per la fúria o l'alegria dels deus i, per tant, anul·lava completament la possibilitat de recerca científica.

En aquest sentit, els pobles jònics, seran pioners en el fet de buscar altres causes, per tal d'explicar el funcionament del món i de la realitat. I el primer que ho farà i que tindrà assegurat per sempre un gran reconeixement històric com el primer gran pre-científic, serà Tales de Milet. Ell, que viurà aproximadament del 640 al 546 a.C, serà el primer a reconèixer que l'origen de les coses no s'ha de buscar en els deus sinó en la pròpia naturalesa. I defensa que l'arkhé, és a dir el principi o l'essència de les coses en el seu terme grec, és l'aigua i que, per tant, tot és, en el fons, aigua perquè aquest és l'element originari de tota la realitat.

Aquest canvi de mentalitat suposa evidentment un enorme pas endavant i potenciarà que altres pensadors es preguntin sobre les causes naturals de les coses i comencin a buscar explicacions dels fenòmens naturals en la pròpia realitat. És per tant, l'inici del racionalisme i també el començament de l'observació del que ens envolta amb finalitats científiques. I és que un dels punts que fa interessant el treball de Tales és que, és mitjançant l'observació, que arriba a les seves conclusions. Se'n adona, a través de l'observació, dels canvis d'estat de l'aigua i de la seva gran presència a la terra i als diferents elements. També és conscient, degut als seus viatges per Egipte, de la gran importància de l'aigua en determinades cultures. Ell mateix viu a Milet que es una ciutat portuària i que, per tant, depèn essencialment de l'aigua. I són aquestes observacions, entre d'altres, les que el fan considerar l'aigua com a principi de la realitat.

El fet que les conclusions de Tales es derivin d'un treball previ d'observació és clau ja que, d'alguna manera, inaugura el fet d'arribar al coneixement a través de l'experiència i la recerca que és una de les característiques essencials del treball científic.

A més de la seva activitat política, Tales es va dedicar a l'astronomia i a la matemàtica. En aquests camps va ser capaç de predir un eclipse i a donar-hi una explicació científica i, paral·lelament, va idear una fórmula per mesurar les piràmides a través l'ombra que aquestes projectaven.

Evidentment l'activitat i l'esperit racional i científic de Tales va contagiar a altres pensadors que es van llençar a la recerca de la comprensió del món de manera racional.

Va ser el cas d'Anaximandre, que va viure aproximadament entre els anys 610 i 547 a.C i que, com Tales, era originari de Milet. Ell també va intentar buscar respostes racionals als fenòmens naturals i, en aquest sentit, va exposar una teoria per explicar els terratrèmols. Segons ell, aquests no estaven causats per la còlera de Poseidó, com s'havia dit fins el moment, sinó per les tensions causades per l'alternança de sequera i humitat o de calor i fred en l'aire contingut a les concavitats de la terra.

Paral·lelament, Anaximandre és el primer en reconèixer que tots els elements del món estan regits per un ordre i una gran interdependència i, a l'hora per unes mateixes lleis naturals que són perfectament coherents. Per definir-ho aplica la paraula cosmos, que en grec vol dir ordre, a tot l'univers. Evidentment, el fet d'entendre l'univers com un espai regit per un ordre i unes lleis naturals i no per unes causes divines són una altre manifestació important del racionalisme.

Anaximandre també elabora una teoria sobre el sorgiment dels éssers vius i dels homes que serà l'única existent fins a les teories de Darwin.

El racionalisme s'inaugura a Milet on també un tercer pensador, Anaxímenes (588-524 a.C) proposa l'aire com a element originari de totes les coses, seguint la tendència de Tales, però ràpidament s'extendrà cap a fora de Jònia i cap a altres territoris grecs. En aquest sentit, Pitàgores, amb la seva famosa afirmació de "tot són números", Anaxàgores, que afirma que tot té un origen natural o Empèdocles, que parla de quatre elements que configuren la realitat, seguiran amb la recerca de la interpretació del món a través del pensament racional.

Evidentment Tales va ser el primer i, en aquest sentit Aristòtil li atribueix el títol de fundador de la filosofia. La seva importància, més que en les seves teories, recau en aquest fet, en el seu caràcter pioner dins la descoberta d'un nou pensament i d'una nova manera d'interpretar i de conèixer la realitat sense les quals la ciència i la recerca científica no hagués pogut existir.


Marina Berbel  (AVD'08)
estampa anterior
2. Ciència grega : índex d'estampes
estampa siguiente