Anomenem "art del Gandhara" a l’estil artístic desenvolupat entre els segles II i VI dC. a la regió de Gandhara, situada a l'Àsia Central i amb capital històrica a la ciutat de Peshawar. Actualment, aquesta regió es troba dividida entre els estats d’Afganistan i Pakistan. La seva situació al sud de les muntanyes de l'Hindu-Kush és d'una gran importància estratègica perquè connecta les planes fèrtils de Bactria al nord-oest amb les planes de l'Índia al sud-est a través de passos de muntanya i de la vall de Kabul. Així Gandhara es trobava en un punt d'encreuament de camins amb una gran rellevància comercial.

L’art del Gandhara va sorgir dins el període històric de l'Imperi Kushan, datat entre els segles I i III dC., i que ocupà amplis territoris entre el sud de l'Àsia Central i el nord de l'Índia. Aquest imperi establí la seva capital a Peshawar i donà un fort impuls a les rutes comercials a llarga distància que connectaven l'Extrem Orient amb l'Imperi Romà en una època de decadència de l'Imperi Part (situat entre kushans i romans i en guerra amb tots dos). A més, segons explica la tradició l'emperador Kushan anomenat Kanishka fou un gran difusor del budisme (segurament per interessos polítics), i això afavorí el desenvolupament de l'art del Gandhara, de temàtica majoritàriament budista. 

L'art del Gandhara es caracteritza per la seva peculiar fusió d'elements artístics d'origen indi amb d'altres provinguts de la tradició hel·lenística. Aquesta influència clàssica ha estat objecte de gran controvèrsia entre els estudiosos, ja que no està clar si és fruit dels contactes comercials contemporanis amb l'Imperi Romà o bé si és una influencia del domini grec de la Bactriana entre els segles III i II aC. Malgrat això, en l'art del Gandhara hi és perceptible una creixent influència iraniana i índia a mesura que avança el seu desenvolupament, ja que fou un estil que va excedir les fronteres de l'Imperi Kushan estenent-se per l'Àsia Central i la Xina a través de les rutes comercials. 

L'escultura fou molt important i els artistes del Gandhara utilitzaven pissarra blava, estuc o guix per les seves obres i solien pintar-les amb colors brillants. Els baixos relleus decoraven les parets dels temples i Buda n'era el tema principal. En un inici, la figura de Buda no es representava antropomòrficament, sinó mitjançant símbols com les rodes, però de seguida esdevingué l'eix central de tota composició i se li dedicaren nombroses estàtues. Molts autors relacionen aquest canvi iconogràfic amb una evolució religiosa cap a la devoció personal que conduiria a l'eclosió del corrent Mahayana del budisme, molt més centrat en la figura de Buda que l'anterior branca Hinayana. En l'art del Gandhara també hi abunden les representacions de Boddhisatvas i de les vides anteriors de Buda. Una característica destacable d'aquest estil és el seu tractament de les robes, que semblen seguir la tècnica clàssica dels draps molls amb la qual s'aconsegueix mostrar tota la voluptuositat dels cossos. A més, les figures es presenten normalment individualitzades i amb múltiples postures, trencant amb la frontalitat que sol regir l'art indi. Aquests recursos d'origen grec confereixen a les representacions del Gandhara un naturalisme molt acusat que les distancia de la resta de corrents artístics asiàtics contemporanis.