Tema 9. Període de Desunió

Imprimir pàgina Imprimir Tema sencer

Resum del tema
1. La Xina del Període de Desunió
2. L'evolució del nord
3. L'evolució del sud
4. La Corea dels Tres Regnes
4. El Japó Kofun

1. La Xina del Període de Desunió
La caiguda dels Han va posar en evidència les grans línies de fractura del món xinès. Tres de les grans regions econòmiques clau van generar estats propis, els Tres Regnes: la zona de loess i la plana al·luvial del Huanghe, on es va implantar la dinastia Wei (Cao Wei); la conca del Sichuan, on es van implantar els Han (Shu Han) i la conca del Yangzi on es va instal·lar la dinastia Wu.

La més important d'aquestes dinasties va ser la Wei, implantada per Cao Cao, que perpetua la tendència legista que havien iniciat els Qin: enriquir el país i enfortir l'exèrcit, reduint en el possible els poders de la noblesa local. Els Cao Cao omplen el país de colònies agrícoles on hi instal·len els camperols empobrits amb l'obligació de realitzar obres d'infraestructura; recopilen el corpus legal dels Han i promulguen un nou codi per reforçar el paper de l'estat; sistematitzen el món dels funcionaris, introduint-hi nou graus i sistemes objectius de promoció; organitzen l'exèrcit en famílies de soldats professionals en les quals l'ofici és hereditari; autoritzen un grup de xiongnu per instal·lar-se al sud de la corba del riu Huanghe, iniciant el moviment pel quals els bàrbars propers al món xinès es sedentaritzaran, es sinitzaran i acabaran creant regnes propis un segle més tard. Al sud, a les terres de recent colonització del Sichuan i el Yangzi, els militars, colons i aborígens fan causa comú contra la Xina del nord i creen els seus propis regnes: el de Shu Han al Sichuan i el de Wu al Yangzi.

Als Tres Regnes va seguir un breu període de reunificació en què la dinastia Jin (280-316) va tornar a controlar un territori immens, similar al dels Han, però controlava pitjor el seu interior i la població havia baixat molt. La dinastia Jin va haver de recórrer cada cop més a tropes bàrbares que controlaven l'estrep i els cavalls, i a deixar la lleva en mans dels poders locals que es van convertir pràcticament en senyors de la guerra. Es suprimeixen les colònies agrícoles i el malestar general desemboca en una guerra civil que acaba amb la dinastia Jin i inicia una gran emigració del nord cap al sud que desplaça prop d'un milió de persones a principis del segle IV. Poc després queia la dinastia Jin i s'iniciava el període de les dinasties del Nord i del Sud.

2. L'evolució del nord
La situació va evolucionar de forma molt diferent al nord i al sud de Xina.

Al nord de Xina, els fundadors dels Setze Regnes dels Cinc Bàrbars que ara es repartien el territori pertanyien essencialment a cinc grans pobles de bàrbars: xiongnu, jie, xianbei, qiang i di. La seva sinització permetrà que el lloc que aquests, especialment els xiongnu, han deixat a l'estepa l'ocupin al segle V els ruanruan, un poble emparentat amb els àvars que començaran a envair Europa un segle més tard. Totes aquestes dinasties patien per la manca de població, la qual intentaven ubicar a la força prop de les seves capitals. El més sòlid d'aquests regnes va ser el dels Qin Anteriors (351-394) format pels di i dirigit per un governant enèrgic, Fu Jian, que durant mig segle va aconseguir reunificar tot el nord de Xina i que fins i tot va intentar reconquerir-la tota sencera, però va ser derrotat a la famosa batalla del riu Fei.

Tot aquest segle IV va ser pel nord una època d'inestabilitat quasi total. Però alguns d'aquests regnes han deixat una empremta impressionant en el camp de l'art budista, en especial en la gran artèria comercial que era el corredor de Gansu i a on ara s'excava la primera cova de Dunhuang i algunes de les coves més famoses del budisme xinès, Maijishan i Binglingsi. Durant aquest segles i malgrat el caos, la ruta de la seda es consolidarà clarament en aquestes terres del nord i hi passaran mercaders i pelegrins: el més famós de tots ells, Faxian, va sortir de Chang'an el 399.

L'anarquia que es va estendre per la gran plana de la Xina del nord arran de la caiguda del regne dels Qin Anteriors va propiciar el sorgiment dels Tuoba Wei o Wei del Nord (386-534). A principis del segle V el nord tendeix a reunificar-se sota la dinastia dels Wei del Nord , notable tant per la seva política decididament legista com pel gran pes concedit al budisme, que es tradueix en els grans complexos de coves budistes propers a les seves capitals successives: Yungang a les vores de Datong i Longmen, a tocar de Luoyang, la segona capital, on hi havia també tres-cents temples budistes. A la capital, Datong, la nova dinastia va trobar en el budisme el recolzament i la legitimació que li negaven els mitjans tradicionals xinesos. Al 460, un cop completada la unificació de la Xina del nord, es van començar a excavar al sud de la capital les imponents coves de Yungang. Tant les mides de les estàtues com les seves actituds hieràtiques donen fe de la profunda influència índia inicial sobre l’art budista xinès d’aquest període. Però l'enriquiment de la cort Wei va fer augmentar la sinització i l'emperador Xiaowendi (471-499), va fer traslladar la capital des de Datong - a on el contacte amb l'estepa mantenia vives les tradicions tribals -, a Luoyang, al centre de la vall del Huanghe. Prop de Luoyang s'edifica un gran complex de coves budistes, el de Longmen, on els grans budes es combinen amb escenes de cort dins d'un estil molt xinès, mentre s'aixequen les primeres pagodes. La represa de les rutes per les quals circulen monjos i mercaders és visible a Luoyang, que compta amb centenars de monestirs i amb un barri pels mercaders estrangers. Les pautes organitzatives del nou estat segueixen - com és sovint habitual a la Xina del nord - les tendències legistes heretades dels Han i dels Cao Wei. En fragmentar-se els Wei del nord, el seu territori es repartirà entre els Zhou del Nord i els Qi del nord: l'any 534 una guerra civil arruinarà l'imperi i de les seves divisions succesives sortirà finalment la dinastia Sui que reunificarà Xina el 581.

3. L'evolució del sud
La Xina del sud seguia una evolució diferent, lluny de la fragmentació extrema de les terres septentrionals. Els Jin es van replegar cap a la vall del Yangzi i allí van fundar el 317 la dinastia dels Jin Orientals amb capital a Jiankang, l'actual Nanjing, que comprenia la vall del Yangzi i el Sichuan i tenia per tant una enorme riquesa potencial amb poderosos nuclis comercials. Tots els assentaments xinesos s'estenien per les valls i es dedicaven al conreu de l'arròs irrigat, mentre els aborígens es retiraven muntanya amunt. Al llarg de tot el període de Desunió, el sud es va mantenir unit, si bé va anar canviant de dinasties.

Els canvis entre les Sis dinasties - que es poden traduir en un major o menor predomini de l'aristocràcia - no es tradueixen com al nord en una fragmentació del territori: les sis dinasties controlen espais similars, amb una oscil·lació important al nord del Yangzi i a la vall del riu Huai, segons quina sigui la pressió dels regnes del nord. Per una banda, les grans famílies aristocràtiques van creant successives dinasties al sud del Yangzi: els Jin Orientals (317-420), els Song del Sud (420-279), els Qi del Sud (479-502), els Liang (502-557) i els Chen (557-589). En aquesta Xina del sud, el budisme va penetrar als cenacles aristocràtics i va fermentar de forma decisiva el món intel·lectual i artístic, i va influir en l’obra dels grans poetes Tao Yuanming i Xie Lingyun.

També els regnes del sud estan connectats amb els grans corrents comercials d'Euràsia a través dels ramals de la ruta de la seda que arriben pel Sichuan i pel sud: tenim constància de l'obertura de les rutes marítimes que connecten Xina amb l'Índia i el sud-est d'Àsia perquè Faxian va tornar per mar.

És amb la dinastia Liang (502-557), però, que la vall del Yangzi coneix un gran desenvolupament econòmic, que influirà de forma decisiva en els segles futurs de la història xinesa. Per una banda, els intercanvis econòmics generen una riquesa comercial que tendeix a desplaçar lentament les grans aristocràcies i que omple la vall del Yangzi de centres econòmics poderosos, especialment ubicats en la confluència del Yangzi amb els seus grans afluents. Per altra banda, les costes d'aquest món del sud, hàbitat històric del pobles yue que amb les seves migracions havien colonitzat feia mil·lennis una bona part del sud-est d'Àsia, s'obren ara a l'oceà Índic i als mars del Sud i la seva influència es farà sentir de forma clara fins i tot al Japó, mentre ambaixades procedents d'Àsia Oriental i del sud-est d'Àsia s'acumulen a la seva capital. El moment culminant és el llarg regnat de Liang Wudi (502-549) que omplirà de donacions extravagants a la molt pròspera comunitat budista, propiciarà i finançarà la difusió del budisme per tota Àsia Oriental i proporcionarà gairebé mig segle de pau i prosperitat a la Xina del sud.

4. La Corea dels Tres Regnes
 A principis del segle IV dC les lluites internes dels estats xinesos , que es trobaven en ple període de Desunió, van debilitar la presència xinesa a Corea, on van sorgir els Tres Regnes (300 - 668 dC), que ja són regnes autòctons, malgrat tenir un grau notable d'influència xinesa.

El més important d'ells, el de Koguryo, es va anar convertint en un estat cada cop més poderós que ocupava el buit deixat pel desintegrat imperi xinès a Corea i Manxúria, mentre al sud hi sorgien els estats de Silla i Paecke.

El govern de Koguryo - que va construir una universitat per ensenyar-hi els Clàssics confucians, va introduir el budisme i va promulgar un codi de lleis que seguia el model xinès - mantenia un considerable aparell burocràtic-administratiu alimentat amb les taxes agrícoles i es va omplir de guarnicions militars per controlar el territori: en molts aspectes semblava una més de les dinasties bàrbares que en aquest moment es repartien el nord de Xina. Al segle V, Koguryo es va estendre fins al riu Liao i, quan la implantació dels Tuoba-Wei al nord de Xina va frenar la seva expansió, va atacar els regnes coreans del sud. La sinització de Koguryo - que sempre va mantenir relacions tributàries amb els regnes xinesos del nord i, a partir del segle V, també amb els del sud , va arribar al segle V al seu punt culminant i es va traduir en el trasllat de la capital des del riu Yalu cap a Pyongyang, on hi havia hagut la colònia xinesa de Lelang.

El regne de Paecke, que tenia el seu centre on ara s'alça el Seül modern, va imposar-se sobre les tribus de la zona i, al igual que Koguryo, va establir relacions tributàries amb els regnes xinesos, en especial amb els Jin Orientals: així es va introduir el budisme i, al segle V, l'aliança de Paecke amb els Tuoba Wei va augmentar encara més la influència budista. Per fer front a Koguryo, Paecke es va aliar amb els japonesos i a canvi els hi va enviar tota mena d'escriptures, icones i monjos budistes.

En la mateixa època, es va fundar l'estat de Silla al sud-est de la península: la influència del model xinès era tan important que el 381 ja van enviar una ambaixada a la Xina del nord.

Però l'expansió de Koguryo i la consolidació de Paecke no va trigar a enfrontar aquests dos regnes que des de 369 i durant 300 anys van estar en guerra contínua. Paecke, més rica però més dèbil i mal organitzada va involucrar en aquestes lluites a Silla i als japonesos. Per altra banda, les dinasties xineses del sud cultivaven assíduament les relacions amb Paecke per tal de contrarestar l'amenaça procedent de les dinasties del nord i una poderosa influència xinesa es feia sentir en tots els àmbits del regne. Va ser sobretot des de Paecke que la influència xinesa es va introduir al Japó.

5. El Japó Kofun
A Japó, el període Yayoi va anar evolucionant cap a una estratificació social cada cop més marcada: el símbol més vistós del nou període seran les seves immenses tombes quadrades, rodones o en forma de forat de pany, recobertes per túmuls de terra, les kofun, que donen nom al període i que indiquen ja una capacitat molt notable de mobilització de la mà d'obra.

Els túmuls funeraris, que es construiran essencialment entre el segles III i VI, desapareixeran al segle VI quan el budisme modifiqui de forma substancial els ritus funeraris. Dins del túmuls es trona una ceràmica grisosa que contenia les ofrenes i al damunt i al costat dels túmuls s'hi col·locaven les figuretes de ceràmica rogenca denominades haniwa.

La evolució dels túmuls permet també entendre els canvis introduïts al Japó entre els segles IV i VI: després d'un primer període del segle IV en que a les tombes i predominen els objectes màgics, agrícoles i rituals i en el que els lligams amb els pobles Yue i els sud-est asiàtic hi són ben evidents, hi ha un canvi radical al segle V en el que els túmuls evidencien una societat molt més aristocràtica i guerrera amb lligams amb el nord-est d'Àsia. Aquests canvis apunten a una gran entrada de cavalls i cavallers procedents de Corea que haurien entrat a les illes al llarg del segle V.

El Japó Kofun mantenia contactes marítims continuats, no només amb Corea sinó també amb diversos regnes xinesos, on van arribar successives ambaixades dels petits regnes Wa. A través dels contactes amb Corea - que troben la seva manifestació més important en la presència d'una colònia japonesa, la de Mimana, al sud de Japó, en el petit estat de Kaya - al segle VI es van introduir al Japó tota una sèrie d'estris agrícoles, com l'arada i els instruments de ferro, que apunten a una agricultura de secà a les muntanyes.

L'articulació creixent de l'estat Kofun cristal·litzaria a mitjans del segle VI a la regió de Nara on apareixeria l'estat Yamato.