El budisme va penetrar inicialment a Xina per la ruta de la seda , a través de l’imperi Kushan i els oasis del Taklamakan: el primer temple, el del Cavall Blanc, es va construir a Luoyang l’any 65 d.C, mentre el budisme Han es difonia sobretot per comunitats urbanes amb forta participació estrangera, en un procés similar a aquell pel qual les religions orientals s’estaven infiltrant dins de l’imperi romà. 

Barrejat inicialment amb el taoisme religiós, en part a causa de similituds superficials i en part a la confusió derivada de les transcripcions, el budisme, tot i ser present a Xina des del segle I dC, es va començar a difondre de forma massiva a partir de la caiguda dels Han (220 d.C) i va arrelar profundament al món xinès durant el llarg període de Desunió, contemporani també de canvis profunds en el  mapa general del continent euroasiàtic. 

A principis del segle III, l'imperi Han es va fragmentar en els Tres Regnes (220-265), el més important dels quals va ser el de Wei, implantat per Cao Cao a la Xina del nord. Després d'una breu reunificació duta a terme sota la dinastia Jin (265-316), Xina entra de ple en el període de Desunió (316-581), durant el qual les Xines del nord i del sud seguiran camins molt diferents. Per una banda, les grans famílies aristocràtiques van creant successives dinasties al sud del Yangzi: els Jin Orientals (317-420), els Song del Sud (420-279), els Qi del Sud (479-502), els Liang (502-557) i els Chen (557-589). En aquesta Xina del sud, el budisme va penetrar als cenacles aristocràtics i va fermentar de forma decisiva el món intel·lectual i artístic, i va influir en l’obra dels grans poetes Tao Yuanming i Xie Lingyun. 

Per altra banda, el nord es fragmenta en una munió de petits estats, controlats per poblacions no xineses, en especial xiongnu i tibetans: són els Setze Regnes dels Cinc Bàrbars (segle IV). A principis del segle V el nord tendeix a reunificar-se sota la dinastia dels Wei del Nord (386-534), notable tant per la seva política decididament legista com pel gran pes concedit al budisme, que es tradueix en els grans complexos de coves budistes propers a les seves capitals successives: Yungang a les vores de Datong i Longmen, a tocar de Luoyang, la segona capital, on hi havia també tres-cents temples budistes. Tant les mides de les estàtues com les seves actituds hieràtiques donen fe de la profunda influència índia inicial sobre l’art budista xinès d’aquest període. En fragmentar-se els Wei del nord, el seu territori es repartirà entre els Zhou del Nord i els Qi del nord: quan aquests, juntament amb els Chen, siguin conquerits per la dinastia Sui a finals del segle VI, Xina quedarà reunificada de nou. 

La difusió del budisme a Xina va implicar un enorme esforç de traducció dels textos, ja que calia bolcar els conceptes bàsics procedents del sànscrit al motlle d’uns caràcters xinesos carregats tots ells de significats previs. Les primeres grans escoles de traductors, formades per monjos procedents d’Àsia Central, van representar un esforç lingüístic sense precedents en què van destacar An Shigao per la tradició hinayana i Kumarajiva per la tradició mahayana.  Però les múltiples versions de les escriptures induïen a confusió i, entre els segles III i IX centenars de monjos budistes van anar als grans centres de l’Índia, tant per peregrinar als centres sagrats del budisme, com sobretot per estudiar bé el sentit dels textos originals i obtenir-ne exemplars per portar cap a Xina. La importància d'aquest moviment demostra ja per sí sola l’arrelament del budisme a Xina a partir del segle IV. Els viatges més famosos van ser els de Faxian  (399-414), Song Yun i el seu company Huisheng (518-521), Xuanzang (629-645) i Yijing (671-695): tots ells van deixar relats dels seus viatges, que proporcionen àmplia informació tant sobre la història del budisme com sobre la de l’Índia i Àsia Central.  Faxian va ser el primer que va deixar una relació completa del seu viatge. Després d’un llarg periple per Àsia Central, Faxian, que va iniciar el seu viatge amb seixanta anys, va viatjar pel nord de l’Índia, va estudiar a les grans universitats índies del nord i, després d’una temporada a Ceilan va tornar a Xina, quinze anys més tard, utilitzant la ruta martíma del sudest d'Àsia. Si bé la majoria d’aquests, com el relat de Faxian, proporcionen informacions sòbries sobre els llocs on passen, el de Xuanzang,  Memòria de les regions occidentals sobre la Gran dinastia Tang, és una relació llarga i detallada sobre multitud de llocs d’Àsia Central, un testimoni extraordinàriament fidedigne de la societat, religió i cultura d’aquestes societats. Xuanzang (600-664) va ingressar a un monestir als tretze anys i va ser ordenat monjo a Chang’an l’any 622. Incapaç d’entendre alguns punts obscurs de la doctrina budista,  aquest erudit extraordinari va sortir de Xina d’amagat  l’any 629 i, després d’un llarg viatge de quatre anys pels oasis de la ruta nord del Taklamakan, va arribar a l’Índia el 633 i s'hi va passar setze anys estudiant en els més prestigiosos centres del budisme, en especial Nalanda. L’any 645 va tornar a Xina creuant els Pamirs , on l’emperador de la nova dinastia Tang el va rebre amb tots els honors i va fer edificar un monestir a la vora de Chang’an per donar cabuda als 657 textos que Xuanzang havia portat de l’Índia i a l'imponent equip de traductors que es van posar a traduir-los. La seva epopeia és l'argument central de la més gran novel·la clàssica xinesa, El viatge cap a Occident.  Dins del mateix segle, el viatge per mar de Yijing, realitzat entre el 671 i el 695, posa en evidència la total fluïdesa de la ruta marítima. Els textos xinesos conserven la memòria de milers de monjos budistes que van fer les perilloses rutes terrestre i marítima durant aquests segles per “anar a buscar la llei”. 

A partir del segle IV, el corrent dominant del budisme xinès és el mahayana, sistematitzat per Kumarajiva, i dins el qual l’escola més important va ser la Chan introduïda al segle VI per Bodidharma, i que, a diferència de les altres, dóna poc pes a les escriptures i una importància decisiva a la il·luminació sobtada resultant de la meditació. 

El budisme va tenir un impacte decisiu a tots els àmbits del món xinès, com es veu per la importància dels seus temples a la capital dels Tang, Chang’an, mentre l’estat intentava sempre controlar-lo. Les reticències del món confucià van desembocar finalment en la proscripció del budisme entre 842 i 845. 

El budisme va deixar una empremta artística decisiva sobre el món xinès, que va culminar en la estatuària dels períodes Sui, Tang i Song, i en la definició d’aspectes centrals de la pintura xinesa. El budisme va tenir també una gran influència sobre l'edat d'or de la poesia xinesa, durant els Tang, especialment a la poesia de Wang Wei i Meng Haoran.

Les coves dels Mil Budes al llarg de la ruta de la seda conserven frescos i estàtues dedicats a aquesta religió i entre totes destaca la de Dunhuang, situada a l'entrada del Taklamakan. Les coves, abandonades durant segles, van ser redescobertes per Aurel Stein a principis del segle XX. Poc després, el sinòleg Paul Pelliot va convèncer-ne el guardià per poder examinar els documents i endur-se'n una bona quantitat.

Les coves, que eren parada obligada en la ruta que unia Xina amb Àsia Central i l'Índia i a on vivia una important comunitat de monjos, van començar a agafar importància des dels Wei del Nord, en què es troba ja el blau característic de Dunhuang, els budes encerclats per màndorles i els grans frescos amb àngels voladors i figures fantàstiques.

En el període següent, el dels Zhou, caracteritzat per unes imatges que semblen passades pels raigs X, es van generalitzar les màndorles i els àngels amb permanència dels blaus,  també hi abunden escenes de la vida de Buda i jatakes o escenes de les vides anteriors de Buda. És en els frescos d'aquesta època, el segle VI, quan comença a aparèixer la pintura de paisatge.

Amb els Wei de l'oest, els frescos cobreixen totalment les parets i els sostres de les coves i es multipliquen les estàtues de guix. Mentre els budes apareixen rodejats de bodhisattves i àngels encerclats per màndorles, en una iconografia que reapareixerà segles més tard amb el cristianisme, es multipliquen també les figures d'animals mítics i figures imaginàries que flamegen en un mar de blaus. Els frescos relatius a guerrers ens recorden la importància militar de la zona. 

Amb els Tang, les coves de Dunhuang arriben a la seva maduresa artística. La intensitat de les relacions dels Tang amb Àsia Central queda palesa amb les rècules de camells, elefants i carros i amb la presència entre els donants de múltiples funcionaris, mentre que la de bandits posa en evidència els perills de la ruta. La presència en els frescos de ciutats i monestirs ens recorda el caràcter ciutadà i monàstic del budisme, mentre les escenes agrícoles i la pintura de paisatge donen fe d'una sòlida implantació xinesa en el teritori. Altres importacions d'Àsia Central hi són també evidents: la música, de presència constant, mostra la introducció d'instruments musicals nous, mentre els bodhisattves denoten la forta implantació a Xina del budisme mahayana. La presència de vaixells mostra la interconnexió de les rutes de la seda marítima i terrestre, mentre que la presència d'estrangers dóna fe del cosmopolitisme de la Xina dels Tang. 

Al segle X, les coves de les Cinc Dinasties donen fe d'una Àsia Central amb una vida cortesana i diplomàtica intensa, amb múltiples monestirs units per rutes constantment transitades. 

La importància cultural de la desapareguda dinastia tàntrica dels Xixia es reflecteix també en els frescos d'aquest període, pintats poc abans del tancament de les coves.