Natalia Orcin, Patricia Palomino, Paola Ciaccia 

El budisme va tenir un impacte decisiu en tots els àmbits del món xinès mentre l’estat intentava sempre controlar-lo. Una de les proves decisives d’aquest impacte budista es reflexa en l’art, les coves dels Mil Budes al llarg de la ruta de la seda conserven frescos i estàtues dedicats a aquesta religió i entre totes destaca la de Dunhuang, situada a l'entrada del Taklamakan. És una ciutat fronterera i la porta de les rutes comercials que creuaven l’Àsia Central, a més de ser un lloc geogràficament estratègic per situar-se entre el corredor de Gansu i el Taklamakan. Era un lloc de guarnició de la guàrdia de fronteres de Xina, un important centre comercial i el punt d’entrada dels missioners budistes. 

La data més recent de les coves de Dunhuang que es registra és (en una estela de l’any 698) l’obertura d’una cova a l’any 366. Tot i així, les coves cobren importància a partir dels Wei septentrionals que al 440 van conquistar-les. Des de llavors i fins la segona meitat del segle VIII, quan la ciutat va ser ocupada pels tibetans, Dunhuang va estar en contacte permanent amb la Xina metropolitana. Aquesta zona de coves es va estendre encara més durant la primera part de la dinastia Tang (618-906), fins que la invasió tibetana (a finals del s.VIII) va detenir temporalment l’activitat budista.

Amb l’aturada de l’activitat budista es van tapiar les coves, deixant-les abandonades durant segles. Aquest procés d’abandonament resultava fàcil de fer per la localització natural de les coves deixant tots els murals, documents i altres manifestacions artístiques soterrades durant molt de temps. Les coves van ser redescobertes per Aurel Stein a principis del segle XX. Poc després, el sinòleg Pelliot va convèncer al guardià de les coves i va poder examinar els documents i emportar-se una bona quantitat d’ells. Aquests dos personatges esdevenen figures molt importants en la tasca de coneixença i recuperació de l’art budista. Però d’altra banda, tot i aquest gran paper de portar obres d’art i textos de les coves als museus occidentals i així aconseguir que puguin ser estudiats i observats, també cal tenir en compte l’activitat saquejadora que van realitzar.

El budisme va deixar una empremta artística decisiva sobre el món xinès, que va culminar en la estatuària dels períodes Sui, Tang i Song, i en la definició d’aspectes centrals de la pintura xinesa. Molts grans temples van ser excavats a la roca des del s.V fins el XI, quan l’impuls inicial sembla que es va esgotar. Aquests temples excavats són d’especial importància, tant per la seva pròpia bellesa com per ser dipositaris de les més importants escultures de Xina. 

Les coves de l’extrem nord de la paret rocosa inclouen les més antigues coves dels Wei del nord i Wei occidentals. Com que aquesta part de la roca era poc adequada per tallar escultures, les coves estan decorades amb figures d’estuc separades pintades amb colors foscos. Els decoradors dels Wei septentrionals van crear unes composicions vacil·lants i àmplies d’històries Jakata de la vida de Buda, explicades en unes tires narratives horitzontals, en les quals allò real i allò mític es barrejava d’una manera que recorda a les obres dels artistes Han. El Buda i els boddhisattvas (éssers que han arribat al nirvana però que escullen mantenir-se ne contacte amb el món per dirigir als mortals inferiors) de rostre solemne posseeixen una calma greu que és emfatitzada per l’esquema colorístic d’aquelles obres tempranes. La pintura està executada en colors verds, blaus, ocres i un vermell que s’ha oxidat fins convertir-se en negre, que dóna com a resultat una severitat que no hi era en les intencions dels seus creadors. A part, hi ha l’existència d’altres frescos amb àngels voladors i figures fantàstiques.
El període Sui es caracteritza per una gran quietud, tant en les figures pintades com esculpides. El Buda i els seus boddhisattvas es fan cada vegada més importants i les històries Jataka estan en retrocés. Els boddhisattvas són representats com prínceps estrangers d’origen indi carregats de penjolls. Les cintes flotants observades a les obres dels decoradors dels Wei del nord desapareixen, però la paleta es torna molt més brillant i variada. 

En el període següent, el dels Zhou del Nord, es van generalitzar les mandorles i els àngels, mentre que també abunden escenes de la vida de Buda i les jatakes o escenes de les vides anteriors de Buda. És en aquesta època quan comença a aparèixer pintura de paisatge. Amb els Wei de l’oest els frescos cobreixen totalment les parets i sostres de les coves i es multipliquen les estàtues de guix. Mentre els budes apareixen rodejats de boddhisatves i àngels encerclats per mandorles, en una iconografia que reapareixerà segles més tard amb el cristianisme (pantocràtors), es multipliquen també les figures d’animals mítics i figures imaginàries que flamegen en un mar de blaus. 

Amb els Tang, les coves de Dunhuang arriben a la seva maduresa artística. La intensitat de les relacions dels Tang amb Àsia Central queda palesa amb rècues de camells, elefants i carros i amb la presència de funcionaris, mentre que els bandits posen en evidència els perills de la ruta. La presència en els frescos de ciutats i monestirs ens recorda el caràcter ciutadà i monàstic del budisme al nord, mentre les escenes agrícoles i la pintura de paisatge donen fe d’una sòlida implantació xinesa en el territori. Altres importacions d’Àsia Central són també evidents: la música, de presència constant, mostra la introducció d’instruments musicals nous, mentre boddhisatves donen fe de la implantació a Xina del budisme mahayana. La presència d’estrangers ratifica el cosmopolitisme de la Xina dels Tang. Les pintures Tang són una vertadera erupció d’activitat, el color és brillant i decoratiu més que atmosfèric. L’efecte del conjunt és, un cop més, una amalgama d’allò real i allò sobrenatural. Aquestes grans composicions, tant si es tracta de paisatges com de temes religiosos, són el començament del que seria una llarga tradició en la pintura xinesa. Els artesans del període Tang formen bells grups i figures aïllades per ser utilitzats en els temples i a les cases.

A les coves hi vivia una important comunitat de monjos, el qual té una especial importància en el terreny literari, ja que es converteixen en un centre de traducció de textos que desemboquen en la creació de la tradició de faules i contes xinesos.

2.

Núria Canovas, Mar Capmany, Christian Castell

Les coves de Dunhuang se situen en un enclavament important de la ruta de la Seda, a la fi del corredor Gansu i el desert del Taklamakan. La seva importància econòmica i cultural avarca des de la dinastia dels Primers Han fins a finals del segle XIII passant per dinasties tan complexes com les dels Zhou del Nord, Wei de l’Oest, Tang i Cinc dinasties... Cal remarcar que aquesta selecció no és arbitrària ja que el nostre treball se centrarà en quatre frescos de les ja mencionades, que considerem rellevants pel que fa a l’evolució artística d’aquestes coves. Abans però hem de fer esment en la qüestió del seu redescobriment. Sabem que sir Marc Aurel Stein, en una aixalabrada cursa entre francesos i alemanys, va tenir l’audàcia de trobar aquest enclavament en la seva segona expedició (1906-1909). Stein, desconeixedor de l’idioma xinès, va posar en risc la seva sort (fent ús però dels seus coneixements en Sànscrit i relíquies budistes) enduent-se diversos documents i material de les coves. Un any desprès d’aquesta "incursió" cultural, Paul Pelliot, va fer el mateix, i com ell, alemanys, japonesos i més gent, van lluitar per endur-se relíquies cap als seus museus.

 Seguidament procedirem a fer un comentari de les obres pictòriques que hem seleccionat:

Paranirvana de Buda, comentada per Christian Castell

En aquest fresc de l’època dels Zhou del Nord, podem veure l’assoliment, per part de Buda, del Parinirvana, en altres paraules, la seva mort terrenal. Se’ns presenta en una disposició estirada, envoltat, a la part de dalt del fresc, dels seus deixebles, que el ploren desconsoladament. La varietat cromàtica es pobra però alhora rica per l’efecte de les figures. Si avancem en temps i en l’espai i ens traslladem a la Itàlia del període gòtic, podem trobar una enorme similitud entre aquesta obra i un dels frescos que Giotto, va pintar a la capella Scrovegni de Padua i que representa el lament per la mort de Crist. La disposició dels personatges es molt similar i l’expressionisme en els seus rostres també. Tenim doncs una concepció dels profetes molt similar en dues cultures, alhora tan allunyades i diferents.

Buda amb Bodhisattves, comentada per Núria Cánovas

Aquest fresc està situat a la cova 249 i es va realitzar entre el 475 i el 500 d.C. En ell es pot veure a Buda envoltat per dos bodhisatves (aquells que arriben al Nirvana però que per compassió vers els altres decideixen romandre a l’esfera terranal per tal d’ajudar-los), dos arhats (o deixebles avançats, una espècie de sants) i quatre apsares ( una mena d’àngels) . La interpretació que donaré ha estat estreta de Basil Gray i més concretament del seu llibre Buddhist Cave Pantings at Thunguan. Segons l’autor Sidharta estaria situat dins d’una "flaming vesica" que vindria a ser una ardent bufeta. El fet és que es troba dintre d’una mandorla i pel seu gest (darmakracca mudra) sabem que està fent el sermó del "Vutlture Peak". Respecte a les tècniques emprades segons l’autor veiem un incipient clarobscur i tenint present les característiques de l’art d’aquesta època veiem els típics colors molt ben triats: verd, terra blau i vermell. Val a dir que s’ha de tenir en compte que la intenció de l’artista era la de recrear al príncep i als seus deixebles amb una expressió del calma i solemnitat i que degut al pas del temps i l’oxidació aquesta intenció queda frustrada. Així doncs hem de fer fora la idea d’0estar davant una imatge una mica sinistra. Per acabar dir que la iconografia que aquí veiem es pot molt be relacionar amb el que més tard trobarem dintre del cristianisme catòlic. Sense anar més lluny podríem posar per exemple al Crist de Taüll.

Caravana amb elefant, comentari fet per Mar Capmany.

Aquest fresc de les coves de Dunhuang pertany a l’època Tang, dinastia durant la qual es va reactivar amb gran força la ruta de la seda, gràcies a la consagració de dos imperis: l’imperi Tang i l’imperi Persa Sassànida que facilitaren les rutes comercials amb la protecció que els donaven a les caravanes. Aquesta imatge demostra la relació de la Xina dels Tang amb la zona d’Àsia Central, ja que un elefant difícilment el podem trobar en aquesta zona de clima tan àrid; així doncs, segurament el donant d’aquest fresc va encarregar-li al pintor que dibuixés aquest animal exòtic per aquesta zona que havia vist durant algun viatge per les rutes comercials del Nord de l’Índia, on habiten aquests elefants. A més a més, podem notar que el pintor pot ser no n’havia vist mai, perquè, així com domina el dibuix del burro(en època Tang els pintors dominen perfectament el dibuix dels cavalls i camells), l’elefant no està tan ben traçat. En aquest fresc podem destacar els elements decoratius d’inspiració natural de la part superior de la imatge que recorden a les decoracions de la ceràmica d’època Tang, durant la qual s’inicia el seu comerç intensament.

Temple Budista,comentat per Mar Capmany.

Aquest fresc pertany al període de les Cinc Dinasties (607-960), durant el qual es construïren múltiples monestirs budistes com aquest. Els monestirs budistes eren on es reunia la shanga: comunitat de monjos budistes, que vivien amb poques possessions i seguien la patrimoshka. Les comunitats budistes eren, d’una banda, independents del poder estatal i aristocràtic, cosa que els enemistava als confucians, ja que els prenia poder, i de l’altra, autònomes, ja que tenien terres pròpies a on molts pagesos acudien per treballar-les amb l’objectiu d’esquivar els forts impostos de l’estat, eren centres d’intercanvi comercial, donaven préstecs i guardaven els diners dels comerciants per no perdre’ls en algun atac de bandits, eren centres d’ensenyament de les sutres i dels clàssics, cosa que els atorgava aquest privilegi d’independència respecte a l’estat, i finalment, els monjos budistes portaven a terme les meditacions necessàries per arribar al Nirvana. Aquests elements dels monestirs es veuen clarament en aquesta imatge: terres, gent comerciant, monjos meditant i monjos conversant segurament sobre les escriptures. En relació amb el tipus de construcció dels monestirs, podem observar en aquest fresc una arquitectura principalment horitzontal, pròpia de Xina, amb un element vertical, que correspon a l’evolució de la stupa a la pagoda xinesa, encara que aquesta pagoda és força baixa. Una curiositat és la reiterada aparició d’aquesta escriptura xinesa en aquest fresc i en d’altres frescos, segurament deu ser el nom del temple. Aquest fresc demostra el caràcter ciutadà i monàstic del budisme, en comparació a la pintura xinesa fonamentada en els paisatges vaporosos i infinits.