Durant l'era Taiyuan de la dinastia Jin, un home de Wuling, pescador d'ofici, va remuntar un torrent sense adonar-se'n del lluny que se'n anava i tot d'una es va trobar al mig d'un bosc de presseguers florits. Se’n veien a més de cent passos a banda i banda del riu, i entre ells no hi havia cap altra mena d'arbre. L'herba hi era fragant i fresca i els pètals voleiaven suaument per tot arreu. El pescador, estranyat, va continuarr endavant per tal d’arribar al final del bosc. El bosc s’acabava en el brollar d’un doll d’aigua, al peu d’una muntanya. A la muntanya s’hi veia una petita cova d’on semblava eixir una mica de llum. El pescador va deixar allí la barca i es va ficar cova endins. De bon començament era tan estreta que amb prou feines hi passava un home, però desprès d’uns deu passos, tot d’una s’aixamplava i, obrint-se a plena claror, desembocava a una ampla planúria.

        Arreu s’hi veien cases d’aspecte endreçat, camps ben treballats, estanys abellidors i clapes de moreres i bambús. Camins i dics s’entrecreuaven i gossos i galls es cridaven uns als altres. Tor era ple de gent que anava i venia tot feinejant. Els vestits que duien homes i dones eren iguals que els de la gent de fora. Tant als de cabells blancs com als del serrellet voleiant sel’s veia molt contents. En veure al pescador es van quedar parats i li van preguntar d’on venia. Quan els va haver contestat li van demanar que els acompanyès a casa i, un cop allí, van treure vi, van matar un pollastre i van preparar un àpat. Quan al poble es va saber que havia arribat aquest home, tothom va venir i el van assetjar a preguntes. Per la seva banda, ells van explicar que els seus avantpassats, fugint dels aldarulls dels Qin, s’havien escapat amb dones i fills fins aquest indret recòndit, i mai més en van tornar a sortir. I així van quedar aïllats de la gent de fora. Li van preguntar quina era la dinastia regnant, ja que res no en sabien dels Han, i, no cal dir-ho, encara menys dels Wei i els Jin. L’home els va explicar tot pas a pas, i en escoltar-lo sospiraven entristits. Tots i cadascun el van anar convidant a les seves cases, on li oferien vi i menjar. S’hi va passar uns quants dies i, quan ja se’n anava, li van demanar que no diguès res délls a la gent de fora.

        Tant bon punt va haver marxat, va retrobar la seva barca i va enfilar de nou el camí pel que havia vingut, grabant-se ben bé a la memòria, tots i cadascun dels racons. En arribar a la ciutat, se’n va anar directe a casa del governador i li va explicar tot. El governador va enviar inmediatament uns homes per tal que refessin el camí amb ell. Van estar buscant tots els racons que ell s’havia gravat a la memòria, però es van esbarriar i no van saber retrobar el camí.

        Liu Ziji de nanyang, que és un lletrat d’alt valor, en va sentir parlar, i, ple d’alegria, es va apressar a anar-hi. Quan encara no havia marxat va enmalaltir i es va acabar. Desprès d’això ningú va tornar a preguntar mai més pel torrent.

Quan eks Ying va desballestar les lleis del cel
els savis van abandonar aquell món.
Huang i Qi es van retirar al mont Shang
i aquesta gent també va fugir.
Poc a poc es va esvair el seu rastre,
i els camins es van omplir d’esbarzers.
S’animen uns als altres a treballar els camps,
i en pondre’s el sol se’n van a descansar.
Moreres i bambús despleguen ombra abundant
i llegums i cereals es planten al temps degut.
Dels cucs de primavera n’obtenen uns fils llargs,
de la collita de tardor no paguen impost al rei.
Camins i enbardissats es creuen a distància,
gossos i galls es van cridant entre ells.
Altars i gerres porten fromes antigues,
vestits i robes no adopten la moda del moment.
La quitxalla córre i canta a cor què vols,
els avis s’assoleien i es saluden de bon grat.
En veure l’herba florir conéixen que vé el bon temps,
i saben dels dies rúfols per les fulles que duu el vent.
Tot i que enlloc s’hi veuen mai calendaris,
les quatre estacions avancen i acaben per complir els anys.
Amb l’alegria que els sobra, tots contents i complaents,
perquè haurien de maldar per ser savits i erudits?
El seu rar itinerari va estar amagat cinc-cents anys,
i un matí es va descobrir el seu món miraculós.
Però el pur i l’impur no brollen del mateix doll,
i de nou va quedar recòndit i allunyat.
I ara digueu-me vosaltres, lletrats que viviu al món,
com mesureu el què queda enllà de pols i aldarull?
A mi prou m’agradaria enfilar-me a un vent lleuger
i pujar cel enllà en busca dels meus companys.

                                                Trad. D. Folch