|
El
món xinès és el resultat alhora un món
multiètnic en el que han confluit les antigues cultures
de tota la part continental d'Àsia Oriental, i el resultat
de l'expansió de les cultures de la Plana Central. Abans
de la formació de l'imperi al 221 aC, l'espai que avui
ocupa Xina comptava amb centres culturals ben diferenciats: la
Plana del Huanghe, que va articular la tradició confuciana
i on hi havia els regnes del centre; la conca del Yangzi on el
taoïsme hi va fer uns passos decisius i que era la seu de
l'estat de Chu; les costes del sud-est, d'on van sortir els pobles
Yue que van colonitzar bona part d'Àsia Oriental i del
Sud-est d'Àsia.
La proclamació de l'imperi el 221 aC va iniciar una centralització
i sinització del territori, que es va anar completant gradualmenbt
al llarg dels segles. Els Han van imposar-se sobre tot el territori
xinès, amb incorporació de Yunnan i el sud-est i
l'extensió també cap a Corea i Vietnam i es van
implantar temporalment al Xinjiang.
El període de Desunió va representar una disminució
del territori amb presència xinesa, mentre el nord quedava
en mans de dinasties sinitzades però de procedència
bàrbara. A finals del segle VII, la dinastia Tang va reunificar
Xina i aquesta va recuperar en gran part les fronteres que havia
tingut amb els Han.
Tot i que la influència xinesa sobre la resta d'Àsia
Oriental va ser important en tot moment, aquesta va tenir el seu
punt àlgid en els dos moments d'unificació imperial:
els Han (206 aC-220 dC) i els Tang (618-907 dC).
La caiguda dels Tang va representar un nou encongiment del territori
que, amb els Song, havia perdut de nou tota projecció a
Àsia Central. La dinastia Ming, que va venir després
de la enorme expansió dels mongols, va recuperar el terrirori
dels Song augmentant-lo considerablement tant pel nord com per
l'oest. La dimensió màxima de l'estat xinès
es va produir al segle XVIII sota l'imperi Qing, respecte al qual
la Xina actual té unes fronteres més reduïdes.
|