La Ruta de la Seda comença a articular-se especialment per l’Àsia Central a conseqüència de la política de regals efectuada pels Han per contenir els xiongnu –per tal que no envaïssin el món sedentari, des de la cort se’ls enviava regals tals com sedes (procedents de l’impost femení), moneda, princeses xineses... No obstant, aquesta política resultava massa cara fet pel qual Han Wudi envia un jove explorador, Zhang Qian, per trobar els yuezhi i aliar-s’hi, una tribu que també havia estat confrontada amb els xiongnu (els quals, com va veure Zhang Qian, havien estat desplaçats cap a l’actual Afganistan –i fins i tot s’hi havien establert sota la dinastia Kushan. Amb tot plegat, Zhang Qian va veure que la seda xinesa circulava per tota l’Àsia Central, cap al segle II a.C.

Caldria apuntar abans de tot que el nom “Ruta de la Seda” és merament occidental, establert al segle XIX –i cal desfer-se de la imatge d’Orient i Occident connectats; de fet, la connexió amb l’Imperi Romà serà del tot subsidiària, un ramal afegit a l’Imperi Part. El gruix de la circulació era entre l’Imperi Xinès i l’Àsia Central –fos quin en fos el domini, ja que anirà variant (amb els regnes de Gandhara, Samarcanda, Bokhara, Balkh, Ferghana; dominats posteriorment per l’Imperi Kushan, d’influència hel·lenística per l’arribada cap al segle IV a.C. de les tropes d’Alexandre; també els Tang hi exerciran el seu domini al nord, a la zona del Pamir; també hi haurà els turcs, els omeies, els mongols: i es pot dir que dependrà del domini de l’Àsia Central que canviarà la intensitat de la ruta: si amb els Tang serà molt freqüentada, quan aquests decaiguin la ruta anirà perdent força, que es recuperarà amb el domini mongol. Fins i tot avui es pot parlar de rutes comercials –és il·lustratiu el fet que al nord i al sud del desert del Taklamakan hi hagi avui unes carreteres asfaltades que coincideixen amb l’antic trànsit comercial, que ha anat perdurant). Cal destacar el paper de l’Àsia Central en ser la intermediària de tot plegat –no en va hi van a parar les rutes de totes les potències asiàtiques, com són l’Imperi Xinès, el món Indostànic (connectat a través de Balkh i Taxila) i tot el món persa (tant amb els Parts com els Sassànides), amb Merv com a lloc central.

Més que d’una ruta establerta –la importància de la qual cal relativitzar dins del gruix de l’economia xinesa, en què el comerç intern tenia molt més pes-, cal parlar d’uns productes  i d’unes persones, amb les seves idees i creences (no només hi ha mercaders sinó missioners, artistes, traductors, pelegrins), que van circulant, especialment entre Xina i l’Àsia Central –dins la qual cal incloure els mons que connectava i que ja hem citat-. El gruix de la ruta surt de Chang’an –o de Luoyang quan sigui capital de l’Imperi-; el lloc on els impostos eren recollits (i per tant, la seda); d’allà, anava a través del corredor de Gansu, tot vorejant la Gran Muralla, fins arribar a Dunhuang, ciutat dins el món xinès a l’indret on arriben les últimes estribacions de la Gran Muralla, parada important abans de travessar el dur desert del Taklamakan i destacable per les seves coves budistes. Cal dir que abans d’arribar a Dunhuang hi havia també una ruta –la del nord- que es desviava per anar pel nord de l’Àsia Central, per la Dzungària amb Turfan com a parada important, al nord dels monts Tianshan, que arribava a Khokand i que connectava amb el gros de la Ruta a Bokhara. Des de Dunhuang, la ruta –la del centre- es desviava en dos per tal de vorejar el desert, pels oasis del nord –als peus del Tianshan- o pel sud –als peus del Kunlun- fins arribar a Kashgar, parada cabdal abans de deixar l’àrea de domini xinès –tot i la població uigur i d’origen turc que en gran part ocupaven els oasis, amb cultures singulars, seminòmades- per travessar el Pamir o bé el Karakorum, per connectar amb l’Índia –tot i que el gros que anava a l’Índia ho feia per Taxila des de Balkh-. És en aquest tram que la seda xinesa –a més d’altres productes com els metalls, fruites o flors d’ús medicinal- eren intercanviats per catifes i estores, jade del Kunlun o cavalls. Des de l’Àsia Central la Ruta connectava amb les àrees índia (d’on en sortia el pebre, el corall o el vori) i persa, com hem vist; des del conjunt indostànic hi havia connexió amb el sudest asiàtic, Java, Sumatra, Borneo, Malàisia, Cambodja, etcètera, llocs units al món xinès per mar sobretot i des d’on sortia la canyella, el clau d’olor o la nou moscada. De l’Índia –i del món persa- hi havia connexió també amb la Península Aràbiga, d’on en sortia l’encens, que circulava per tota Euràsia per perfumar pràcticament totes les fes religioses.

Cal parlar també d’altres rutes per terra, que connectaven Chang’an amb el món del sud, amb la badia de Bengala, el sudest asiàtic, Vietnam, Canton..; tradicionalment, però, s’ha parlat més de la Ruta per terra pel fet que és des d’allà que hi podia haver una possible connexió amb Occident. La Ruta per terra anirà perdent força no només per possibles motius polítics sinó pel desenvolupament de la tecnologia naval (especialment amb el timó fix i la brúixola). No és que la ruta per mar –dominada especialment per indis i perses i no gaire per xinesos- sorgeixi més tard, sinó que és coetània a la que va per terra –i és que malgrat els perills del mar, especialment la forta pirateria del sudest asiàtic, la ruta per terra surt molt més cara, ja que els trams de recorregut són molt més curts, amb què hi ha més intermediaris, per tant, el producte s’encareix, a què cal afegir les taxes imposades per cada regne. A més, el bandolerisme abunda al llarg de la Ruta –procedent sobretot del Tianshan i del Kunlun.