A partir de la fe budista sorgeix un art que té com a objectiu plasmar aquestes creences. El budisme arriba a Xina al segle II dC en època dels Han, però la seva màxima expansió és durant les dinasties Wei, Sui i Tang. El corrent budista que entra a la Xina és el Mahayana o Gran vehicle i hi arriba seguint la ruta de la seda nord. 

Amb els Toba-Wei, bàrbars que seguiren els Han, el budisme es converteix en la religió d’estat, com una forma de legitimació del poder ( unió de religió i política). Aquestes dinasties, amb més força a la zona del nord, van potenciar la construcció de temples budistes al llarg de la ruta de la seda. Per contra, a la zona del sud de la Xina hi arrelà un budisme de caire més filosòfic, sense monestirs ni santuaris ( corrent budista que entra per via marítima).

L’art budista sorgeix a la zona de l’Àsia Central amb les influències dels Imperis Part i Kushan. Aquí hi trobem tres escoles: Mathura, Amaravati i Gandhara. Aquesta última rep influències greco-romanes a través dels Parts, que es manifesten en la representació antropomòrfica de la figura de Buda i en els plecs dels vestits. Aquesta serà el corrent artístic que entrarà en contacte amb la Xina. Cal tenir en compte que és un corrent aliè a la cultura xinesa, però que en entrar en contacte s’influeixen mútuament donant lloc a l’art sinobudista, amb les següents característiques: aparició d’un art figuratiu, exuberància en les formes i els ornaments i la construcció de temples i monestirs. Aquests monestirs es varen construir als oasis que es troben al llarg de la ruta de la seda, alguns dels quals són: Yungang ( Datong), Mogao ( Dunhuang), Longmen ( Luoyang), Maijishan (Gansu), Binglinshi ( Gansu), Bamiyan ( actual Afganistan), Bezeklik ( Turfan) i Kizil.

Aquests santuaris contenen imatges i pintures de Buda, algunes d’elles gegants (aportació de l’art del Gandhara). El gegantisme tenia com a funció fomentar el sentit devocional dels fidels i mostrar la figura del mestre com a eix de l’univers i com a entitat incommensurable. Aquestes estàtues s’excavaven a la roca o es feien amb terra seca. Inicialment la policromia es basava en els tres colors primitius: ocre, vermell i negre, però va anar evolucionant cap a una policromia més amplia fins arribar als colors blaus de Dunhuang. A més eren decorades amb peces de bronze i d’altres materials preciosos com el jade i l’or. Les primeres mostres conservades de gegantisme són dels segles IV i V dC. Es creu que la construcció dels budes gegants es va realitzar en època de pau política, sota la protecció de l’estat (es diu que abans de la invasió de l’imperi Persa- Sassànida) i que eren finançats principalment per emperadors, alts funcionaris i per les petites aportacions dels comerciants de la ruta.

Aquestes estàtues es troben en santuaris, la tipologia dels quals prové de l’Índia a través d’Àsia Central. A més d’una funció religiosa i cultural, aquests centres servien com a lloc de descans i és on els comerciants dipositaven les riqueses abans de començar un tram de la ruta més perillós. Aquest últim fet converteix els monestirs en centres bancaris, que faciliten préstecs amb interès, i en inversors de noves infrastructures (molins, camins).

Inicialment aquests temples es feien de fusta, però eren destruïts molt fàcilment degut als successius atacs de l’estat xinès contra la religió budista a finals de la dinastia Tang (segles IX- X ), en moments en què aquests s’havien fet amb massa poder econòmic i polític; i amb les invasions àrabs que començaren a partir del segle VIII dC a l’Àsia Central (cultura iconoclasta). D’aquests monestirs només en resten els que s’excavaren a la roca, els més antics dels quals són del segle V dC i els més tardans del segle XI dC. Aquests temples tenien una base rectangular de parets rocoses i es comunicaven per dins amb galeries que podien estendre’s mitjançant cel·les. Segons la tradició s’havia de construir almenys un Buda gegant a cadascun d’aquests temples, doncs una de les trenta-dues característiques del superhome era la seva grandesa, que en l’aspecte artístic es va representar amb el gegantisme.

Dos dels centres més importants són Bamiyan i Dunhuang. El primer el trobem descrit en les narracions de Faxian a partir del segle IV dC. Hi trobem els dos budes gegants més grans de tota l’Àsia Central i que finalment foren destruïts l’any 1998 pels Talibans. L’altre monestir, Mogao, també del segle IV dC, es va convertir en un dels més importants de la ruta pel seu enclavament estratègic, punt de trobada de les civilitzacions centreasiàtiques amb la xinesa, i per la seva important biblioteca, on es conserven molts documents que demostren la rellevància de la ruta.