Cal tenir en compte la forta organització interna dels exèrcits dels mongols, que diferien molt dels europeus d’aquella època –no podem parlar d’organitzacions d’una complexitat similar fins a l’edat moderna-. Els europeus no podien imaginar ni de bon tros com s’organitzaven els mongols: parlem d’una autèntica maquinària de guerra, no pas d’exèrcits de nobles en què comptés l’honor personal dels cabdills, amb un poder fragmentat en les xarxes feudals. Piano Carpini dóna a Historia Mongolorum una informació clarament militar tot buscant possibles aliats a la reraguarda dels musulmans, en un estil que oscil·la entre el tractat, merament tècnic, i el del relat de viatges medieval –que, en el cas de l’Extrem Orient, inaugura ell mateix-, tot recorrent a un imaginari fantàstic. Parlem d’un enviat del Papa i, com a tal, dóna informació no tant com per saber els punts febles d’un possible enemic i la recerca d’aliats sinó per poder copiar el funcionament dels exèrcits mongols –que és com funcionaran més endavant a Occident-. 

L’exèrcit tàrtar està fortament jerarquitzat, cosa que es pot veure en un poder gairebé absolut, en una estructura piramidal, que emana del Khan o emperador, que té propietat absoluta sobre totes les coses, dret sobre la vida dels seus súbdits, a on convergeix tot el poder: no és que a un europeu com Carpini sorprengués el poder total –els senyors feudals tenien ple poder sobre tots els seus vassalls- sinó el fet que aquest es concentrés en una sola figura-. Segons Carpini els tàrtars volen dominar el món sencer i eliminar tots els prínceps del món. Cal tenir en compte, en aquesta dura disciplina, que són uns exèrcits que no fan mai la pau amb ningú que no s’hi sotmeti: la manca de pietat pot ser resultat d’aquesta forta organització –que no passa del plànol militar-.

Així, l’exèrcit es composa de cèl·lules de deu homes, de deu grups de deu –cent-, deu de cent –mil-, fins a grups de deu mil homes, entre els quals hi ha una forta disciplina que els articula; així, si hi ha un fugitiu, tot el grup de deu es condemna a mort; també passa el mateix en aquells grups en què hi ha un soldat que no es llença a la batalla o en aquells en què els camarades no alliberen els membres del grup que han estat empresonats per l’enemic. Cada membre del grup, a més, va molt ben armat, amb arcs i fletxes, destrals, cordes, espases i cuirasses en el cas dels rics.

Els exèrcits estan molt preparats davant de cada situació, com per exemple per creuar un riu o per atacar fortaleses –Carpini parla del setge d’una fortalesa que va arribar a allargar-se dotze anys. Els setges comencen amb atacs amb fletxes i catapultes –maquinària de guerra força elaborada-, amb prou soldats atacants com per articular torns per atacar nit i dia. En cas que la fortalesa resisteixi, es pot recórrer al foc grec –calar foc a la fortalesa o ciutat amb projectils fets a base del greix dels presoners cremant-; si cal, desvien un riu proper per inundar la fortalesa, o entrar-hi amb galeries subterrànies per entrar-hi i calar-hi foc o saquejar-la. Com a últim recurs, els mongols poden construir-hi una altra fortalesa al davant.

En el moment d’entrar a la batalla, uns soldats s’avancen per fer caure soldats de l’enemic, ferint-los o matant-los –i la resta de l’exèrcit ja s’encarrega del pillatge-. Els esquadrons es disposen en el sentit en què han d’actuar:

Els cabdills, amb les seves esposes i fills –encara que siguin nens-, es disposen a un lloc elevat, a cavall, davant l’enemic, per donar sensació de multitud; amb ninots muntant a cavall si cal. En primer lloc s’avancen esquadrons que ataquen frontalment l’enemic, amb presoners entremig, per tal de despistar-los ja que els soldats més destres els ataquen pels costats tot fent molta volta per tal de no ser vistos; a més, amb els presoners entremig l’enemic no pot actuar amb precisió ja que no l’interessa de fer mal els seus propis companys, cosa que afavoreix els mongols. En cas que l’enemic es defensi bé, se’l deixa fugir per tal d’empaitar-lo i agafar-lo desprevingut. En cas que no vencin l’enemic, li fan una emboscada o se n’allunyen diverses jornades –fins a deu o dotze, diu Carpini- per tal que l’enemic marxi i, aleshores, arrasar el país. Quant al combat cos a cos, en primer lloc es llencen fletxes per tal de fer caure els enemics dels cavalls i aleshores lluitar a peu pla.

Finalment, es comprova que no quedin supervivents –si cal, s’envien saltejadors al cap d’uns quants dies per matar qualsevol que quedi viu. Pel que fa als presoners, no tenen cap mena de pietat amb els prínceps; fan també esclaus, sobretot artesans.