Text en format word

Sèrie de diapostivies: Pintura tibetana, La roda de l'existència Sèrie de diapostivies: Les mudres Sèrie de diapostivies: L'art del Gandhara

El budisme va sorgir al nord de l’Índia, al segle VI aC, i els seus llocs sants es van desenvolupar sobre les grans rutes  comercials de la vall del Ganges. 

Segons la tradició budista, el buda històric Sakyamuni seria una reencarnació més de Buda: un tema predilecte de la iconografia budista és el de les vides anteriors de Buda. 

Segons la tradició clàssica, Siddharta Gautama va néixer a Lumbini i, després d’uns anys de vida feliç a Kapilavastu, va prendre consciència del sofriment i es va retirar al bosc per dur una vida ascètica. Veient que aquest sacrifici no el conduïa a la resolució del problema de com eliminar el sofriment, va seure sota l’arbre Bod a Gaya fins rebre la il·luminació. En el primer sermó en el Parc dels Cérvols va  propugnar com a via d'alliberament del món insatisfactori en què vivim un camí intermig entre el luxe dels brahmans i l'austeritat dels ascetes que, basat en el compliment de la doctrina i en la meditació, permetés l'alliberament definitiu del sofriment i l'entrada en el nirvana. Després de moltes dècades de predicació, va arribar al nirvana a Kushinagara. Poc després de mort es va iniciar el culte a les seves relíquies, i entorn del qual van sorgir els grans centres d'art budistes. A partir del primer d'ells, la stupa de Sanci, tota Àsia es va anar omplint de pagodes. 

El budisme se centra en les Tres Joies del Budisme, el Buda, el Dharma i la Sangha, que els budistes invoquen incansablement i que simbolitzen amb tres rodes.

El budisme és una religió d’alliberament i es basa en les Quatre Nobles Veritats, formulades a la manera de la pràctica mèdica vèdica per tal d'eliminar el sofriment.

La moral budista se centra en els cinc preceptes i l’eix de la vida espiritual budista és la meditació a través de la qual, associada a exercicis procedents del ioga i a tècniques de fixació en punts concrets, es cultiva l’esperit i s’arriba a la concentració. Aquesta meditació, centrada sovint en la producció condicionada – que es representa en la roda de l’existència – es va controlant per fases i proporciona finalment una saviesa acompanyada de poders sobrenaturals que caracteritzen el súperhome. La protuberància cranial i els budes de dimensions gegantines són representacions iconogràfiques d'aquests poders, mentre les diferents postures o mudres expressen l'essencial de la doctrina budista. 

La doctrina budista es preserva a la sangha, la comunitat de monjos budistes. Els monjos que es regeixen per les regles de la Pratimoshka, viuen en monestirs, s’alimenten d’almoines i tenen un nombre molt limitat de possessions. Els monestirs són centres de perfeccionament espiritual i de preservació de les escriptures. La importància del proselitisme en el budisme el va portar a la creació d’un corpus literari immens i a la invenció de la impremta. 

El budisme es va començar a difondre de forma immediata de la mà dels principals deixebles de Buda i aviat es va dividir en múltiples sectes amb importants divergències que successius concilis van intentar reconciliar. Els moviments religiosos dins del budisme, sorgits amb intervals de 500 anys,  van estendre la seva influència per zones diferenciades d’Àsia: el budisme Theravada o Hinayana, el més antic, molt centrat en la salvació dels monjos, es va implantar sobretot a Sri Lanka i Sudest d’Àsia; el budisme Mahayana, sorgit entorn del canvi d'era, menys ritualista que l'Hinayana, i que implica molt més a tot el món dels laics i dóna molta importància a altres figures com són els bodhisattves, el Buda del futur, Maitreya, i a un món acolorit de paradisos i inferns, es va difondre per Xina i Japó, on va culminar en la versió Chan o Zen; i el tantrisme, que cristal·litza entorn del 500 de la nostra era i que, amb la seva insistència en els elements màgics, connecta molt directament amb el shamanisme d’Àsia Central, Tibet i Mongòlia. 

La consolidació definitiva del budisme es va produir durant el regnat d’Açoka que després de la dura conquesta de Kalinga es va convertir al budisme, i a partir d’aleshores es va iniciar la seva difusió. Durant aquest període es van construir els primers grans temples excavats a la roca, entre els que destaca el d'Ajanta, i es va desenvolupar una iconografia que defugia la representació antropomòrfica de Buda. Seguint les rutes de les caravanes,  el budisme es va difondre cap al Gandhara on va sorgir un corrent artístic original que va entrar en contacte amb l’estètica hel·lenística i va incorporar la imatge de Buda. Tot i que la llavor d'aquest estil cal buscar-la en els regnes greco-bactrians dels dos darrers segles abans de la nostra era, la plenitud artística de l'art del Gandhara correspon al regnat de Kanishka, de la dinastia Kushan, al segle II dC. En aquest moment el fervent budisme de Kanishka, que en molts aspectes va tenir un paper a l'imperi Kushan similar al d'Açoka a l'imperi Maurya 500 anys abans, va confluir amb la influència d'Alexandria que, a través del comerç, penetrava per la ruta de la seda. Un parell de segles més tard, el budisme indi, consolidat amb l'imperi Gupta,  va tenir un impuls artístic rellevant fins que la consolidació de l'hinduisme el va fer desaparèixer del subcontinent. 

La difusió del budisme per Ceilan i SE Àsia va significar l’articulació socio-política de tota la regió. Durant l'imperi de Srivijaya, van començar a sorgir els grans centres budistes del Sudest asiàtic: els de Java, en especial Borobudur, els de Cambodja, en especial Angkor Vat, i els de Pagan i Tailàndia, que van ser centre d’enorme influència política, econòmica i religiosa.